ANYS I ANYS PER MOLTS ANYS

Fa just 11 anys vaig assumir una responsabilitat que poc desprès vaig evidenciar que no estava en absolut preparada per portar a terme. Malgrat tot, la realitat era la que era i aquella responsabilitat era del tot ineludible. Desprès d’uns quants anys de dubtes, errors, fracassos ..... basats en gran mesura en patrons inadequats, he après que aquell repte és el millor que m’ha passat a la vida.

Era una oportunitat, en primer lloc de conèixer i desprès de créixer. Això si, prèvia acceptació d’una realitat, amb la que convivia, però totalment incomprensible per mi. Ara sé que en aquell moment la vida, ..... la seva vida em proporcionava un meravellós regal.

Tot aquest procés, si m’ho miro des de fora em dóna la sensació que ha passat en una brevíssima aclucada d’ulls.... Ara tinc als meus braços un petit nadó que s’adorm mentre pren el pit i de cop .... ja calça un 38!.

Tinc la sensació que m’he perdut moltes petites coses de la seva vida, precisament per no ser-hi pressent de veritat. Per tenir la ment enfocada molt lluny de la realitat. Però això ara tant se val. L’important és que per fi, hi soc plenament present.

Feliç aniversari fill meu.

Per fi m'he adonat. He estat més preocupada en educar als meus fills que en estimar-los.

MUNTANYA

He passat uns quants dies al Pirineu i hem fet algunes excursions diguem d’intensitat moderada. És cert que cada vegada podem fer coses més “gratificants” a muntanya amb els nens, però continua sent bastant difícil anant arrossegant el petit llastra que suposa les dues cametes que et van seguint i que cada poca estona pregunta: què queda molt? I quan arribarem?..... sobre tot quan anem sols, com ha estat el cas d’aquestes vacances. Quan sortim amb altres famílies els nens van força distrets i hi han moments que ni els veus, barrejats amb els altres i fent la seva. De tota manera no ens podem queixar ens han seguit fins allà on els hem portat i normalment disfruten amb tot el cerimonial que comporta la muntanya: preparar la motxilla, caminar de pressa quan és pla, baixar fent drecera quan el camí ho permet, sentir el vent a la cara a dalt del cim, anar a tocar neu a alguna congesta, parar per “ganyipar”, passar per ponts o per sobre de les pedres per travessar un riuet, grimpar possant mans a la roca en llocs que els hi permet posar a prova la seva seguretat en passos una mica aeris, remullar el cap i els peus al riu quan acabem, la cervesseta al final de l’excursió que ells la substitueixen per un gelat o una fanta....el pitjor: les pujades sostingudes.

Aquest any hi ha hagut una novetat per mi força colpidora que m’ha deixat bastant tocada. M’he adonat que els anys passen i el cos no em respon com acostumava a fer-ho. M’entristeix pensar que potser hauria de moderar les meves expectatives, encara que el meu “pepito grillo” em digui que no exageri que es qüestió de mantenir la forma i si faig una mica més de manteniment o sortíssim més sovint la cosa aniria millor.

Es que tinc tant que agraïr a la muntanya! A mi m’ho ha donat tot en aquesta vida i quan dic tot és tot, encara que ara no vull entrar en detalls.

Li dec moments molt gratificants. M’ha fet sentir eufòrica en acabar una excursió de força hores i desnivell esvaint les boires que sovint em ronden (aven). Desprès de tornar de fer algun cim és com si renaixés. Al començament, o quan fa molt de temps que no surto sento el cor que em batega de presa amb força i la respiració accelerada que l’acompanya, quan estic més aclimatada, ja no sento el cor i em concentro en tot d’imatges que em venen al cap d’altres excursions: anècdotes, retalls de converses, bells paisatges, tarteres, grimpades i també encigalades (que també n’hi ha hagut), antics companys.... Desprès d’una bona excursió el meu cap és capaç de fer mil projectes, prendre decisions que fins aquell moment no s’havia per on tirar i un benestar que em dura força dies.

Ara estic amoïnada perque l’altre dia desprès de fer una excursió que fa uns anys només hagués estat un pur escalfament, vaig acabar molt tocada. Vaig trigar dies a recuperar-me. Literalment no em podia moure.

Ja ha passat un parell de setmanes d’allò i torno a tenir moltes ganes de tornar-hi, però, per primera vegada, dubto si tindré prou forces .

Em vull posar a prova amb una excursió de primera categoria. Posem l’Aneto, (això si, sense llastra)

SOMRIURE

Ahir diumenge els homes de la casa patien de "mandritis aguda". Les noies, molt més actives i sense gens de ganes de veure'ns arrossegades per la onada de "joemquedoacasa". Vam agafar i vam anar a la piscina. Vam jugar com a criatures i desprès a fer l'aperitiu a la cafeteria del centre esportiu: beguda i patates fregides. Quan tornavem la meva "bichito" de 7 anys va i m'engega:
- "Mama, no puc somriure. Estic tant contenta que no m'hi cabria a la cara"

GINA

Feia dies que volia parlar del llibre que estic llegint en aquest moment “CRIATURES D’UN ALTRE PLANETA” de la periodista Elisabet Pedrosa i mare de la Gina una preciosa nena de 5 anys.

Ho explica tot molt millor la Silvia Soler a la contraportada de l'Avui d'avui que per una setmana ha donat vacances a la meva estimadíssima Ília, per això em remeto a ella.

http://paper.avui.cat/article/ultima/122806/parlem/la/gina.html

Només vull afegir que l’impuls que em va portar a comprar aquest llibre desprès d’escoltar un parell d’entrevistes de la Elisabet a la radio és la voluntat de conèixer com s’ho fa una mare en la seva situació quan la vida li posa davant d'una prova tan dura.

