divendres, 19 de desembre de 2008

PETER PAN



He trobat un nom als símptomes que presento
OCI PARALITZANT.
Es veu que és típic d’adolescents.
Perquè serà que sempre enganxo trastorns típics de jovenalla?
Jo als meus trentamolts!!!!

Patiré també la síndrome de Peter Pan?
.

dijous, 18 de desembre de 2008

AVUI TAMBÉ POT SER UN GRAN DIA


Avui us vull fer una recomanació que és molt més que això
És un crit a l’esperança que una sortida és possible.
M’entristeix molt llegir en tants blocs que hi ha gent que s’ho passa malament
Que no estan satisfets amb la vida que porten
Que troben a faltar necessitats tant vitals com l’oxigen que tots respirem

Em puc posar en el seu lloc per què jo també m’he sentit així
I més d’una vegada!
Em fa feliç poder compartir que
Ara estic en un bon moment,
I vull cridar que:
Hi ha eines que ajuden a canviar tendències,
Hi ha portes que ens hem d’atrevir a obrir.
Hi ha passes que hem d’estar disposats a fer
Hi ha un munt de gent que té tantes ganes com nosaltres

Què la vida és única
Què hem d’aprendre a riure
Què som privilegiats per què podem escollir

He trobat un grup d’amics
No és un grup d’amics personal si no virtual
L’he trobat al facebook
És el grup d’amics de l’ofici de viure

Ja sé que com els medicaments
el que va bé a uns, potser que no funcioni en uns altres
però quan estàs dins del pou, qualsevol mà que se t’ofereixi
potser és la que esperàvem.

diumenge, 14 de desembre de 2008

RELATS CONJUNTS: LA GRAN ONADA DE KANAGAWA


No hi ha res més valuós que la vida humana. Això ho tenien molt clar els membres d’aquell poble privilegiat, primitiu, banyat pel mar. Perdut, aïllat i oblidat per tothom i que es mantenia fidel a les seves ancestrals tradicions.

És per això que la nit de la setena lluna plena desprès de l’últim eclipsi de lluna, l’aspirant a convertir-se en el nou cap de la tribu havia de sotmetre’s a la benevolència del rei del mar.

L’aspirant, escollit entre els joves més forts i valents del poble havia de enfrontar-se a la força del mar i sortir-ne viu.

El ritual començava quan a la posta de sol, tot el poble acompanyava a l’aspirant fins a la platja on el deixaven desprès de transmetre’l la seva confiança en la correcció de l’elecció. L’aspirant, només disposava d’una petita i estreta tabla de fusta per enfrontar-se a la força del mar. Malgrat tot, estava tranquil.

El rei del mar conjurava les forces del vent, la pluja i la tempesta que feien néixer i créixer les onades fins forjar la que esdevindria la Gran Onada Sagrada.

L’aspirant dret sobre la seva tabla de fusta s’enfilava fins al capdamunt de l’Onada on podia divisar la platja, la sorra, la gent que esperava. Més enllà les cases que formaven el poble, i més enllà els camps de conreu, el bosc i la muntanya. I per sobre d’ella el cel i la lluna plena, amb la intensa llum que il·luminava tot el que els seus ulls podien abastar malgrat la presencia dels núvols de tempesta i el vent que reculaven davant la majestuositat de la seva llum

La violència de la tempesta era terrible i l’onada creixia i creixia portant l’aspirant al seu capdamunt, guardant l’equilibri, foragitant la por i els altres esperits malignes que podien pertorbar-lo.

Només aquell que era capaç de confiar en la força del seu esperit i estimar la natura com a font de tota vida, inclòs la seva, seria prou digne com per dirigir els destins dels seus iguals.

dimarts, 25 de novembre de 2008

SER CREATIVO


Cuenta una antigua leyenda que, en la Edad Media, un hombre muy virtuoso fue injustamente acusado de haber asesinado a una mujer. En realidad, el verdadero autor era una persona muy influyente del reino y por eso, desde el primer momento, se buscó un chivo expiatorio para encubrir al culpable. El hombre virtuoso fue llevado a juicio, ya conociendo que tenía escasas o nula oportunidad de escapar al terrible veredicto, ¡la horca! No obstante, el juez, que estaba también compinchado, cuidó darle al proceso todo el aspecto de un juicio justo. Por ello, dijo al acusado:- Conociendo tu fama de hombre justo y devoto del Señor, vamos a dejar en manos de Él tu destino. Escribiremos en dos papeles separados las palabras "Culpable" e "Inocente". Tú escogerás uno, y será la mano de Dios la que decida tu destino. Por supuesto que el mal funcionario había preparado dos papeles con la misma leyenda, "Culpable". La pobre víctima, aún sin conocer los detalles, se daba cuenta de que el sistema propuesto era una trampa. No tenía escapatoria. El juez conminó al hombre a tomar uno de los papeles doblados. Éste respiró profundamente y quedó en silencio unos cuantos segundos con los ojos cerrados. Cuando la sala comenzaba ya a impacientarse abrió los ojos y, con una extraña sonrisa, tomó uno de los papeles y llevándolo a su boca lo tragó con rapidez.Sorprendidos e indignados, los presentes le reprocharon airosamente:- Pero... ¿Qué has hecho? ¿Y ahora cómo vamos a saber el veredicto?- Es muy sencillo -respondió el hombre-, si leemos el papel que queda, sabremos qué decía el que me tragué.Con rezongos y rabia mal disimulada, debieron liberar al acusado y jamás volvieron a molestarlo. Sé creativo: cuando todo parezca perdido, usa la imaginación.


El silencio de la Tierra: historias de luz y sabiduríaPedro Alonso

diumenge, 16 de novembre de 2008

RELATS CONJUNTS: ÀNGELS


ÀNGEL DE LA GUARDA
DOLÇA COMPANYIA
NO EM DEIXIS SOL
NI DE NIT NI DE DIA
NO EM DEIXIS SOL
QUE EM PERDRIA

Ja deia jo que era molt millor comprar-me un GPS.

.


dissabte, 15 de novembre de 2008

RESPOSTES

No sóc en absolut una persona religiosa, en el sentit de professar una religió concreta, però sí que ara mateix em considero una persona molt espiritual. Cada dia estic més convençuda que hi ha una sèrie de forces que no sabem com funcionen però que ens afecten moltíssim en el nostre dia a dia. També penso que aquestes forces estan molt relacionades, encara que no m’atreviria a definir com, amb nosaltres mateixos, els nostres pensaments, sentiments, desitjos, pors, emocions de tota mena.

Crec que les religions no són més que una interpretació d’aquestes forces. Simplifiquen el treball que hem de fer cadascú de nosaltres per explicar-nos la vida i la nostra pròpia existència. Hi haurà gent que es conformi amb que li donin la feina feta i quedar-se amb alguna d’aquestes interpretacions, però jo m’estimo més buscar les meves pròpies respostes. Per això ara no puc dir que sigui atea, (encara que en un període molt llarg m’he definit d’aquesta manera) Ara penso que sóc una persona a la recerca de la meva pròpia religió.

Avui us vull donar un exemple de manifestació d’aquestes forces de la que us parlava. Algú dirà que es tracta de la famosa “llei de l’atracció” de la que ja hem parlat en altres escrits.

Fa uns dies vaig escriure una carta a la meva terapeuta i la vaig penjar al meu bloc. Em va sortir una carta molt enigmàtica, difícil d’entendre per algú extern al meu cap. Allà manifestava d’alguna manera el desig de veure-la, per que encara la necessito, però no sóc capaç de fer el pas d’anar-la a trobar. Doncs no ha calgut, aquestes forces me l’han posat al davant, i només amb una mirada ja ha captat l’angoixa que em domina. Com diu la lluna en un cove, hi ha mirades que ho diuen tot.

dimecres, 12 de novembre de 2008

ENTREVISTA LUIS ROJAS MARCOS

Avui us vull recomanar una artícle publicat a l'Avui d'ahir al Psiquiatra Luis Rojas Marcos sobre "el benestar emocional". Això que tant "m'ocupa" darrerament. És tot allò que ja sabem però que
necessitem que sovint ens ho recordin

http://paper.avui.cat/article/dialeg/145207/cap/pacient/ve/la/consulta/dirme/es/molt/felic.html

dimarts, 11 de novembre de 2008

FACEBOOK




Jo també he caigut a la xarxa. M’he passejat pel facebook i he trobat vells i nous coneguts. Mira que arriba a haver-hi gent al món! amb noms i cognoms, i també amb alies, amb cares i ganyotes de tota mena.

A mi també m’han arribat comentaris despectius amb relació a la gent que s’apunta: què quines ganes de trobar-te al company de classe que t’havia amargat la bàsica, o aquell altre que sempre anava absorbint mocs, o aquell penques que sempre et gorrejava tot el material....

A mi m’ha fet gracia trobar gent del cole. A més que és una lliçó de realitat de primer ordre, en el sentit que no cal fer-se mala sang quan veus que els anys passen i passen per a tots. Deixar de veure a una persona quan tenia 13 anys i tornar-li a veure el careto gairebé “quarenton” et posa les neures a lloc.

QUE NO ES POT FER MÉS (a veure si cridant ho aprenc d’una vegada)

dissabte, 8 de novembre de 2008

Se dejaba llevar

L'última entrada de l'Hora baixa m'ha fet pensar en aquesta cançó

dijous, 6 de novembre de 2008

LORENA




Benvolguda Lorena

Sóc conscient que fa molts mesos que no saps res de mi. I no et pensis que no en ve de gust venir-te a veure, al contrari, en tinc moltes ganes, però és el de sempre la meva inseguretat em tira enrere.

Si et sóc sincera són 3 els motius pels quals no agafo el telèfon i et truco. Per vergonya, culpabilitat i negació. Vergonya d’acceptar el que la natura imposa. Culpabilitat per manca de motius objectius (al menys per mi) que justifiquin la situació i negació de la mateixa i de la necessitat que encara tinc de tu.

Ja saps que de bon començament jo frisava per que m’acceptessis i desprès quan ja em vaig adonar que ho havies fet de bon principi m’avergonyia que fos així.

Ja veus que com sempre amago les coses i no les dic pel seu nom i que les tapo i les tapo però no vaig al nucli de la qüestió.
Ara tinc la temptació de ser-te infidel, fins i tot he tantejat a alguna persona, però encara no he fet el pas. Sempre amb l’esperança de voler trobar alguna cosa millor, més adequada, quan jo sé que la resposta només està en mi.

divendres, 24 d’octubre de 2008

QUEDA PROHIBIDO



Per llegir millor aquest extracte d'un preciós poema (atribuit) a Pablo Neruda, clickeu (si voleu) a sobre de la foto per fer-la més gran.

dilluns, 20 d’octubre de 2008

EL VIAJE A LA FELICIDAD



“…Al definir las bases de la felicidad, la psicología moderna distingue dos fuentes: el placer por una parte y el sentido que da a la vida un determinado compromiso por otra. Según Seligman la felicidad originada en el placer termina con él (…) Para que la felicidad perdure más allá de un intante, es preciso que sea fruto no sólo del placer, sino también del sentido o significado que da a la vida un compromiso. Es justamente esto (…) lo que produce el flujo que desemboca en la felicidad. (…) Otros psicólogos positivistas apuntan hacia algo tan intangible, en los tiempos que corren, como una escala de valores. (…) el aumento de los niveles de infelicidad en el mundo de hoy se explicaría por una inversión excesiva en bienes materiales, en detrimento de valores de mantenimiento más intangibles.”

