El rellotge marcava gairebé un quart d’una de la matinada. A aquelles hores, el local tenia poca afluència. Darrera la barra el cambrer eixugava els gots que acabava de fregar i els col•locava cuidadosament sobre un prestatge de vidre. Damunt les taules de marbre blanc, els gots bruts i les ampolles apurades, guardaven encara el testimoni mut de les confessions que sobre élls s’havien abocat.
Únicament restaven en el local les ànimes més turmentades. Les que s’amagaven dintre dels cors més endurits. Aquells homes, endormiscats sobre els seus colzes, aguantaven el pes de la seva tortuosa ment que removien constantment el passat en busca de l’origen de la seva decadència.
La porta es va obrir. El cambrer va aixecar la vista del got que estava eixugant en aquell moment i va veure entrar a aquell home estrany que li provocava esgarrifances. Vestit de banc, feia poques setmanes que havia escollit el “cafè de nit” per fer l’última copa. Amb pas lleuger i silent com si els peus no li arribessin a tocar el terra, es situava al mig del local, al costat de la taula de billar i feia una lenta i llarga llambregada a l’estança amb les mans enfonsades a les butxaques.
Li agradava aquell local. Li simplificava enormement la seva tasca. Només havia de seure a la mateixa taula que qualsevol dels presents, servir-se un got del mateix que estigués bevent l’escollit aquella nit i brindar a la seva salut.
Aquest moment, sovint sorprenia al parroquià de torn que aixecava uns segons la vista per mirar al nouvingut. Molts d’ells ja endevinaven que passaria a continuació. Reconeixien que havia arribat el moment d’apurar el got, aixecar-se i acompanyar a l’àngel vestit de blanc cap a una altra dimensió.
.
7 comentaris:
Ostres! Quin relat! M'ha sorpres molt i m'ha encantat com l'has escrit! les descripcions són brutals, com defineixes aquells homes apurant les copes a la barra, cansats, resignats... Molt molt molt bo!
Un relat molt detallista i un fil argumental molt suggeridor, el fet de veure la mort com un àngel vestit de blanc en comptes de ser un esquelet amb un hàbit negre és un detall important, converteix la mort en quelcom no necessàriament dolent, tot i ser inevitable.
M'ha agradat.
Molt bon relat! La veritat és que mica en mica es va desentortolligant el fil, i el final és del tot sorprenent. Felicitats.
És com la sala d'espera d'un CAP mentre esperes per que et mirin la vista, el genoll... Un senyor amb bata blanca et fa passar... Però en aquest café ja no ho ha volta enrere!!!
Bon relat!!!!
Em fa molta il.lusió que us hagi agradat. Gràcies per llegir-lo.
Hola Plugim constant he llegit el teu relat....i m'agrada la idea que la mort es presenti vestida de blanc i prenent una copa en el cafè de nit...bon relat!
Hola Plugim,
Molt bon relat. Té la seva cosa. A vegades, veure les coses des de un altre cantó i amb poesia les fa molt més boniques. quin contrasentit.
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada