MIL BOCINS

Ja fa temps que conservo el que resta d’una cosa molt valuosa que se’m va trencar.
Era quelcom brillant, lluminós i d’un valor incalculable per mi.
M’agradava tant que sempre m’acompanyava i no podia deixar de jugar-hi.
Omplia tot el meu ésser d’una emoció brutal, intensa, constant...

Només la meva irresponsabilitat va fer que es trenqués
la feia voltejar pels aires, cada vegada més amunt
cada cop amb més força,
cada cop a més velocitat
fins que ja no vaig ser capaç d’entomar-la de nou
i de les mans se’m va escapar.

Va caure a terra i en mil bocins es va trencar.

Vaig escombrar amb paciència tot el que en va quedar.
Amb els ulls negats vaig procurar que no es perdés cap
I els vaig ficar tots en una bossa transparent.
Mai no m’he volgut despendre’m d’aquesta bossa.
La tinc ficada en un calaix de la tauleta de nit.
Ben a mà. Ben present.

Cada dia en un moment o altra la vista se m’hi en va.
I em quedo mirant les restes amb un fort sentiment de culpa.
Si pogués tirar enrera? No l’hagués tret de casa,
No l’hagués forçat, L’hauria tractat amb molta més cura.

Més d’un cop m’he proposat tornar a enganxar aquell trist escampall
Fins i tot he visualitzat com seria tornar-ho a recomposar.
Imagino que potser les juntes no es podrien dissimular
O inclús que potser podria faltar per sempre algun petit trosset.

Però senzillament..... no en soc capaç.




.