RELATS CONJUNTS: TAXI

Des de fa molts anys, una de les meves grans il.lusions és visitar New York. Suposo que tinc imprès en el subconscient l’efecte de milers d’hores visionant pel.licules, sèries i fotos ambientades a “The Big Apple”. De lectures de clàssics i de vides conegudes i transcorregudes entre els seus edificis. Des de Woody Allen a Sexe a NY. Des de fotos en blanc i negre de treballadors construint gratacels desafiant la gravetat, a la esgarrifosa imatge de l’esfondrament de les torres bessones. Des de Dos Passos o Scott Fitzgerald a J.D. Salinger o Paul Auster.

Una de les series que més empremta va deixar va ser “La bella i la bèstia” sèrie dels vuitanta que va ser embolcall habitual de les meves tardes i nits de soledat adolescent i primera joventut.

Em meravellava de la existència d’un amor tant pur i sincer. Tant generós i entregat. Tant gran i tant impossible....sota els colors torrats de tardor del Central Park i en la foscor més tancada dels llargs tunels que travessen de punta a punta les entranyes de la ciutat.

Però una de les coses que em fan més il.lusió és córrer sota la pluja pels carrers de Manhattan tot aixecant el braç cridant amb totes les meves forces allò tant novaioqués per aturar un taxi: Y E L L O W !

.

RELATS CONJUNTS: BRATISLAVA

- A Bratislava? Què t’has begut l’enteniment? Però què se’ns ha perdut allà? Quan et vaig dir que em feia il.lusió uns Nadals Blancs no pensava en Bratislava precisament.

- Jo m’esperava anar algun lloc prop dels Alps o almenys a alguna capital europea una mica romàntica ...... com ara Viena. No queda lluny de Bratislava i com a mínim podríem anar a sentir el Concert d’Any Nou que sempre fan per la tele.

- Però, que carai es pot fer a Bratislava a banda de passar un fred de mil dimonis? Segons el Google hi ha un petit centre històric i algun castell més o menys turístic però, no podries haver pensat en un lloc menys original, carinyo?

Bon Nadal a tots i MILLOR ANY.

.

RELATS CONJUNTS: EL FUMADOR

En el meu malson més recurrent sempre surt un home que fuma. No li puc veure mai la cara perquè el seu barret li cobreix el rostre d’ombres, però intueixo que porta la cara marcada per un mosaic de cicatrius que donen fe d’una vida plena de excessos.

El fum desprèn una olor mentolada, fresca, inclús agradable...., però això no treu que la seva visió em produeixi el pressentiment que alguna cosa molt dolenta està a punt de passar-me.

No sé qui és, què vol, a qui busca o què espera, només sé que la seva presència fa que el cor se’m dispari i tots els meus muscles es posin en tensió; i el meu instint em digui que he de córrer, lluny d’ell i del carreró fosc, humit, estret en el que sempre m’hi trobo i en el que sembla instal.lat aquest home.

Malgrat els meus esforços no puc córrer. No sóc capaç de moure’m de lloc. La suor em regalima front avall fins als ulls, que he de tancar per evitar la coïssor; i quan aconsegueixo tornar-los a obrir, comprovo que els seus ulls em fiten directament entelats pel fum blanc que desprèn el cigarret que penja de la seva boca. I comença a caminar cap a mi. Lentament. Molt lentament.

Els muscles se’m paralitzant, la por em domina i quan començo a obrir la boca per deixar anar el crit que em desperti de cop i em tregui d’aquella situació. L’home somriu i em pregunta. Tens foc?

RELATS CONJUNTS: EL CAFÉ DE NIT

El rellotge marcava gairebé un quart d’una de la matinada. A aquelles hores, el local tenia poca afluència. Darrera la barra el cambrer eixugava els gots que acabava de fregar i els col•locava cuidadosament sobre un prestatge de vidre. Damunt les taules de marbre blanc, els gots bruts i les ampolles apurades, guardaven encara el testimoni mut de les confessions que sobre élls s’havien abocat.

Únicament restaven en el local les ànimes més turmentades. Les que s’amagaven dintre dels cors més endurits. Aquells homes, endormiscats sobre els seus colzes, aguantaven el pes de la seva tortuosa ment que removien constantment el passat en busca de l’origen de la seva decadència.

