No sé quan de temps feia que coincidien a l’hora de fer una pausa a mig matí, a la granja de la cantonada. Ambdues treballaven en dos despatxos propers de sectors molt diversos però amb funcions semblants. Tenien la mateixa edat però inquietuds diverses. Una era molt extravertida, l’altra més cerebral. Una aparentment molt sociable i oberta que connectava de seguida amb tothom, l’altra amb profunds problemes de relacions socials. Una tenia molts amics, l’altra confessava que no sabia conservar-los. Una tenia una família amplia, l’altra vivia en la incomunicació amb els seus progenitors. Una havia tingut moltes parelles, l’altre no.
Encara que els temes de conversa moltes vegades eren molt trivials, repetitius i poc edificants, ambdues, sense saber perquè, havien començat a apreciar aquella estoneta que compartien com un moment molt especial.
Un dia, de la forma més inesperada, ambdues es confessen i es donen compte que el centre de la seva vida gira al voltant de la mateixa distorsió. Allò que condiciona tots i cadascun dels seus pensaments, il·lusions, somnis, frustracions, actes i silencis. En aquell moment van sentir que s’havien trobat dues ànimes bessones. El moment d’intimitat va ser intens, emocionant i de comprensió total. Però desprès, com si només hagués estat la historia d’una nit. Les dues se separen.
El moment de lliurament total queda enrere i tornen a reprendre la rutina coneguda de pausa compartida amb un cafè amb llet, amb llet desnatada i de conversa sobre la falta de fred de l’hivern, l’última brusa comprada, l’última pel·lícula al cine i la trobada familiar del cap de setmana.
divendres, 28 de març del 2008
dimecres, 19 de març del 2008
AMIN MAALOUF
El primer llibre de l’Amin Maalouf que va caure a les meves mans va ser SAMARCANDA. Va ser com rellegir els contes de les mil i una nits que m’empassava com si res en la ja allunyada adolescència:
“...Todos los días, en palacio, se cruzan y evitan mirarse por temor a traicionarse. Cada noche Jayyám se apresura hacia el pabellón para esperar a su amada. ¿Cuántas noches les otorgará el destino? Todo depende del soberano. (...) cada beso tiene el sabor del adiós, cada abrazo es una huida sin aliento. ...”
“La princesa se sentó sobre un lecho tapizado de oro, Togrul Beg entró en la habitación, beso el suelo ante ella “y luego la honró” confirman los cronistas, “sin que ella apartara el velo de su rostro, sin que le dijera nada, sin ocuparse de su presencia”. Desde entonces él venía a verla todos lo días con ricos presentes y todos los días la honraba, pero ella no le dejó ver su rostro ni una sola vez.”
La trama té acció, emoció i m’atreviria a dir que també olors i sabors. Cap a meitat del llibre ens traslladem a començaments del segle XX en el moment de la formació de nous estats sorgits de la descolonització de l’Orient Mitjà, fent una barreja molt interessant.
Desprès va venir “Lleó l’Africà” (encara que aquest llibre, Maalouf el va escriure primer). Ens relata, en forma de novel.la, la biografia d’un mudèjar expulsat de Granada en el moment de la reconquesta que desprès de passar moltíssimes aventures acaba sent el Sant Pontífex de la Cristiandat..
Si Samarcanda em va sorprendre, aquesta novel.la va fer que es consolidés el meu interès per l’autor i anar a buscar altres propostes:
“Los Jardines de la Luz” que em va fer pensar en tot un clàssic: “Siddhartha” de Hermann Hesse.
"El Periple de Baldassare" i "Les Escales de Llevant", més fluixetes però també interessants.
"La Roca de Tànios" un deliciós relat en els paisatges d’infantesa de l’autor. Que desprès de Lleó l’Africà i Samarcanda, és el que m’agrada més.
“El segle primer després de Béatrice” una novel·la diguem-ne futurista ja que planteja el que suposaria una selecció no natural del sexe dels fills i que suposa tota una novetat en quant a la temàtica i una bona reflexió a fer-se.
I per fi “Orígens” un llibre de memòries però, més que la memòria de l’autor, la del seu avi un mestre cristià al Liban, emprenedor i viatger que suposa tot un homenatge i una prova d’estimació per qui l’ha precedit..
Només resta per comentar dos llibres d’assaigs, “Les creuades vistes pels àrabs” que confesso no vaig acabar, potser perque no em va caure en bon moment i em cansaven les carragoses descripcions dels setges, saqueigs i batalles. I, “Les identitats que maten”, que tinc pendent, en la que sembla ser que es reflexiona sobre què porta a la raça humana a matar en nom de la religió, raça o nació. Que no dubto que serà interesant.
“...Todos los días, en palacio, se cruzan y evitan mirarse por temor a traicionarse. Cada noche Jayyám se apresura hacia el pabellón para esperar a su amada. ¿Cuántas noches les otorgará el destino? Todo depende del soberano. (...) cada beso tiene el sabor del adiós, cada abrazo es una huida sin aliento. ...”
“La princesa se sentó sobre un lecho tapizado de oro, Togrul Beg entró en la habitación, beso el suelo ante ella “y luego la honró” confirman los cronistas, “sin que ella apartara el velo de su rostro, sin que le dijera nada, sin ocuparse de su presencia”. Desde entonces él venía a verla todos lo días con ricos presentes y todos los días la honraba, pero ella no le dejó ver su rostro ni una sola vez.”
La trama té acció, emoció i m’atreviria a dir que també olors i sabors. Cap a meitat del llibre ens traslladem a començaments del segle XX en el moment de la formació de nous estats sorgits de la descolonització de l’Orient Mitjà, fent una barreja molt interessant.
