dijous, 23 de juliol del 2009

ANETO (3404 mts)


Feia temps que se m'havia ficat al cap que algunes coses no tornarien a ser com abans. Una d'aquestes coses era la possibilitat de fer grans desnivells a muntanya com quan tenia vint anys.
Feia un any que ja volia repetir un dels cims més emblemàtics de les nostres muntanyes: l'ANETO, sostre dels Pirineus, i un dels cims més macos de pujar i .... més durs de baixar. Les obligacions familiars i la meterologia no ho van permetre l'any passat, però el diumenge passat per fi m'he provat a mi mateixa que encara: YES I CAN!

He tornat a tocar la creu de ferro de l’Aneto. Desprès de conduïr des de Barcelona desprès de dinar (perque dissabte encara ens va tocar treballar) vam arribar al parking on s'ha de deixar el cotxe i ....... a dormir. L'endemà. Despertador a les 4'30 per agafar l'autobús a les 5'00h que et deixa al final de la pista.
Frontals encessos i cap amunt, que hi falta gent!
Vam fer els 1.500 mts de desnivell en un temps força acceptable (5 hores) i vam constatar una vegada més que la gelera cada any fa més pena. Aviat no hi quedarà res.
Conseqüencia de l'excursió: només 2 dies de fortes tiretes i un dia més d'encarcarament més discret)

Desprès de 15 anys des de la primera vegada i amb dos embarassos pel mig: està malament que jo ho digui, però........ ENCARA ESTIC EN FORMA. I això em fa sentir genial. Les satisfaccions que dóna pujar a un cim com aquest no tenen comparació amb cap altra cosa.

Això sí la baixada des del Portillón inferior va ser INFERNAL!

I aquest estiu, més muntanya. Ara per SUÏSSA……. a passar fresqueta! encara que els farcellets que ens acostumen a acompanyar en forma de nens no ens permetran fer la cabra com voldriem.
Penjaria la meva foto al cim de l'any 1994 (amb una cara de nena que espanto) i la d'aquest any, per a veure si troveu les 10 diferències......, però desprès de pensar-m'ho una mica, em dic, doncs no penjo només la creu apa! que està al mateix lloc però una mica més enfonsada a les pedres, (enfonsada com jo?), NO GRÀCIES, Que encara puc pujar muntanyes!
.
.

3 comentaris:

Ana Carles ha dit...

Estàs en plena forma!!! Quina enveja...
Petonets

plugim constant ha dit...

Tu tampoc no pares d'entrenar!. Bon estiu!

horabaixa ha dit...

Hola Plugim,

Inigualable l'euforia que ens provoca fer coses que creiem oblidades.

Llàstima no veure la cara de satisfacció. Valia la pena.

Bon estiu