“El viaje a la felicidad” Eduardo Punset.

dilluns, 13 d’octubre de 2008




Per fi m'he adonat. He estat més preocupada en educar als meus fills que en estimar-los.

dijous, 9 d’octubre de 2008

ESCRIC ERGO EXISTEIXO


Soc conscient que fa temps tinc aquest espai molt abandonat. Amb tot el que m’ha ajudat, sóc una desagraïda!! El que passa es que en part no m’agrada dependre encara que sigui en una mesura petita d’una cosa realment tant freda.

Encara em passejo sovint per molts dels “meus” blocs habituals, però m’abstinc de comentar. Aquestes relacions que tant m’engrescaven mesos enrere ara em deixen un regust d’insatisfacció.

L’únic aspecte que no a ha canviat és la utilitat d’aquest bloc per comunicar-me amb la persona que tinc més a prop. Quin contrasentit oi? Resulta que per dir alguna cosa a qui tinc al costat primer ho he d’escampar a tot el món. Clar que hi ha situacions més estranyes. Hi ha que ho fa servir per dir-s’ho a si mateix. Escric ergo existeixo.

dilluns, 22 de setembre de 2008

La Ferida


La canalla ja no pot jugar al carrer com abans. Quan l’Alicia era petita la cosa anava diferent. S’obria la porta de l’escola i una riuada de nens sortia corrents i s’escampava pel barri a jugar fins que es feia fosc. Ells contents i els pares també. Si alguna mare requeria la presencia d’un nen nomès havia d’obrir la finestra i cridar el seu nom: - Aliiiiiiiii. Tard o d’hora la reclamada apareixia per que ja li havia arribat la veu. -Ei! ta mare que hi vagis.

Ara és una altra cosa, els pares sempre es posen en el pitjor i es fan uns farts de patir. Pateixen per que no els atropelli un cotxe, que ningú els prengui els diners, ... o coses molt pitjors.

Al carrer de l’Alicia els nens jugaven des dels últims dies d’escola, quan tothom ja anava més relaxat i es voltava per tot arreu en busca de fusta per la foguera de Sant Joan; fins ben entrat el mes setembre i les tardes s’escurçaven. A començament de temporada era un autèntic núvol de nens que poc a poc s’anava diluint a mesura que les famílies marxaven de vacances.

Sempre hi havia un grupet reduït que no marxava mai de vacances. Entre ells l’Alicia. Una tarda d’aquelles especialment calorosa jugava al carrer amb la seva veïna del pis de sota a fer baixades pel carrer en patins. El veí de l’entresol se les mirava repenjat al balcó fumant un puro amb pantalon curt i sense samarreta. Se les mirava remenant-se lentament els pels del pit que començaven a ser ja canosos.

A la mare de l’Alicia no li agradava que la seva filla anés amb patins. Sempre li cridava. - Cauràs i et trencaràs una cama!. Per això la pobre nena sempre anava amb la por al cos de que la seva mare li recriminés: - Veus! Ja t’ho deia jo.

Aquell dia va passar el que sempre augurava la mare. Va caure. No es va trencar res però es va fer una bona rascada. El veí de l’entresòl les va veure i li va dir a l’Alicia: - Vina que et curaré i no es notarà res.

L’Ali va anar. La seva amiga va decidir tornar cap a casa, si la mare de l’Ali s’enfadava més valia no estar gaire a prop.

El veí de l’entresòl va dir a la nena. –No t’amoïnis que no es notarà res. Primer de tot cal netejar-te bé la cama. La va fer seure en un tamboret del lavabo i va mullar un drap amb aigua: -Cal netejar bé aquests genolls que portes tan negres.-va dir. Es va posar darrera seu i li va donar el drap. –Té frega ben fort. Mentre la nena ho feia ell va començar a tocar-li els pits. La nena es va quedar tan garrativada que no va saber reaccionar i va començar a fregar ben fort els genolls per acabar el més aviat possible i sortir d’allà.
- Frega ben fort que si no, no podrem posar la micromina.

La nena li deia: - ja està, ja està. - No, cal desinfectar-ho bé – li contestava.

Al cap d’una estona li va dir: - Ara m’has d’ajudar a buscar la farmaciola que la tinc a sobre d’algun armari. – Jo t’alçaré i tu mires per sobre l’armari a veure si la trobes.

La va alçar i quan ja la tenia per sobre del cap li diu, mira bé per sobre l’armari arrepenjat bé no caiguis. I va possar una mà sobre el seu sexe i fregava buscant-li el clítoris a través del seu pantalonet curt.

La nena va començar a plorar. – Aquí dalt no hi ha res, baixi’m. – Mira una mica més ha d’estar per aquí. -No, no aquí no hi ha res. .

El veí de l’entresol, finalment la va baixar i la nena encara va tenir esma de dir amb un filet de veu: -ja no em fa mal la cama. Me’n vaig a casa que es l’hora de berenar. I va afegir: -Adéu i gràcies.

L’Alicia no va dir res a ningú de tot allò. Al cap de molts anys, quan ja era casada i amb filla pròpia, un dia parlant amb la seva mare li va explicar l’episodi:

- El senyor Miquel vols dir? Era molt educat. Em sembla que es va separar de la dona i el seu fill treballa en una sucursal bancària. ..

L’Alicia va pensar, el més fastigòs de tot plegat, es que aquell home tenia raó. La ferida no es va notar gens.

diumenge, 17 d’agost de 2008

MUNTANYA


He passat uns quants dies al Pirineu i hem fet algunes excursions diguem d’intensitat moderada. És cert que cada vegada podem fer coses més “gratificants” a muntanya amb els nens, però continua sent bastant difícil anant arrossegant el petit llastra que suposa les dues cametes que et van seguint i que cada poca estona pregunta: què queda molt? I quan arribarem?..... sobre tot quan anem sols, com ha estat el cas d’aquestes vacances. Quan sortim amb altres famílies els nens van força distrets i hi han moments que ni els veus, barrejats amb els altres i fent la seva. De tota manera no ens podem queixar ens han seguit fins allà on els hem portat i normalment disfruten amb tot el cerimonial que comporta la muntanya: preparar la motxilla, caminar de pressa quan és pla, baixar fent drecera quan el camí ho permet, sentir el vent a la cara a dalt del cim, anar a tocar neu a alguna congesta, parar per “ganyipar”, passar per ponts o per sobre de les pedres per travessar un riuet, grimpar possant mans a la roca en llocs que els hi permet posar a prova la seva seguretat en passos una mica aeris, remullar el cap i els peus al riu quan acabem, la cervesseta al final de l’excursió que ells la substitueixen per un gelat o una fanta....el pitjor: les pujades sostingudes.

Aquest any hi ha hagut una novetat per mi força colpidora que m’ha deixat bastant tocada. M’he adonat que els anys passen i el cos no em respon com acostumava a fer-ho. M’entristeix pensar que potser hauria de moderar les meves expectatives, encara que el meu “pepito grillo” em digui que no exageri que es qüestió de mantenir la forma i si faig una mica més de manteniment o sortíssim més sovint la cosa aniria millor.

Es que tinc tant que agraïr a la muntanya! A mi m’ho ha donat tot en aquesta vida i quan dic tot és tot, encara que ara no vull entrar en detalls.

Li dec moments molt gratificants. M’ha fet sentir eufòrica en acabar una excursió de força hores i desnivell esvaint les boires que sovint em ronden (aven). Desprès de tornar de fer algun cim és com si renaixés. Al començament, o quan fa molt de temps que no surto sento el cor que em batega de presa amb força i la respiració accelerada que l’acompanya, quan estic més aclimatada, ja no sento el cor i em concentro en tot d’imatges que em venen al cap d’altres excursions: anècdotes, retalls de converses, bells paisatges, tarteres, grimpades i també encigalades (que també n’hi ha hagut), antics companys.... Desprès d’una bona excursió el meu cap és capaç de fer mil projectes, prendre decisions que fins aquell moment no s’havia per on tirar i un benestar que em dura força dies.

Ara estic amoïnada perque l’altre dia desprès de fer una excursió que fa uns anys només hagués estat un pur escalfament, vaig acabar molt tocada. Vaig trigar dies a recuperar-me. Literalment no em podia moure.

Ja ha passat un parell de setmanes d’allò i torno a tenir moltes ganes de tornar-hi, però, per primera vegada, dubto si tindré prou forces .

Em vull posar a prova amb una excursió de primera categoria. Posem l’Aneto, (això si, sense llastra)

divendres, 25 de juliol de 2008

NO PUC DEIXAR DE MIRAR-TE

Avui vull celebrar que ja sé penjar videos del you tube gracies al super bloc de laeulalia la "tuneadora" de menta fresca, i ho vull fer amb tota una declaració d'amor.

dimarts, 22 de juliol de 2008

ANONIMAT

Quan vaig encetar aquest bloc no tenia clar si volia que fos o no anònim. Tenia clar que no posaria d’entrada el meu nom i cognom però si que posaria referències més o menys explícites del que faig, que sento, per on em moc, què visito i quins són els meus interessos. Volia parlar amb tota llibertat de quin és el meu barri, el col.legi dels meus nens, les associacions a les que pertanyo, les relacions personals, familiars i professionals que mantinc....... fins allà on cregués convenient a cada moment.

També havia pensat que informaria a determinades persones que tenia un bloc i fer-ho servir per comunicar-me amb elles i així complementar la necessitat que tinc que em coneguin millor, i si així ho volen, em pugin acceptar “amb més coneixement de causa”. Què voleu que us digui sóc així de retorçada i insegura.

També volia que fos un bloc terapèutic. Forma part de tota teràpia la comunicació constant sobre tot amb un mateix. És per això que m’havien aconsellat que portés sempre una llibreta a sobre on abocar tot allò que em passava pel cap. És un recurs que recomanen fer però que a mi em costava molt.

Al començament quan escrius en aquesta llibreta, sempre és el mateix: voltes i més voltes a la mateixa obsessió. És el que diuen el símptoma. Desprès et diuen que has d’explorar les teves emocions, els teus sentiments la teva història i els valors que has heredat, per que tot això és bàsic per entendre la pròpia manera de funcionar.

