La raó principal per la creació d’aquest bloc és la de canalitzar la necessitat d’expressió que tota persona requereix.
Molta gent és capaç de fer-ho de forma natural, sense més problema, simplement relacionat-se amb els demès, parlant, discutint, pensant, sentint...
Altres persones no poden fer-ho de forma tant immediata, necessiten certes condicions externes per poder fer el pas cap a la comunicació. Tot això té molt a veure amb l’autoestima i la intel.ligencia emocional.
És per això que he creat aquest espai.
divendres, 29 de febrer del 2008
dijous, 28 de febrer del 2008
Immersió lingüistica
A la web del diari “EL PAÍS” hi ha una secció anomenada “els internautes pregunten”, vaig enviar una pregunta sota l’alies “casiabstencionista” a la Sra. Dolors Nadal sobre la immersió lingüística a les escoles. Aquest ha estat el resultat
http://www.elpais.com/edigitales/entrevista.html?id=3534
Com que no hi havia dret a rèplica la vull deixar en aquest espai (que per alguna cosa és meu)
Ningú discuteix que a Catalunya no hi hagin dues llengües, i fins i tot puc arribar a reconèixer que el castellà sigui la llengua materna de la majoria de la població: però, tot això que té a veure amb l’educació?
Com és conegut, els nens surten de l’escola dominant ambdues llengües, encara més si atenem a les notes de selectivitat, en llengua castellana els resultats són millors que en llengua catalana, i a més similars als obtinguts en altres parts de l’estat. Per què canviar un sistema que ha demostrat la seva eficàcia?
Ens diuen que els pares han de poder triar la llengua en que s’escolaritzen els seus fills, i jo em pregunto per què?, es que els pares poden, podem triar les assignatures a impartir, el contingut de les mateixes i el temps que se li ha de dedicar a cadascuna d’elles? Totes aquestes qüestions tradicionalment ha vingut determinades pel poder, pel governant de torn, per que és una forma claríssima de control de la conflictivitat social. L’educació i el seu contingut és una eina política de primer ordre, i en conseqüència voler controlar la llengua vehicular és una manera més de determinar en un o en altre sentit les sensibilitats culturals i polítiques de la població que està en procés de formació. És aquí on li pica al PP.
Per altra banda, algú ha pensat en el drets dels nens, Per quina raó el nen pot veure disminuïda la seva capacitat d’escollir en el futur quina de les llengües del seu país vol utilitzar en cada ocasió, quina vol adoptar com a pròpia, que no té perquè ser la materna. En el meu cas jo vaig escollir la llengua catalana com a pròpia al arribar a l’edat adulta perquè em permetia accedir a àmbits socials i laborals que es desenvolupen en català i d’aquesta manera formo part dels mateixos amb molta més comoditat.
Si un nen s’escolaritza en català avui dia està garantit que quan sigui adult, encara que la seva llengua materna hagi estat el castellà podrà triar lliurament en quina llengua vol parlar. Si pel contrari la seva escolarització fos en castellà i la seva llengua materna també ho és, de moment en el millor dels casos no podem saber quin grau de competència en català tindrà. Dic en el millor dels casos per que si atenem a la experiència derivada del coneixement de l’anglès que tenim desprès de estudiar-lo només unes hores determinades a la setmana estem servits.
Això per mi demostra que el PP utilitza la llengua només per motius estrictament polítics i en els últims que pensa són en els nens.
http://www.elpais.com/edigitales/entrevista.html?id=3534
Com que no hi havia dret a rèplica la vull deixar en aquest espai (que per alguna cosa és meu)
Ningú discuteix que a Catalunya no hi hagin dues llengües, i fins i tot puc arribar a reconèixer que el castellà sigui la llengua materna de la majoria de la població: però, tot això que té a veure amb l’educació?
Com és conegut, els nens surten de l’escola dominant ambdues llengües, encara més si atenem a les notes de selectivitat, en llengua castellana els resultats són millors que en llengua catalana, i a més similars als obtinguts en altres parts de l’estat. Per què canviar un sistema que ha demostrat la seva eficàcia?
Ens diuen que els pares han de poder triar la llengua en que s’escolaritzen els seus fills, i jo em pregunto per què?, es que els pares poden, podem triar les assignatures a impartir, el contingut de les mateixes i el temps que se li ha de dedicar a cadascuna d’elles? Totes aquestes qüestions tradicionalment ha vingut determinades pel poder, pel governant de torn, per que és una forma claríssima de control de la conflictivitat social. L’educació i el seu contingut és una eina política de primer ordre, i en conseqüència voler controlar la llengua vehicular és una manera més de determinar en un o en altre sentit les sensibilitats culturals i polítiques de la població que està en procés de formació. És aquí on li pica al PP.
Per altra banda, algú ha pensat en el drets dels nens, Per quina raó el nen pot veure disminuïda la seva capacitat d’escollir en el futur quina de les llengües del seu país vol utilitzar en cada ocasió, quina vol adoptar com a pròpia, que no té perquè ser la materna. En el meu cas jo vaig escollir la llengua catalana com a pròpia al arribar a l’edat adulta perquè em permetia accedir a àmbits socials i laborals que es desenvolupen en català i d’aquesta manera formo part dels mateixos amb molta més comoditat.