La porta es va obrir. El cambrer va aixecar la vista del got que estava eixugant en aquell moment i va veure entrar a aquell home estrany que li provocava esgarrifances. Vestit de banc, feia poques setmanes que havia escollit el “cafè de nit” per fer l’última copa. Amb pas lleuger i silent com si els peus no li arribessin a tocar el terra, es situava al mig del local, al costat de la taula de billar i feia una lenta i llarga llambregada a l’estança amb les mans enfonsades a les butxaques.

Li agradava aquell local. Li simplificava enormement la seva tasca. Només havia de seure a la mateixa taula que qualsevol dels presents, servir-se un got del mateix que estigués bevent l’escollit aquella nit i brindar a la seva salut.

Aquest moment, sovint sorprenia al parroquià de torn que aixecava uns segons la vista per mirar al nouvingut. Molts d’ells ja endevinaven que passaria a continuació. Reconeixien que havia arribat el moment d’apurar el got, aixecar-se i acompanyar a l’àngel vestit de blanc cap a una altra dimensió.



.

EMOCIONS

- Mestre què són les emocions?

El mestre es va quedar mirant llargament al seu alumne que amb el cap cot s’observava les puntes dels peus esperant la resposta.

- Tu que creus que són, jove aprenent? -El noi sense pensar-s’ho gaire va cridar empès per l’eufòria: -És tot allò que ens fa sentir vius!

El mestre se’l va mirar de reüll i va somriure. Va endevinar que el seu jove deixeble estava enamorat.

Mirant cap al infinit va respondre:

- “ Tu ja saps que tot home en el fons del seu ésser només anhela ser feliç. També saps que el que fa feliç a una persona no té per que ser el mateix que fa feliç a una altra.

El rei conqueridor se sent satisfet veient l’extensió del seu regnat, en canvi el rei bondadós és feliç governant la seva gent amb justícia. Això dependrà de com sigui el interior de cada rei.

Dintre de cadascú de nosaltres viu un personatge que s’ha format a través de com hem viscut i com hem estat tractats durant tota la nostra existència.

En un món ideal, trobaríem aquella persona que des del naixement sempre ha estat tractat únicament amb amor i dintre d’ella ha crescut un personatge que se sent segur de qui és, que no es considera víctima de res ni de ningú, que disfruta de tot el que li dóna la vida, que s’expressa lliurement i accepta d’on bé i que tracta a tots els éssers com a amics. Aquesta persona és feliç i accepta tot el que li ve des de l’equanimitat. Sense grans alegries ni grans tristeses.

Però el món en que vivim fa que trobem persones que no han estat tractades així i per això la gent crea personatges insegurs, víctimes, agressors.....I per tant, pot ser que davant, per exemple de la inseguretat, algú adopti el rol de persona apocada que vol sempre passar desapercebuda o pel contrari el rol de persona que amb agressivitat intenta contrarestar la seva inseguretat.

Les emocions ens avisen que alguna cosa de l’exterior va en contra del personatge que nosaltres mateixos hem creat. Davant un fet puntual se’ns dispara una emoció que ens diu: Ei tu! que aquest fet farà que el teu personatge perilli i llavors tu actues per contrarestar-lo.

És per això que viure en un món que fa que se’ns desbordin les emocions està molt lluny de la felicitat. La felicitat només la troba l’home equilibrat. Aquell que viu el més a prop possible de les qualitats que hem dit que rep la persona del món ideal.

Per tant jove amic deixa’t de fortes passions i troba la pau en l’equanimitat”.

.

RELATS CONJUNTS: GUERRERS DE TERRACOTA

Una munió de persones desplaçant-se cada dia per la ciutat d’un lloc a l’altre.

Porten el rictus contret. Llavis fermament tancats, amb ràbia. Els ulls, malgrat es mantenen oberts, buits d’expressió com si els faltés la vida. Com si estiguessin morts. Sense il.lusió, sense vida. I el pitjor de tot, els seus cors durs com pedres que fan que tot el seu ésser també esdevingui fang.

Exercits de persones amb cor de pedra i cos de fang. Sense ideals, sense moral, sense amor, sense ambició. Totalment sotmesos al devenir dels temps. A l’status quo establert al que estan rendits i resignats. I al que només saben respondre amb fredor i indiferència.

Els manca una il.lusió de que un nou món és possible. Una nova societat més oberta i sincera. Menys individual i materialista. Ens manca algú que pugui plantar una llavor d’esperança abans que el fang també es torni pedra. Ens torni homes de pedra.