En aquell moment jo pensava: -quina mandra i quines ganes de remoure el passat. Em preguntava: -Quin sentit té que pensis en tot allò que t’ha passat si ja no té solució?. I intentes buscar la connexió entre l’esdeveniment negatiu del passat i la manifestació emocional conflictiva del present. Se suposa que estàs buscant l’arrel d’un problema que es manifesta en el present i et diuen que necessàriament està en el teu passat. Això m’ha costat moltíssim de veure-ho però és una autèntica evidència. I no té per què ser coses molt i molt dolentes, però sí que és important identificar-les per veure de quina manera i quin tractament li hem donat.

A més aquest espai no només em serveix per expressar el que necessito treure sinó també per opinar d’altres coses per que sí, per que em ve de gust fer-ho.

Tenia molt clar que també hi havia un grau d’intimitat que per res del món faria públic, el problema va sorgir quan el meu concepte d’intimitat no coincidia amb el de la persona que tinc més a prop i per tant hi han certes coses que voldria expressar i que per respecte i sobre tot amor a ell no puc exterioritzar d’aquesta manera.

He aquí l’explicació del meu anonimat que en part no és totalment voluntari.

dilluns, 21 de juliol de 2008

L'ANTONI

Tot va començar fa 14 anys.
Mentiria si digués que vaig ser-hi des del primer moment
Tampoc seria veritat si digués que sempre li he estat fidel.
El que sí és veritat és que fa uns mesos, de la seva mà, vaig començar a aprendre.

Només podia dir-se Milagros qui em va mostrar el camí
Només podia ser l’Antoni que va posar la seva veu al meu crit mut.
A més em van fer un gran regal: un esmorzar irrepetible.

No només desitjava anar-hi sinó que sabia que aniria.
Va ser la manifestació més clara que he viscut que “el secret” existeix
No vaig dubtar-ho ni un sol moment.

Feia dies que volia escriure sobre el comiat de l’Antoni, però feia el ronso i avui, com recordant-me que no havia fet els deures, m’he trobat un membre del seu equip la Laura Duran.

Els trobaré molt a faltar:
La seva companyia
La seva sapiència
La seva sensibilitat
La seva professionalitat
El seu saber fer.
M’han pres els meus “matins”. No els perdonaré mai.

Jo també penso que la cultura democràtica d'aquest país és molt justeta.

Rebutjo les seves últimes paraules “ADEU SIAU” jo desitjo un FINS AVIAT

TENS UN E-MAIL


Anònim : aquell que no li coneixem el nom però sí tota la resta.
“Tens un e-mail” llegeix la Ryan que sospira pel cor d’en Hanks.
Passeges pel carrer i et creues amb gent sense nom
De vegades quan la vida et porta a tenir-les davant
Resulta que són adversaris, còmplices o partícips.
L’atzar també et pot portar a que coneguis el seu pensament,
això sí, a través d’una pantalla sense rostre.
Pot ser que fins i tot t’obri el cor encara que amb els ulls closos fermament
I quan et parla a la cara et mostra la cuirassa.
Que passa quan no saps que el cor que coneixes per tu ja té rostre?
Es correcte no dir-li que pot fer la correspondència?

dissabte, 19 de juliol de 2008

TRETZE TRISTOS TRÀNGOLS


Encara que soni a tòpic ha estat el primer llibre “fresquet” de l’estiu.

Recull de contes -el meu gènere preferit- planer, divertit i amb sorpresa final a cada conte.
Encara que el títol digui que són tristos, jo no els he trobat pas. A mi m’han semblat més divertits que alegres i amb la inconfusible empremta sarcàstica de l’autor.
Els que anem seguint els llibres i articles del Sánchez Piñol ja li anem coneixent una sèrie de recursos i motius recurrents: Àfrica, els seus “granotots” encara que van canviant de nom, màgia, absurditat i de vegades una lògica tant aplastant que resulta sorprenent.
Cada conte es podria resumir en una frase que és en essència la moralina del conte. La mestria de l’autor recau en com estira l’anècdota per crear un “divertimento”.
En resum, un tastet lleuger per empassar-se tombat a la fresca durant un parell de tardes d’estiu, la cosa no dóna per més.
Com a mostra la següent endevinalla: què hauria de fer una zebra per sobreviure a l’àtac d’un lleó? La resposta no és pas corre més que el lleó.

dijous, 17 de juliol de 2008

DESCONFIANÇA




Fa dies que la desconfiança en la gent s’ha tornat a instal.lar en el meu ànim i he recordat un episodi que em va passar fa uns pocs anys quan aquella mateixa desconfiança em va acompanyar durant molts mesos.
Tornava cap a casa en bicicleta una nit de començament de juny. Circulava per la vorera d’un carrer bastant estret (abans que l’ordenança de circulació ho prohibís), quan vaig veure que venia de cara una noia caminant amb un casc de moto penjant del braç. El casc era de color negre i jo no el vaig veure en primera instància. Encara que circulava molt a poc a poc, al passar-li pel costat em va plantar el casc al davant i vaig caure a terra. Ho va fer expressament? No ho sé. La caiguda em va provocar una dislocació del colze, és a dir se’m va sortir de lloc, per la qual cosa em va quedar penjant i no el podia moure. No podia posar-me dreta. La noia va marxar, em vaig aixecar com vaig poder i vaig seure en un banc de la vora. Vaig trucar a casa per que em vinguessin a buscar. Vaig estar uns 15 minuts esperant asseguda en aquell banc, amb el braç fora de lloc, plorant i amb una inconfusible expressió de dolor a la cara. La gent passava davant meu. No gaire gent, per que era de nit, però almenys una dotzena de persones. Alguns sortien d'un poliesportiu del costat d’aquells que pots anar a fer esport fins tard. Dedueixo que la gent volia protegir el seu temps. A aquelles hores l’únic que vols es arribar a casa, sopar i ficar-te al llit que demà també toca treballar, per això camines de pressa i si veus algú que es troba sol en un banc, ferit i plorant, tu no pots fer-hi res. Això sí, una miradeta si que la feien però el seu pas continuava accelerat. Si algú s’hagués aturat per preguntar-me alguna cosa jo els hagués dit que no necessitava ajuda que ja havia avisat que ja em venien a buscar. Però ningú em va donar l’oportunitat de fer-ho. Jo sens dubte m’hagués aturat.

dimarts, 8 de juliol de 2008

SEXE A NY


No us envejo la vostra dèria d’anar sempre a l’última moda.
Ni els diners que llanceu en botigues de marca,
Ni els armaris-vestidors, les bosses Louis Vouton, ni les sabates Manolo.
Ni el glamour, les festes de luxe ni els apartaments a la City.

Tampoc us envejo els vostres homes que lligueu “a l’antiga”
(contracte en una església o jutjat per si de cas)
Potser si que us envejo el vostre èxit professional,
sentir-vos bé amb la feina que us fa ser independents.

El que segur que us envejo és la força de la vostra amistat.
El saber que podeu comptar les unes amb les altres.
Que algú creuarà de nit i sota la neu la ciutat per dessitjar-te feliç Any Nou.
o que et tancarà les persianes duran els dies que hagis de plorar el desamor
o que et donarà a cullerades l’esmorzar que no pots empassar,
o que et criticarà que no t’hagis fet els engonals abans de posar-te el banyador
o que et farà expressar la por que sents de perdre la felicitat
o que et faci veure que el perdó és una opció
o que et sabrà contestar a la pregunta: podré tornar a riure algún dia?
.

divendres, 27 de juny de 2008

REVETLLA

Desprès de pensar-s’ho molt va decidir finalment anar a la revetlla de Sant Joan amb la seva colla de sempre. Malgrat que tenia l’examen més complicat del curs el dia 26 no va voler renunciar-hi per moltes raons. La més important, per que el tornaria a veure.

Feia mesos que no dormia, no menjava, no podia concentrar-se en els estudis, vivia en una successió d’hores sense sentit, en definitiva no feia res més que pensar en ell i en lamentar-se en com de malament se sentia pel fet que ell no sentia el mateix per ella.

El plà era força atractiu, sopar d’amics, ballaruca, beguda, coca i dormida col·lectiva a la platja. Malgrat que la intenció era de voler compartir el temps i l’espai amb la gent que la feia sentir bé, també el compartia amb qui, sense voler-ho, li havia causat tant de mal.

L’hora de les confessions ja va quedar enrere. També el temps de buscar la complicitat de l’altre per burxar en la ferida. El que calia ara, era girar pàgina. Però com? Com es pot fer això quan aixeques la vista i els teus ulls el busquen a tots els racons, en totes les parelles de ball, darrera de cada got, de cada rialla festiva…..

Llavors tot va canviar. Vols que ballem?- li va preguntar tímidament. Ella va mirar aquell noi que li acabaven de presentar. Per que no? –va pensar ella- malgrat tot he vingut aquí per passar-m’ho bé.

Era una mica més alt que ella, prim, moreno amb els cabells arrissats amb unes mans fines i suaus que va posar de manera maldestre sobre els seus malucs, es notava molt que no estava habituat a aquelles situacions. Ella va recolzar les mans sobre les seves espatlles, també de manera inexperta.

La música era “una lenta” encara que ningú recorda quina era. La nit ja era entrada i la fresca agradable. Ell feia bona olor, ella ja estava una mica borratxa. Ell la mirava amb curiositat, ella amb el cap a una altra banda.

Mentre ballaven parlaven dels amics comuns i de possibles noves trobades. La musica va acabar, ella va sortir corrents, ell la va seguir amb la mirada desconcertat.

Al cap dels anys aquest ball que podia haver estat oblidat per sempre per la seva simplicitat, per la seva intrasendència, per que va ser curt i efímer. Avui és recordat com l’inici de la resta de la seva vida. Una vida que finalment es capaç d’adonar-se que és la millor vida que mai hagi pogut somiar.

dijous, 26 de juny de 2008

HI SOC

Es molt, però que molt agradable comprovar que de mica en mica has entrat d’alguna manera a ocupar un espai, encara que sigui molt petitet en el pensament d’algú. I que el més fort de tot és que ni tant sols coneixes a aquest algú. O potser sí que el coneixes, encara que sigui d’una manera diferent. Potser d'una forma més intima (si la comparem amb la manera com de vegades hem de conviure amb determinades persones amb les que no tenim res a dir) però també més anònima per que no li coneixem el nom ni la cara que fa.

És la sensació que he tingut quan he tornat a entrar en el meu racó virtual i he llegit que hi ha gent que vol saber si estic bé i si tinc alguna sensació, pensament, alegria o pena per compartir. M’ha commogut i m’ha fet sentir bé.

Doncs estic molt bé, en part enfeinada, tocant masses tecles, molts projectes encetats i també 4 dies d’escapada a una capital europea per passar el pont de Sant Joan.

Aquest any no he patit els petards però tampoc he pogut gaudir la coca.