Si un nen s’escolaritza en català avui dia està garantit que quan sigui adult, encara que la seva llengua materna hagi estat el castellà podrà triar lliurament en quina llengua vol parlar. Si pel contrari la seva escolarització fos en castellà i la seva llengua materna també ho és, de moment en el millor dels casos no podem saber quin grau de competència en català tindrà. Dic en el millor dels casos per que si atenem a la experiència derivada del coneixement de l’anglès que tenim desprès de estudiar-lo només unes hores determinades a la setmana estem servits.
Això per mi demostra que el PP utilitza la llengua només per motius estrictament polítics i en els últims que pensa són en els nens.
dimecres, 27 de febrer del 2008
Cabòries sobre nació
Em sembla molt bé que hi hagi gent que tingui un concepte de nació espanyola que digui que aquesta només és una i indivisible i que està en mans de tots els ciutadans de l’estat. Però amb el que no estic d’acord és que per a que algú afirmi la seva existència negui les dels altres. Cadascú pot entendre el terme nació com li vagi bé.
Si no recordo malament, per a que hagi una nació es necessiten tres requisits: que hi hagi un territori, una població i que es tingui poder polític.
Catalunya té un territori determinat, una població que hi viu en aquest territori, i un poder polític que emana del poble, el problema és que a aquesta població no se li reconeix la sobirania política necessària per atorgar tots els poders als seus representants i necessiten el concurs d’altres persones alienes a la seva nació.
Si no recordo malament, per a que hagi una nació es necessiten tres requisits: que hi hagi un territori, una població i que es tingui poder polític.
Catalunya té un territori determinat, una població que hi viu en aquest territori, i un poder polític que emana del poble, el problema és que a aquesta població no se li reconeix la sobirania política necessària per atorgar tots els poders als seus representants i necessiten el concurs d’altres persones alienes a la seva nació.
Sensacions Post-Debat
No em fa vergonya reconèixer que m’estic deixant influenciar pel bombardeig constant de missatges polítics a l’entorn de les properes eleccions, que voleu que us digui sóc un animal social, i em considero sensible a tot el relatiu a la cosa pública.
Algú podria dir que això em passa per ser una persona de conviccions poc profundes, o que fins i tot que sóc manipulable, jo prefereixo pensar que tinc cert grau de flexibilitat: si escolto algun argument convincent , miro d’entendre’l, el comparo amb el meu foro intern i si aguanta la prova del cotó el puc incorporar o no al meu pensament i si no intento rebatre’l (si l’altre té ganes d’escoltar que molt sovint no en té).
Vaig veure ahir el DEBAT. La veritat és que me’l mirava mentre llegia les últimes pàgines d’una novel·la, molt lleugera que no exigia gaire atenció. En general puc dir que el debat per mi va ser distret a estones, i estic d’acord en dir que els candidats van actuar de la manera que s’esperava d’ells, per tant fins a cert punt el debat va ser previsible.
Hi ha coses del joc polític que considero que són molt negatives per anar creixent en el grau global de maduresa política. Una d’elles és el diàleg de sords que s’estableix entre els polítics. Tots ells en general deixen anar la seva verborrea, la que tenien preparada i que freqüentment et trobes que és la que van repetint els diferents representants del partit que sigui una i altra vegada.. Es indiferent el que l’adversari digui, és igual les dades que aporti, és com si sentissin ploure. La resposta és la que ja tenien preparada, per tant no hi ha debat possible.
També m’empipa molt que els partits corrin a valorar en termes de guanyar o perdre el debat en qüestió aquesta autocomplaença no hauria de ser pròpia de servidors públics. Ignoren que la immensa majoria d’electors estem tant desencantats que els hi donem el vot moltes vegades per que considerem que és el menys dolent dels possibles i ells ho aprofiten per creure’s els reis del mambo.
Algú podria dir que això em passa per ser una persona de conviccions poc profundes, o que fins i tot que sóc manipulable, jo prefereixo pensar que tinc cert grau de flexibilitat: si escolto algun argument convincent , miro d’entendre’l, el comparo amb el meu foro intern i si aguanta la prova del cotó el puc incorporar o no al meu pensament i si no intento rebatre’l (si l’altre té ganes d’escoltar que molt sovint no en té).
Vaig veure ahir el DEBAT. La veritat és que me’l mirava mentre llegia les últimes pàgines d’una novel·la, molt lleugera que no exigia gaire atenció. En general puc dir que el debat per mi va ser distret a estones, i estic d’acord en dir que els candidats van actuar de la manera que s’esperava d’ells, per tant fins a cert punt el debat va ser previsible.
Hi ha coses del joc polític que considero que són molt negatives per anar creixent en el grau global de maduresa política. Una d’elles és el diàleg de sords que s’estableix entre els polítics. Tots ells en general deixen anar la seva verborrea, la que tenien preparada i que freqüentment et trobes que és la que van repetint els diferents representants del partit que sigui una i altra vegada.. Es indiferent el que l’adversari digui, és igual les dades que aporti, és com si sentissin ploure. La resposta és la que ja tenien preparada, per tant no hi ha debat possible.
També m’empipa molt que els partits corrin a valorar en termes de guanyar o perdre el debat en qüestió aquesta autocomplaença no hauria de ser pròpia de servidors públics. Ignoren que la immensa majoria d’electors estem tant desencantats que els hi donem el vot moltes vegades per que considerem que és el menys dolent dels possibles i ells ho aprofiten per creure’s els reis del mambo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
