diumenge, 17 d’agost de 2008

MUNTANYA


He passat uns quants dies al Pirineu i hem fet algunes excursions diguem d’intensitat moderada. És cert que cada vegada podem fer coses més “gratificants” a muntanya amb els nens, però continua sent bastant difícil anant arrossegant el petit llastra que suposa les dues cametes que et van seguint i que cada poca estona pregunta: què queda molt? I quan arribarem?..... sobre tot quan anem sols, com ha estat el cas d’aquestes vacances. Quan sortim amb altres famílies els nens van força distrets i hi han moments que ni els veus, barrejats amb els altres i fent la seva. De tota manera no ens podem queixar ens han seguit fins allà on els hem portat i normalment disfruten amb tot el cerimonial que comporta la muntanya: preparar la motxilla, caminar de pressa quan és pla, baixar fent drecera quan el camí ho permet, sentir el vent a la cara a dalt del cim, anar a tocar neu a alguna congesta, parar per “ganyipar”, passar per ponts o per sobre de les pedres per travessar un riuet, grimpar possant mans a la roca en llocs que els hi permet posar a prova la seva seguretat en passos una mica aeris, remullar el cap i els peus al riu quan acabem, la cervesseta al final de l’excursió que ells la substitueixen per un gelat o una fanta....el pitjor: les pujades sostingudes.

Aquest any hi ha hagut una novetat per mi força colpidora que m’ha deixat bastant tocada. M’he adonat que els anys passen i el cos no em respon com acostumava a fer-ho. M’entristeix pensar que potser hauria de moderar les meves expectatives, encara que el meu “pepito grillo” em digui que no exageri que es qüestió de mantenir la forma i si faig una mica més de manteniment o sortíssim més sovint la cosa aniria millor.

Es que tinc tant que agraïr a la muntanya! A mi m’ho ha donat tot en aquesta vida i quan dic tot és tot, encara que ara no vull entrar en detalls.

Li dec moments molt gratificants. M’ha fet sentir eufòrica en acabar una excursió de força hores i desnivell esvaint les boires que sovint em ronden (aven). Desprès de tornar de fer algun cim és com si renaixés. Al començament, o quan fa molt de temps que no surto sento el cor que em batega de presa amb força i la respiració accelerada que l’acompanya, quan estic més aclimatada, ja no sento el cor i em concentro en tot d’imatges que em venen al cap d’altres excursions: anècdotes, retalls de converses, bells paisatges, tarteres, grimpades i també encigalades (que també n’hi ha hagut), antics companys.... Desprès d’una bona excursió el meu cap és capaç de fer mil projectes, prendre decisions que fins aquell moment no s’havia per on tirar i un benestar que em dura força dies.

Ara estic amoïnada perque l’altre dia desprès de fer una excursió que fa uns anys només hagués estat un pur escalfament, vaig acabar molt tocada. Vaig trigar dies a recuperar-me. Literalment no em podia moure.

Ja ha passat un parell de setmanes d’allò i torno a tenir moltes ganes de tornar-hi, però, per primera vegada, dubto si tindré prou forces .

Em vull posar a prova amb una excursió de primera categoria. Posem l’Aneto, (això si, sense llastra)