TANT DE BO FOSSIS AQUÍ

Feia molt de temps que no em deixava caure per la biblioteca del barri. Ara que hem encetat un nou curs escolar i tornem a la rutina de “tarda amb nens” hem reprès els vells bons hàbits visitant de tant en tant la biblioteca. Entre les novetats de setembre he trobat la última novel·la d’en Francesc Miralles.

Es tracta d’un escriptor que s’associa sobre tot a articles i llibres dels anomenats “d’autoajuda”, hi va treballar en una editorial especialitzada en aquests temes, però ha cultivat un ampli ventall de gèneres que van des del thriller a la literatura juvenil.

“Tant de bo fossis aquí” és una novel·la d’amor, amb un rajolí de misteri i un polsim de poesia. Res mes. Un pur entreteniment que em va fer passar deliciosament l’últim dia de festa intersetmanal.

Ens explica la història d’un arquitecte d’èxit que el dia del seu trentè aniversari és plantat per la seva promesa en plena festa d’aniversari. Durant els dies següents, es tanca al pis que hauria estat el conjugal i escolta obsessivament un disc que tot just li acaba de regalar una amiga de la universitat, precisament durant la accidentada celebració de la seva onomàstica. Es tracta del treball d’una cantautora totalment desconeguda que viu a Paris i que sembla tenir amb ell alguna estranya connexió perquè les lletres de les cançons semblen inspirar-se en la seva pròpia vida, recollint els seus somnis, il·lusions, fantasies i temors.

Intrigat per l’estrany lligam que l’uneix a aquella cantant i potser amb l’esperança de trobar una ànima bessona, viatja a Paris amb el propòsit de conèixer-la.

A l’arribar a Paris troba un llibre “oblidat” sobre la taula d’un bar. Es tracta d’un antic conte per nens: “El jardí secret” de Frances Hodgson. I comença a rebre enigmàtics missatges d’algú que signa amb el nom de la protagonista del conte i que l’empeny per diferents indrets de Paris a la recerca de l’entrada d’aquell jardí. Durant dies es van manifestant un seguit de “casualitats” que només al final es descobreix que no són tant casuals.

L’autor proposa un viatge nostàlgic per diferents escenaris de Paris, aquells que tots cerquem quan visitem la capital francesa i volem esquivar la “turistada” que fa cua al Louvre o per pujar a la Torre Eiffel. Amb aquest llibre, pots endinsar-te i passejar per diferents Parcs i Barris populars de Paris fins al punt que he recordat el mal de peus que vaig patir durant la meva última visita per culpa d’una mala combinació de sabata inadequada i típica llamborda irregular.

En les seves pàgines trobes també un munt de referències a versos seleccionats de diverses cançons que sonaven molt als anys 80 i que reconec com molt properes. Cites de llibres i poemes d’aquells que descobreixes durant la primera joventut i que sempre recordes amb un somriure de suficiència justificant-te a tu mateix que tot allò formava part de la teva vida quan travessaves “l’edat del pavo”. Sempre és maco mirar una mica enrere i rememorar aquells moment en que una paraula bonica et feia estremir encara que no sempre fos certa.

LA SOLITUD

“…Els nombres primers són divisibles només per la unitat i per ells mateixos. S’estan al seu lloc en la infinita sèrie de nombres naturals, enclosos igual que tots entre dos més, però un pas més enllà respecte als altres. Són nombres suspectes i solitaris...

... entre els nombres primers n’hi ha alguns que encara són més especials. Els matemàtics els anomenen primers bessons ...: són parelles de nombres primers que estan de costat, més ben dit, quasi de costat, perquè entre ells sempre hi ha un nombre parell que els impedeix tocar-se realment. Nombres com l’11 i el 13, com el 17 i el 19, el 41 i el 43.....”

En Mattia i l’Alice, els dos protagonistes d’aquesta novel·la són així: dos primers bessons. Sols, perduts, inadaptats, apartats de la manera de fer dels altres. Cadascú amb les seves obsessions. Cadascú amb una personal forma de canalitzar la pròpia por: l’Alice a través de l’anorèxia i en Mattia a través d’un trastorn que el porta a autolesionar-se compulsivament.

Cadascú veu en l’altra la seva pròpia solitud, tot intuint que junts estarien bé, prefereixen no renunciar a la pròpia existència construïda a base de por.

Fins al punt que la descoberta per part de l’Alicia de l’error en que es basa la personalitat d’en Mattia fa que no actuï per no destruir a l’altre i en conseqüència, la pròpia solitud.

SUÈCIA

M’ho sembla a mi o tot “lo suec” està de moda?

Fins que ens va colonitzar l’empresa IKEA anomenar “las suecas” ens evocava aquelles pelis casposes dels setanta amb el Landa o el López Vázquez.

Ja fa temps que tenim del tot arrelat el costum d’anar a l’IKEA a buscar mobles barats i “a agafar idees” per “redecorar casa nostra” i de pas berenar alguna cosa diferent a la cafeteria. (Jo vaig descobrir unes galetes amb gust de cafè que m’encanten).