Desprès va venir “Lleó l’Africà” (encara que aquest llibre, Maalouf el va escriure primer). Ens relata, en forma de novel.la, la biografia d’un mudèjar expulsat de Granada en el moment de la reconquesta que desprès de passar moltíssimes aventures acaba sent el Sant Pontífex de la Cristiandat..
Si Samarcanda em va sorprendre, aquesta novel.la va fer que es consolidés el meu interès per l’autor i anar a buscar altres propostes:
“Los Jardines de la Luz” que em va fer pensar en tot un clàssic: “Siddhartha” de Hermann Hesse.
"El Periple de Baldassare" i "Les Escales de Llevant", més fluixetes però també interessants.
"La Roca de Tànios" un deliciós relat en els paisatges d’infantesa de l’autor. Que desprès de Lleó l’Africà i Samarcanda, és el que m’agrada més.
“El segle primer després de Béatrice” una novel·la diguem-ne futurista ja que planteja el que suposaria una selecció no natural del sexe dels fills i que suposa tota una novetat en quant a la temàtica i una bona reflexió a fer-se.
I per fi “Orígens” un llibre de memòries però, més que la memòria de l’autor, la del seu avi un mestre cristià al Liban, emprenedor i viatger que suposa tot un homenatge i una prova d’estimació per qui l’ha precedit..
Només resta per comentar dos llibres d’assaigs, “Les creuades vistes pels àrabs” que confesso no vaig acabar, potser perque no em va caure en bon moment i em cansaven les carragoses descripcions dels setges, saqueigs i batalles. I, “Les identitats que maten”, que tinc pendent, en la que sembla ser que es reflexiona sobre què porta a la raça humana a matar en nom de la religió, raça o nació. Que no dubto que serà interesant.
diumenge, 16 de març del 2008
Tannhäusser
Mai de la vida m’hagués imaginat que m’atreviria a opinar en públic d’un tema del que no en sé res en absolut, l’Opera, així en majúscules. Però és que ahir vaig tenir el privilegi d’assistir a l’assaig general de la propera producció del Liceu que s’estrenarà el dimecres que bé. No desvetllaré res per que no vull ficar-me en cap embolic tenint en compte que és una obra que no s’ha estrenat encara. Però m’agradaria molt expressar les sensacions que vaig experimentar.
Només he vist amb aquesta, en directe, dues operes a la meva vida, i l’altre va ser La Flauta Màgica. Ho dic per a que tingueu en compte el nivell en el que estic.
L’opera en qüestió es diu Tannhäuser de Wagner i en va sembla un bany de qualitat i d’emoció que és molt difícil de transmetre.
Abans d’assistir a la representació em vaig informar una mica del que aniria a veure. Vaig buscar l’argument de l’obra a la Wikipedia i també vaig escoltar amb molt interès algunes indicacions que em va donar el meu acompanyant per a que pogués gaudir més plenament de l’espectacle.
Sempre he pensat que per a la majoria de mortals, per poder gaudir de qualsevol cosa, primer has de tenir una mica d’informació de la seva naturalesa, de quines són les seves característiques diferenciadores i quina finalitat pot arribar a perseguir. És cert que hi ha persones que per la seva sensibilitat innata pot emocionar-se sense més per la simple visió estètica d’una cosa. Però jo necessito conèixer una mica les coses per poder entendre-les, apreciar-les i gaudir-les. Per estimar una cosa primer l'has de conèixer.
En quan a l’opera en sí, saber prèviament l’argument i unes mínimes pinzellades de les característiques de la seva música van tenir la capacitat de transportar-me a una altra dimensió que em resulta molt difícil d'adjectivar.
Visualment era d’una plasticitat brutal. Allò era bell, natural, poètic, sensible amb una enorme capacitat de transmetre emocions. Per exemple al final del segon acte em vaig sorprendre a mi mateixa apretant-me les dues mans amb molta força intentant donar sortida a la mateixa tensió en que la música i la interpretació dels cantants m’estaven empenyent.
A mi m’agraden molt tipus de música i d’espectacles, però quan molts d’ells els considero com petits bombons o canapès que gaudeixes en un moment molt efímer, l’Opera, o aquesta Opera que és de la que puc opinar com ja us he dit, m’’ha semblat com un banquet d’aquells que es recorden per molt i molt temps.
Quan vaig arribar a casa els meus fills em van preguntar de què anava l’obra que havia anat a veure. Amb un esforç titànic de condensació, simplificació i reducció a les capacitats cognitives i de llenguatge dels meus fills els vaig explicar el següent: (que em perdonin els amants de l’Opera que pugin llegir això sobre tot els exigents Wagnerians)
Va de la història d’un pintor (ja sé que a l’obra original el protagonista és un trobador. Aquest canvi és cosa de les adaptacions modernes de les operes) que viu al paradís d’una de les deesses llatines: Venus (ho dic d’aquesta manera per que sovint amb els nostres fills parlem de les diferents creences i religions) i viu apartat dels seus amics que són diguem-ne cristians. En un moment determinat està cansat de viure al paradís per que troba a faltar als seus amics pintors i sobre tot a la seva estimada, Elisabeth. Així que demana permís a la deesa Venus que està enamorada d’ell per a que li deixi tornar amb els seus amics. Venus primer no volia però al final el deixa marxar. El pintor que és diu Henrich es troba amb els seus amics i la seva estimada. Després fan una mena de concurs de pintura sobre el tema de l’amor i cada pintor en fa un quadre destacant un aspecte diferent. Henrich quan veu que perdrà el concurs diu que l’amor verdader ell la conegut perque ha estimat a la deessa Venus. En aquest moment els seus amics i l’Elisabeth el rebutgen per que estimar a Venus és pecat per que ells són cristians. Li diuen que ha de marxar i no pot tornar fins que el Papa de Roma li perdoni.. Heinrich se’n va a Roma però el Papa no el perdona. La seva estimada està molt trista i resa i resa fins a la mort a la Verge per a que perdoni a Heinrich. Finalment Heinrich és perdonat gracies al sacrifici d’Elisabeth.
