EL SECRET (comentari personal i transferible)

Ja està. Ja l’he acabat i m’agradaria dir-hi la meva.

M’atreviria a definir-ho com una proposta de religió o filosofia de vida, però sense els inconvenients d’aquestes. Es basa, com en tota religió, en un acte de fe, és a dir: has de creure-t’ho. Però tampoc t’imposa cap exigència externa com fan moltes religions: assistència a rituals o contribució econòmica via creueta en un imprès que corre aquests dies per totes les cases.

El Secret no és més que la defensa de la existència de la llei de l’atracció. Segons aquesta llei, tan natural com la de la gravetat, tot allò que pensis serà atret cap a tu, ja sigui bo o dolent. Per tant l’únic que hem de fer es pensar en coses positives, per atreure només aquestes i no les negatives.

I ja està? Bé, no. Cal fer-ho d’una determinada manera. A veure si ho sé explicar de manera que no em quedi molt llarg i de forma clara.

Es veu que quan pensem emetem una sèrie d’ones a l’espai que connecta amb una determinada freqüència còsmica, (com si fóssim una ràdio amb potes). (A mi em ve al cap els monitors aquells que surten en totes les pelis de metges que registre els impulsos elèctrics del cervell)

Primera qüestió a fer-se: Potser sí que el que pensem es pot traduir en una ona magnètica. Però, que els aconteixements que desitgem també, ja no ho tinc tant clar. Per exemple si demano que toqui el meu número a la loteria, puc fer, només amb el pensament, que caigui la meva boleta per a que la canti el “niño de Sant Ildefonso”?

Per altra banda, per saber què volem realment hem de fixar-nos en les emocions. (Ja hi som, sempre anem a petar al mateix) És impossible sentir-se malament i tenir pensaments positius. Per tant el que hem de fer es sentir-nos bé per tenir bons pensaments. I com ho podem fer per canviar de freqüència i sintonitzar amb una de positiva? Això depèn de cadascú: algú li provocarà un canvi d’ànim escoltar certa música, o fer esport, o fer l’amor...... vés a saber.

Ara em referiré al que el llibre anomena “el procés creatiu”. És a dir, com funciona “la llei de l’atracció” i comprèn tres passos:

1er. pas. Has de demanar (vaja, igual que quan preguem, resem o orem en qualsevol religió) Aquesta demanada ha de ser clara i en sentit positiu. (no val en negatiu, dir el que no vols, es veu que aquesta llei tan poderosa no distingeix entre el sí i el no) Ex. Puc desitjar estar prima, però no val desitjar no estar gorda. Curiós no?

2on. Pas. Tenir fe. Has de creure’t que el que has demanat ja ho tens. El problema ve quan desitges una cosa material i encara no la tens. Es igual, has d’imaginar-te, visualitzar, parlar i actuar com si ja ho tinguéssim, sentir-te bé per això. És com jugar a fer teatre, vaja, però actuant amb tanta convicció que ens ho empassem i tot. Si dubtem, cagada, llavors no s’aconsegueix.

3er. pas: Rebre. Un cop formulada la demanda i experimentar la sensació que es té ens col·locarem en la freqüència de rebre-ho. I quan triga? Ah! doncs això no importa perquè el temps no existeix i per tant no cal que ens amoïnem: es veu que és cosa de la física quàntica.

Si la cosa es retrasa es que no ho fem bé: no ens posem en la freqüència correcta i per tant la culpa es nostra.

He d’afegir una altra cosa.: hem de donar les gràcies (això també em recorda alguna cosa......) La gratitud també ens posa en la freqüència correcte, fins i tot si el que volem és ser ric és pensar que ja ho som, gaudir i fins i tot aconsella ser filantrop, (una mena de Bill Gaites per entendre’ns...)

Un últim consell, si el que vols és tenir una parella ben enamorada de tu, enamora’t primer, si desitges estar enamorat, només has de sentir-te enamorat. Sembla un conte de fades oi?

M’agradaria llegir que en penseu.

P.D. si algú vol sentir opinions més il·lustrades que la meva sobre el tema, “l’ofici de viure” de Catalunya Ràdio del dia 31/01/08 hi va dedicar un programa. (ho sento no sé enllaçar l'audició directa)

LA COMETA DORADA

En el context de la “Escola de Pares” que organitza la escola dels meus fills m’han recomanat “La cometa dorada” escrita per Dezso Kostolanyi. Aquesta novel.la ens explica la historia d’un professor Antal Novák que imparteix classes a un institut hongarès durant els anys 20 del segle passat a una ciutat de províncies d’Hungria. La novel.la presenta forces referències autobiogràfiques: el pare de l'autor també era mestre precisament de matemàtiques y física, les mateixes assignatures que el protagonista de la historia; i Kostolanyi també fou expulsat del centre en el que estudiava justament abans d’examinar-se de batxillerat, el mateix moment en el que se situa l’acció.