De nena, em mirava la Pipi Calzaslargas amb un punt de desaprovació. Deia que no m’agradava per què estava com un llum i feia coses impossibles, però me la mirava. Ara que he tornat a veure algun capítol amb els meus nens, li trobo totes les gràcies. Ves per on!.

El mateix passa amb el grup ABBA. Mira que li tenia tírria! doncs ara canto amb la meva filla les cançons mirant la peli de la Meryl Streep amb granota vaquera.

L’últim ha estat convertir-me en una incondicional de la versió moderna de la Pipi: la Lisbeth Salander. La que ja sempre serà una coneixença a mig cultivar. He devorat la trilogia Millenium i ja no sabré mai més res de nou d’aquesta noia que odia als homes que no estimen les dones. No sé perquè, però aquest personatge m’ha seduït completament. La seva capacitat de sofriment, de lluita i el seu recte sentit de la justícia ha despertat tota la meva admiració.

És el que passa quan no saps administrar els temps i esgotes tot el que hi ha. M’he quedat amb una sensació de buidor molt gran i friso per saber-ne més. Però això ja és impossible. Mai no sabré res més d’ella i els seus secrets s’han anat a la tomba amb el seu creador.

Ara resulta que el Barça també ha fixat a un super-suec. Ibra.... Ibrahi.....Ibrahimovic que encara ens acostarà més aquest país. No m’estranyaria que Suècia sigui ben aviat un dels principals destins turístics dels catalans.

Bon estiu!

.

"FET I AMARGAR"

S’explica que una vegada es van reunir en un lloc de la Terra tots els sentiments i qualitats dels humans. Quan l’AVORRIMENT ja havia badallat tres vegades durant la reunió, la BOGERIA, en la seva línea va fer una proposta:

- Anem a jugar a “fet i amagar”!

L’ INTRIGA va aixecar les celles i la CURIOSITAT sense poder-se contenir va preguntar:

- A “fet i amagar”? I com s’hi juga?

La BOGERIA va explicar que ella es taparia els ulls i començaria a contar fins a mil mentre la resta s’amagava i desprès ella hauria de trobar-los a tots.

L’ENTUSIASME va ballar acompanyat de l’EUFÒRIA. La ALEGRÍA va començar a saltar i va convèncer al DUBTE i també a l’APATIA, que no acostumava a bellugar-se per res.

Però no tothom va voler jugar. La VERITAT va escollir no amagar-se perquè sempre l’acabaven trobant. I la SUPERBIA va dir que aquest joc era una tonteria (en el fons hagués volgut que l’idea hagués estat d’ella). La COBARDÍA tampoc volia jugar per que va decidir no arriscar-se.

Un, dos, tres…. la BOGERIA va començar a comptar. La primera en amagar-se va ser la MANDRA que, com sempre, es va deixar caure darrera la primera pedra que va trobar. La FE va pujar al cel, i l’ENVEJA es va amagar darrera de l’ombra del TRIOMF. La GENEROSITAT no trobava lloc ja que cada amagatall que aconseguia el considerava més adequat per un altre i l’hi cedia.. Un llac transparent? ideal per a la BELLESA; el forat d’un tronc? per a la TIMIDESA; el vol d’una papallona? per la VOLUPTUOSITAT una enèrgica ventada? per la LLIBERTAT.

L’EGOISME, va trobar un lloc molt bo ventilat i còmode només per éll. La MENTIDA es va amagar al fons del mar i la PASIÓ i el DESSIG al cràter d’un volcà. L’OBLIT … no me’n recordo on es va amagar però no és important.

Quan la BOGERIA va arribar al número 999, l’AMOR encara no havia trobat el seu lloc; tot estava ocupat fins que va veure un roser i allà es va amagar.

La BOGERIA va acabar de comptar i va començar a buscar. La primera en aparèixer va ser la MANDRA, només a tres passos d’una pedra. Després va sentir a la FE, discutint amb Déu en el cel. Desprès va trobar a la PASIÓ al DESSIG, l’ENVEJA i el TRIOMF. A l’ EGOÍSME no va ser necessari buscar-lo va sortir ell solet de dintre d’un vesper.

De tant jugar la BOGERIA va tenir set i a l’acostar-se al llac va descobrir a la BELLESA. Amb el DUBTE ho va tenir més fàcil perquè el va trobar assegut en un tronc sense decidir on amagar-se. També va trobar al TALENT, a l’ ANGUSTIA, en un fosc pou; a la MENTIDA, i a l’OBLIT que ja no recordava a què estaven jugant.

Només l’AMOR no apareixia. La BOGERIA el va buscar per tot arreu i quan ja estava a punt de donar-se per vençuda va veure el roser. S’hi va acostar amb tanta força que va esgarrapar els ulls de l’AMOR amb les espines de les roses. La BOGERIA no sabia què fer per disculpar-se va plorar, va pregar, va suplicar, i va demanar perdó i per compensar-lo d’alguna manera li va prometre que seria la seva guia fins que tornés a veure de nou.

L’AMOR va recuperar la vista, però des d’aquell dia i sense saber perquè hi ha moments que no hi veu.

Des de llavors quan l’AMOR es torna cec, la BOGERIA l’acompanya.

