En el meu malson més recurrent sempre surt un home que fuma. No li puc veure mai la cara perquè el seu barret li cobreix el rostre d’ombres, però intueixo que porta la cara marcada per un mosaic de cicatrius que donen fe d’una vida plena de excessos.
El fum desprèn una olor mentolada, fresca, inclús agradable...., però això no treu que la seva visió em produeixi el pressentiment que alguna cosa molt dolenta està a punt de passar-me.
No sé qui és, què vol, a qui busca o què espera, només sé que la seva presència fa que el cor se’m dispari i tots els meus muscles es posin en tensió; i el meu instint em digui que he de córrer, lluny d’ell i del carreró fosc, humit, estret en el que sempre m’hi trobo i en el que sembla instal.lat aquest home.
Malgrat els meus esforços no puc córrer. No sóc capaç de moure’m de lloc. La suor em regalima front avall fins als ulls, que he de tancar per evitar la coïssor; i quan aconsegueixo tornar-los a obrir, comprovo que els seus ulls em fiten directament entelats pel fum blanc que desprèn el cigarret que penja de la seva boca. I comença a caminar cap a mi. Lentament. Molt lentament.
Els muscles se’m paralitzant, la por em domina i quan començo a obrir la boca per deixar anar el crit que em desperti de cop i em tregui d’aquella situació. L’home somriu i em pregunta. Tens foc?
El fum desprèn una olor mentolada, fresca, inclús agradable...., però això no treu que la seva visió em produeixi el pressentiment que alguna cosa molt dolenta està a punt de passar-me.
No sé qui és, què vol, a qui busca o què espera, només sé que la seva presència fa que el cor se’m dispari i tots els meus muscles es posin en tensió; i el meu instint em digui que he de córrer, lluny d’ell i del carreró fosc, humit, estret en el que sempre m’hi trobo i en el que sembla instal.lat aquest home.
Malgrat els meus esforços no puc córrer. No sóc capaç de moure’m de lloc. La suor em regalima front avall fins als ulls, que he de tancar per evitar la coïssor; i quan aconsegueixo tornar-los a obrir, comprovo que els seus ulls em fiten directament entelats pel fum blanc que desprèn el cigarret que penja de la seva boca. I comença a caminar cap a mi. Lentament. Molt lentament.
Els muscles se’m paralitzant, la por em domina i quan començo a obrir la boca per deixar anar el crit que em desperti de cop i em tregui d’aquella situació. L’home somriu i em pregunta. Tens foc?
13 comentaris:
les aparences enganyen?
Molt bo i molt ben escrit!
Quina angúnia!
Sospito que ens l'hem trobat tots més d'alguna vegada, aquest home.
Bon relat.
Hola Plugim,
Quina tensió tota l'estona. Que escampa com el fum de cigar, justament al final.
Una abraçada
Un escrit que manté la tensió expectant fins el final...molt bon relat..i ben escrit
Molt bo!!! M'ha encantat el final!! :-))
Per cert, arribo des del propi blog de Relats Conjunts i just he llegit el teu nick i ha començat a ploure!!! M'ha fet gràcia jaja per això t'ho dic :-)
... i tu n'hi dónes de foc?
Crec que el Freud en diria moltes coses d'aquest somni.
Bon relat, el final sorprèn!!!
Quina tensió que es va acumulant mentre llegeixes, i al final, patam! tot cau de cop. Molt ben escrit, i una bona idea.
una prosa excel·lent! molt bon relat, moltes felicitats! I com deia en Jordi Casanovas, totalment, les aparences enganyen i a vegades, massa i tot!
Ui! Quants comentaris! Em fa molta il.lusió les vostres visites i les vostres bones paraules....moltes gràcies a tots.
Ooooh, què bo!! Quina emoció fins al final!! Genial l'atmosfera que crees amb les paraules, m'ha agradat molt!!
Porto una estona llegint els diferents relats i m'estic trobant petites joies, molt bé!!
Bon relat, felicitats!
Un relat impresionant! M'ha agradat molt, i l'he trobat molt molt original. Cert, com diuen en el primer comentari, que les aparences enganyen! I sempre és millor si és per bé, jejeje!
Publica un comentari a l'entrada