En la versió del Liceu, el final és diferent. Elisabeth no mor si no que es produeix una mena d’unió entre Venus i Elisabeth cosa que considero que és com una reconciliació en l’època moderna de l’amor més carnal representat per Venus i el amor més “sentimental” per dir-ho d’alguna manera representat per Elisabeth.
Hi ha un parell de "picades d'ull" al comportament de la societat moderna que van provocar l’admiració i el somriure del públic. Molt recomanable.
Només he vist amb aquesta, en directe, dues operes a la meva vida, i l’altre va ser La Flauta Màgica. Ho dic per a que tingueu en compte el nivell en el que estic.
L’opera en qüestió es diu Tannhäuser de Wagner i en va sembla un bany de qualitat i d’emoció que és molt difícil de transmetre.
Abans d’assistir a la representació em vaig informar una mica del que aniria a veure. Vaig buscar l’argument de l’obra a la Wikipedia i també vaig escoltar amb molt interès algunes indicacions que em va donar el meu acompanyant per a que pogués gaudir més plenament de l’espectacle.
Sempre he pensat que per a la majoria de mortals, per poder gaudir de qualsevol cosa, primer has de tenir una mica d’informació de la seva naturalesa, de quines són les seves característiques diferenciadores i quina finalitat pot arribar a perseguir. És cert que hi ha persones que per la seva sensibilitat innata pot emocionar-se sense més per la simple visió estètica d’una cosa. Però jo necessito conèixer una mica les coses per poder entendre-les, apreciar-les i gaudir-les. Per estimar una cosa primer l'has de conèixer.
En quan a l’opera en sí, saber prèviament l’argument i unes mínimes pinzellades de les característiques de la seva música van tenir la capacitat de transportar-me a una altra dimensió que em resulta molt difícil d'adjectivar.
Visualment era d’una plasticitat brutal. Allò era bell, natural, poètic, sensible amb una enorme capacitat de transmetre emocions. Per exemple al final del segon acte em vaig sorprendre a mi mateixa apretant-me les dues mans amb molta força intentant donar sortida a la mateixa tensió en que la música i la interpretació dels cantants m’estaven empenyent.
A mi m’agraden molt tipus de música i d’espectacles, però quan molts d’ells els considero com petits bombons o canapès que gaudeixes en un moment molt efímer, l’Opera, o aquesta Opera que és de la que puc opinar com ja us he dit, m’’ha semblat com un banquet d’aquells que es recorden per molt i molt temps.
Quan vaig arribar a casa els meus fills em van preguntar de què anava l’obra que havia anat a veure. Amb un esforç titànic de condensació, simplificació i reducció a les capacitats cognitives i de llenguatge dels meus fills els vaig explicar el següent: (que em perdonin els amants de l’Opera que pugin llegir això sobre tot els exigents Wagnerians)
Va de la història d’un pintor (ja sé que a l’obra original el protagonista és un trobador. Aquest canvi és cosa de les adaptacions modernes de les operes) que viu al paradís d’una de les deesses llatines: Venus (ho dic d’aquesta manera per que sovint amb els nostres fills parlem de les diferents creences i religions) i viu apartat dels seus amics que són diguem-ne cristians. En un moment determinat està cansat de viure al paradís per que troba a faltar als seus amics pintors i sobre tot a la seva estimada, Elisabeth. Així que demana permís a la deesa Venus que està enamorada d’ell per a que li deixi tornar amb els seus amics. Venus primer no volia però al final el deixa marxar. El pintor que és diu Henrich es troba amb els seus amics i la seva estimada. Després fan una mena de concurs de pintura sobre el tema de l’amor i cada pintor en fa un quadre destacant un aspecte diferent. Henrich quan veu que perdrà el concurs diu que l’amor verdader ell la conegut perque ha estimat a la deessa Venus. En aquest moment els seus amics i l’Elisabeth el rebutgen per que estimar a Venus és pecat per que ells són cristians. Li diuen que ha de marxar i no pot tornar fins que el Papa de Roma li perdoni.. Heinrich se’n va a Roma però el Papa no el perdona. La seva estimada està molt trista i resa i resa fins a la mort a la Verge per a que perdoni a Heinrich. Finalment Heinrich és perdonat gracies al sacrifici d’Elisabeth.
En la versió del Liceu, el final és diferent. Elisabeth no mor si no que es produeix una mena d’unió entre Venus i Elisabeth cosa que considero que és com una reconciliació en l’època moderna de l’amor més carnal representat per Venus i el amor més “sentimental” per dir-ho d’alguna manera representat per Elisabeth.
Hi ha un parell de "picades d'ull" al comportament de la societat moderna que van provocar l’admiració i el somriure del públic. Molt recomanable.
Ília
Hi ha un personatge de ficció que m’agrada molt seguir. Es diu Ília i és creació de la periodista Sílvia Soler (germana del Toni de Polònia i de Minoria Absoluta de RAC1) i que també està dotada d’un gran sentit de l’humor. Trobar les seves peripècies en petites dosis a la contraportada de l’Avui dels dissabtes és una bona manera per mí de començar el cap de setmana amb un somriure còmplice. La Ilía també és protagonista de dos llibres: “40 +1, i “40+1+1”. Però jo prefereixo les reflexions semanals de l’Avui. La Ília és una mare treballadora que té tres fills, un adolescent, l’Octavi d’un primer matrimoni i dues nenes petites de 5 i 3 anys que encara van a Educació Infantil que són filles del Joan la seva parella actual.