Traducció i adaptació d'un conte del llibre "Aplicate el cuento" de Jaume Soler i M. Mercè Conangla

CRONICA DE SANT JORDI

El dia de Sant Jordi és per mi un dia enormement especial, fins al punt que quan tinc un bon dia acostumo a dir que tinc un dia Sant Jordi. És una festa que d’alguna manera la gent ha fet seva, més encara que qualsevol altra festivitat de les de vermell en el calendari.

D’acord que per alguns se està fent molt comercial. Un èxit dels interessos de les editorials que han aconseguit que per un dia molta gent consumeixi el que serà el seu únic article “cultural” de l’any. Però crec que és molt esperançador que tantíssima gent es mobilitzi per un llibre o per una rosa i no pas pel futbol, per posar un exemple.

No sóc gens fetitxista. No sóc de les que va a la recerca de la firma de cap mediàtic pel fet de ser-ho. Però confesso que en els últims anys he anat a trobar a algun autor amb l’excusa que em firmi un llibre, per poder acostar-me, encara que sigui per un moment, a la persona que hi ha darrera de les paraules que m’han remogut per dintre....

L’any passat vaig anar a trobar a l’Elisabet Pedrosa, per a que em firmés el seu “Criatures d’un altre planeta” del que ja us vaig parlar en el seu moment.

Avui he anat a buscar a dos autors. Primer al meu admirat Gaspar Hernández, que crec que ha escrit un llibre que farà molt de bé. (Aviat penjaré la meva pròpia crítica, encara que ja us aviso que serà molt parcial). Jo ja tinc “El silenci” des de fa setmanes, i fins i tot ja vaig anar a veure al Gaspar a la ràdio per parlar sobre el llibre. Però avui el volia regalar, i volia personalitzar-lo per fer-ho encara més especial, tant especial com és per mi la persona a la que va destinat.

A la tarda, m’ha fet moltíssima il·lusió anar a saludar al que sempre he qualificat “de mestre, savi i més” en aquest bloc. El lleixeixo fidelment des de fa més o menys un any. Salarino és un bloc al que vaig a aprendre i a gaudir a parts iguals. Els seus escrits sobre anécdotes de la seva vida com a professor de primària són senzillament deliciosos. Per mi va ser tota una sorpresa comprovar que tenia tant bon veure quan vaig escoltar l’entrevista que li van fer a la tele. Jo pensava que era un senyor granadet, segurament condicionada per la foto que havia abans al seu perfil dels dos "iaios" del palc dels Teleñecos. El seu llibre “El club de les malas madres” em va ni com anell al dit.

Per variar una mica m'he firat l'últim disc de la Rosana, que transpira optimisme per totes bandes . Una mostra:

.

"Quiero decir que voy sin armaduras

que sigo aquí por si te quedan dudas

que digo siempre lo que siento

que saco fuera lo que llevo dentro y....

Y sé, que es mucha insensatez
Ir sin trampa ni doblez
Pero es claro, lo que hay es lo que ves
Tú vas de duro, del lado oscuro
Yo prefiero el corazón desnudo

Si no te gusto ya lo siento
Soy un desastre pero no me invento"

Bellesa interior

"L'humorista i escriptor americà Sam Levenson va ser preguntat un cop per la seva neta adolescent quins eren els secrets de la bellesa. La seva resposta va ser la següent:

Els cinc millors consells que conec no són gens cars:

1. Per tenir uns llavis atractius, pronuncia paraules amables.

2. Perquè els teus ulls siguin encantadors busca el millor de les persones.

3. Si vols tenir una figura esvelta comparteix el teu menjar amb els que passen gana

4. Per tenir uns cabells bonics, deixa que un nen els acaroni un cop al dia.

5. Per tenir gràcia natural camina amb el convenciment que mai caminaràs sola"

.

SER CREATIVO

Cuenta una antigua leyenda que, en la Edad Media, un hombre muy virtuoso fue injustamente acusado de haber asesinado a una mujer. En realidad, el verdadero autor era una persona muy influyente del reino y por eso, desde el primer momento, se buscó un chivo expiatorio para encubrir al culpable. El hombre virtuoso fue llevado a juicio, ya conociendo que tenía escasas o nula oportunidad de escapar al terrible veredicto, ¡la horca! No obstante, el juez, que estaba también compinchado, cuidó darle al proceso todo el aspecto de un juicio justo. Por ello, dijo al acusado:- Conociendo tu fama de hombre justo y devoto del Señor, vamos a dejar en manos de Él tu destino. Escribiremos en dos papeles separados las palabras "Culpable" e "Inocente". Tú escogerás uno, y será la mano de Dios la que decida tu destino. Por supuesto que el mal funcionario había preparado dos papeles con la misma leyenda, "Culpable". La pobre víctima, aún sin conocer los detalles, se daba cuenta de que el sistema propuesto era una trampa. No tenía escapatoria. El juez conminó al hombre a tomar uno de los papeles doblados. Éste respiró profundamente y quedó en silencio unos cuantos segundos con los ojos cerrados. Cuando la sala comenzaba ya a impacientarse abrió los ojos y, con una extraña sonrisa, tomó uno de los papeles y llevándolo a su boca lo tragó con rapidez.Sorprendidos e indignados, los presentes le reprocharon airosamente:- Pero... ¿Qué has hecho? ¿Y ahora cómo vamos a saber el veredicto?- Es muy sencillo -respondió el hombre-, si leemos el papel que queda, sabremos qué decía el que me tragué.Con rezongos y rabia mal disimulada, debieron liberar al acusado y jamás volvieron a molestarlo. Sé creativo: cuando todo parezca perdido, usa la imaginación.