.

COL.LECCIONISTA DE TRESORS

Il·luminat per la llum d’una foguera
En una calorosa nit d’estiu
entremig de la sorra
i vaig trobar un petit tresor.
De valor incalculable
que increïblement ningú abans havia recollit
Segur que m’esperava a mi?
El vaig agafar i me’l vaig apropar.
I la seva llum em va encegar il·luminant-t’ho tot
el camí, la vida, l’ànima, el cos
i el vaig guardar dintre del meu cor.
El meu tresor té naturalesa solida
propietats immutables. Impertorbable, immillorable
Segur com el diamant i permanent com l’or
Al cor el vaig guardar i allà es va quedar
Protegit i de vegades oblidat
Però malgrat tot resplendent i radiant
Fins que entomes un nou tresor
Que també enlluerna i et fa palpitar
I em sento tant afortunada
d’haver-me convertit
En col·leccionista de tresors.

.

RELATS CONJUNTS: LA GRAN ONADA DE KANAGAWA

No hi ha res més valuós que la vida humana. Això ho tenien molt clar els membres d’aquell poble privilegiat, primitiu, banyat pel mar. Perdut, aïllat i oblidat per tothom i que es mantenia fidel a les seves ancestrals tradicions.

És per això que la nit de la setena lluna plena desprès de l’últim eclipsi de lluna, l’aspirant a convertir-se en el nou cap de la tribu havia de sotmetre’s a la benevolència del rei del mar.

L’aspirant, escollit entre els joves més forts i valents del poble havia de enfrontar-se a la força del mar i sortir-ne viu.

El ritual començava quan a la posta de sol, tot el poble acompanyava a l’aspirant fins a la platja on el deixaven desprès de transmetre’l la seva confiança en la correcció de l’elecció. L’aspirant, només disposava d’una petita i estreta tabla de fusta per enfrontar-se a la força del mar. Malgrat tot, estava tranquil.

El rei del mar conjurava les forces del vent, la pluja i la tempesta que feien néixer i créixer les onades fins forjar la que esdevindria la Gran Onada Sagrada.

L’aspirant dret sobre la seva tabla de fusta s’enfilava fins al capdamunt de l’Onada on podia divisar la platja, la sorra, la gent que esperava. Més enllà les cases que formaven el poble, i més enllà els camps de conreu, el bosc i la muntanya. I per sobre d’ella el cel i la lluna plena, amb la intensa llum que il·luminava tot el que els seus ulls podien abastar malgrat la presencia dels núvols de tempesta i el vent que reculaven davant la majestuositat de la seva llum

La violència de la tempesta era terrible i l’onada creixia i creixia portant l’aspirant al seu capdamunt, guardant l’equilibri, foragitant la por i els altres esperits malignes que podien pertorbar-lo.

Només aquell que era capaç de confiar en la força del seu esperit i estimar la natura com a font de tota vida, inclòs la seva, seria prou digne com per dirigir els destins dels seus iguals.

RELATS CONJUNTS: ÀNGELS

ÀNGEL DE LA GUARDA
DOLÇA COMPANYIA
NO EM DEIXIS SOL
NI DE NIT NI DE DIA
NO EM DEIXIS SOL
QUE EM PERDRIA

Ja deia jo que era molt millor comprar-me un GPS.

.

La Ferida

La canalla ja no pot jugar al carrer com abans. Quan l’Alicia era petita la cosa anava diferent. S’obria la porta de l’escola i una riuada de nens sortia corrents i s’escampava pel barri a jugar fins que es feia fosc. Ells contents i els pares també. Si alguna mare requeria la presencia d’un nen nomès havia d’obrir la finestra i cridar el seu nom: - Aliiiiiiiii. Tard o d’hora la reclamada apareixia per que ja li havia arribat la veu. -Ei! ta mare que hi vagis.

Ara és una altra cosa, els pares sempre es posen en el pitjor i es fan uns farts de patir. Pateixen per que no els atropelli un cotxe, que ningú els prengui els diners, ... o coses molt pitjors.

Al carrer de l’Alicia els nens jugaven des dels últims dies d’escola, quan tothom ja anava més relaxat i es voltava per tot arreu en busca de fusta per la foguera de Sant Joan; fins ben entrat el mes setembre i les tardes s’escurçaven. A començament de temporada era un autèntic núvol de nens que poc a poc s’anava diluint a mesura que les famílies marxaven de vacances.