El seu ex viu a Alemanya amb una dona superrossa i superguapíssima a la que la Ília no suporta per la seva perfecció. En Joan prové d’una familia pija i la Ília sovint ens obsequia amb anècdotes basades en els xocs que es produeixin per diferències de classe, de valors i de “savoir faire”. Els temes que acostuma a tocar tenen a veure amb la mítica talla 38, la compatibilitat vida familiar i laboral, diferències de gènere, intrigues femenines etc. M’identifico amb aquest personatge en moltes coses però el que envejo, és l'autonomia derivada de la seva pròpia feina i les seves 3 amigues de l’ànima: la Vilma, l’Anna i la Bet amb les que de tant en tant s’esbargeix i organitzen un sopar que pot tenir continguts diferents: “mujercitas” quan la cosa va de confidències o “Thelma i Louise” quan la cosa va més "heavy"
Us afegeixo un enllaç per a que us feu una idea si us bé de gust.
http://paper.avui.cat/article/ultima/119988/entre/poc/massa.html
dijous, 13 de març del 2008
CONTE CENSURAT
Als meus lectors. Abans de llegir aquest relat, si us plau llegiu els comentaris del post TANCAMENT. Gràcies a tots.
Ai! la rutina…. Allò que s’instaura a la vida conjugal de tota parella estable. Tant és que es diguin l’un a l’altre que s’estimen o bé que s’ho deixin de dir per considerar que ja s’ho han dit prou i no cal més, la rutina sempre guanya. És com un monstre que tot ho devora i acaba amb tota “l’espurna de la vida” com deia l’anunci de la coca-cola. (Bé l'anunci deixa "la chispa de la vida")
La veritat és que és molt difícil lluitar-hi, i hi han tantíssims elements que treballen al seu favor....
No se sap mai quan comença però al cap dels anys t’adones que estàs tan acostumat a dormir al costat de la teva parella que si per alguna circumstància de la vida, et toca dormir una nit sol, aquella nit ja no dorms.
Trobes a faltar fins i tot, tot allò que en algun moment remot i ja oblidat t’havia arribat a molestar tant. T’adones que necessites sentir la seva escalfor, la seva suor, la seva olor, i també els seus roncs, i el xiuxiueig que se sent dels auriculars de botó que es posa cada nit abans de ficar-se al llit. –“Són per agafar el son” -es disculpava ell o ella, (tant se val). I la parella deixant veure que no l’importava li agafava tendrament la mà i li acariciava amb els dits del seu peu dret el mitjó que cobreix el seu peu esquerra. – “És que sóc molt fredulic/a” -es tornava a disculpar, sense que la parella entenguès com algú pot dormir amb allò als peus.
Més tard, algú (ell o ella) si volia acaronar el pit de la parrella, i feia l'intent d’aixecar-li la part de dalt del pijama, d'aquells que estàn més a prop d’una suadora d’anar a córrer que de peça de roba suggeridora per despertar un mínim de desig. L’impuls quedava molt sovint en intent frustrat perquè deseguida ens adonavem que la parella té el costum de dormir agafant-se la part de dalt del pijama per sota de la goma del pantaló de dormir. -“Es que així em tapo la ronyonada” - es tornava a disculpar. Ja us he dit que és molt fredolic/a.
No obstant si les ganes eren intenses i s’aconseguia vèncer la resistència de la goma del pantaló que no volia deixar anar la part de dalt del pijama, podiem trobar que a sota, encara hi podia haver un altre entrebanc en forma de samarreta interior de cotó blanc d’aquelles que deixen un borrissol en el forat del melic. Ja he dic que la parella és fredulic/a?
Després al cap dels anys quan fas balanç i et dones compte que tots aquests obstacles ja han deixat de molestar-nos és que la rutina ha guanyat la partida.
Ai! la rutina…. Allò que s’instaura a la vida conjugal de tota parella estable. Tant és que es diguin l’un a l’altre que s’estimen o bé que s’ho deixin de dir per considerar que ja s’ho han dit prou i no cal més, la rutina sempre guanya. És com un monstre que tot ho devora i acaba amb tota “l’espurna de la vida” com deia l’anunci de la coca-cola. (Bé l'anunci deixa "la chispa de la vida")
La veritat és que és molt difícil lluitar-hi, i hi han tantíssims elements que treballen al seu favor....
No se sap mai quan comença però al cap dels anys t’adones que estàs tan acostumat a dormir al costat de la teva parella que si per alguna circumstància de la vida, et toca dormir una nit sol, aquella nit ja no dorms.
Trobes a faltar fins i tot, tot allò que en algun moment remot i ja oblidat t’havia arribat a molestar tant. T’adones que necessites sentir la seva escalfor, la seva suor, la seva olor, i també els seus roncs, i el xiuxiueig que se sent dels auriculars de botó que es posa cada nit abans de ficar-se al llit. –“Són per agafar el son” -es disculpava ell o ella, (tant se val). I la parella deixant veure que no l’importava li agafava tendrament la mà i li acariciava amb els dits del seu peu dret el mitjó que cobreix el seu peu esquerra. – “És que sóc molt fredulic/a” -es tornava a disculpar, sense que la parella entenguès com algú pot dormir amb allò als peus.
Més tard, algú (ell o ella) si volia acaronar el pit de la parrella, i feia l'intent d’aixecar-li la part de dalt del pijama, d'aquells que estàn més a prop d’una suadora d’anar a córrer que de peça de roba suggeridora per despertar un mínim de desig. L’impuls quedava molt sovint en intent frustrat perquè deseguida ens adonavem que la parella té el costum de dormir agafant-se la part de dalt del pijama per sota de la goma del pantaló de dormir. -“Es que així em tapo la ronyonada” - es tornava a disculpar. Ja us he dit que és molt fredolic/a.