El silencio de la Tierra: historias de luz y sabiduríaPedro Alonso

QUEDA PROHIBIDO

Per llegir millor aquest extracte d'un preciós poema (atribuit) a Pablo Neruda, clickeu (si voleu) a sobre de la foto per fer-la més gran.

EL VIAJE A LA FELICIDAD

“…Al definir las bases de la felicidad, la psicología moderna distingue dos fuentes: el placer por una parte y el sentido que da a la vida un determinado compromiso por otra. Según Seligman la felicidad originada en el placer termina con él (…) Para que la felicidad perdure más allá de un intante, es preciso que sea fruto no sólo del placer, sino también del sentido o significado que da a la vida un compromiso. Es justamente esto (…) lo que produce el flujo que desemboca en la felicidad. (…) Otros psicólogos positivistas apuntan hacia algo tan intangible, en los tiempos que corren, como una escala de valores. (…) el aumento de los niveles de infelicidad en el mundo de hoy se explicaría por una inversión excesiva en bienes materiales, en detrimento de valores de mantenimiento más intangibles.”

“El viaje a la felicidad” Eduardo Punset.

TRETZE TRISTOS TRÀNGOLS

Encara que soni a tòpic ha estat el primer llibre “fresquet” de l’estiu.

Recull de contes -el meu gènere preferit- planer, divertit i amb sorpresa final a cada conte.
Encara que el títol digui que són tristos, jo no els he trobat pas. A mi m’han semblat més divertits que alegres i amb la inconfusible empremta sarcàstica de l’autor.
Els que anem seguint els llibres i articles del Sánchez Piñol ja li anem coneixent una sèrie de recursos i motius recurrents: Àfrica, els seus “granotots” encara que van canviant de nom, màgia, absurditat i de vegades una lògica tant aplastant que resulta sorprenent.
Cada conte es podria resumir en una frase que és en essència la moralina del conte. La mestria de l’autor recau en com estira l’anècdota per crear un “divertimento”.
En resum, un tastet lleuger per empassar-se tombat a la fresca durant un parell de tardes d’estiu, la cosa no dóna per més.
Com a mostra la següent endevinalla: què hauria de fer una zebra per sobreviure a l’àtac d’un lleó? La resposta no és pas corre més que el lleó.

EL SECRET (comentari personal i transferible)

Ja està. Ja l’he acabat i m’agradaria dir-hi la meva.

M’atreviria a definir-ho com una proposta de religió o filosofia de vida, però sense els inconvenients d’aquestes. Es basa, com en tota religió, en un acte de fe, és a dir: has de creure-t’ho. Però tampoc t’imposa cap exigència externa com fan moltes religions: assistència a rituals o contribució econòmica via creueta en un imprès que corre aquests dies per totes les cases.

El Secret no és més que la defensa de la existència de la llei de l’atracció. Segons aquesta llei, tan natural com la de la gravetat, tot allò que pensis serà atret cap a tu, ja sigui bo o dolent. Per tant l’únic que hem de fer es pensar en coses positives, per atreure només aquestes i no les negatives.

I ja està? Bé, no. Cal fer-ho d’una determinada manera. A veure si ho sé explicar de manera que no em quedi molt llarg i de forma clara.

Es veu que quan pensem emetem una sèrie d’ones a l’espai que connecta amb una determinada freqüència còsmica, (com si fóssim una ràdio amb potes). (A mi em ve al cap els monitors aquells que surten en totes les pelis de metges que registre els impulsos elèctrics del cervell)

Primera qüestió a fer-se: Potser sí que el que pensem es pot traduir en una ona magnètica. Però, que els aconteixements que desitgem també, ja no ho tinc tant clar. Per exemple si demano que toqui el meu número a la loteria, puc fer, només amb el pensament, que caigui la meva boleta per a que la canti el “niño de Sant Ildefonso”?

Per altra banda, per saber què volem realment hem de fixar-nos en les emocions. (Ja hi som, sempre anem a petar al mateix) És impossible sentir-se malament i tenir pensaments positius. Per tant el que hem de fer es sentir-nos bé per tenir bons pensaments. I com ho podem fer per canviar de freqüència i sintonitzar amb una de positiva? Això depèn de cadascú: algú li provocarà un canvi d’ànim escoltar certa música, o fer esport, o fer l’amor...... vés a saber.

Ara em referiré al que el llibre anomena “el procés creatiu”. És a dir, com funciona “la llei de l’atracció” i comprèn tres passos:

1er. pas. Has de demanar (vaja, igual que quan preguem, resem o orem en qualsevol religió) Aquesta demanada ha de ser clara i en sentit positiu. (no val en negatiu, dir el que no vols, es veu que aquesta llei tan poderosa no distingeix entre el sí i el no) Ex. Puc desitjar estar prima, però no val desitjar no estar gorda. Curiós no?

