dimarts, 1 de juny de 2010

ESTIU 2010

Ja el tenim aquí! El nou espot d"Estrella Damm" i la seva nova proposta a cançó de l'estiu. Sincerament, a mí m'agradava més la de l'any passat, i pel que fa al video aquest és molt més "moralista" que l'anterior. L'any passat un noi s'ho feia amb dues noies i al final "tocava el dos" i en aquest tenim un noi que li costa tot un anunci lligar-se a la noia.

El que és important és que ja ha arribat l'estiu, (al menys el que fa referència a l'ambiental)i amb totes les coses bones que porta amb éll: els gelats, les terrassetes per fer la cervesseta, el temps a l'aire lliure, les remullades al mar i a la piscina i sobretot les vacances,... les sommiades i esperades vacances....

Bon estiu a tots!

dilluns, 10 de maig de 2010

YELLOW LEMON TREE

Llegint varies de les últimes entrades en diversos blocs he pensat en aquesta cançó. ...Ja et poden explicar que el cel és blau que quan només pots veure "yellow lemon tree"....... Malgrat tot
crec que la cançó és molt alegre i a mi m'encanta veure com la meva nena la canta i la balla amb els auriculars posats, amb el seu anglès de col.legi..... aixxxx literalment se'm cau la bava.

divendres, 7 de maig de 2010

LA MEDITACIÓ I JO


Quan alguna vegada surt el tema i comento a algú del meu cercle habitual que porto uns quants mesos practicant meditació, observo, en primer lloc, incredulitat; sobre tot en gent que em coneix una mica. Desprès, constato curiositat i bastant desconeixement sobre de què els parlo. No és que sigui cap experta, en absolut, ja dic que tot just començo en aquest camí, que necessariament ha de ser tant llarg com la pròpia vida. Però sí que començo a entendre alguna coseta que m’agradaria, per primera vegada, posar-la per escrit i quin millor lloc que en el meu raconet.

La meva experiència amb aquesta .....tècnica, per dir-ho així (encara que és molt més que una tècnica), és molt “sui generis”, per que la interpretació que faig de la meva pròpia experiència no s’assembla ni de lluny a cap altre que sobre la meditació he sentit o llegit. Com en tantes altres coses jo ho visc a la meva manera.

Vaig decidir provar-ho no sé ben bé perquè. Segurament em vaig veure induïda per algunes lectures, algunes converses amb persones que practicaven i també seguint l’impuls de conèixer noves maneres de veure les coses, per que de les antigues (maneres de veure les coses).....val més no parlar-ne.

La meva primera presa de contacte amb la meditació no va ser gaire gratificant. Segurament per les falses expectatives que m’havia creat. Això d’asseure’s en una postura incomodíssima, tancar els ulls i aparentment no fer res més, i esperar que això et porti a un estat que et curi de tots els mals és evidentment una entelèquia per no dir una solemne tonteria.

Però no em vaig desanimar i de la mà d’un bon guia vaig entrar en aquest món. Aquesta bona companyia inicial per mi ha estat vital per saber on em ficava i tenir eines per anar fent dia a dia.

A mi m’agrada dir que meditar, salvant totes les distàncies, és com fer l’amor. No en el sentit d`experimentar plaer físic, que no seria ben bé això, si no en el sentit que no n’hi ha dues experiències iguals. De la mateixa manera que quan comences a fer l’amor i fas el primer petó o la primera carícia no saps mai quin grau de plaer assoliràs, quan comences a meditar: seus en silenci, tanques els ulls i comences a observar la ment, s’inicia una experiència que no saps mai on et portarà.

Però més enllà del que es pot arribar a experimentar durant una pràctica concreta de meditació, el millor són els efectes que es produeixen desprès. No és el meu cas que tot just començo a entrar-hi, però he conegut a meditadors que ho són de fa temps i tots tenen una manera d’estar i de fer molt concreta que amb el temps es pot identificar. Son gent que transmet molt bon rotllo. ¿Què també hi ha gent que sense meditar experimenten i produeixen el mateix efecte? sens dubte. Sincerament crec que hi ha moltes formes d’arribar al mateix lloc, però jo he trobat aquesta.

No sóc tant regular com voldria, però quan aconsegueixo practicar durant uns quants dies seguits sense saltar-me cap els efectes són més que evidents; i quan a més tinc uns minuts més per fer alguna asana (postura de ioga) prèvia, doncs ja és la repera.


El que també he entès en aquest temps és que no es una cosa que es pugui assimilar d’un dia per l’altre si no que es requereix temps. Però aquest procés d’aprenentatge és també molt enriquidor i cada dia hi ha una nova oportunitat.

Què com em fa sentir la meditació? Doncs em fa sentir relaxada, tranquíl.la, optimista, eficient en el que faig...... en resum connectada amb mi mateixa i amb la vida.

Ommmmmmmmmmmm

dimarts, 4 de maig de 2010

Que te m'han fet a mida

...... No és una de les frases més boniques que algú et pugui arribar a dir?

divendres, 29 de gener de 2010

PAGAGNINI


Tot just abans que aquest espectacle acabés la seva segona temporada al Romea varem poder gaudir d’aquesta experiència musical.

