Benvolguts amics
Avui us vull demanar que em dediqueu una mica del vostre temps. En concret una horeta. Ja sé que les entrades llargues i escoltar videos llargs fan mandra, però crec que aquest val la pena.
Es tracta d'un video que ha fet en Josep, una persona que conec des de fa anys i per la que sento una gran admiració. Escoltar-lo, amb el seu discurs detallista (com podreu comprovar) sempre m’ha produït un consol extraordinari. Sense que ell en sigui conscient. El seu exemple, en molts moments, ha estat encoratjador
Des de la modèstia d’aquest lloc us prego que l’escolteu, ell s’ho mereix, i si ho creieu convenient doneu-li resó.
En Josep ens parla del seu fill, un noi de 24 anys que pateix la SFC i del maltracte que ha rebut de l’Administració. Avui li ha passat a ell però demà qualsevol de nosaltres en la nostra individualitat, ens podem sentir també vilipendiats per qui ens hauria de protegir.
Crec que només està en la nostra mà lluitar per canviar el que en Josep afirma en el seu video que el que “s’espera de nosaltres com a contribuents és que treballem, paguem, votem i callem".
Com us sentirieu si, administrativament i sense cap base mèdica, contradint fins i tot el diagnòstic dels propis metges especialistes de la seguretat social, sigueu qualificats de "trastornats" sense ser-ho? A mi em sembla que això ho feien els nazis
Moltes Gràcies
Carta oberta a la Consellera Capdevila
1. L’entrevista que no fou
Es fa una introducció a la problemàtica i s'explica la raó d'aquesta "carta oberta multimèdia"
2. “Devasting Illness”
Es fa una síntesi del que representa l'SFC, de la forma com es va presentar en el meu fill i del menysteniment que rep aquesta malaltia comparativament a altres malalties víriques que afecten, entre altres, el sistema immunològic, com ara la SIDA.
3. Un conte a la vora del foc
Es presenta una metàfora sobre la situació social que viuen les persones que pateixen aquestes malalties.
4. Els professionals del CAD
Es fa un a síntesi de les valoracions rebudes, per una banda de la medicina pública i privada i, per l'altra, del CAD-Badal.
5. Històries de terror
El cinquè mòdul gira al voltant del tracte que reben, a l'hora de ser avaluades les seves incapacitats o discapacitats, els malalts de Síndrome de Fatiga Crònica, Fibromiàlgia i Sensibilitat Química Múltiple
6. Una petició des del laberint de la vergonya
En aquest darrer mòdul se sintetitza la situació actual, la recent constatació d'existència d'un intoxicació ambiental i es plantegen a la consellera les conclusions.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política. Mostrar tots els missatges
dilluns, 21 de desembre del 2009
dimecres, 10 de juny del 2009
LES ELECCIONS I JO
La primera vegada que vaig votar només tenia 14 anys. I com pot ser?
Doncs senzillament perquè la meva mare que votava basant-se únicament en la cara de bona persona que feia el candidat: primer en Suarez, desprès en Felipe, desprès..... (ja no ho sé) va delegar el seu vot en mi.
Ens remuntem al 12 de març de 1986 i la papereta deia: “¿Considera conveniente para España permanecer en la Alianza Atlántica en los términos acordados por el Gobierno de la Nación?” Ehhhh? Ella pobreta no tenia ni punyetera idea de què li parlaven, només sabia que el seu Felipe primer deia que No i desprès (quan ja manava) tocava dir que Sí.
Doncs jo en la meva precoç presa de consciència política vaig simplificar-li el que aquella pregunta significava: Si volia anar a la guerra en ajut d’un altre país de la "Alianza" si aquest es veia atacat per un tercer. I ella que havia nascut en plena guerra, havia patit la postguerra etc etc... Doncs em va deixar votar que No, encara que no era el que el seu “estimat” Felipe deia que s’havia de fer.
Després de joveneta era el que tocava ser per la edat: d’esquerres molt esquerrosses i vermelloses a poder ser catalanes i molt “istes-istes” com deia la cançó dels “Esquirols”.
A la Uni ja vaig veure que això de les sigles no s’ajustava massa amb el que es pretenia defensar i que tot plegat era com un joc en el que tots semblen que s’odien a matar i després tots a sopar plegats. Bé, sí que hi ha algun exaltat, i algú que s'ho creu una mica més però no és el que més corre.