2on. Pas. Tenir fe. Has de creure’t que el que has demanat ja ho tens. El problema ve quan desitges una cosa material i encara no la tens. Es igual, has d’imaginar-te, visualitzar, parlar i actuar com si ja ho tinguéssim, sentir-te bé per això. És com jugar a fer teatre, vaja, però actuant amb tanta convicció que ens ho empassem i tot. Si dubtem, cagada, llavors no s’aconsegueix.

3er. pas: Rebre. Un cop formulada la demanda i experimentar la sensació que es té ens col·locarem en la freqüència de rebre-ho. I quan triga? Ah! doncs això no importa perquè el temps no existeix i per tant no cal que ens amoïnem: es veu que és cosa de la física quàntica.

Si la cosa es retrasa es que no ho fem bé: no ens posem en la freqüència correcta i per tant la culpa es nostra.

He d’afegir una altra cosa.: hem de donar les gràcies (això també em recorda alguna cosa......) La gratitud també ens posa en la freqüència correcte, fins i tot si el que volem és ser ric és pensar que ja ho som, gaudir i fins i tot aconsella ser filantrop, (una mena de Bill Gaites per entendre’ns...)

Un últim consell, si el que vols és tenir una parella ben enamorada de tu, enamora’t primer, si desitges estar enamorat, només has de sentir-te enamorat. Sembla un conte de fades oi?

M’agradaria llegir que en penseu.

P.D. si algú vol sentir opinions més il·lustrades que la meva sobre el tema, “l’ofici de viure” de Catalunya Ràdio del dia 31/01/08 hi va dedicar un programa. (ho sento no sé enllaçar l'audició directa)

LA COMETA DORADA

En el context de la “Escola de Pares” que organitza la escola dels meus fills m’han recomanat “La cometa dorada” escrita per Dezso Kostolanyi. Aquesta novel.la ens explica la historia d’un professor Antal Novák que imparteix classes a un institut hongarès durant els anys 20 del segle passat a una ciutat de províncies d’Hungria. La novel.la presenta forces referències autobiogràfiques: el pare de l'autor també era mestre precisament de matemàtiques y física, les mateixes assignatures que el protagonista de la historia; i Kostolanyi també fou expulsat del centre en el que estudiava justament abans d’examinar-se de batxillerat, el mateix moment en el que se situa l’acció.

Novak és un home metòdic que viu totalment dedicat a la seva vocació de mestre i a cuidar de la seva filla, Hilda, també adolescent, que pateix alguna mena de trastorn que no he sabut identificar que la porta a fer tota mena d’excentricitats i a manipular tant al seu pare com els seus alumnes.

Malgrat la dedicació del mestre i dels seus mètodes bastant “humanistes” i sense posar en qüestió el respecte que en el fons li tenen els alumnes, Novak no pot evitar ser objecte d’algunes burles dels adolescents.

Es constata un cop més que malgrat la profunda evolució que ha experimentat la societat en general en tantíssims àmbits -també en la relació pare-fill i mestre-alumne- els desitjos, anhels, pors, emocions i comportaments del jovent no dista gaire del que pots trobar ara en joves (potser ara en una edat més primarenca que els 17 anys dels nois de la novel.la): rebelia, enamorament, experimentació, culte al cos i també violència. Aquesta es presenta en forma latent amb possibilitat certa de manifestar-se en qualsevol moment, si es donen algunes condicions externes, i que no té perque encarnar-se en forma de noi "delincuent" sino simplement en noi "incomprès" o sotmès a un sistema inadecuat a la seva vàlua.

Malgrat que el professor aquí representa el paper de víctima, és alliçonador el sentiment de culpabilitat pel fracàs que experimenta de la seva funció d’educador, malgrat haber intentat comportar-se en tot moment amb el màxim de rigor i honestedat.

Per contra, la relació que manté amb la filla està farcida dels topics més rancis d’un model familiar tradicional. Criada sense mare, Hilda viu allunyada de la llibertat que li donaria el saber que fascina al seu pare i es dedica a tontejar amb els nois del poble, per desesper de Novak.

La lectura d’aquest llibre ens permet reflexionar sobre com és d’esencial mantenir en tot moment la mirada sobre els nois que estan sota la nostra responsabilitat per mantenir els canals de comunicació sempre oberts. Per mi aquesta manca de comunicació és la responsable del fracàs que sent el protagonista que l’aboca a la rendició més absoluta i a la seva fugida dramàtica davant la indiferència de tota la societat.

EL SECRET

Fa unes setmanes una ànima anònima em va recomanar aquest llibre que, aquest sí, entra de ple en els anomenats llibres d’autoajuda. Vaig buscar informació a Internet i el que vaig trobar, la veritat, no em va engrescar gaire. Al You Tube hi havia fragments d’una pel·lícula basada en aquest llibre i on diversos testimonis afirmaven que “el Secret” els havia ajudat sobre tot en el terreny econòmic. Es això el que em va fer desconfiar del “producte”. Actualment la meva prioritat és buscar, no la felicitat, que trobo una utopia, sinó estar en pau amb mi mateixa i això, tinc molt clar que no ho aconseguiré fins que no sigui capaç de trobar un cert equilibri emocional.