No obstant si les ganes eren intenses i s’aconseguia vèncer la resistència de la goma del pantaló que no volia deixar anar la part de dalt del pijama, podiem trobar que a sota, encara hi podia haver un altre entrebanc en forma de samarreta interior de cotó blanc d’aquelles que deixen un borrissol en el forat del melic. Ja he dic que la parella és fredulic/a?
Després al cap dels anys quan fas balanç i et dones compte que tots aquests obstacles ja han deixat de molestar-nos és que la rutina ha guanyat la partida.
dimecres, 12 de març del 2008
TANCAMENT
He de tancar aquest blog. Ja he dit en més d’una ocasió que aquest espai tenia una raó de ser. És un mitjà d’expressió lliure de la meva persona i de tots aquells que vulguin conversar amb mi des de l’anonimat.
Només hi ha una persona del meu entorn que sap que aquest bloc l’escric jo, i ha tingut una reacció incomprensiblement egoista i m’ha exigit que reprimeixi les meves emocions si aquestes li inclouent a ell. Si he de reprimir-me, ja conec altres maneres de fer-ho que no malbaratan l’eina que m’ajuda. Per tant em veig obligada a obrir un altre blog 100 % anònim que només jo i la gent que casualment caigui al meu bloc llegeixi.
En el poc temps que porto en aquest mitjà he recuperat certa confiança en la condició “humanitària” de la gent i en mi mateixa i no estic disposada a llançar-ho tot per la borda. Adéu.
Només hi ha una persona del meu entorn que sap que aquest bloc l’escric jo, i ha tingut una reacció incomprensiblement egoista i m’ha exigit que reprimeixi les meves emocions si aquestes li inclouent a ell. Si he de reprimir-me, ja conec altres maneres de fer-ho que no malbaratan l’eina que m’ajuda. Per tant em veig obligada a obrir un altre blog 100 % anònim que només jo i la gent que casualment caigui al meu bloc llegeixi.
En el poc temps que porto en aquest mitjà he recuperat certa confiança en la condició “humanitària” de la gent i en mi mateixa i no estic disposada a llançar-ho tot per la borda. Adéu.
dimarts, 11 de març del 2008
Fills
Sovint sentim l’afirmació que “facis el que facis com a pare o mare, t’equivocaràs i segur que ho faràs malament”.
També, sovint sentim als joves que diuen: -“quan jo sigui pare o mare no tractaré als meus fills com em tracten a mi”.
Quan penso en aquestes afirmacions no puc evitar sentir una gran decepció quan analitzo el meu paper com a mare. Tinc moltes ganes de fer-ho bé però constato dia a dia que no ho aconsegueixo. Conec força la teoria de com els he de tractar, però les situacions del dia a dia em superen i em deixo portar per la reacció emocional i no per la reflexiva.
Els fills no s’ajusten en bona part a l’ideal de nen que el subconscient havia format i incorporat a l’instint maternal que es dóna per existent.
I no només per les exigències d’atenció, cura, temps i assistència constant que requereixen si no també per la sensació de renúncia i de fracàs que aboca a la inestabilitat emocional.
I això sense perdre de vista mai que per sobre de tot t’estimes als fills i vols el millor per ells, i per això t’exigeixes dia a dia de ser la millor mare del món.
També, sovint sentim als joves que diuen: -“quan jo sigui pare o mare no tractaré als meus fills com em tracten a mi”.
Quan penso en aquestes afirmacions no puc evitar sentir una gran decepció quan analitzo el meu paper com a mare. Tinc moltes ganes de fer-ho bé però constato dia a dia que no ho aconsegueixo. Conec força la teoria de com els he de tractar, però les situacions del dia a dia em superen i em deixo portar per la reacció emocional i no per la reflexiva.
Els fills no s’ajusten en bona part a l’ideal de nen que el subconscient havia format i incorporat a l’instint maternal que es dóna per existent.
I no només per les exigències d’atenció, cura, temps i assistència constant que requereixen si no també per la sensació de renúncia i de fracàs que aboca a la inestabilitat emocional.
I això sense perdre de vista mai que per sobre de tot t’estimes als fills i vols el millor per ells, i per això t’exigeixes dia a dia de ser la millor mare del món.
El Bicifòbic
Fa dies que volia referir-me a la meva condició de ciclista urbana. Volia escriure en to positiu del benestar que aporta aquesta activitat al meu estat d’ànim. De la seva capacitat neutralitzadora de cabòries. A més és una activitat molt instructiva, ja que et permet conèixer de ben a prop (a vegades de massa a prop) la grandesa de la condició humana en el seu grau més primitiu, i per tant més autèntic.
No desvetllo res si dic que com a persona adulta, mare de família i amb altres prioritats a la vida que la de batre rècord mundials de velocitat fan de mi una ciclista de tarannà tranquil, moderat, respectuós i prudent. Però és que les normes a les que se suposa he d’adequar el meu comportament quan vaig en bicicleta s’escapa de tota lògica i d’aquell sentit que és el menys comú de tots els sentits. Per no fer-ho molt llarg ja ho aniré desgranant en diferents posts aquestes normes tant edificants per que hi ha molt a dir.
Fa uns anys quan encara estudiava la carrera i feia cada dia el trajecte Horta-Zona Universitària, el ciclista urbà era un espècimen tan estrany que era mirat quan no admirat per tota la fauna viària per la seva raresa o exotisme. Bé, era observat en general amb bons ulls excepte pels “autobuseros” que segons la meva experiència (ei! que puc estar equivocada i no voldria fer enfadar a aquest sofert col·lectiu que ha de fer vaga per exigir els seus merescudíssim privilegis); bé, no em vull separar del tema. El cas és que aquests servidors públics eren els únics que mostraven una actitud un pel agressiva envers el ciclista. Potser per la seva condició mastodòntica d’elefant davant d’una formiga que esclafaria “sense voler” si ningú mirés. Avui dia això ha canviat ja que existeix a més els Bicifòbics.