Es tracte d’un espectacle que té més de teatre que de concert, malgrat que els seus protagonistes són músics de debò i no actors, encara que veient-los, ningú ho diria ja que també tenen una enorme ànima de clown.

Es veu que la idea de l’espectacle era apropar l’anomenada música clàssica al gran públic i per això era del tot imprescindible trobar uns músics que a banda de virtuosos, sabessin riure’s d’ells mateixos i de la pompositat que moltes vegades envolta els Concerts de Música Clàssica, (així en majúscules).

Es riuen dels músics “Prima Dona”, de la Música Clàssica Contemporània e inclús dels instruments electrònics que ho fan tot.

Com a obra de teatre crec que va de menys a més, comença molt inocentment més a prop d’un espectacle infantil que adreçat a un públic adult i de mica en mica va millorant. Els “gags” no deixen de ser de tall molt clàssics, molt d’ells estrets del món del circ: com la participació del públic o el pallasso que s’enamora d’una espectadora que ja ho hem vist fer al Tortell Poltrona per exemple.

En quan a la música, home ja m’imagino que tocar el violí ballant i saltant no ha de ser fàcil, ni tampoc tocar un violoncel penjat del coll i amb una mà envenada, com era el cas, per tant crec que es pot perdonar la falta de precisió en la interpretació.

Un últim comentari: aquest dies que tothom polemitza tant sobre la llei del català al cinema, m’agradaria comentar que aquest espectacle, malgrat ser una producció madrilenya, han tingut el detall que la veu en off que s’escolta i presenta les peces que els músics interpreten, s’expressa en català. No sé de qui ha estat la idea, però trobo que és una evidència que l’argument dels exhibidors que la llei deixaria les sales de cine buides, no s’agafa per enlloc, i que el públic d’aquesta ciutat, de cine i de teatre, valora molt poder gaudir d’espectacles en la pròpia llengua.

divendres, 15 de gener de 2010

RELATS CONJUNTS: TAXI


Des de fa molts anys, una de les meves grans il.lusions és visitar New York. Suposo que tinc imprès en el subconscient l’efecte de milers d’hores visionant pel.licules, sèries i fotos ambientades a “The Big Apple”. De lectures de clàssics i de vides conegudes i transcorregudes entre els seus edificis. Des de Woody Allen a Sexe a NY. Des de fotos en blanc i negre de treballadors construint gratacels desafiant la gravetat, a la esgarrifosa imatge de l’esfondrament de les torres bessones. Des de Dos Passos o Scott Fitzgerald a J.D. Salinger o Paul Auster.

Una de les series que més empremta va deixar va ser “La bella i la bèstia” sèrie dels vuitanta que va ser embolcall habitual de les meves tardes i nits de soledat adolescent i primera joventut.

Em meravellava de la existència d’un amor tant pur i sincer. Tant generós i entregat. Tant gran i tant impossible....sota els colors torrats de tardor del Central Park i en la foscor més tancada dels llargs tunels que travessen de punta a punta les entranyes de la ciutat.

Però una de les coses que em fan més il.lusió és córrer sota la pluja pels carrers de Manhattan tot aixecant el braç cridant amb totes les meves forces allò tant novaioqués per aturar un taxi: Y E L L O W !
.

dimecres, 13 de gener de 2010

ANYS I ANYS PER MOLTS ANYS


Fa just 11 anys vaig assumir una responsabilitat que poc desprès vaig evidenciar que no estava en absolut preparada per portar a terme. Malgrat tot, la realitat era la que era i aquella responsabilitat era del tot ineludible. Desprès d’uns quants anys de dubtes, errors, fracassos ..... basats en gran mesura en patrons inadequats, he après que aquell repte és el millor que m’ha passat a la vida.

Era una oportunitat, en primer lloc de conèixer i desprès de créixer. Això si, prèvia acceptació d’una realitat, amb la que convivia, però totalment incomprensible per mi. Ara sé que en aquell moment la vida, ..... la seva vida em proporcionava un meravellós regal.

Tot aquest procés, si m’ho miro des de fora em dóna la sensació que ha passat en una brevíssima aclucada d’ulls.... Ara tinc als meus braços un petit nadó que s’adorm mentre pren el pit i de cop .... ja calça un 38!.

Tinc la sensació que m’he perdut moltes petites coses de la seva vida, precisament per no ser-hi pressent de veritat. Per tenir la ment enfocada molt lluny de la realitat. Però això ara tant se val. L’important és que per fi, hi soc plenament present.

Feliç aniversari fill meu.

divendres, 8 de gener de 2010

2010


Sé que el 2010 serà millor.
Tot serà nou i engrescador.
Els projectes i anhels es faran realitat
Les arrels i sentiments renovats
La bonança s’instaurarà
les penúries acabaran de passar
I restaràs aquí, ben endins
creixent i consolidant
la totalitat de l’univers
per sempre més.
.