Sempre hi havia un grupet reduït que no marxava mai de vacances. Entre ells l’Alicia. Una tarda d’aquelles especialment calorosa jugava al carrer amb la seva veïna del pis de sota a fer baixades pel carrer en patins. El veí de l’entresol se les mirava repenjat al balcó fumant un puro amb pantalon curt i sense samarreta. Se les mirava remenant-se lentament els pels del pit que començaven a ser ja canosos.

A la mare de l’Alicia no li agradava que la seva filla anés amb patins. Sempre li cridava. - Cauràs i et trencaràs una cama!. Per això la pobre nena sempre anava amb la por al cos de que la seva mare li recriminés: - Veus! Ja t’ho deia jo.

Aquell dia va passar el que sempre augurava la mare. Va caure. No es va trencar res però es va fer una bona rascada. El veí de l’entresòl les va veure i li va dir a l’Alicia: - Vina que et curaré i no es notarà res.

L’Ali va anar. La seva amiga va decidir tornar cap a casa, si la mare de l’Ali s’enfadava més valia no estar gaire a prop.

El veí de l’entresòl va dir a la nena. –No t’amoïnis que no es notarà res. Primer de tot cal netejar-te bé la cama. La va fer seure en un tamboret del lavabo i va mullar un drap amb aigua: -Cal netejar bé aquests genolls que portes tan negres.-va dir. Es va posar darrera seu i li va donar el drap. –Té frega ben fort. Mentre la nena ho feia ell va començar a tocar-li els pits. La nena es va quedar tan garrativada que no va saber reaccionar i va començar a fregar ben fort els genolls per acabar el més aviat possible i sortir d’allà.
- Frega ben fort que si no, no podrem posar la micromina.

La nena li deia: - ja està, ja està. - No, cal desinfectar-ho bé – li contestava.

Al cap d’una estona li va dir: - Ara m’has d’ajudar a buscar la farmaciola que la tinc a sobre d’algun armari. – Jo t’alçaré i tu mires per sobre l’armari a veure si la trobes.

La va alçar i quan ja la tenia per sobre del cap li diu, mira bé per sobre l’armari arrepenjat bé no caiguis. I va possar una mà sobre el seu sexe i fregava buscant-li el clítoris a través del seu pantalonet curt.

La nena va començar a plorar. – Aquí dalt no hi ha res, baixi’m. – Mira una mica més ha d’estar per aquí. -No, no aquí no hi ha res. .

El veí de l’entresol, finalment la va baixar i la nena encara va tenir esma de dir amb un filet de veu: -ja no em fa mal la cama. Me’n vaig a casa que es l’hora de berenar. I va afegir: -Adéu i gràcies.

L’Alicia no va dir res a ningú de tot allò. Al cap de molts anys, quan ja era casada i amb filla pròpia, un dia parlant amb la seva mare li va explicar l’episodi:

- El senyor Miquel vols dir? Era molt educat. Em sembla que es va separar de la dona i el seu fill treballa en una sucursal bancària. ..

L’Alicia va pensar, el més fastigòs de tot plegat, es que aquell home tenia raó. La ferida no es va notar gens.

REVETLLA

Desprès de pensar-s’ho molt va decidir finalment anar a la revetlla de Sant Joan amb la seva colla de sempre. Malgrat que tenia l’examen més complicat del curs el dia 26 no va voler renunciar-hi per moltes raons. La més important, per que el tornaria a veure.

Feia mesos que no dormia, no menjava, no podia concentrar-se en els estudis, vivia en una successió d’hores sense sentit, en definitiva no feia res més que pensar en ell i en lamentar-se en com de malament se sentia pel fet que ell no sentia el mateix per ella.

El plà era força atractiu, sopar d’amics, ballaruca, beguda, coca i dormida col·lectiva a la platja. Malgrat que la intenció era de voler compartir el temps i l’espai amb la gent que la feia sentir bé, també el compartia amb qui, sense voler-ho, li havia causat tant de mal.

L’hora de les confessions ja va quedar enrere. També el temps de buscar la complicitat de l’altre per burxar en la ferida. El que calia ara, era girar pàgina. Però com? Com es pot fer això quan aixeques la vista i els teus ulls el busquen a tots els racons, en totes les parelles de ball, darrera de cada got, de cada rialla festiva…..