Gracies Utnoa. Gracies Horabaixa per ser-hi. Gracies a tots per “escoltar-me”

dilluns, 9 de juny de 2008

SOMRIURE


Ahir diumenge els homes de la casa patien de "mandritis aguda". Les noies, molt més actives i sense gens de ganes de veure'ns arrossegades per la onada de "joemquedoacasa". Vam agafar i vam anar a la piscina. Vam jugar com a criatures i desprès a fer l'aperitiu a la cafeteria del centre esportiu: beguda i patates fregides. Quan tornavem la meva "bichito" de 7 anys va i m'engega:
- "Mama, no puc somriure. Estic tant contenta que no m'hi cabria a la cara"

dijous, 29 de maig de 2008

EL SECRET (comentari personal i transferible)


Ja està. Ja l’he acabat i m’agradaria dir-hi la meva.

M’atreviria a definir-ho com una proposta de religió o filosofia de vida, però sense els inconvenients d’aquestes. Es basa, com en tota religió, en un acte de fe, és a dir: has de creure-t’ho. Però tampoc t’imposa cap exigència externa com fan moltes religions: assistència a rituals o contribució econòmica via creueta en un imprès que corre aquests dies per totes les cases.

El Secret no és més que la defensa de la existència de la llei de l’atracció. Segons aquesta llei, tan natural com la de la gravetat, tot allò que pensis serà atret cap a tu, ja sigui bo o dolent. Per tant l’únic que hem de fer es pensar en coses positives, per atreure només aquestes i no les negatives.

I ja està? Bé, no. Cal fer-ho d’una determinada manera. A veure si ho sé explicar de manera que no em quedi molt llarg i de forma clara.

Es veu que quan pensem emetem una sèrie d’ones a l’espai que connecta amb una determinada freqüència còsmica, (com si fóssim una ràdio amb potes). (A mi em ve al cap els monitors aquells que surten en totes les pelis de metges que registre els impulsos elèctrics del cervell)

Primera qüestió a fer-se: Potser sí que el que pensem es pot traduir en una ona magnètica. Però, que els aconteixements que desitgem també, ja no ho tinc tant clar. Per exemple si demano que toqui el meu número a la loteria, puc fer, només amb el pensament, que caigui la meva boleta per a que la canti el “niño de Sant Ildefonso”?

Per altra banda, per saber què volem realment hem de fixar-nos en les emocions. (Ja hi som, sempre anem a petar al mateix) És impossible sentir-se malament i tenir pensaments positius. Per tant el que hem de fer es sentir-nos bé per tenir bons pensaments. I com ho podem fer per canviar de freqüència i sintonitzar amb una de positiva? Això depèn de cadascú: algú li provocarà un canvi d’ànim escoltar certa música, o fer esport, o fer l’amor...... vés a saber.

Ara em referiré al que el llibre anomena “el procés creatiu”. És a dir, com funciona “la llei de l’atracció” i comprèn tres passos:

1er. pas. Has de demanar (vaja, igual que quan preguem, resem o orem en qualsevol religió) Aquesta demanada ha de ser clara i en sentit positiu. (no val en negatiu, dir el que no vols, es veu que aquesta llei tan poderosa no distingeix entre el sí i el no) Ex. Puc desitjar estar prima, però no val desitjar no estar gorda. Curiós no?

2on. Pas. Tenir fe. Has de creure’t que el que has demanat ja ho tens. El problema ve quan desitges una cosa material i encara no la tens. Es igual, has d’imaginar-te, visualitzar, parlar i actuar com si ja ho tinguéssim, sentir-te bé per això. És com jugar a fer teatre, vaja, però actuant amb tanta convicció que ens ho empassem i tot. Si dubtem, cagada, llavors no s’aconsegueix.

3er. pas: Rebre. Un cop formulada la demanda i experimentar la sensació que es té ens col·locarem en la freqüència de rebre-ho. I quan triga? Ah! doncs això no importa perquè el temps no existeix i per tant no cal que ens amoïnem: es veu que és cosa de la física quàntica.

Si la cosa es retrasa es que no ho fem bé: no ens posem en la freqüència correcta i per tant la culpa es nostra.

He d’afegir una altra cosa.: hem de donar les gràcies (això també em recorda alguna cosa......) La gratitud també ens posa en la freqüència correcte, fins i tot si el que volem és ser ric és pensar que ja ho som, gaudir i fins i tot aconsella ser filantrop, (una mena de Bill Gaites per entendre’ns...)

Un últim consell, si el que vols és tenir una parella ben enamorada de tu, enamora’t primer, si desitges estar enamorat, només has de sentir-te enamorat. Sembla un conte de fades oi?

M’agradaria llegir que en penseu.

P.D. si algú vol sentir opinions més il·lustrades que la meva sobre el tema, “l’ofici de viure” de Catalunya Ràdio del dia 31/01/08 hi va dedicar un programa. (ho sento no sé enllaçar l'audició directa)

dimarts, 27 de maig de 2008

LA COMETA DORADA


En el context de la “Escola de Pares” que organitza la escola dels meus fills m’han recomanat “La cometa dorada” escrita per Dezso Kostolanyi. Aquesta novel.la ens explica la historia d’un professor Antal Novák que imparteix classes a un institut hongarès durant els anys 20 del segle passat a una ciutat de províncies d’Hungria. La novel.la presenta forces referències autobiogràfiques: el pare de l'autor també era mestre precisament de matemàtiques y física, les mateixes assignatures que el protagonista de la historia; i Kostolanyi també fou expulsat del centre en el que estudiava justament abans d’examinar-se de batxillerat, el mateix moment en el que se situa l’acció.

Novak és un home metòdic que viu totalment dedicat a la seva vocació de mestre i a cuidar de la seva filla, Hilda, també adolescent, que pateix alguna mena de trastorn que no he sabut identificar que la porta a fer tota mena d’excentricitats i a manipular tant al seu pare com els seus alumnes.

Malgrat la dedicació del mestre i dels seus mètodes bastant “humanistes” i sense posar en qüestió el respecte que en el fons li tenen els alumnes, Novak no pot evitar ser objecte d’algunes burles dels adolescents.

Es constata un cop més que malgrat la profunda evolució que ha experimentat la societat en general en tantíssims àmbits -també en la relació pare-fill i mestre-alumne- els desitjos, anhels, pors, emocions i comportaments del jovent no dista gaire del que pots trobar ara en joves (potser ara en una edat més primarenca que els 17 anys dels nois de la novel.la): rebelia, enamorament, experimentació, culte al cos i també violència. Aquesta es presenta en forma latent amb possibilitat certa de manifestar-se en qualsevol moment, si es donen algunes condicions externes, i que no té perque encarnar-se en forma de noi "delincuent" sino simplement en noi "incomprès" o sotmès a un sistema inadecuat a la seva vàlua.

Malgrat que el professor aquí representa el paper de víctima, és alliçonador el sentiment de culpabilitat pel fracàs que experimenta de la seva funció d’educador, malgrat haber intentat comportar-se en tot moment amb el màxim de rigor i honestedat.

Per contra, la relació que manté amb la filla està farcida dels topics més rancis d’un model familiar tradicional. Criada sense mare, Hilda viu allunyada de la llibertat que li donaria el saber que fascina al seu pare i es dedica a tontejar amb els nois del poble, per desesper de Novak.

La lectura d’aquest llibre ens permet reflexionar sobre com és d’esencial mantenir en tot moment la mirada sobre els nois que estan sota la nostra responsabilitat per mantenir els canals de comunicació sempre oberts. Per mi aquesta manca de comunicació és la responsable del fracàs que sent el protagonista que l’aboca a la rendició més absoluta i a la seva fugida dramàtica davant la indiferència de tota la societat.

dilluns, 19 de maig de 2008

Reflexió

Una amiga blocaire es pregunta en el seu bloc si hauria de resar per una persona que estima molt i que es troba al final de la seva vida, en base a que aquesta persona és religiosa encara que ella no ho és. Si m’ho permeteu, m’agradaria reflexionar sobre això. Jo crec que l’espiritualitat de les persones va més enllà de religions. La religió, qualsevol d’elles, és una manera d’explicar la necessitat que tenim d’explicar-nos les coses i més concretament l’esència dels sentiments. El que estic aprenent a fer és concentrar-me en identificar l’emoció que predomina en el meu ànim en cada precís moment: Tristesa, alegria, angoixa, pena, estrès, ansietat, por.... i pensar en la cosa concreta que l’ha provocat, entendre la relació causa-efecte, i donar-me permís per sentir l’emoció de que es tracti, i a partir d’aquí esperar que s’esgoti per si sola. Sempre ho fa, nomès persisteix si l’intento amagar o reprimir, si la deixo fer, acaba per desaparèixer, encara que només fins la propera. L’important, llavors, és que la propera no provocarà tant immediatament l’emoció o aquesta no serà tant intensa, i així anar tirant.

Jo no sóc creient però considero que les persones que senten una fe sincera té un tema resolt per què té una via, una tècnica per afrontar les emocions positives i negatives. Els altres hem de buscar la nostra pròpia manera de funcionar.

Cada vegada crec més que el que em farà sentir bé només està dintre meu, de la mateixa manera que el que m’ha fet sentir malament, també s’ha generat dintre meu, encara que hagi tingut una “excusa” externa, que com a tal no depèn de mi, i per tant he de saber neutralitzar el seu efecte.

Evidentment que a tots ens passen coses dolentes, i fins i tot molt dolentes que no tenen solució i que ens afecta molt negativament, com és el cas d’una malaltia. En aquest cas hem de tenir tot el dret d’entristir-nos, plorar, cridar, maleir a qui sigui.... però desprès em d’afrontar el demà i tirar endavant per que la resta de la nostra vida ens està esperant i de nosaltres depèn com volem que sigui.

diumenge, 18 de maig de 2008

PREMI



Una persona que des de bon començament, i sense coneixem, m’ha ajudat a engegar el meu espai, ara m’ha fet una “aclucada d’ull” en forma de “premi”. M’ha fet molta il·lusió, però em va fer molta més la primera vegada que va entrar al meu bloc i em va fer un comentari, jo feia un temps que entrava al seu i li comentava i no m’atrevia a demanar-li la seva opinió sobre el que penjava al meu espai. Ell ho va fer per iniciativa pròpia“ i em va regalar un moment molt especial per mi. Gràcies skorbuto.

Ara m’agradaria també fer la mateixa aclucada d’ull a uns pocs amics que també tenen la paciència de tant en tant de visitar-me i als que també visito. Tots ells em sembla que comparteixen amb mi la condició de novells en aquest món. I per això traspasso el gest a:

L'arquer: algú que no perd la il·lusió per avançar cada dia en el difícil art de tocar el violí, les seves cròniques de cada classe són autèntiques lliçons magistrals.

L'Anna (Xada): una de les primeres persones amb les que em vaig relacionar en aquest mitjà i que em va donar el seu suport en un moment difícil. Té el seu bloc una mica abandonat, a veure si això li serveix d’empenta per que ens expliqui coses noves, i si no, doncs quan ella vulgui.