Allà vaig assistir a les que llavors em semblaven “avorridíssimes” classes de Dret Polític que oferia, el que ara em diverteix molt sentir a tantíssimes tertúlies: en Pere Vilanova. Ara Catedràtic, comentarista, artículista, enviat especial d’organismes internacionals, assessor del Ministeri de defensa..... Llavors era un professor més que donava classe en horari de tarda (els bons eren al matí, segons deien...) i quan l'escoltava inevitablement enyorava al seu company de tarima que feia veu de documental de la tele (d'aquells d'animalets): en Cesareo Aguilera de Prat. Aquest sí que donava gust de sentir-lo! Junts havien redactat el que era el nostre manual de la assignatura: “Temes de Ciència Política” i que és el llibre més mal editat que mai he tingut la dissort d’haver de llegir. Barreges, repeticions, incoherències.... Potser per això tinc els conceptes polítics tan mal compaginats!
Desprès he intentat fer els mil i un anàlisi de que passa si votes aquest o aquell o el de més enllà o votes en blanc o que coi cal fer. I la conclusió és que la realitat et demostra que les mil cabrioles impossibles són possibles: pactes anti-natura, acords, jo et dono això i tu allò, jo faig veure que no t’estic amic però desprès voto la teva proposta o jo faig veure que t’estic amic i et clavo la punyalada.....
En fi que tot és una autèntica enganyifa per fer-nos creure que nosaltres som els importants. Què nosaltres decidim, quan la veritat és que vivim immersos en una constant improvisació: Posem el pedaç quan sorgeix el problema i mentre estant que tot continuï igual.
Jo vaig deixar de votar quan vaig ser conscient que voti el que voti, ells guanyen i ells decideixen.
Doncs senzillament perquè la meva mare que votava basant-se únicament en la cara de bona persona que feia el candidat: primer en Suarez, desprès en Felipe, desprès..... (ja no ho sé) va delegar el seu vot en mi.
Ens remuntem al 12 de març de 1986 i la papereta deia: “¿Considera conveniente para España permanecer en la Alianza Atlántica en los términos acordados por el Gobierno de la Nación?” Ehhhh? Ella pobreta no tenia ni punyetera idea de què li parlaven, només sabia que el seu Felipe primer deia que No i desprès (quan ja manava) tocava dir que Sí.
Doncs jo en la meva precoç presa de consciència política vaig simplificar-li el que aquella pregunta significava: Si volia anar a la guerra en ajut d’un altre país de la "Alianza" si aquest es veia atacat per un tercer. I ella que havia nascut en plena guerra, havia patit la postguerra etc etc... Doncs em va deixar votar que No, encara que no era el que el seu “estimat” Felipe deia que s’havia de fer.
Després de joveneta era el que tocava ser per la edat: d’esquerres molt esquerrosses i vermelloses a poder ser catalanes i molt “istes-istes” com deia la cançó dels “Esquirols”.
A la Uni ja vaig veure que això de les sigles no s’ajustava massa amb el que es pretenia defensar i que tot plegat era com un joc en el que tots semblen que s’odien a matar i després tots a sopar plegats. Bé, sí que hi ha algun exaltat, i algú que s'ho creu una mica més però no és el que més corre.
Allà vaig assistir a les que llavors em semblaven “avorridíssimes” classes de Dret Polític que oferia, el que ara em diverteix molt sentir a tantíssimes tertúlies: en Pere Vilanova. Ara Catedràtic, comentarista, artículista, enviat especial d’organismes internacionals, assessor del Ministeri de defensa..... Llavors era un professor més que donava classe en horari de tarda (els bons eren al matí, segons deien...) i quan l'escoltava inevitablement enyorava al seu company de tarima que feia veu de documental de la tele (d'aquells d'animalets): en Cesareo Aguilera de Prat. Aquest sí que donava gust de sentir-lo! Junts havien redactat el que era el nostre manual de la assignatura: “Temes de Ciència Política” i que és el llibre més mal editat que mai he tingut la dissort d’haver de llegir. Barreges, repeticions, incoherències.... Potser per això tinc els conceptes polítics tan mal compaginats!
Desprès he intentat fer els mil i un anàlisi de que passa si votes aquest o aquell o el de més enllà o votes en blanc o que coi cal fer. I la conclusió és que la realitat et demostra que les mil cabrioles impossibles són possibles: pactes anti-natura, acords, jo et dono això i tu allò, jo faig veure que no t’estic amic però desprès voto la teva proposta o jo faig veure que t’estic amic i et clavo la punyalada.....