Novak és un home metòdic que viu totalment dedicat a la seva vocació de mestre i a cuidar de la seva filla, Hilda, també adolescent, que pateix alguna mena de trastorn que no he sabut identificar que la porta a fer tota mena d’excentricitats i a manipular tant al seu pare com els seus alumnes.

Malgrat la dedicació del mestre i dels seus mètodes bastant “humanistes” i sense posar en qüestió el respecte que en el fons li tenen els alumnes, Novak no pot evitar ser objecte d’algunes burles dels adolescents.

Es constata un cop més que malgrat la profunda evolució que ha experimentat la societat en general en tantíssims àmbits -també en la relació pare-fill i mestre-alumne- els desitjos, anhels, pors, emocions i comportaments del jovent no dista gaire del que pots trobar ara en joves (potser ara en una edat més primarenca que els 17 anys dels nois de la novel.la): rebelia, enamorament, experimentació, culte al cos i també violència. Aquesta es presenta en forma latent amb possibilitat certa de manifestar-se en qualsevol moment, si es donen algunes condicions externes, i que no té perque encarnar-se en forma de noi "delincuent" sino simplement en noi "incomprès" o sotmès a un sistema inadecuat a la seva vàlua.

Malgrat que el professor aquí representa el paper de víctima, és alliçonador el sentiment de culpabilitat pel fracàs que experimenta de la seva funció d’educador, malgrat haber intentat comportar-se en tot moment amb el màxim de rigor i honestedat.

Per contra, la relació que manté amb la filla està farcida dels topics més rancis d’un model familiar tradicional. Criada sense mare, Hilda viu allunyada de la llibertat que li donaria el saber que fascina al seu pare i es dedica a tontejar amb els nois del poble, per desesper de Novak.

La lectura d’aquest llibre ens permet reflexionar sobre com és d’esencial mantenir en tot moment la mirada sobre els nois que estan sota la nostra responsabilitat per mantenir els canals de comunicació sempre oberts. Per mi aquesta manca de comunicació és la responsable del fracàs que sent el protagonista que l’aboca a la rendició més absoluta i a la seva fugida dramàtica davant la indiferència de tota la societat.

Reflexió

Una amiga blocaire es pregunta en el seu bloc si hauria de resar per una persona que estima molt i que es troba al final de la seva vida, en base a que aquesta persona és religiosa encara que ella no ho és. Si m’ho permeteu, m’agradaria reflexionar sobre això. Jo crec que l’espiritualitat de les persones va més enllà de religions. La religió, qualsevol d’elles, és una manera d’explicar la necessitat que tenim d’explicar-nos les coses i més concretament l’esència dels sentiments. El que estic aprenent a fer és concentrar-me en identificar l’emoció que predomina en el meu ànim en cada precís moment: Tristesa, alegria, angoixa, pena, estrès, ansietat, por.... i pensar en la cosa concreta que l’ha provocat, entendre la relació causa-efecte, i donar-me permís per sentir l’emoció de que es tracti, i a partir d’aquí esperar que s’esgoti per si sola. Sempre ho fa, nomès persisteix si l’intento amagar o reprimir, si la deixo fer, acaba per desaparèixer, encara que només fins la propera. L’important, llavors, és que la propera no provocarà tant immediatament l’emoció o aquesta no serà tant intensa, i així anar tirant.

Jo no sóc creient però considero que les persones que senten una fe sincera té un tema resolt per què té una via, una tècnica per afrontar les emocions positives i negatives. Els altres hem de buscar la nostra pròpia manera de funcionar.

Cada vegada crec més que el que em farà sentir bé només està dintre meu, de la mateixa manera que el que m’ha fet sentir malament, també s’ha generat dintre meu, encara que hagi tingut una “excusa” externa, que com a tal no depèn de mi, i per tant he de saber neutralitzar el seu efecte.

Evidentment que a tots ens passen coses dolentes, i fins i tot molt dolentes que no tenen solució i que ens afecta molt negativament, com és el cas d’una malaltia. En aquest cas hem de tenir tot el dret d’entristir-nos, plorar, cridar, maleir a qui sigui.... però desprès em d’afrontar el demà i tirar endavant per que la resta de la nostra vida ens està esperant i de nosaltres depèn com volem que sigui.