Llavors tot va canviar. Vols que ballem?- li va preguntar tímidament. Ella va mirar aquell noi que li acabaven de presentar. Per que no? –va pensar ella- malgrat tot he vingut aquí per passar-m’ho bé.

Era una mica més alt que ella, prim, moreno amb els cabells arrissats amb unes mans fines i suaus que va posar de manera maldestre sobre els seus malucs, es notava molt que no estava habituat a aquelles situacions. Ella va recolzar les mans sobre les seves espatlles, també de manera inexperta.

La música era “una lenta” encara que ningú recorda quina era. La nit ja era entrada i la fresca agradable. Ell feia bona olor, ella ja estava una mica borratxa. Ell la mirava amb curiositat, ella amb el cap a una altra banda.

Mentre ballaven parlaven dels amics comuns i de possibles noves trobades. La musica va acabar, ella va sortir corrents, ell la va seguir amb la mirada desconcertat.

Al cap dels anys aquest ball que podia haver estat oblidat per sempre per la seva simplicitat, per la seva intrasendència, per que va ser curt i efímer. Avui és recordat com l’inici de la resta de la seva vida. Una vida que finalment es capaç d’adonar-se que és la millor vida que mai hagi pogut somiar.

LA COSA

Tu tan immaculada pel teu color i tan innocent en la teva apariència ja no m’enganyes. Amagues a les teves entranyes un artilugi infernal, que es confabula dia a dia per amargar-me’l. Ja no t’escolto. No sé qui et va inventar ni tampoc qui va fer la versió que tinc amagada sota de l’aixeta del lavabo. En aquell armariet on també hi tinc les tovalloles que t’embolcallen amb una suavitat que no et mereixes. Ets mesquina i cruel. Amb la teva cara de números i ratlles i malgrat que no ets capaç d’articular cap so em crides a la cara el que ja sé de sobres. El que no vull sentir i malgrat tot et pregunto una i una altra vegada. T’hauria d’agafar i llançar-te per la finestra ben lluny i que al caure saltessin pels aires el secret que amagues de motlles, pesos i contrapesos. T’odio però dia a dia guanyo forces per a que un dia aquest odi es transformi en indiferència, quan ho aconsegueixi per fi t’hauré vençut.

Cafè II

La podies veure dos cops per setmana asseguda tota sola en aquell cafè del carrer Gran de Gràcia. El local, gran i acollidor té fotos penjades a les parets i també força miralls de gran tamany que produeix l’efecte d’engrandir més l’espai.

El llibre que llegeix avui produeix l’efecte de provocar-li un cert benestar en el rostre de vegades més angoixat. Amb prou feines aixeca la vista i se li veu una certa pau a la mirada.

Els seus moviment són més lents i pausats, lluny d’aquella ansietat de dies enrere.

Sovint vesteix de marró que evidència una certa tendència a la melangia i la foscor en l’ànim però també una porta oberta, encara que petita a voler sortir d’alguna presó. M’agradaria veure com el marró es pot esdevenir amb el temps en alguna mena de beige molt més alegre.

No sabria dir el que passa però percebo que algú em mira a través del mirall. Veig un rostre que em resulta familiar fitant-me directament amb total desinhibició .

De sobte veig que s’aixeca deixa una moneda a la barra i se’n va sense dir res a ningú, ni tant sols al cambrer i comença a caminar carrer Gran avall. De sobte evidencio que sóc jo la que camina carrer avall.

Cafè

La podies veure dos cops per setmana en aquell cafè de Gràcia del carrer Gran. Asseguda tota sola davant d’un tallat en un gotet de vidre que es refredava lentament sobre la taula petita i rodona amb sobre de marbre. Deixava passar la tarda llegint un misteriós llibre sempre forrat amb paper d’embalatge per no donar pistes sobre els seus gustos, sobre els seus anhels. De vegades també escrivia en una petita llibreta amb espiral a la part superior per no molestar a l’hora d’escriure. Ho feia de presa. Passava un full darrera l’altre donant a entendre que la llibreta era massa petita o la seva necessitat d’expressió massa gran.

De vegades també feia les dues coses. Copiava paràgrafs de l’anònim llibre en la seva llibreta. Quin deu ser aquell llibre? Què deu escriure? Per què deixa passar el temps en aquell café? Què o a qui espera?