M’he decidit a escriure això per que ahir mateix he tingut el privilegi de topar-me amb un d’aquests. El bicifòbic és una persona que pateix una malaltia terrible i incurable i que mereix tota la nostra compassió.
Resulta que anava pujant pel carrer Major de Sarrià que presenta al meu entendre una avantatja i dos inconvenients. La avantatja és que és de trànsit restringit i l’afluència de cotxes és petita i l’inconvenient és que la calçada està molt feta malbé amb importants “socavons”, i l’altre inconvenient és que fa pujada i jo ja tinc una edat.
Bé resulta que jo anava tan tranquil.la quan un bicifobic que conduïa una furgoneta de pencaire (no sé de quin sector) se m’ha amorrat tot ell molt insinuador de les seves intencions a la meva roda del darrera.
Quan circulo per la calçada tinc dues regles d’or: primer, home ja que ets un ciclista lent i que fas nosa, intenta destorbar el menys possible a tots aquests pobres conductors de vehicles a motor que estan tan ocupats i a més paguen un impost de circulació i tenen tot el dret de fer servir la via pública “a les seves anchas” sense haver d’aguantar-me a mi ciclista incívica i parasitària que no paga l’esmentat impost.
La segona regla d’or és que si veig que m’empaita un esperitat d’aquells que et posen l’ai al cor i ja previnc que em passarà pentinant-me les idees, per evitar, si fos el cas, caure per la meva pròpia ineptitud d’aguantar l’equilibri i d’embrutar la calçada amb els meus fluids més vermells que seria molt desconsiderat per part meva, em poso al mig de la calçada, ocupant el mig del carril corresponent i a més vaig més a poc a poc si puc, per que el senyor esperitat li pugi la temperatura, l’adrenalina i se l’acceleri una mica el cor i així ell també pugui fer una mica d’exercici que també té dret pobre home. I si pel camí em regala alguna paraula d’aquelles tan maques que de petita em deien que no s’havia de dir per que eren malsonants o paraulotes, doncs mira em transporto per una estona i retorno a la infància que sempre és bonic
No desvetllo res si dic que com a persona adulta, mare de família i amb altres prioritats a la vida que la de batre rècord mundials de velocitat fan de mi una ciclista de tarannà tranquil, moderat, respectuós i prudent. Però és que les normes a les que se suposa he d’adequar el meu comportament quan vaig en bicicleta s’escapa de tota lògica i d’aquell sentit que és el menys comú de tots els sentits. Per no fer-ho molt llarg ja ho aniré desgranant en diferents posts aquestes normes tant edificants per que hi ha molt a dir.
Fa uns anys quan encara estudiava la carrera i feia cada dia el trajecte Horta-Zona Universitària, el ciclista urbà era un espècimen tan estrany que era mirat quan no admirat per tota la fauna viària per la seva raresa o exotisme. Bé, era observat en general amb bons ulls excepte pels “autobuseros” que segons la meva experiència (ei! que puc estar equivocada i no voldria fer enfadar a aquest sofert col·lectiu que ha de fer vaga per exigir els seus merescudíssim privilegis); bé, no em vull separar del tema. El cas és que aquests servidors públics eren els únics que mostraven una actitud un pel agressiva envers el ciclista. Potser per la seva condició mastodòntica d’elefant davant d’una formiga que esclafaria “sense voler” si ningú mirés. Avui dia això ha canviat ja que existeix a més els Bicifòbics.
M’he decidit a escriure això per que ahir mateix he tingut el privilegi de topar-me amb un d’aquests. El bicifòbic és una persona que pateix una malaltia terrible i incurable i que mereix tota la nostra compassió.
Resulta que anava pujant pel carrer Major de Sarrià que presenta al meu entendre una avantatja i dos inconvenients. La avantatja és que és de trànsit restringit i l’afluència de cotxes és petita i l’inconvenient és que la calçada està molt feta malbé amb importants “socavons”, i l’altre inconvenient és que fa pujada i jo ja tinc una edat.
Bé resulta que jo anava tan tranquil.la quan un bicifobic que conduïa una furgoneta de pencaire (no sé de quin sector) se m’ha amorrat tot ell molt insinuador de les seves intencions a la meva roda del darrera.
Quan circulo per la calçada tinc dues regles d’or: primer, home ja que ets un ciclista lent i que fas nosa, intenta destorbar el menys possible a tots aquests pobres conductors de vehicles a motor que estan tan ocupats i a més paguen un impost de circulació i tenen tot el dret de fer servir la via pública “a les seves anchas” sense haver d’aguantar-me a mi ciclista incívica i parasitària que no paga l’esmentat impost.
La segona regla d’or és que si veig que m’empaita un esperitat d’aquells que et posen l’ai al cor i ja previnc que em passarà pentinant-me les idees, per evitar, si fos el cas, caure per la meva pròpia ineptitud d’aguantar l’equilibri i d’embrutar la calçada amb els meus fluids més vermells que seria molt desconsiderat per part meva, em poso al mig de la calçada, ocupant el mig del carril corresponent i a més vaig més a poc a poc si puc, per que el senyor esperitat li pugi la temperatura, l’adrenalina i se l’acceleri una mica el cor i així ell també pugui fer una mica d’exercici que també té dret pobre home. I si pel camí em regala alguna paraula d’aquelles tan maques que de petita em deien que no s’havia de dir per que eren malsonants o paraulotes, doncs mira em transporto per una estona i retorno a la infància que sempre és bonic
dijous, 6 de març del 2008
Dispersió
Des que vaig descobrir que existeix un altre món que es diu blogosfera, estic molt dispersa. No paro de pensar en noves propostes per incloure en el meu espai, en visitar alguns blogs que m’han cridat l’atenció, en deixar algun comentari .…
Tinc pendent d’encetar tres temes dintre del meu espai que cobreixi tres dels meus actuals interessos: la cuina, la bici i la muntanya, no necessariament per aquest ordre.