Horabaixa : per que m’ha sorprès tant la seves ganes de coneixem que m’ha commogut. Ja sé que li han premiat en varies ocasions, però voldria agrair-li d’aquesta manera el bé que m’ha produït el seu interès. A més que té un talent increïble que transmet en els seus poemes.

Utnoa: novella també en aquest món i que em sembla que no li han premiat mai, així podrà experimentar una nova sensació. També m'identifico molt amb el que escriu.

dissabte, 17 de maig de 2008

LA COSA

Tu tan immaculada pel teu color i tan innocent en la teva apariència ja no m’enganyes. Amagues a les teves entranyes un artilugi infernal, que es confabula dia a dia per amargar-me’l. Ja no t’escolto. No sé qui et va inventar ni tampoc qui va fer la versió que tinc amagada sota de l’aixeta del lavabo. En aquell armariet on també hi tinc les tovalloles que t’embolcallen amb una suavitat que no et mereixes. Ets mesquina i cruel. Amb la teva cara de números i ratlles i malgrat que no ets capaç d’articular cap so em crides a la cara el que ja sé de sobres. El que no vull sentir i malgrat tot et pregunto una i una altra vegada. T’hauria d’agafar i llançar-te per la finestra ben lluny i que al caure saltessin pels aires el secret que amagues de motlles, pesos i contrapesos. T’odio però dia a dia guanyo forces per a que un dia aquest odi es transformi en indiferència, quan ho aconsegueixi per fi t’hauré vençut.

dijous, 15 de maig de 2008

EL SECRET


Fa unes setmanes una ànima anònima em va recomanar aquest llibre que, aquest sí, entra de ple en els anomenats llibres d’autoajuda. Vaig buscar informació a Internet i el que vaig trobar, la veritat, no em va engrescar gaire. Al You Tube hi havia fragments d’una pel·lícula basada en aquest llibre i on diversos testimonis afirmaven que “el Secret” els havia ajudat sobre tot en el terreny econòmic. Es això el que em va fer desconfiar del “producte”. Actualment la meva prioritat és buscar, no la felicitat, que trobo una utopia, sinó estar en pau amb mi mateixa i això, tinc molt clar que no ho aconseguiré fins que no sigui capaç de trobar un cert equilibri emocional.

De tota manera, no vindrà d’un llibre més i vaig acollir la recomanació i per Sant Jordi me’l vaig autoregalar. Només l’he començat i ja ha tirat per terra una de les màximes que tenia bastant assumida des de petita i que es pot resumir en una “frase feta” que sovint la meva mare em repetia “El hombre propone y Dios dispone”. Segons aquesta màxima tant era el que jo volgués, desitgés o m’esforcés que tot depenia de “la voluntat divina”, cosa en la que no crec però que d’alguna manera interpretava que la meva voluntat o esforç no era rellevant a l’hora d’assolir els objectius o fites que em plantegés. Aquest llibre parteix de la premissa contrària. Si realment desitges una cosa amb totes les teves forces i ets capaç de convenç-se’t a tu mateix que ho pots aconseguir segur que “la força d’atracció” farà que sigui veritat. És un plantejament molt optimista ja que centra el focus en un mateix com a principal actor de la pròpia vida, al marge de qualsevol altra circumstància.

El llibre dóna pautes de com exercitar aquest “secret” que no és més que estar convençut de l’existència d’aquesta força d’atracció que farà que qualsevol cosa que desitgem serem capaços d’atraure.

De moment no m’ho acabo de creure tot això, no obstant tampoc puc dir que estic convençuda del contrari. De la mateixa manera que fins fa molt poc desconeixia totalment que les emocions tenen la capacitat de fer-nos emmalaltir i també la capacitat de guarir-nos. Ni que segons el què fem amb elles així ens anirà, si les ofeguem, neguem o tapem ens farà sentir malament, en canvi si donem a les nostres emocions una adequada via de canalització farà que ens sentim millor.

Per tant de moment li concedeixo el benefici del dubte i intento fer proves a veure que aconsegueixo. Veurem.

divendres, 9 de maig de 2008

ELEGY


Isabel Coixet és per mi sinònim d’emocions extremes. La seva nova pel·lícula no és una excepció. Ens trobem una vegada més davant d’un home molt zelós de la seva intimitat, amant de l’art i de si mateix que rebutja tot compromís tant de dona, com de fill, com de sobre tot amants. Fins i tot d’aquelles amants pels que ha desenvolupat cert sentit de rutina. Es per això que entra en conflicte quan s’ha d’encarar a un sentiment que potser és nou per ell: l’amor. He sentit moltes critiques d’aquesta pel·lícula que no comparteixo: que a la Coixet li agrada carregar les tintes quan no cal, que la Pe es mostra extremadament freda, que és una peli que agrada més a les dones que als homes.... A mi em va agradar força i em va posar davant l’evidència de com soc d’afortunada de tenir al meu costat una persona de la que puc afirmar amb tota la meva ànima que m’estima i que sempre estarà al meu costat, que no li espanten els meus defectes i que vol veure’m feliç.

dimarts, 6 de maig de 2008

L'ofici de viure

Darrerament quan la rutina de la tarda està prou avançada escolto de 8 a 9 del vespre el programa de Catalunya Radio: L’ofici de viure. Ja us podeu imaginar de que va. Parlen de creixement personal, conflictes emocionals, autoestima, relacions personals o com ells mateixos diuen: són eines pel benestar emocional.

La veritat és que quan no aconsegueixes treure’t del cap les coses dolentes que t’envolten, les decepcions, la ira o la por, t’oblides de tu mateix, i necessites alguna cosa que et faci recordar que el més important a la pròpia vida és un mateix, per que si un no aconsegueix estar bé amb un mateix és impossible estar-ho amb els demés.

Les tensions, obligacions i conflictes del dia a dia ens fan oblidar el que és esencial i cal que algú o alguna cosa ens recordi que només la nostra actitud, la nostra voluntat, el nostre esforç ens podrà ajudar a buscar la pau interior que porta a la felicitat.

http://www.catradio.cat/pcatradio/crItem.jsp?seccio=programa&idint=1038

dilluns, 5 de maig de 2008

Cafè II

La podies veure dos cops per setmana asseguda tota sola en aquell cafè del carrer Gran de Gràcia. El local, gran i acollidor té fotos penjades a les parets i també força miralls de gran tamany que produeix l’efecte d’engrandir més l’espai.

El llibre que llegeix avui produeix l’efecte de provocar-li un cert benestar en el rostre de vegades més angoixat. Amb prou feines aixeca la vista i se li veu una certa pau a la mirada.

Els seus moviment són més lents i pausats, lluny d’aquella ansietat de dies enrere.

Sovint vesteix de marró que evidència una certa tendència a la melangia i la foscor en l’ànim però també una porta oberta, encara que petita a voler sortir d’alguna presó. M’agradaria veure com el marró es pot esdevenir amb el temps en alguna mena de beige molt més alegre.

No sabria dir el que passa però percebo que algú em mira a través del mirall. Veig un rostre que em resulta familiar fitant-me directament amb total desinhibició .

De sobte veig que s’aixeca deixa una moneda a la barra i se’n va sense dir res a ningú, ni tant sols al cambrer i comença a caminar carrer Gran avall. De sobte evidencio que sóc jo la que camina carrer avall.

diumenge, 4 de maig de 2008

Muntanya

Des de fa ja molts anys fer una excursió per la muntanya té l’efecte de resituar-me en aquest món. Com més llarga i esgotadora sigui, millor em sento desprès i més es perllonguen en el temps els seus efectes beneficiosos.

Sempre que torno d’una excursió ja m’il.lusiono amb la propera sortida i intento projectar-la el més aviat possible.

Ara a mesura que els nens es fan més grans puc gaudir millor d’aquesta afició per que ells també aguanten més i millor les excursions una mica més llargues. Deu n’hi do el curriculum muntanyístic que ja tenen donada la seva curta edat. Jo no vaig començar fins als 18 anys i ells ja han trepitjat alguns cims emblemàtics del país i de més enllà.

Fa pocs dies van fer una excursió pel congost de Montrebei a la Serra del Montsec. Va ser una sortida molt complerta, desnivell notable, vistes espetaculars, bons companys de camí, força calor i molta estona per estar amb mi mateixa.

Mentre veia al fons del congost la poca aigua que baixava i la bellesa de l’entorn em lamentava de que ningú té dret d’especular amb l’element que ens dóna la vida.

dimecres, 30 d’abril de 2008

Cafè

La podies veure dos cops per setmana en aquell cafè de Gràcia del carrer Gran. Asseguda tota sola davant d’un tallat en un gotet de vidre que es refredava lentament sobre la taula petita i rodona amb sobre de marbre. Deixava passar la tarda llegint un misteriós llibre sempre forrat amb paper d’embalatge per no donar pistes sobre els seus gustos, sobre els seus anhels. De vegades també escrivia en una petita llibreta amb espiral a la part superior per no molestar a l’hora d’escriure. Ho feia de presa. Passava un full darrera l’altre donant a entendre que la llibreta era massa petita o la seva necessitat d’expressió massa gran.

De vegades també feia les dues coses. Copiava paràgrafs de l’anònim llibre en la seva llibreta. Quin deu ser aquell llibre? Què deu escriure? Per què deixa passar el temps en aquell café? Què o a qui espera?

diumenge, 20 d’abril de 2008

ELISABET

Suposo que són varis els motius que van impulsar a la Elisabet Pedrosa a escriure “Criatures d’un altre planeta”. En primer lloc, i el fonamental, donar a conèixer la malaltia que afecta a la seva filla. En segon lloc, el llibre, amb tota seguretat, li ha servit per canalitzar les seves emocions i donar sortida a tot aquell dolor que el diagnòstic i la posterior impotència de no poder fer res li va provocar. I en tercer lloc, i el principal motiu pel qual li estic tan agraïda és que ha escrit un llibre d’aquells anomenats d’autoajuda , que malgrat la mala premsa que tenen (per mi injustificada), certifico que és del tot eficaç. Em costa moltíssim poder transmetre fins a quin punt m’he sentit identificada amb la Elisabet. Jo no estic, ni molt menys, en la mateixa situació objectiva que ella, però si que puc assegurar que he sentit moltes de les coses que ella a estat capaç d’expressar i com a través de la seva evolució emocional renovo forces per poder continuar endavant. Si ella en la seva condició les ha trobat, jo que sento el mateix també ho puc fer.

Hi ha paràgraf sencers que puc subscriure totalment:

“Es curiós que sigui a través de les paraules d’algú altre que descobreixis les virtuts del teu fill, un fill al qual tu sovint, massa sovint, només li veus el que no ha fet bé o que podria millorar. Que dur, ser així; jo sóc així. I descobreixo les virtuts dels que m’acompanyen en el viatge de la vida a través d’un mirall extern. Potser ens passa a tots, que fixem els ulls en el defecte en lloc de la virtut. Potser també va ser així quan jo era petita. Potser van penalitzar massa els defectes –tots en tenim i precisament ens fa humans i diversos- i van enaltir excessivament no ja la virtut sinó la fantasia de la perfecció”.