Ànimes bessones

No sé quan de temps feia que coincidien a l’hora de fer una pausa a mig matí, a la granja de la cantonada. Ambdues treballaven en dos despatxos propers de sectors molt diversos però amb funcions semblants. Tenien la mateixa edat però inquietuds diverses. Una era molt extravertida, l’altra més cerebral. Una aparentment molt sociable i oberta que connectava de seguida amb tothom, l’altra amb profunds problemes de relacions socials. Una tenia molts amics, l’altra confessava que no sabia conservar-los. Una tenia una família amplia, l’altra vivia en la incomunicació amb els seus progenitors. Una havia tingut moltes parelles, l’altre no.

Encara que els temes de conversa moltes vegades eren molt trivials, repetitius i poc edificants, ambdues, sense saber perquè, havien començat a apreciar aquella estoneta que compartien com un moment molt especial.

Un dia, de la forma més inesperada, ambdues es confessen i es donen compte que el centre de la seva vida gira al voltant de la mateixa distorsió. Allò que condiciona tots i cadascun dels seus pensaments, il·lusions, somnis, frustracions, actes i silencis. En aquell moment van sentir que s’havien trobat dues ànimes bessones. El moment d’intimitat va ser intens, emocionant i de comprensió total. Però desprès, com si només hagués estat la historia d’una nit. Les dues se separen.

El moment de lliurament total queda enrere i tornen a reprendre la rutina coneguda de pausa compartida amb un cafè amb llet, amb llet desnatada i de conversa sobre la falta de fred de l’hivern, l’última brusa comprada, l’última pel·lícula al cine i la trobada familiar del cap de setmana.

CONTE CENSURAT

Als meus lectors. Abans de llegir aquest relat, si us plau llegiu els comentaris del post TANCAMENT. Gràcies a tots.

Ai! la rutina…. Allò que s’instaura a la vida conjugal de tota parella estable. Tant és que es diguin l’un a l’altre que s’estimen o bé que s’ho deixin de dir per considerar que ja s’ho han dit prou i no cal més, la rutina sempre guanya. És com un monstre que tot ho devora i acaba amb tota “l’espurna de la vida” com deia l’anunci de la coca-cola. (Bé l'anunci deixa "la chispa de la vida")

La veritat és que és molt difícil lluitar-hi, i hi han tantíssims elements que treballen al seu favor....

No se sap mai quan comença però al cap dels anys t’adones que estàs tan acostumat a dormir al costat de la teva parella que si per alguna circumstància de la vida, et toca dormir una nit sol, aquella nit ja no dorms.

Trobes a faltar fins i tot, tot allò que en algun moment remot i ja oblidat t’havia arribat a molestar tant. T’adones que necessites sentir la seva escalfor, la seva suor, la seva olor, i també els seus roncs, i el xiuxiueig que se sent dels auriculars de botó que es posa cada nit abans de ficar-se al llit. –“Són per agafar el son” -es disculpava ell o ella, (tant se val). I la parella deixant veure que no l’importava li agafava tendrament la mà i li acariciava amb els dits del seu peu dret el mitjó que cobreix el seu peu esquerra. – “És que sóc molt fredulic/a” -es tornava a disculpar, sense que la parella entenguès com algú pot dormir amb allò als peus.

Més tard, algú (ell o ella) si volia acaronar el pit de la parrella, i feia l'intent d’aixecar-li la part de dalt del pijama, d'aquells que estàn més a prop d’una suadora d’anar a córrer que de peça de roba suggeridora per despertar un mínim de desig. L’impuls quedava molt sovint en intent frustrat perquè deseguida ens adonavem que la parella té el costum de dormir agafant-se la part de dalt del pijama per sota de la goma del pantaló de dormir. -“Es que així em tapo la ronyonada” - es tornava a disculpar. Ja us he dit que és molt fredolic/a.

No obstant si les ganes eren intenses i s’aconseguia vèncer la resistència de la goma del pantaló que no volia deixar anar la part de dalt del pijama, podiem trobar que a sota, encara hi podia haver un altre entrebanc en forma de samarreta interior de cotó blanc d’aquelles que deixen un borrissol en el forat del melic. Ja he dic que la parella és fredulic/a?

Després al cap dels anys quan fas balanç i et dones compte que tots aquests obstacles ja han deixat de molestar-nos és que la rutina ha guanyat la partida.