En fi que tot és una autèntica enganyifa per fer-nos creure que nosaltres som els importants. Què nosaltres decidim, quan la veritat és que vivim immersos en una constant improvisació: Posem el pedaç quan sorgeix el problema i mentre estant que tot continuï igual.
Jo vaig deixar de votar quan vaig ser conscient que voti el que voti, ells guanyen i ells decideixen.
.
dilluns, 21 de juliol del 2008
L'ANTONI
Tot va començar fa 14 anys.
Mentiria si digués que vaig ser-hi des del primer moment
Tampoc seria veritat si digués que sempre li he estat fidel.
El que sí és veritat és que fa uns mesos, de la seva mà, vaig començar a aprendre.
Només podia dir-se Milagros qui em va mostrar el camí
Només podia ser l’Antoni que va posar la seva veu al meu crit mut.
A més em van fer un gran regal: un esmorzar irrepetible.
No només desitjava anar-hi sinó que sabia que aniria.
Va ser la manifestació més clara que he viscut que “el secret” existeix
No vaig dubtar-ho ni un sol moment.
Feia dies que volia escriure sobre el comiat de l’Antoni, però feia el ronso i avui, com recordant-me que no havia fet els deures, m’he trobat un membre del seu equip la Laura Duran.
Els trobaré molt a faltar:
La seva companyia
La seva sapiència
La seva sensibilitat
La seva professionalitat
El seu saber fer.
M’han pres els meus “matins”. No els perdonaré mai.
Jo també penso que la cultura democràtica d'aquest país és molt justeta.
Rebutjo les seves últimes paraules “ADEU SIAU” jo desitjo un FINS AVIAT
Mentiria si digués que vaig ser-hi des del primer moment
Tampoc seria veritat si digués que sempre li he estat fidel.
El que sí és veritat és que fa uns mesos, de la seva mà, vaig començar a aprendre.
Només podia dir-se Milagros qui em va mostrar el camí
Només podia ser l’Antoni que va posar la seva veu al meu crit mut.
A més em van fer un gran regal: un esmorzar irrepetible.
No només desitjava anar-hi sinó que sabia que aniria.
Va ser la manifestació més clara que he viscut que “el secret” existeix
No vaig dubtar-ho ni un sol moment.
Feia dies que volia escriure sobre el comiat de l’Antoni, però feia el ronso i avui, com recordant-me que no havia fet els deures, m’he trobat un membre del seu equip la Laura Duran.
Els trobaré molt a faltar:
La seva companyia
La seva sapiència
La seva sensibilitat
La seva professionalitat
El seu saber fer.
M’han pres els meus “matins”. No els perdonaré mai.
Jo també penso que la cultura democràtica d'aquest país és molt justeta.
Rebutjo les seves últimes paraules “ADEU SIAU” jo desitjo un FINS AVIAT
dijous, 6 de març del 2008
Qui és el candidat misteriós?
No sé si heu llegit aquesta crònica del Puyal, no va de futbol i em sembla que no té
desperdici.
http://paper.avui.cat/article/societat/118822/quadern/viatge/bord/dun/ave.html
Qui penseu que és el candidat misteriós?
De tota manera quin nivell pel nostres representants.!!!!
desperdici.
http://paper.avui.cat/article/societat/118822/quadern/viatge/bord/dun/ave.html
Qui penseu que és el candidat misteriós?
De tota manera quin nivell pel nostres representants.!!!!
dijous, 28 de febrer del 2008
Immersió lingüistica
A la web del diari “EL PAÍS” hi ha una secció anomenada “els internautes pregunten”, vaig enviar una pregunta sota l’alies “casiabstencionista” a la Sra. Dolors Nadal sobre la immersió lingüística a les escoles. Aquest ha estat el resultat
http://www.elpais.com/edigitales/entrevista.html?id=3534
Com que no hi havia dret a rèplica la vull deixar en aquest espai (que per alguna cosa és meu)
Ningú discuteix que a Catalunya no hi hagin dues llengües, i fins i tot puc arribar a reconèixer que el castellà sigui la llengua materna de la majoria de la població: però, tot això que té a veure amb l’educació?
Com és conegut, els nens surten de l’escola dominant ambdues llengües, encara més si atenem a les notes de selectivitat, en llengua castellana els resultats són millors que en llengua catalana, i a més similars als obtinguts en altres parts de l’estat. Per què canviar un sistema que ha demostrat la seva eficàcia?