PREMI

Una persona que des de bon començament, i sense coneixem, m’ha ajudat a engegar el meu espai, ara m’ha fet una “aclucada d’ull” en forma de “premi”. M’ha fet molta il·lusió, però em va fer molta més la primera vegada que va entrar al meu bloc i em va fer un comentari, jo feia un temps que entrava al seu i li comentava i no m’atrevia a demanar-li la seva opinió sobre el que penjava al meu espai. Ell ho va fer per iniciativa pròpia“ i em va regalar un moment molt especial per mi. Gràcies skorbuto.

Ara m’agradaria també fer la mateixa aclucada d’ull a uns pocs amics que també tenen la paciència de tant en tant de visitar-me i als que també visito. Tots ells em sembla que comparteixen amb mi la condició de novells en aquest món. I per això traspasso el gest a:

L'arquer: algú que no perd la il·lusió per avançar cada dia en el difícil art de tocar el violí, les seves cròniques de cada classe són autèntiques lliçons magistrals.

L'Anna (Xada): una de les primeres persones amb les que em vaig relacionar en aquest mitjà i que em va donar el seu suport en un moment difícil. Té el seu bloc una mica abandonat, a veure si això li serveix d’empenta per que ens expliqui coses noves, i si no, doncs quan ella vulgui.

Horabaixa : per que m’ha sorprès tant la seves ganes de coneixem que m’ha commogut. Ja sé que li han premiat en varies ocasions, però voldria agrair-li d’aquesta manera el bé que m’ha produït el seu interès. A més que té un talent increïble que transmet en els seus poemes.

Utnoa: novella també en aquest món i que em sembla que no li han premiat mai, així podrà experimentar una nova sensació. També m'identifico molt amb el que escriu.

LA COSA

Tu tan immaculada pel teu color i tan innocent en la teva apariència ja no m’enganyes. Amagues a les teves entranyes un artilugi infernal, que es confabula dia a dia per amargar-me’l. Ja no t’escolto. No sé qui et va inventar ni tampoc qui va fer la versió que tinc amagada sota de l’aixeta del lavabo. En aquell armariet on també hi tinc les tovalloles que t’embolcallen amb una suavitat que no et mereixes. Ets mesquina i cruel. Amb la teva cara de números i ratlles i malgrat que no ets capaç d’articular cap so em crides a la cara el que ja sé de sobres. El que no vull sentir i malgrat tot et pregunto una i una altra vegada. T’hauria d’agafar i llançar-te per la finestra ben lluny i que al caure saltessin pels aires el secret que amagues de motlles, pesos i contrapesos. T’odio però dia a dia guanyo forces per a que un dia aquest odi es transformi en indiferència, quan ho aconsegueixi per fi t’hauré vençut.

EL SECRET

Fa unes setmanes una ànima anònima em va recomanar aquest llibre que, aquest sí, entra de ple en els anomenats llibres d’autoajuda. Vaig buscar informació a Internet i el que vaig trobar, la veritat, no em va engrescar gaire. Al You Tube hi havia fragments d’una pel·lícula basada en aquest llibre i on diversos testimonis afirmaven que “el Secret” els havia ajudat sobre tot en el terreny econòmic. Es això el que em va fer desconfiar del “producte”. Actualment la meva prioritat és buscar, no la felicitat, que trobo una utopia, sinó estar en pau amb mi mateixa i això, tinc molt clar que no ho aconseguiré fins que no sigui capaç de trobar un cert equilibri emocional.

De tota manera, no vindrà d’un llibre més i vaig acollir la recomanació i per Sant Jordi me’l vaig autoregalar. Només l’he començat i ja ha tirat per terra una de les màximes que tenia bastant assumida des de petita i que es pot resumir en una “frase feta” que sovint la meva mare em repetia “El hombre propone y Dios dispone”. Segons aquesta màxima tant era el que jo volgués, desitgés o m’esforcés que tot depenia de “la voluntat divina”, cosa en la que no crec però que d’alguna manera interpretava que la meva voluntat o esforç no era rellevant a l’hora d’assolir els objectius o fites que em plantegés. Aquest llibre parteix de la premissa contrària. Si realment desitges una cosa amb totes les teves forces i ets capaç de convenç-se’t a tu mateix que ho pots aconseguir segur que “la força d’atracció” farà que sigui veritat. És un plantejament molt optimista ja que centra el focus en un mateix com a principal actor de la pròpia vida, al marge de qualsevol altra circumstància.

El llibre dóna pautes de com exercitar aquest “secret” que no és més que estar convençut de l’existència d’aquesta força d’atracció que farà que qualsevol cosa que desitgem serem capaços d’atraure.

De moment no m’ho acabo de creure tot això, no obstant tampoc puc dir que estic convençuda del contrari. De la mateixa manera que fins fa molt poc desconeixia totalment que les emocions tenen la capacitat de fer-nos emmalaltir i també la capacitat de guarir-nos. Ni que segons el què fem amb elles així ens anirà, si les ofeguem, neguem o tapem ens farà sentir malament, en canvi si donem a les nostres emocions una adequada via de canalització farà que ens sentim millor.

