dimecres, 17 de juny de 2009

L'ESTIU JA ÉS AQUÍ

JA SÉ EL QUE EM DIREU, PERÒ QUE VOLEU QUE US DIGUI A MI EM POSSA DE BON ROTLLO!

dimecres, 10 de juny de 2009

LES ELECCIONS I JO


La primera vegada que vaig votar només tenia 14 anys. I com pot ser?
Doncs senzillament perquè la meva mare que votava basant-se únicament en la cara de bona persona que feia el candidat: primer en Suarez, desprès en Felipe, desprès..... (ja no ho sé) va delegar el seu vot en mi.

Ens remuntem al 12 de març de 1986 i la papereta deia: “¿Considera conveniente para España permanecer en la Alianza Atlántica en los términos acordados por el Gobierno de la Nación?” Ehhhh? Ella pobreta no tenia ni punyetera idea de què li parlaven, només sabia que el seu Felipe primer deia que No i desprès (quan ja manava) tocava dir que Sí.

Doncs jo en la meva precoç presa de consciència política vaig simplificar-li el que aquella pregunta significava: Si volia anar a la guerra en ajut d’un altre país de la "Alianza" si aquest es veia atacat per un tercer. I ella que havia nascut en plena guerra, havia patit la postguerra etc etc... Doncs em va deixar votar que No, encara que no era el que el seu “estimat” Felipe deia que s’havia de fer.

Després de joveneta era el que tocava ser per la edat: d’esquerres molt esquerrosses i vermelloses a poder ser catalanes i molt “istes-istes” com deia la cançó dels “Esquirols”.

A la Uni ja vaig veure que això de les sigles no s’ajustava massa amb el que es pretenia defensar i que tot plegat era com un joc en el que tots semblen que s’odien a matar i després tots a sopar plegats. Bé, sí que hi ha algun exaltat, i algú que s'ho creu una mica més però no és el que més corre.

Allà vaig assistir a les que llavors em semblaven “avorridíssimes” classes de Dret Polític que oferia, el que ara em diverteix molt sentir a tantíssimes tertúlies: en Pere Vilanova. Ara Catedràtic, comentarista, artículista, enviat especial d’organismes internacionals, assessor del Ministeri de defensa..... Llavors era un professor més que donava classe en horari de tarda (els bons eren al matí, segons deien...) i quan l'escoltava inevitablement enyorava al seu company de tarima que feia veu de documental de la tele (d'aquells d'animalets): en Cesareo Aguilera de Prat. Aquest sí que donava gust de sentir-lo! Junts havien redactat el que era el nostre manual de la assignatura: “Temes de Ciència Política” i que és el llibre més mal editat que mai he tingut la dissort d’haver de llegir. Barreges, repeticions, incoherències.... Potser per això tinc els conceptes polítics tan mal compaginats!

Desprès he intentat fer els mil i un anàlisi de que passa si votes aquest o aquell o el de més enllà o votes en blanc o que coi cal fer. I la conclusió és que la realitat et demostra que les mil cabrioles impossibles són possibles: pactes anti-natura, acords, jo et dono això i tu allò, jo faig veure que no t’estic amic però desprès voto la teva proposta o jo faig veure que t’estic amic i et clavo la punyalada.....

En fi que tot és una autèntica enganyifa per fer-nos creure que nosaltres som els importants. Què nosaltres decidim, quan la veritat és que vivim immersos en una constant improvisació: Posem el pedaç quan sorgeix el problema i mentre estant que tot continuï igual.

Jo vaig deixar de votar quan vaig ser conscient que voti el que voti, ells guanyen i ells decideixen.
.

divendres, 5 de juny de 2009

HIRÍN




UNA SOLA PARAULA ESTA CANVIANT LA MEVA VIDA:




"HIRÍN"

.