“Jo, que esperava que el món canviés –el món, perquè jo era posseïdora de la raó, de la meva raó- i que mentre esperava no feia ni un minúscul canvi. Esperava que el món canviés per ser feliç. I el que he descobert és que si no començava canviant jo, el món no ho faria. És a partir del moment en què he començat a canviar, que els canvis positius han contagiat la gent més propera.”

“ ¿Voleu saber un altre dels meus problemes? Jutjo a tort i a dret. Crec que ho fem tots, però en això potser també m’equivoco. Deu partir del convenciment que un té la raó i la fa caure implacable sobre les coses i les persones. ¿Sabeu què passa quan descobreixes que t’equivoques? Tu, que eres perfecte o que aspiraves, amb un desig angoixant, arribar a la perfecció –la teva totalitària perfecció- ...Ai, quanta angoixa he arrossegat durant anys. “

I la identificació total, ha vingut quan he llegit entre les seves pàgines que ella també havia passat per la mateixa obsessió que jo, i per tant no és tant estrany que molts dels processos emocionals que faig estiguin tant i tant propers.

Gràcies Elisabet.

dimecres, 16 d’abril de 2008

GRÀCIES

"Acabo de llegir el fragment que, amb el permís de la psìcòloga Cristina Llagostera, copio tot seguit perquè explica molt bé el sentit que té el mar per a mi , per a la Gina, per a les nostres vides:

"nuestra vida es como el mar. Hay días de calma absoluta, en los que el agua hace de espejo. Días de suave oleaje que permiten manejar la embarcación al ritmo del mar. Y otros de marejada o incluso tempestad en los que se lucha por mantenerse a flote y se corre peligro de naufragio. En muchos momentos de la vida el viento sopla a favor, pero sabemos que en qualquier instante puede sorprender un cambio que hará tambalear la estabilidad. La existencia es un mar de posibilidades, immenso e inagotable, en el que uno tiene que encontrar su propio rumbo." "

Elisabet Pedrosa "Criatures d'un altre planeta"

dissabte, 12 d’abril de 2008

GINA


Feia dies que volia parlar del llibre que estic llegint en aquest moment “CRIATURES D’UN ALTRE PLANETA” de la periodista Elisabet Pedrosa i mare de la Gina una preciosa nena de 5 anys.

Ho explica tot molt millor la Silvia Soler a la contraportada de l'Avui d'avui que per una setmana ha donat vacances a la meva estimadíssima Ília, per això em remeto a ella.
http://paper.avui.cat/article/ultima/122806/parlem/la/gina.html

Només vull afegir que l’impuls que em va portar a comprar aquest llibre desprès d’escoltar un parell d’entrevistes de la Elisabet a la radio és la voluntat de conèixer com s’ho fa una mare en la seva situació quan la vida li posa davant d'una prova tan dura.

La sinceritat del llibre és directa i esmolada i la fortalesa d’aquesta mare és tan enorme que no puc fer res més que admirar-me i aprendre del seu exemple. És tota una lliçó del que no pots fer mai: resignar-te i del que cal fer si vols tirar endavant:
"...coi de crueltat d'aquesta puta malaltia!. Com pot ser que algú s'ho prengui amb filosofia, amb resignació! Quina crueltat per a ella, per a mi.
I atenció, perquè això no implica de cap manera -com em van dir en una ocasió- que jo sigui i estigui amargada. Quins nassos! Res més lluny de la veritat. Però les coses són com són, i fer veure que la malaltia de la Gina és la loteria o una benedicció seria una autèntica animalada. I prou, així de contundent ho sento i ho expresso. "

Envejo el seu ànim i força per entomar el regal enverinat que la vida li ha donat i com és capaç de destriar el dolor de tot l’amor que dóna i rep de la seva “criatura”.

Un petó Elisabet. Un petó Gina

Bon dia

Aquest matí m’he posat la radio i he ensopegat amb una d’aquelles cançons tan i tan ensucrades que escoltava allà en els anys 80 quan era tota una “teenager”. Era una cançó d’aquelles en la que es descriu la vida d’una noia que no coneix l’amor, que somia amb que un dia apareixerà el seu príncep blau que l’arrencarà de la seva obscura habitació i de les seves llargues nit sense dormir. M’he posat a cantar-la a “gritopelao” amb els auriculars posats com acostumava a fer en aquella època. I m’he sentit bé.

divendres, 11 d’abril de 2008

Ésser viu

Tot ésser viu: neix, creix, es reprodueix i mor. Jo ja he fet els tres primers.

DUES CITES

“ … Escoltava en una emissora de ràdio que el problema no és que la societat ens exigeixi ser bones professionals, bones mares i infermeres, i bones parelles, sinó que el problema és l’autoexigència de les pròpies dones, que volem demostrar que som capaces de tot en qualsevol àmbit i que no sabem posar límits de manera rotunda a les nostre plurifuncions.” Elisabet Pedrosa “Criatures d’un altre planeta” Ed. La Magrana.



“…Potser el canvi demanarà per part nostra una bona dosi d’esforços sostinguts i de creixement, però tots podem aprendre a trobar valors en nosaltres mateixos si ens mantenim exposats a l’acceptació, podem deposar el jutge tirà que potser portem dins nostre; i, si no ens veiem amb cor de fer-ho sols, podem demanar ajuda”. “El nen feliç” . Dorothy Corkille Briggs. Ed. Gedisa.


La teoria ja la conec.... però la pràctica.....

dimarts, 8 d’abril de 2008

Per no sortir corrents

Com se suposa que he de tenir els nervis quan el meu fill s’empipa com una mona quan no li surten les operacions dels deures?. Quan es tanca en banda dient que és molt difícil que no ho entén i que mai ho aprendrà.

Jo li intento explicar, (jo no soc professora i no és la meva funció) però malgrat tot li intento resoldre els dubtes per a que no s’encalli o tingui excusa per no continuar, però la seva aptitud és tan dolenta!. Busca constantment l’enfrontament amb mi . No té interès, he provat totes les tàctiques, no serveix de res explicar-li que ha de ser una mena de guerrer Jedy i que no ha de deixar-se vèncer davant les dificultats. Tampoc serveix dir-li que tots tenim dubtes i que mai surten les coses a la primera i que hem de continuant intentant-ho. Que ha d’aprendre per sentir-se millor i pel seu propi benestar. Ni el raonament, ni el sentiment, ni el càstig, ni el premi, ni el joc em serveix i jo no tinc més PACIÈNCIA.

Jo ja entén que porta tot el dia al col.legi i que arriba a casa i ha de continuar fent deures i un esforç mental continuat tenint en compte que estic davant un nen que no ha estat diagnosticat de Transtorn d’Atenció però que presenta molts dels símptomes i va a teràpia per això per a que li ajudin. Què té tots els mitjans al seu abast, que segons els professors i psicòlegs no té problemes de capacitat si no que només és un nen que es despista moltíssim i es distreu constantment per anar-se al seu món. Em costa tant portar el dia a dia.. I per acabar-ho d’arreglar l’altre fill més petit reclama l’atenció queixant-se de dolor de panxa, de cap, d’orella del que sigui quan sé positivament que no té res. De vegades tindria ganes de engegar-ho tot i sortir corrents.

dimarts, 1 d’abril de 2008

Mafalda, lectures i "fet i amagat"


Ja fa molts anys vaig descobrir la Mafalda. Sí, aquella nena setciències, contestona, amant de la ecologia, de la pau, amiga dels seus amics, i enemiga declarada de la sopa.

Feia primer de carrera i en les meves visites a l’Abacus per comprar material, vaig trobar els llibrets petits de coloraines que en quatre o cinc viatges vaig acabar adquirint de la freqüentada cooperativa.

Me’ls llegia una i una altra vegada col·locant les vinyetes a sobre de les pàgines del llibre de dret de torn obert pel mig, sota el flexo negre de bombeta blava que deien que anava millor per la vista.

Quan entrava algú a l’habitació ràpidament, posava un paperot qualsevol a sobre i feia veure que estudiava. Això és un costum que m’ha quedat des de petita per que sempre m’havia d’amagar per llegir.

I això perquè? molt senzill. Per que era nena. I això què té a veure us podreu preguntar? Tot. Per que a casa meva si eres nena, i no estaves estudiant, estaves obligada a fer una cosa que sempre m’ha fet molta ràbia “ajudar a casa”.

Això “d’ajudar” volia dir que havia de deixar altres activitats més atractives per mi, com podia ser llegir per plaer, tocar la guitarra, escriure, fer trencaclosques o burilles si em venia de gust i agafar una escombra, un drap o qualsevol altra cosa que la meva mare cregués oportú i utilitzar-lo de la manera que ella m’indicava. (si almenys m’hagués dit que l’havia d’ajudar a la cuina, ara en sabria més)

Aquest vici d’amagar-me, l’he tornat a retrobar per culpa d’aquest i de l’altre blog que mantinc. Estic totalment enganxada, entro, surto, faig clic aquí, allà, més enllà, etc, fins i tot a la feina, cosa que evidentment se’m ressenteix. Així vaig saltant d’un lloc a l’altre i quan sento que algú s’acosta minimitzo i se m’obra el Contaplus. Sort que en teoria no tinc “jefes” però m’amago igual per que s’ha de donar exemple. De tota manera, aquestes febrades tampoc em duran gaire.

divendres, 28 de març de 2008

Ànimes bessones

No sé quan de temps feia que coincidien a l’hora de fer una pausa a mig matí, a la granja de la cantonada. Ambdues treballaven en dos despatxos propers de sectors molt diversos però amb funcions semblants. Tenien la mateixa edat però inquietuds diverses. Una era molt extravertida, l’altra més cerebral. Una aparentment molt sociable i oberta que connectava de seguida amb tothom, l’altra amb profunds problemes de relacions socials. Una tenia molts amics, l’altra confessava que no sabia conservar-los. Una tenia una família amplia, l’altra vivia en la incomunicació amb els seus progenitors. Una havia tingut moltes parelles, l’altre no.

Encara que els temes de conversa moltes vegades eren molt trivials, repetitius i poc edificants, ambdues, sense saber perquè, havien començat a apreciar aquella estoneta que compartien com un moment molt especial.

Un dia, de la forma més inesperada, ambdues es confessen i es donen compte que el centre de la seva vida gira al voltant de la mateixa distorsió. Allò que condiciona tots i cadascun dels seus pensaments, il·lusions, somnis, frustracions, actes i silencis. En aquell moment van sentir que s’havien trobat dues ànimes bessones. El moment d’intimitat va ser intens, emocionant i de comprensió total. Però desprès, com si només hagués estat la historia d’una nit. Les dues se separen.