Per tant de moment li concedeixo el benefici del dubte i intento fer proves a veure que aconsegueixo. Veurem.

ELEGY

Isabel Coixet és per mi sinònim d’emocions extremes. La seva nova pel·lícula no és una excepció. Ens trobem una vegada més davant d’un home molt zelós de la seva intimitat, amant de l’art i de si mateix que rebutja tot compromís tant de dona, com de fill, com de sobre tot amants. Fins i tot d’aquelles amants pels que ha desenvolupat cert sentit de rutina. Es per això que entra en conflicte quan s’ha d’encarar a un sentiment que potser és nou per ell: l’amor. He sentit moltes critiques d’aquesta pel·lícula que no comparteixo: que a la Coixet li agrada carregar les tintes quan no cal, que la Pe es mostra extremadament freda, que és una peli que agrada més a les dones que als homes.... A mi em va agradar força i em va posar davant l’evidència de com soc d’afortunada de tenir al meu costat una persona de la que puc afirmar amb tota la meva ànima que m’estima i que sempre estarà al meu costat, que no li espanten els meus defectes i que vol veure’m feliç.

L'ofici de viure

Darrerament quan la rutina de la tarda està prou avançada escolto de 8 a 9 del vespre el programa de Catalunya Radio: L’ofici de viure. Ja us podeu imaginar de que va. Parlen de creixement personal, conflictes emocionals, autoestima, relacions personals o com ells mateixos diuen: són eines pel benestar emocional.

La veritat és que quan no aconsegueixes treure’t del cap les coses dolentes que t’envolten, les decepcions, la ira o la por, t’oblides de tu mateix, i necessites alguna cosa que et faci recordar que el més important a la pròpia vida és un mateix, per que si un no aconsegueix estar bé amb un mateix és impossible estar-ho amb els demés.

Les tensions, obligacions i conflictes del dia a dia ens fan oblidar el que és esencial i cal que algú o alguna cosa ens recordi que només la nostra actitud, la nostra voluntat, el nostre esforç ens podrà ajudar a buscar la pau interior que porta a la felicitat.

http://www.catradio.cat/pcatradio/crItem.jsp?seccio=programa&idint=1038

Cafè II

La podies veure dos cops per setmana asseguda tota sola en aquell cafè del carrer Gran de Gràcia. El local, gran i acollidor té fotos penjades a les parets i també força miralls de gran tamany que produeix l’efecte d’engrandir més l’espai.

El llibre que llegeix avui produeix l’efecte de provocar-li un cert benestar en el rostre de vegades més angoixat. Amb prou feines aixeca la vista i se li veu una certa pau a la mirada.

Els seus moviment són més lents i pausats, lluny d’aquella ansietat de dies enrere.

Sovint vesteix de marró que evidència una certa tendència a la melangia i la foscor en l’ànim però també una porta oberta, encara que petita a voler sortir d’alguna presó. M’agradaria veure com el marró es pot esdevenir amb el temps en alguna mena de beige molt més alegre.

No sabria dir el que passa però percebo que algú em mira a través del mirall. Veig un rostre que em resulta familiar fitant-me directament amb total desinhibició .

De sobte veig que s’aixeca deixa una moneda a la barra i se’n va sense dir res a ningú, ni tant sols al cambrer i comença a caminar carrer Gran avall. De sobte evidencio que sóc jo la que camina carrer avall.

Muntanya

Des de fa ja molts anys fer una excursió per la muntanya té l’efecte de resituar-me en aquest món. Com més llarga i esgotadora sigui, millor em sento desprès i més es perllonguen en el temps els seus efectes beneficiosos.

Sempre que torno d’una excursió ja m’il.lusiono amb la propera sortida i intento projectar-la el més aviat possible.

Ara a mesura que els nens es fan més grans puc gaudir millor d’aquesta afició per que ells també aguanten més i millor les excursions una mica més llargues. Deu n’hi do el curriculum muntanyístic que ja tenen donada la seva curta edat. Jo no vaig començar fins als 18 anys i ells ja han trepitjat alguns cims emblemàtics del país i de més enllà.

Fa pocs dies van fer una excursió pel congost de Montrebei a la Serra del Montsec. Va ser una sortida molt complerta, desnivell notable, vistes espetaculars, bons companys de camí, força calor i molta estona per estar amb mi mateixa.

Mentre veia al fons del congost la poca aigua que baixava i la bellesa de l’entorn em lamentava de que ningú té dret d’especular amb l’element que ens dóna la vida.