De tota manera, no vindrà d’un llibre més i vaig acollir la recomanació i per Sant Jordi me’l vaig autoregalar. Només l’he començat i ja ha tirat per terra una de les màximes que tenia bastant assumida des de petita i que es pot resumir en una “frase feta” que sovint la meva mare em repetia “El hombre propone y Dios dispone”. Segons aquesta màxima tant era el que jo volgués, desitgés o m’esforcés que tot depenia de “la voluntat divina”, cosa en la que no crec però que d’alguna manera interpretava que la meva voluntat o esforç no era rellevant a l’hora d’assolir els objectius o fites que em plantegés. Aquest llibre parteix de la premissa contrària. Si realment desitges una cosa amb totes les teves forces i ets capaç de convenç-se’t a tu mateix que ho pots aconseguir segur que “la força d’atracció” farà que sigui veritat. És un plantejament molt optimista ja que centra el focus en un mateix com a principal actor de la pròpia vida, al marge de qualsevol altra circumstància.

El llibre dóna pautes de com exercitar aquest “secret” que no és més que estar convençut de l’existència d’aquesta força d’atracció que farà que qualsevol cosa que desitgem serem capaços d’atraure.

De moment no m’ho acabo de creure tot això, no obstant tampoc puc dir que estic convençuda del contrari. De la mateixa manera que fins fa molt poc desconeixia totalment que les emocions tenen la capacitat de fer-nos emmalaltir i també la capacitat de guarir-nos. Ni que segons el què fem amb elles així ens anirà, si les ofeguem, neguem o tapem ens farà sentir malament, en canvi si donem a les nostres emocions una adequada via de canalització farà que ens sentim millor.

Per tant de moment li concedeixo el benefici del dubte i intento fer proves a veure que aconsegueixo. Veurem.

ELISABET

Suposo que són varis els motius que van impulsar a la Elisabet Pedrosa a escriure “Criatures d’un altre planeta”. En primer lloc, i el fonamental, donar a conèixer la malaltia que afecta a la seva filla. En segon lloc, el llibre, amb tota seguretat, li ha servit per canalitzar les seves emocions i donar sortida a tot aquell dolor que el diagnòstic i la posterior impotència de no poder fer res li va provocar. I en tercer lloc, i el principal motiu pel qual li estic tan agraïda és que ha escrit un llibre d’aquells anomenats d’autoajuda , que malgrat la mala premsa que tenen (per mi injustificada), certifico que és del tot eficaç. Em costa moltíssim poder transmetre fins a quin punt m’he sentit identificada amb la Elisabet. Jo no estic, ni molt menys, en la mateixa situació objectiva que ella, però si que puc assegurar que he sentit moltes de les coses que ella a estat capaç d’expressar i com a través de la seva evolució emocional renovo forces per poder continuar endavant. Si ella en la seva condició les ha trobat, jo que sento el mateix també ho puc fer.

Hi ha paràgraf sencers que puc subscriure totalment:

“Es curiós que sigui a través de les paraules d’algú altre que descobreixis les virtuts del teu fill, un fill al qual tu sovint, massa sovint, només li veus el que no ha fet bé o que podria millorar. Que dur, ser així; jo sóc així. I descobreixo les virtuts dels que m’acompanyen en el viatge de la vida a través d’un mirall extern. Potser ens passa a tots, que fixem els ulls en el defecte en lloc de la virtut. Potser també va ser així quan jo era petita. Potser van penalitzar massa els defectes –tots en tenim i precisament ens fa humans i diversos- i van enaltir excessivament no ja la virtut sinó la fantasia de la perfecció”.

“Jo, que esperava que el món canviés –el món, perquè jo era posseïdora de la raó, de la meva raó- i que mentre esperava no feia ni un minúscul canvi. Esperava que el món canviés per ser feliç. I el que he descobert és que si no començava canviant jo, el món no ho faria. És a partir del moment en què he començat a canviar, que els canvis positius han contagiat la gent més propera.”

“ ¿Voleu saber un altre dels meus problemes? Jutjo a tort i a dret. Crec que ho fem tots, però en això potser també m’equivoco. Deu partir del convenciment que un té la raó i la fa caure implacable sobre les coses i les persones. ¿Sabeu què passa quan descobreixes que t’equivoques? Tu, que eres perfecte o que aspiraves, amb un desig angoixant, arribar a la perfecció –la teva totalitària perfecció- ...Ai, quanta angoixa he arrossegat durant anys. “

I la identificació total, ha vingut quan he llegit entre les seves pàgines que ella també havia passat per la mateixa obsessió que jo, i per tant no és tant estrany que molts dels processos emocionals que faig estiguin tant i tant propers.

Gràcies Elisabet.

GINA

Feia dies que volia parlar del llibre que estic llegint en aquest moment “CRIATURES D’UN ALTRE PLANETA” de la periodista Elisabet Pedrosa i mare de la Gina una preciosa nena de 5 anys.