Ens diuen que els pares han de poder triar la llengua en que s’escolaritzen els seus fills, i jo em pregunto per què?, es que els pares poden, podem triar les assignatures a impartir, el contingut de les mateixes i el temps que se li ha de dedicar a cadascuna d’elles? Totes aquestes qüestions tradicionalment ha vingut determinades pel poder, pel governant de torn, per que és una forma claríssima de control de la conflictivitat social. L’educació i el seu contingut és una eina política de primer ordre, i en conseqüència voler controlar la llengua vehicular és una manera més de determinar en un o en altre sentit les sensibilitats culturals i polítiques de la població que està en procés de formació. És aquí on li pica al PP.
Per altra banda, algú ha pensat en el drets dels nens, Per quina raó el nen pot veure disminuïda la seva capacitat d’escollir en el futur quina de les llengües del seu país vol utilitzar en cada ocasió, quina vol adoptar com a pròpia, que no té perquè ser la materna. En el meu cas jo vaig escollir la llengua catalana com a pròpia al arribar a l’edat adulta perquè em permetia accedir a àmbits socials i laborals que es desenvolupen en català i d’aquesta manera formo part dels mateixos amb molta més comoditat.
Si un nen s’escolaritza en català avui dia està garantit que quan sigui adult, encara que la seva llengua materna hagi estat el castellà podrà triar lliurament en quina llengua vol parlar. Si pel contrari la seva escolarització fos en castellà i la seva llengua materna també ho és, de moment en el millor dels casos no podem saber quin grau de competència en català tindrà. Dic en el millor dels casos per que si atenem a la experiència derivada del coneixement de l’anglès que tenim desprès de estudiar-lo només unes hores determinades a la setmana estem servits.
Això per mi demostra que el PP utilitza la llengua només per motius estrictament polítics i en els últims que pensa són en els nens.
http://www.elpais.com/edigitales/entrevista.html?id=3534
Com que no hi havia dret a rèplica la vull deixar en aquest espai (que per alguna cosa és meu)
Ningú discuteix que a Catalunya no hi hagin dues llengües, i fins i tot puc arribar a reconèixer que el castellà sigui la llengua materna de la majoria de la població: però, tot això que té a veure amb l’educació?
Com és conegut, els nens surten de l’escola dominant ambdues llengües, encara més si atenem a les notes de selectivitat, en llengua castellana els resultats són millors que en llengua catalana, i a més similars als obtinguts en altres parts de l’estat. Per què canviar un sistema que ha demostrat la seva eficàcia?
Ens diuen que els pares han de poder triar la llengua en que s’escolaritzen els seus fills, i jo em pregunto per què?, es que els pares poden, podem triar les assignatures a impartir, el contingut de les mateixes i el temps que se li ha de dedicar a cadascuna d’elles? Totes aquestes qüestions tradicionalment ha vingut determinades pel poder, pel governant de torn, per que és una forma claríssima de control de la conflictivitat social. L’educació i el seu contingut és una eina política de primer ordre, i en conseqüència voler controlar la llengua vehicular és una manera més de determinar en un o en altre sentit les sensibilitats culturals i polítiques de la població que està en procés de formació. És aquí on li pica al PP.
Per altra banda, algú ha pensat en el drets dels nens, Per quina raó el nen pot veure disminuïda la seva capacitat d’escollir en el futur quina de les llengües del seu país vol utilitzar en cada ocasió, quina vol adoptar com a pròpia, que no té perquè ser la materna. En el meu cas jo vaig escollir la llengua catalana com a pròpia al arribar a l’edat adulta perquè em permetia accedir a àmbits socials i laborals que es desenvolupen en català i d’aquesta manera formo part dels mateixos amb molta més comoditat.
Si un nen s’escolaritza en català avui dia està garantit que quan sigui adult, encara que la seva llengua materna hagi estat el castellà podrà triar lliurament en quina llengua vol parlar. Si pel contrari la seva escolarització fos en castellà i la seva llengua materna també ho és, de moment en el millor dels casos no podem saber quin grau de competència en català tindrà. Dic en el millor dels casos per que si atenem a la experiència derivada del coneixement de l’anglès que tenim desprès de estudiar-lo només unes hores determinades a la setmana estem servits.
Això per mi demostra que el PP utilitza la llengua només per motius estrictament polítics i en els últims que pensa són en els nens.
dimecres, 27 de febrer del 2008
Cabòries sobre nació
Em sembla molt bé que hi hagi gent que tingui un concepte de nació espanyola que digui que aquesta només és una i indivisible i que està en mans de tots els ciutadans de l’estat. Però amb el que no estic d’acord és que per a que algú afirmi la seva existència negui les dels altres. Cadascú pot entendre el terme nació com li vagi bé.