El moment de lliurament total queda enrere i tornen a reprendre la rutina coneguda de pausa compartida amb un cafè amb llet, amb llet desnatada i de conversa sobre la falta de fred de l’hivern, l’última brusa comprada, l’última pel·lícula al cine i la trobada familiar del cap de setmana.

dimecres, 19 de març de 2008

AMIN MAALOUF




El primer llibre de l’Amin Maalouf que va caure a les meves mans va ser SAMARCANDA. Va ser com rellegir els contes de les mil i una nits que m’empassava com si res en la ja allunyada adolescència:

“...Todos los días, en palacio, se cruzan y evitan mirarse por temor a traicionarse. Cada noche Jayyám se apresura hacia el pabellón para esperar a su amada. ¿Cuántas noches les otorgará el destino? Todo depende del soberano. (...) cada beso tiene el sabor del adiós, cada abrazo es una huida sin aliento. ...”

“La princesa se sentó sobre un lecho tapizado de oro, Togrul Beg entró en la habitación, beso el suelo ante ella “y luego la honró” confirman los cronistas, “sin que ella apartara el velo de su rostro, sin que le dijera nada, sin ocuparse de su presencia”. Desde entonces él venía a verla todos lo días con ricos presentes y todos los días la honraba, pero ella no le dejó ver su rostro ni una sola vez.”

La trama té acció, emoció i m’atreviria a dir que també olors i sabors. Cap a meitat del llibre ens traslladem a començaments del segle XX en el moment de la formació de nous estats sorgits de la descolonització de l’Orient Mitjà, fent una barreja molt interessant.

Desprès va venir “Lleó l’Africà” (encara que aquest llibre, Maalouf el va escriure primer). Ens relata, en forma de novel.la, la biografia d’un mudèjar expulsat de Granada en el moment de la reconquesta que desprès de passar moltíssimes aventures acaba sent el Sant Pontífex de la Cristiandat..

Si Samarcanda em va sorprendre, aquesta novel.la va fer que es consolidés el meu interès per l’autor i anar a buscar altres propostes:
“Los Jardines de la Luz” que em va fer pensar en tot un clàssic: “Siddhartha” de Hermann Hesse.
"El Periple de Baldassare" i "Les Escales de Llevant", més fluixetes però també interessants.
"La Roca de Tànios" un deliciós relat en els paisatges d’infantesa de l’autor. Que desprès de Lleó l’Africà i Samarcanda, és el que m’agrada més.
“El segle primer després de Béatrice” una novel·la diguem-ne futurista ja que planteja el que suposaria una selecció no natural del sexe dels fills i que suposa tota una novetat en quant a la temàtica i una bona reflexió a fer-se.

I per fi “Orígens” un llibre de memòries però, més que la memòria de l’autor, la del seu avi un mestre cristià al Liban, emprenedor i viatger que suposa tot un homenatge i una prova d’estimació per qui l’ha precedit..

Només resta per comentar dos llibres d’assaigs, “Les creuades vistes pels àrabs” que confesso no vaig acabar, potser perque no em va caure en bon moment i em cansaven les carragoses descripcions dels setges, saqueigs i batalles. I, “Les identitats que maten”, que tinc pendent, en la que sembla ser que es reflexiona sobre què porta a la raça humana a matar en nom de la religió, raça o nació. Que no dubto que serà interesant.

diumenge, 16 de març de 2008

Tannhäusser


Mai de la vida m’hagués imaginat que m’atreviria a opinar en públic d’un tema del que no en sé res en absolut, l’Opera, així en majúscules. Però és que ahir vaig tenir el privilegi d’assistir a l’assaig general de la propera producció del Liceu que s’estrenarà el dimecres que bé. No desvetllaré res per que no vull ficar-me en cap embolic tenint en compte que és una obra que no s’ha estrenat encara. Però m’agradaria molt expressar les sensacions que vaig experimentar.

Només he vist amb aquesta, en directe, dues operes a la meva vida, i l’altre va ser La Flauta Màgica. Ho dic per a que tingueu en compte el nivell en el que estic.

L’opera en qüestió es diu Tannhäuser de Wagner i en va sembla un bany de qualitat i d’emoció que és molt difícil de transmetre.

Abans d’assistir a la representació em vaig informar una mica del que aniria a veure. Vaig buscar l’argument de l’obra a la Wikipedia i també vaig escoltar amb molt interès algunes indicacions que em va donar el meu acompanyant per a que pogués gaudir més plenament de l’espectacle.

Sempre he pensat que per a la majoria de mortals, per poder gaudir de qualsevol cosa, primer has de tenir una mica d’informació de la seva naturalesa, de quines són les seves característiques diferenciadores i quina finalitat pot arribar a perseguir. És cert que hi ha persones que per la seva sensibilitat innata pot emocionar-se sense més per la simple visió estètica d’una cosa. Però jo necessito conèixer una mica les coses per poder entendre-les, apreciar-les i gaudir-les. Per estimar una cosa primer l'has de conèixer.

En quan a l’opera en sí, saber prèviament l’argument i unes mínimes pinzellades de les característiques de la seva música van tenir la capacitat de transportar-me a una altra dimensió que em resulta molt difícil d'adjectivar.

Visualment era d’una plasticitat brutal. Allò era bell, natural, poètic, sensible amb una enorme capacitat de transmetre emocions. Per exemple al final del segon acte em vaig sorprendre a mi mateixa apretant-me les dues mans amb molta força intentant donar sortida a la mateixa tensió en que la música i la interpretació dels cantants m’estaven empenyent.

A mi m’agraden molt tipus de música i d’espectacles, però quan molts d’ells els considero com petits bombons o canapès que gaudeixes en un moment molt efímer, l’Opera, o aquesta Opera que és de la que puc opinar com ja us he dit, m’’ha semblat com un banquet d’aquells que es recorden per molt i molt temps.

Quan vaig arribar a casa els meus fills em van preguntar de què anava l’obra que havia anat a veure. Amb un esforç titànic de condensació, simplificació i reducció a les capacitats cognitives i de llenguatge dels meus fills els vaig explicar el següent: (que em perdonin els amants de l’Opera que pugin llegir això sobre tot els exigents Wagnerians)

Va de la història d’un pintor (ja sé que a l’obra original el protagonista és un trobador. Aquest canvi és cosa de les adaptacions modernes de les operes) que viu al paradís d’una de les deesses llatines: Venus (ho dic d’aquesta manera per que sovint amb els nostres fills parlem de les diferents creences i religions) i viu apartat dels seus amics que són diguem-ne cristians. En un moment determinat està cansat de viure al paradís per que troba a faltar als seus amics pintors i sobre tot a la seva estimada, Elisabeth. Així que demana permís a la deesa Venus que està enamorada d’ell per a que li deixi tornar amb els seus amics. Venus primer no volia però al final el deixa marxar. El pintor que és diu Henrich es troba amb els seus amics i la seva estimada. Després fan una mena de concurs de pintura sobre el tema de l’amor i cada pintor en fa un quadre destacant un aspecte diferent. Henrich quan veu que perdrà el concurs diu que l’amor verdader ell la conegut perque ha estimat a la deessa Venus. En aquest moment els seus amics i l’Elisabeth el rebutgen per que estimar a Venus és pecat per que ells són cristians. Li diuen que ha de marxar i no pot tornar fins que el Papa de Roma li perdoni.. Heinrich se’n va a Roma però el Papa no el perdona. La seva estimada està molt trista i resa i resa fins a la mort a la Verge per a que perdoni a Heinrich. Finalment Heinrich és perdonat gracies al sacrifici d’Elisabeth.

En la versió del Liceu, el final és diferent. Elisabeth no mor si no que es produeix una mena d’unió entre Venus i Elisabeth cosa que considero que és com una reconciliació en l’època moderna de l’amor més carnal representat per Venus i el amor més “sentimental” per dir-ho d’alguna manera representat per Elisabeth.

Hi ha un parell de "picades d'ull" al comportament de la societat moderna que van provocar l’admiració i el somriure del públic. Molt recomanable.

Ília



Hi ha un personatge de ficció que m’agrada molt seguir. Es diu Ília i és creació de la periodista Sílvia Soler (germana del Toni de Polònia i de Minoria Absoluta de RAC1) i que també està dotada d’un gran sentit de l’humor. Trobar les seves peripècies en petites dosis a la contraportada de l’Avui dels dissabtes és una bona manera per mí de començar el cap de setmana amb un somriure còmplice. La Ilía també és protagonista de dos llibres: “40 +1, i “40+1+1”. Però jo prefereixo les reflexions semanals de l’Avui. La Ília és una mare treballadora que té tres fills, un adolescent, l’Octavi d’un primer matrimoni i dues nenes petites de 5 i 3 anys que encara van a Educació Infantil que són filles del Joan la seva parella actual.

El seu ex viu a Alemanya amb una dona superrossa i superguapíssima a la que la Ília no suporta per la seva perfecció. En Joan prové d’una familia pija i la Ília sovint ens obsequia amb anècdotes basades en els xocs que es produeixin per diferències de classe, de valors i de “savoir faire”. Els temes que acostuma a tocar tenen a veure amb la mítica talla 38, la compatibilitat vida familiar i laboral, diferències de gènere, intrigues femenines etc. M’identifico amb aquest personatge en moltes coses però el que envejo, és l'autonomia derivada de la seva pròpia feina i les seves 3 amigues de l’ànima: la Vilma, l’Anna i la Bet amb les que de tant en tant s’esbargeix i organitzen un sopar que pot tenir continguts diferents: “mujercitas” quan la cosa va de confidències o “Thelma i Louise” quan la cosa va més "heavy"

Us afegeixo un enllaç per a que us feu una idea si us bé de gust.

http://paper.avui.cat/article/ultima/119988/entre/poc/massa.html

dijous, 13 de març de 2008

CONTE CENSURAT

Als meus lectors. Abans de llegir aquest relat, si us plau llegiu els comentaris del post TANCAMENT. Gràcies a tots.

Ai! la rutina…. Allò que s’instaura a la vida conjugal de tota parella estable. Tant és que es diguin l’un a l’altre que s’estimen o bé que s’ho deixin de dir per considerar que ja s’ho han dit prou i no cal més, la rutina sempre guanya. És com un monstre que tot ho devora i acaba amb tota “l’espurna de la vida” com deia l’anunci de la coca-cola. (Bé l'anunci deixa "la chispa de la vida")

La veritat és que és molt difícil lluitar-hi, i hi han tantíssims elements que treballen al seu favor....

No se sap mai quan comença però al cap dels anys t’adones que estàs tan acostumat a dormir al costat de la teva parella que si per alguna circumstància de la vida, et toca dormir una nit sol, aquella nit ja no dorms.

Trobes a faltar fins i tot, tot allò que en algun moment remot i ja oblidat t’havia arribat a molestar tant. T’adones que necessites sentir la seva escalfor, la seva suor, la seva olor, i també els seus roncs, i el xiuxiueig que se sent dels auriculars de botó que es posa cada nit abans de ficar-se al llit. –“Són per agafar el son” -es disculpava ell o ella, (tant se val). I la parella deixant veure que no l’importava li agafava tendrament la mà i li acariciava amb els dits del seu peu dret el mitjó que cobreix el seu peu esquerra. – “És que sóc molt fredulic/a” -es tornava a disculpar, sense que la parella entenguès com algú pot dormir amb allò als peus.