Ho explica tot molt millor la Silvia Soler a la contraportada de l'Avui d'avui que per una setmana ha donat vacances a la meva estimadíssima Ília, per això em remeto a ella.

http://paper.avui.cat/article/ultima/122806/parlem/la/gina.html

Només vull afegir que l’impuls que em va portar a comprar aquest llibre desprès d’escoltar un parell d’entrevistes de la Elisabet a la radio és la voluntat de conèixer com s’ho fa una mare en la seva situació quan la vida li posa davant d'una prova tan dura.

La sinceritat del llibre és directa i esmolada i la fortalesa d’aquesta mare és tan enorme que no puc fer res més que admirar-me i aprendre del seu exemple. És tota una lliçó del que no pots fer mai: resignar-te i del que cal fer si vols tirar endavant:

"...coi de crueltat d'aquesta puta malaltia!. Com pot ser que algú s'ho prengui amb filosofia, amb resignació! Quina crueltat per a ella, per a mi.

I atenció, perquè això no implica de cap manera -com em van dir en una ocasió- que jo sigui i estigui amargada. Quins nassos! Res més lluny de la veritat. Però les coses són com són, i fer veure que la malaltia de la Gina és la loteria o una benedicció seria una autèntica animalada. I prou, així de contundent ho sento i ho expresso. "

Envejo el seu ànim i força per entomar el regal enverinat que la vida li ha donat i com és capaç de destriar el dolor de tot l’amor que dóna i rep de la seva “criatura”.

Un petó Elisabet. Un petó Gina

AMIN MAALOUF

El primer llibre de l’Amin Maalouf que va caure a les meves mans va ser SAMARCANDA. Va ser com rellegir els contes de les mil i una nits que m’empassava com si res en la ja allunyada adolescència:

“...Todos los días, en palacio, se cruzan y evitan mirarse por temor a traicionarse. Cada noche Jayyám se apresura hacia el pabellón para esperar a su amada. ¿Cuántas noches les otorgará el destino? Todo depende del soberano. (...) cada beso tiene el sabor del adiós, cada abrazo es una huida sin aliento. ...”

“La princesa se sentó sobre un lecho tapizado de oro, Togrul Beg entró en la habitación, beso el suelo ante ella “y luego la honró” confirman los cronistas, “sin que ella apartara el velo de su rostro, sin que le dijera nada, sin ocuparse de su presencia”. Desde entonces él venía a verla todos lo días con ricos presentes y todos los días la honraba, pero ella no le dejó ver su rostro ni una sola vez.”

La trama té acció, emoció i m’atreviria a dir que també olors i sabors. Cap a meitat del llibre ens traslladem a començaments del segle XX en el moment de la formació de nous estats sorgits de la descolonització de l’Orient Mitjà, fent una barreja molt interessant.

Desprès va venir “Lleó l’Africà” (encara que aquest llibre, Maalouf el va escriure primer). Ens relata, en forma de novel.la, la biografia d’un mudèjar expulsat de Granada en el moment de la reconquesta que desprès de passar moltíssimes aventures acaba sent el Sant Pontífex de la Cristiandat..

Si Samarcanda em va sorprendre, aquesta novel.la va fer que es consolidés el meu interès per l’autor i anar a buscar altres propostes:
“Los Jardines de la Luz” que em va fer pensar en tot un clàssic: “Siddhartha” de Hermann Hesse.
"El Periple de Baldassare" i "Les Escales de Llevant", més fluixetes però també interessants.
"La Roca de Tànios" un deliciós relat en els paisatges d’infantesa de l’autor. Que desprès de Lleó l’Africà i Samarcanda, és el que m’agrada més.
“El segle primer després de Béatrice” una novel·la diguem-ne futurista ja que planteja el que suposaria una selecció no natural del sexe dels fills i que suposa tota una novetat en quant a la temàtica i una bona reflexió a fer-se.

I per fi “Orígens” un llibre de memòries però, més que la memòria de l’autor, la del seu avi un mestre cristià al Liban, emprenedor i viatger que suposa tot un homenatge i una prova d’estimació per qui l’ha precedit..

Només resta per comentar dos llibres d’assaigs, “Les creuades vistes pels àrabs” que confesso no vaig acabar, potser perque no em va caure en bon moment i em cansaven les carragoses descripcions dels setges, saqueigs i batalles. I, “Les identitats que maten”, que tinc pendent, en la que sembla ser que es reflexiona sobre què porta a la raça humana a matar en nom de la religió, raça o nació. Que no dubto que serà interesant.

Ília

Hi ha un personatge de ficció que m’agrada molt seguir. Es diu Ília i és creació de la periodista Sílvia Soler (germana del Toni de Polònia i de Minoria Absoluta de RAC1) i que també està dotada d’un gran sentit de l’humor. Trobar les seves peripècies en petites dosis a la contraportada de l’Avui dels dissabtes és una bona manera per mí de començar el cap de setmana amb un somriure còmplice. La Ilía també és protagonista de dos llibres: “40 +1, i “40+1+1”. Però jo prefereixo les reflexions semanals de l’Avui. La Ília és una mare treballadora que té tres fills, un adolescent, l’Octavi d’un primer matrimoni i dues nenes petites de 5 i 3 anys que encara van a Educació Infantil que són filles del Joan la seva parella actual.