Si no recordo malament, per a que hagi una nació es necessiten tres requisits: que hi hagi un territori, una població i que es tingui poder polític.
Catalunya té un territori determinat, una població que hi viu en aquest territori, i un poder polític que emana del poble, el problema és que a aquesta població no se li reconeix la sobirania política necessària per atorgar tots els poders als seus representants i necessiten el concurs d’altres persones alienes a la seva nació.
Si no recordo malament, per a que hagi una nació es necessiten tres requisits: que hi hagi un territori, una població i que es tingui poder polític.
Catalunya té un territori determinat, una població que hi viu en aquest territori, i un poder polític que emana del poble, el problema és que a aquesta població no se li reconeix la sobirania política necessària per atorgar tots els poders als seus representants i necessiten el concurs d’altres persones alienes a la seva nació.
Sensacions Post-Debat
No em fa vergonya reconèixer que m’estic deixant influenciar pel bombardeig constant de missatges polítics a l’entorn de les properes eleccions, que voleu que us digui sóc un animal social, i em considero sensible a tot el relatiu a la cosa pública.
Algú podria dir que això em passa per ser una persona de conviccions poc profundes, o que fins i tot que sóc manipulable, jo prefereixo pensar que tinc cert grau de flexibilitat: si escolto algun argument convincent , miro d’entendre’l, el comparo amb el meu foro intern i si aguanta la prova del cotó el puc incorporar o no al meu pensament i si no intento rebatre’l (si l’altre té ganes d’escoltar que molt sovint no en té).
Vaig veure ahir el DEBAT. La veritat és que me’l mirava mentre llegia les últimes pàgines d’una novel·la, molt lleugera que no exigia gaire atenció. En general puc dir que el debat per mi va ser distret a estones, i estic d’acord en dir que els candidats van actuar de la manera que s’esperava d’ells, per tant fins a cert punt el debat va ser previsible.
Hi ha coses del joc polític que considero que són molt negatives per anar creixent en el grau global de maduresa política. Una d’elles és el diàleg de sords que s’estableix entre els polítics. Tots ells en general deixen anar la seva verborrea, la que tenien preparada i que freqüentment et trobes que és la que van repetint els diferents representants del partit que sigui una i altra vegada.. Es indiferent el que l’adversari digui, és igual les dades que aporti, és com si sentissin ploure. La resposta és la que ja tenien preparada, per tant no hi ha debat possible.
També m’empipa molt que els partits corrin a valorar en termes de guanyar o perdre el debat en qüestió aquesta autocomplaença no hauria de ser pròpia de servidors públics. Ignoren que la immensa majoria d’electors estem tant desencantats que els hi donem el vot moltes vegades per que considerem que és el menys dolent dels possibles i ells ho aprofiten per creure’s els reis del mambo.
Algú podria dir que això em passa per ser una persona de conviccions poc profundes, o que fins i tot que sóc manipulable, jo prefereixo pensar que tinc cert grau de flexibilitat: si escolto algun argument convincent , miro d’entendre’l, el comparo amb el meu foro intern i si aguanta la prova del cotó el puc incorporar o no al meu pensament i si no intento rebatre’l (si l’altre té ganes d’escoltar que molt sovint no en té).
Vaig veure ahir el DEBAT. La veritat és que me’l mirava mentre llegia les últimes pàgines d’una novel·la, molt lleugera que no exigia gaire atenció. En general puc dir que el debat per mi va ser distret a estones, i estic d’acord en dir que els candidats van actuar de la manera que s’esperava d’ells, per tant fins a cert punt el debat va ser previsible.
Hi ha coses del joc polític que considero que són molt negatives per anar creixent en el grau global de maduresa política. Una d’elles és el diàleg de sords que s’estableix entre els polítics. Tots ells en general deixen anar la seva verborrea, la que tenien preparada i que freqüentment et trobes que és la que van repetint els diferents representants del partit que sigui una i altra vegada.. Es indiferent el que l’adversari digui, és igual les dades que aporti, és com si sentissin ploure. La resposta és la que ja tenien preparada, per tant no hi ha debat possible.
També m’empipa molt que els partits corrin a valorar en termes de guanyar o perdre el debat en qüestió aquesta autocomplaença no hauria de ser pròpia de servidors públics. Ignoren que la immensa majoria d’electors estem tant desencantats que els hi donem el vot moltes vegades per que considerem que és el menys dolent dels possibles i ells ho aprofiten per creure’s els reis del mambo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