També he fet un intent de conte per incloure’l en els relats conjunts sobre la foto del tatuatge, però no me n’he sortit. Se m’ha acudit un possible argument, a través de fer un paralel.lisme entre el conte del vestit de l’emperador que com recordareu és aquell que explica que un emperador era tan presumit que es va deixar enredat per dos espavilats que li fan creure que li poden fer un vestit que només podien veure les persones honestes. Jo volia explicar una història basada en aquest conte en el sentit que el tatuatge només pogués ser vist per determinades persones, o per l’amor verdader de la persona que el dugués tatuat. Però em falta pràctica, i no m’ha agradat com ha quedat i quedarà en això, en un intent.
També que se m’ha ocurregut emular al Monzó en el seu famos discurs a la Fira de Frankfurt que començava explicant que li havien encarregat un discurs i que ell no en sap de fer discursos. Jo volia partir d’aquí, que volia fer un conte i no en sabia, però també ha quedat en intent.
De moment no paro de passar mentalment d’un tema a l’altre, sense concretar res i treballant poc.. Clar que m’estimo tenir la ment ocupada en totes aquestes coses que en la meva obsessió.
Tinc pendent d’encetar tres temes dintre del meu espai que cobreixi tres dels meus actuals interessos: la cuina, la bici i la muntanya, no necessariament per aquest ordre.
També he fet un intent de conte per incloure’l en els relats conjunts sobre la foto del tatuatge, però no me n’he sortit. Se m’ha acudit un possible argument, a través de fer un paralel.lisme entre el conte del vestit de l’emperador que com recordareu és aquell que explica que un emperador era tan presumit que es va deixar enredat per dos espavilats que li fan creure que li poden fer un vestit que només podien veure les persones honestes. Jo volia explicar una història basada en aquest conte en el sentit que el tatuatge només pogués ser vist per determinades persones, o per l’amor verdader de la persona que el dugués tatuat. Però em falta pràctica, i no m’ha agradat com ha quedat i quedarà en això, en un intent.
També que se m’ha ocurregut emular al Monzó en el seu famos discurs a la Fira de Frankfurt que començava explicant que li havien encarregat un discurs i que ell no en sap de fer discursos. Jo volia partir d’aquí, que volia fer un conte i no en sabia, però també ha quedat en intent.
De moment no paro de passar mentalment d’un tema a l’altre, sense concretar res i treballant poc.. Clar que m’estimo tenir la ment ocupada en totes aquestes coses que en la meva obsessió.
Qui és el candidat misteriós?
No sé si heu llegit aquesta crònica del Puyal, no va de futbol i em sembla que no té
desperdici.
http://paper.avui.cat/article/societat/118822/quadern/viatge/bord/dun/ave.html
Qui penseu que és el candidat misteriós?
De tota manera quin nivell pel nostres representants.!!!!
desperdici.
http://paper.avui.cat/article/societat/118822/quadern/viatge/bord/dun/ave.html
Qui penseu que és el candidat misteriós?
De tota manera quin nivell pel nostres representants.!!!!
ANIVERSARI
Avui és l’aniversari de la persona més important de la meva vida.
Ara fa 15 anys em va triar i em va possibilitar que es fes realitat una vida que ni en el més meravellós dels meus somnis hagués cregut possible. M’ha donat, amor, comprensió, tendresa, una espatlla per plorar, uns braços per perdre’m, una família que em va acollir, un projecte de vida engrescador, i malgrat això, en ocasions ho oblido tot i em tanco dintre d’un bunker en la que només trobo foscor, fantasmes, pors i angoixa.
(Malgrat tot, tu sempre estàs aquí encara que no entenguis que està passant. La teva força és la meva inspiració i també m’arrossega fora de mi per abocar-me de ple a la vida. T’estimo).
Ara fa 15 anys em va triar i em va possibilitar que es fes realitat una vida que ni en el més meravellós dels meus somnis hagués cregut possible. M’ha donat, amor, comprensió, tendresa, una espatlla per plorar, uns braços per perdre’m, una família que em va acollir, un projecte de vida engrescador, i malgrat això, en ocasions ho oblido tot i em tanco dintre d’un bunker en la que només trobo foscor, fantasmes, pors i angoixa.
(Malgrat tot, tu sempre estàs aquí encara que no entenguis que està passant. La teva força és la meva inspiració i també m’arrossega fora de mi per abocar-me de ple a la vida. T’estimo).
diumenge, 2 de març del 2008
El nen feliç
Fa uns mesos va caure a les meves mans el llibre “El nen feliç la seva clau psicològica” de “Dorothy Corkille Briggs” i s’ha convertit en el meu llibre de capçalera.
Sóc mare i com totes les mares la meva prioritat a la vida és que els meus fills siguin el més feliços possible. Els porto a una bona escola, els hi dedico tot el temps que puc, els satisfaig les seves necessitats d’oci, i els hi procuro records que en el futur constitueixin un bagatge el més enriquidor possible. Malgrat tot, no estic satisfeta amb els resultats que estic tenint.