El seu ex viu a Alemanya amb una dona superrossa i superguapíssima a la que la Ília no suporta per la seva perfecció. En Joan prové d’una familia pija i la Ília sovint ens obsequia amb anècdotes basades en els xocs que es produeixin per diferències de classe, de valors i de “savoir faire”. Els temes que acostuma a tocar tenen a veure amb la mítica talla 38, la compatibilitat vida familiar i laboral, diferències de gènere, intrigues femenines etc. M’identifico amb aquest personatge en moltes coses però el que envejo, és l'autonomia derivada de la seva pròpia feina i les seves 3 amigues de l’ànima: la Vilma, l’Anna i la Bet amb les que de tant en tant s’esbargeix i organitzen un sopar que pot tenir continguts diferents: “mujercitas” quan la cosa va de confidències o “Thelma i Louise” quan la cosa va més "heavy"

Us afegeixo un enllaç per a que us feu una idea si us bé de gust.

http://paper.avui.cat/article/ultima/119988/entre/poc/massa.html

El nen feliç

Fa uns mesos va caure a les meves mans el llibre “El nen feliç la seva clau psicològica” de “Dorothy Corkille Briggs” i s’ha convertit en el meu llibre de capçalera.

Sóc mare i com totes les mares la meva prioritat a la vida és que els meus fills siguin el més feliços possible. Els porto a una bona escola, els hi dedico tot el temps que puc, els satisfaig les seves necessitats d’oci, i els hi procuro records que en el futur constitueixin un bagatge el més enriquidor possible. Malgrat tot, no estic satisfeta amb els resultats que estic tenint.

Aquest llibre m’ha ensenyat a fer veure que fins a cert punt aquesta sensació no és tan estranya ni infreqüent. És molt difícil educar emocionalment als nostres fills sobre tot si ens fallen els nostres propis referents, i també quan nosaltres mateixos, estem immersos en conflictes emocionals per resoldre.

No és que amb aquest llibre ho hagi solucionat tot, però m’ha donat eines en varis sentits. Primer per entendre la meva pròpia situació: per què estic en l’estat emocional en que em trobo; quines han pogut ser les seves causes: a quins comportaments em veig abocada sense que la raó pugui fer gran cosa i per últim, cap a on he d’anar treballant per poder identificar, entendre, acceptar i comprendre les pròpies emocions.

En segon lloc m’ha donat eines i recursos que puc anar practicant per resoldre les situacions i conflictes del dia a dia, des de com intentar superar una rabieta de la criatura fins quina actitud he de tenir davant els comportaments dels nens i com actuar en cas que vegi que el meu nen mostra símptomes de malestar en qualsevol sentit.

En fi, és un llibre molt recomanable per tot aquell que sigui pare.

Els pilars de la terra

Per fi he arribat a l’ultima pàgina, la 1274 d’aquesta novel·la de Ken Follet. Malgrat l’evocació transcendental del títol, es tracta d’un “divertiment”. Una novel·la lleugera, fàcil de llegir i amb acció constant. És d’aquelles novel·les que pots anar avançant sense gaire atenció i a estones robades mentre fas altres coses. En ocasions tenia la impressió que estava mirant una sèrie d’aquelles de la tele, bastant ben ambientada pel que conec de l’època, (que tot s’ha de dir no és gaire) i que t’ho vas mirant de manera bastant passiva. Us faré nomès 5 cèntims: l’acció se situa dotze anys més tard al 1135 a Anglaterra, quan la família del protagonista, constructor de professió i obsessionat per la voluntat de voler construir una catedral, perd la feina que tenia i es llança als camins a la recerca de feina que li permeti la subsistència. Després de varis episodis escabrosos va a parar a un monestir on per acció directa i delictiva de la mà de l’home (d’un nen en aquest cas) s’ha de projectar la construcció d’una catedral. A partir d’aquí la acció es centre sovint en tot el que ha de patir l’abat del monestir per proveir-se de mitjans tant materials com econòmics per poder dur a terme la construcció. Lluitant, més que contra l’adversitat que prové del cel, contra la que té el seu origen en els homes, en els seus enemics que són dolentíssims com no podia ser d’una altra manera. Tot això amanit amb batalletes d’aquelles medievals de cavallers amb armadura i cota de malla, eclesiàstics corruptes, violacions de verges i de no tant verges, intrigues de nobles més aviat estúpids, assassinats gratuïts i altres violències prou imaginatives.

També tenim un parell d’històries d’amor romàntic dificultades pels prejudicis irracionals religiosos, molta fam, molta renúncia, traïcions... mentre els murs de la famosa catedral es van aixecant.

Sorprèn el tractament de la dona durant tota la novel·la. Tots els personatges femenins lluny de ser comparsa dels protagonistes homes, assoleixen un paper cabdal en molts moments de la novel·la. Les dones d’aquesta novel·la són fortes, intel·ligents, valentes, agosarades, des de les més innocents fins a les més malvades, des de les mares de família fins a la que es dediquen “a la cosa pública”. Dones que malgrat les dificultats i de la seva condició de víctimes sostenen com bons “pilars” el rumb de les seves vides i la de la seva família.