La sinceritat del llibre és directa i esmolada i la fortalesa d’aquesta mare és tan enorme que no puc fer res més que admirar-me i aprendre del seu exemple. És tota una lliçó del que no pots fer mai: resignar-te i del que cal fer si vols tirar endavant:

"...coi de crueltat d'aquesta puta malaltia!. Com pot ser que algú s'ho prengui amb filosofia, amb resignació! Quina crueltat per a ella, per a mi.

I atenció, perquè això no implica de cap manera -com em van dir en una ocasió- que jo sigui i estigui amargada. Quins nassos! Res més lluny de la veritat. Però les coses són com són, i fer veure que la malaltia de la Gina és la loteria o una benedicció seria una autèntica animalada. I prou, així de contundent ho sento i ho expresso. "

Envejo el seu ànim i força per entomar el regal enverinat que la vida li ha donat i com és capaç de destriar el dolor de tot l’amor que dóna i rep de la seva “criatura”.

Un petó Elisabet. Un petó Gina

Per no sortir corrents

Com se suposa que he de tenir els nervis quan el meu fill s’empipa com una mona quan no li surten les operacions dels deures?. Quan es tanca en banda dient que és molt difícil que no ho entén i que mai ho aprendrà.

Jo li intento explicar, (jo no soc professora i no és la meva funció) però malgrat tot li intento resoldre els dubtes per a que no s’encalli o tingui excusa per no continuar, però la seva aptitud és tan dolenta!. Busca constantment l’enfrontament amb mi . No té interès, he provat totes les tàctiques, no serveix de res explicar-li que ha de ser una mena de guerrer Jedy i que no ha de deixar-se vèncer davant les dificultats. Tampoc serveix dir-li que tots tenim dubtes i que mai surten les coses a la primera i que hem de continuant intentant-ho. Que ha d’aprendre per sentir-se millor i pel seu propi benestar. Ni el raonament, ni el sentiment, ni el càstig, ni el premi, ni el joc em serveix i jo no tinc més PACIÈNCIA.

Jo ja entén que porta tot el dia al col.legi i que arriba a casa i ha de continuar fent deures i un esforç mental continuat tenint en compte que estic davant un nen que no ha estat diagnosticat de Transtorn d’Atenció però que presenta molts dels símptomes i va a teràpia per això per a que li ajudin. Què té tots els mitjans al seu abast, que segons els professors i psicòlegs no té problemes de capacitat si no que només és un nen que es despista moltíssim i es distreu constantment per anar-se al seu món. Em costa tant portar el dia a dia.. I per acabar-ho d’arreglar l’altre fill més petit reclama l’atenció queixant-se de dolor de panxa, de cap, d’orella del que sigui quan sé positivament que no té res. De vegades tindria ganes de engegar-ho tot i sortir corrents.

Fills

Sovint sentim l’afirmació que “facis el que facis com a pare o mare, t’equivocaràs i segur que ho faràs malament”.

També, sovint sentim als joves que diuen: -“quan jo sigui pare o mare no tractaré als meus fills com em tracten a mi”.

Quan penso en aquestes afirmacions no puc evitar sentir una gran decepció quan analitzo el meu paper com a mare. Tinc moltes ganes de fer-ho bé però constato dia a dia que no ho aconsegueixo. Conec força la teoria de com els he de tractar, però les situacions del dia a dia em superen i em deixo portar per la reacció emocional i no per la reflexiva.

Els fills no s’ajusten en bona part a l’ideal de nen que el subconscient havia format i incorporat a l’instint maternal que es dóna per existent.

I no només per les exigències d’atenció, cura, temps i assistència constant que requereixen si no també per la sensació de renúncia i de fracàs que aboca a la inestabilitat emocional.

I això sense perdre de vista mai que per sobre de tot t’estimes als fills i vols el millor per ells, i per això t’exigeixes dia a dia de ser la millor mare del món.

El nen feliç

Fa uns mesos va caure a les meves mans el llibre “El nen feliç la seva clau psicològica” de “Dorothy Corkille Briggs” i s’ha convertit en el meu llibre de capçalera.

Sóc mare i com totes les mares la meva prioritat a la vida és que els meus fills siguin el més feliços possible. Els porto a una bona escola, els hi dedico tot el temps que puc, els satisfaig les seves necessitats d’oci, i els hi procuro records que en el futur constitueixin un bagatge el més enriquidor possible. Malgrat tot, no estic satisfeta amb els resultats que estic tenint.

Aquest llibre m’ha ensenyat a fer veure que fins a cert punt aquesta sensació no és tan estranya ni infreqüent. És molt difícil educar emocionalment als nostres fills sobre tot si ens fallen els nostres propis referents, i també quan nosaltres mateixos, estem immersos en conflictes emocionals per resoldre.

No és que amb aquest llibre ho hagi solucionat tot, però m’ha donat eines en varis sentits. Primer per entendre la meva pròpia situació: per què estic en l’estat emocional en que em trobo; quines han pogut ser les seves causes: a quins comportaments em veig abocada sense que la raó pugui fer gran cosa i per últim, cap a on he d’anar treballant per poder identificar, entendre, acceptar i comprendre les pròpies emocions.

En segon lloc m’ha donat eines i recursos que puc anar practicant per resoldre les situacions i conflictes del dia a dia, des de com intentar superar una rabieta de la criatura fins quina actitud he de tenir davant els comportaments dels nens i com actuar en cas que vegi que el meu nen mostra símptomes de malestar en qualsevol sentit.

En fi, és un llibre molt recomanable per tot aquell que sigui pare.