Aquest llibre m’ha ensenyat a fer veure que fins a cert punt aquesta sensació no és tan estranya ni infreqüent. És molt difícil educar emocionalment als nostres fills sobre tot si ens fallen els nostres propis referents, i també quan nosaltres mateixos, estem immersos en conflictes emocionals per resoldre.
No és que amb aquest llibre ho hagi solucionat tot, però m’ha donat eines en varis sentits. Primer per entendre la meva pròpia situació: per què estic en l’estat emocional en que em trobo; quines han pogut ser les seves causes: a quins comportaments em veig abocada sense que la raó pugui fer gran cosa i per últim, cap a on he d’anar treballant per poder identificar, entendre, acceptar i comprendre les pròpies emocions.
En segon lloc m’ha donat eines i recursos que puc anar practicant per resoldre les situacions i conflictes del dia a dia, des de com intentar superar una rabieta de la criatura fins quina actitud he de tenir davant els comportaments dels nens i com actuar en cas que vegi que el meu nen mostra símptomes de malestar en qualsevol sentit.
En fi, és un llibre molt recomanable per tot aquell que sigui pare.
Sóc mare i com totes les mares la meva prioritat a la vida és que els meus fills siguin el més feliços possible. Els porto a una bona escola, els hi dedico tot el temps que puc, els satisfaig les seves necessitats d’oci, i els hi procuro records que en el futur constitueixin un bagatge el més enriquidor possible. Malgrat tot, no estic satisfeta amb els resultats que estic tenint.
Aquest llibre m’ha ensenyat a fer veure que fins a cert punt aquesta sensació no és tan estranya ni infreqüent. És molt difícil educar emocionalment als nostres fills sobre tot si ens fallen els nostres propis referents, i també quan nosaltres mateixos, estem immersos en conflictes emocionals per resoldre.
No és que amb aquest llibre ho hagi solucionat tot, però m’ha donat eines en varis sentits. Primer per entendre la meva pròpia situació: per què estic en l’estat emocional en que em trobo; quines han pogut ser les seves causes: a quins comportaments em veig abocada sense que la raó pugui fer gran cosa i per últim, cap a on he d’anar treballant per poder identificar, entendre, acceptar i comprendre les pròpies emocions.
En segon lloc m’ha donat eines i recursos que puc anar practicant per resoldre les situacions i conflictes del dia a dia, des de com intentar superar una rabieta de la criatura fins quina actitud he de tenir davant els comportaments dels nens i com actuar en cas que vegi que el meu nen mostra símptomes de malestar en qualsevol sentit.
En fi, és un llibre molt recomanable per tot aquell que sigui pare.
dissabte, 1 de març del 2008
Els pilars de la terra
Per fi he arribat a l’ultima pàgina, la 1274 d’aquesta novel·la de Ken Follet. Malgrat l’evocació transcendental del títol, es tracta d’un “divertiment”. Una novel·la lleugera, fàcil de llegir i amb acció constant. És d’aquelles novel·les que pots anar avançant sense gaire atenció i a estones robades mentre fas altres coses. En ocasions tenia la impressió que estava mirant una sèrie d’aquelles de la tele, bastant ben ambientada pel que conec de l’època, (que tot s’ha de dir no és gaire) i que t’ho vas mirant de manera bastant passiva. Us faré nomès 5 cèntims: l’acció se situa dotze anys més tard al 1135 a Anglaterra, quan la família del protagonista, constructor de professió i obsessionat per la voluntat de voler construir una catedral, perd la feina que tenia i es llança als camins a la recerca de feina que li permeti la subsistència. Després de varis episodis escabrosos va a parar a un monestir on per acció directa i delictiva de la mà de l’home (d’un nen en aquest cas) s’ha de projectar la construcció d’una catedral. A partir d’aquí la acció es centre sovint en tot el que ha de patir l’abat del monestir per proveir-se de mitjans tant materials com econòmics per poder dur a terme la construcció. Lluitant, més que contra l’adversitat que prové del cel, contra la que té el seu origen en els homes, en els seus enemics que són dolentíssims com no podia ser d’una altra manera. Tot això amanit amb batalletes d’aquelles medievals de cavallers amb armadura i cota de malla, eclesiàstics corruptes, violacions de verges i de no tant verges, intrigues de nobles més aviat estúpids, assassinats gratuïts i altres violències prou imaginatives.
També tenim un parell d’històries d’amor romàntic dificultades pels prejudicis irracionals religiosos, molta fam, molta renúncia, traïcions... mentre els murs de la famosa catedral es van aixecant.
Sorprèn el tractament de la dona durant tota la novel·la. Tots els personatges femenins lluny de ser comparsa dels protagonistes homes, assoleixen un paper cabdal en molts moments de la novel·la. Les dones d’aquesta novel·la són fortes, intel·ligents, valentes, agosarades, des de les més innocents fins a les més malvades, des de les mares de família fins a la que es dediquen “a la cosa pública”. Dones que malgrat les dificultats i de la seva condició de víctimes sostenen com bons “pilars” el rumb de les seves vides i la de la seva família.
També tenim un parell d’històries d’amor romàntic dificultades pels prejudicis irracionals religiosos, molta fam, molta renúncia, traïcions... mentre els murs de la famosa catedral es van aixecant.
Sorprèn el tractament de la dona durant tota la novel·la. Tots els personatges femenins lluny de ser comparsa dels protagonistes homes, assoleixen un paper cabdal en molts moments de la novel·la. Les dones d’aquesta novel·la són fortes, intel·ligents, valentes, agosarades, des de les més innocents fins a les més malvades, des de les mares de família fins a la que es dediquen “a la cosa pública”. Dones que malgrat les dificultats i de la seva condició de víctimes sostenen com bons “pilars” el rumb de les seves vides i la de la seva família.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