Més tard, algú (ell o ella) si volia acaronar el pit de la parrella, i feia l'intent d’aixecar-li la part de dalt del pijama, d'aquells que estàn més a prop d’una suadora d’anar a córrer que de peça de roba suggeridora per despertar un mínim de desig. L’impuls quedava molt sovint en intent frustrat perquè deseguida ens adonavem que la parella té el costum de dormir agafant-se la part de dalt del pijama per sota de la goma del pantaló de dormir. -“Es que així em tapo la ronyonada” - es tornava a disculpar. Ja us he dit que és molt fredolic/a.

No obstant si les ganes eren intenses i s’aconseguia vèncer la resistència de la goma del pantaló que no volia deixar anar la part de dalt del pijama, podiem trobar que a sota, encara hi podia haver un altre entrebanc en forma de samarreta interior de cotó blanc d’aquelles que deixen un borrissol en el forat del melic. Ja he dic que la parella és fredulic/a?

Després al cap dels anys quan fas balanç i et dones compte que tots aquests obstacles ja han deixat de molestar-nos és que la rutina ha guanyat la partida.

dimecres, 12 de març de 2008

TANCAMENT

He de tancar aquest blog. Ja he dit en més d’una ocasió que aquest espai tenia una raó de ser. És un mitjà d’expressió lliure de la meva persona i de tots aquells que vulguin conversar amb mi des de l’anonimat.

Només hi ha una persona del meu entorn que sap que aquest bloc l’escric jo, i ha tingut una reacció incomprensiblement egoista i m’ha exigit que reprimeixi les meves emocions si aquestes li inclouent a ell. Si he de reprimir-me, ja conec altres maneres de fer-ho que no malbaratan l’eina que m’ajuda. Per tant em veig obligada a obrir un altre blog 100 % anònim que només jo i la gent que casualment caigui al meu bloc llegeixi.

En el poc temps que porto en aquest mitjà he recuperat certa confiança en la condició “humanitària” de la gent i en mi mateixa i no estic disposada a llançar-ho tot per la borda. Adéu.

dimarts, 11 de març de 2008

Fills

Sovint sentim l’afirmació que “facis el que facis com a pare o mare, t’equivocaràs i segur que ho faràs malament”.

També, sovint sentim als joves que diuen: -“quan jo sigui pare o mare no tractaré als meus fills com em tracten a mi”.

Quan penso en aquestes afirmacions no puc evitar sentir una gran decepció quan analitzo el meu paper com a mare. Tinc moltes ganes de fer-ho bé però constato dia a dia que no ho aconsegueixo. Conec força la teoria de com els he de tractar, però les situacions del dia a dia em superen i em deixo portar per la reacció emocional i no per la reflexiva.

Els fills no s’ajusten en bona part a l’ideal de nen que el subconscient havia format i incorporat a l’instint maternal que es dóna per existent.

I no només per les exigències d’atenció, cura, temps i assistència constant que requereixen si no també per la sensació de renúncia i de fracàs que aboca a la inestabilitat emocional.

I això sense perdre de vista mai que per sobre de tot t’estimes als fills i vols el millor per ells, i per això t’exigeixes dia a dia de ser la millor mare del món.

El Bicifòbic

Fa dies que volia referir-me a la meva condició de ciclista urbana. Volia escriure en to positiu del benestar que aporta aquesta activitat al meu estat d’ànim. De la seva capacitat neutralitzadora de cabòries. A més és una activitat molt instructiva, ja que et permet conèixer de ben a prop (a vegades de massa a prop) la grandesa de la condició humana en el seu grau més primitiu, i per tant més autèntic.

No desvetllo res si dic que com a persona adulta, mare de família i amb altres prioritats a la vida que la de batre rècord mundials de velocitat fan de mi una ciclista de tarannà tranquil, moderat, respectuós i prudent. Però és que les normes a les que se suposa he d’adequar el meu comportament quan vaig en bicicleta s’escapa de tota lògica i d’aquell sentit que és el menys comú de tots els sentits. Per no fer-ho molt llarg ja ho aniré desgranant en diferents posts aquestes normes tant edificants per que hi ha molt a dir.

Fa uns anys quan encara estudiava la carrera i feia cada dia el trajecte Horta-Zona Universitària, el ciclista urbà era un espècimen tan estrany que era mirat quan no admirat per tota la fauna viària per la seva raresa o exotisme. Bé, era observat en general amb bons ulls excepte pels “autobuseros” que segons la meva experiència (ei! que puc estar equivocada i no voldria fer enfadar a aquest sofert col·lectiu que ha de fer vaga per exigir els seus merescudíssim privilegis); bé, no em vull separar del tema. El cas és que aquests servidors públics eren els únics que mostraven una actitud un pel agressiva envers el ciclista. Potser per la seva condició mastodòntica d’elefant davant d’una formiga que esclafaria “sense voler” si ningú mirés. Avui dia això ha canviat ja que existeix a més els Bicifòbics.

M’he decidit a escriure això per que ahir mateix he tingut el privilegi de topar-me amb un d’aquests. El bicifòbic és una persona que pateix una malaltia terrible i incurable i que mereix tota la nostra compassió.

Resulta que anava pujant pel carrer Major de Sarrià que presenta al meu entendre una avantatja i dos inconvenients. La avantatja és que és de trànsit restringit i l’afluència de cotxes és petita i l’inconvenient és que la calçada està molt feta malbé amb importants “socavons”, i l’altre inconvenient és que fa pujada i jo ja tinc una edat.

Bé resulta que jo anava tan tranquil.la quan un bicifobic que conduïa una furgoneta de pencaire (no sé de quin sector) se m’ha amorrat tot ell molt insinuador de les seves intencions a la meva roda del darrera.

Quan circulo per la calçada tinc dues regles d’or: primer, home ja que ets un ciclista lent i que fas nosa, intenta destorbar el menys possible a tots aquests pobres conductors de vehicles a motor que estan tan ocupats i a més paguen un impost de circulació i tenen tot el dret de fer servir la via pública “a les seves anchas” sense haver d’aguantar-me a mi ciclista incívica i parasitària que no paga l’esmentat impost.

La segona regla d’or és que si veig que m’empaita un esperitat d’aquells que et posen l’ai al cor i ja previnc que em passarà pentinant-me les idees, per evitar, si fos el cas, caure per la meva pròpia ineptitud d’aguantar l’equilibri i d’embrutar la calçada amb els meus fluids més vermells que seria molt desconsiderat per part meva, em poso al mig de la calçada, ocupant el mig del carril corresponent i a més vaig més a poc a poc si puc, per que el senyor esperitat li pugi la temperatura, l’adrenalina i se l’acceleri una mica el cor i així ell també pugui fer una mica d’exercici que també té dret pobre home. I si pel camí em regala alguna paraula d’aquelles tan maques que de petita em deien que no s’havia de dir per que eren malsonants o paraulotes, doncs mira em transporto per una estona i retorno a la infància que sempre és bonic

dijous, 6 de març de 2008

Dispersió

Des que vaig descobrir que existeix un altre món que es diu blogosfera, estic molt dispersa. No paro de pensar en noves propostes per incloure en el meu espai, en visitar alguns blogs que m’han cridat l’atenció, en deixar algun comentari .…

Tinc pendent d’encetar tres temes dintre del meu espai que cobreixi tres dels meus actuals interessos: la cuina, la bici i la muntanya, no necessariament per aquest ordre.

També he fet un intent de conte per incloure’l en els relats conjunts sobre la foto del tatuatge, però no me n’he sortit. Se m’ha acudit un possible argument, a través de fer un paralel.lisme entre el conte del vestit de l’emperador que com recordareu és aquell que explica que un emperador era tan presumit que es va deixar enredat per dos espavilats que li fan creure que li poden fer un vestit que només podien veure les persones honestes. Jo volia explicar una història basada en aquest conte en el sentit que el tatuatge només pogués ser vist per determinades persones, o per l’amor verdader de la persona que el dugués tatuat. Però em falta pràctica, i no m’ha agradat com ha quedat i quedarà en això, en un intent.

També que se m’ha ocurregut emular al Monzó en el seu famos discurs a la Fira de Frankfurt que començava explicant que li havien encarregat un discurs i que ell no en sap de fer discursos. Jo volia partir d’aquí, que volia fer un conte i no en sabia, però també ha quedat en intent.

De moment no paro de passar mentalment d’un tema a l’altre, sense concretar res i treballant poc.. Clar que m’estimo tenir la ment ocupada en totes aquestes coses que en la meva obsessió.

Qui és el candidat misteriós?

No sé si heu llegit aquesta crònica del Puyal, no va de futbol i em sembla que no té
desperdici.

http://paper.avui.cat/article/societat/118822/quadern/viatge/bord/dun/ave.html

Qui penseu que és el candidat misteriós?

De tota manera quin nivell pel nostres representants.!!!!

ANIVERSARI

Avui és l’aniversari de la persona més important de la meva vida.

Ara fa 15 anys em va triar i em va possibilitar que es fes realitat una vida que ni en el més meravellós dels meus somnis hagués cregut possible. M’ha donat, amor, comprensió, tendresa, una espatlla per plorar, uns braços per perdre’m, una família que em va acollir, un projecte de vida engrescador, i malgrat això, en ocasions ho oblido tot i em tanco dintre d’un bunker en la que només trobo foscor, fantasmes, pors i angoixa.

(Malgrat tot, tu sempre estàs aquí encara que no entenguis que està passant. La teva força és la meva inspiració i també m’arrossega fora de mi per abocar-me de ple a la vida. T’estimo).

diumenge, 2 de març de 2008

El nen feliç


Fa uns mesos va caure a les meves mans el llibre “El nen feliç la seva clau psicològica” de “Dorothy Corkille Briggs” i s’ha convertit en el meu llibre de capçalera.

Sóc mare i com totes les mares la meva prioritat a la vida és que els meus fills siguin el més feliços possible. Els porto a una bona escola, els hi dedico tot el temps que puc, els satisfaig les seves necessitats d’oci, i els hi procuro records que en el futur constitueixin un bagatge el més enriquidor possible. Malgrat tot, no estic satisfeta amb els resultats que estic tenint.

Aquest llibre m’ha ensenyat a fer veure que fins a cert punt aquesta sensació no és tan estranya ni infreqüent. És molt difícil educar emocionalment als nostres fills sobre tot si ens fallen els nostres propis referents, i també quan nosaltres mateixos, estem immersos en conflictes emocionals per resoldre.

No és que amb aquest llibre ho hagi solucionat tot, però m’ha donat eines en varis sentits. Primer per entendre la meva pròpia situació: per què estic en l’estat emocional en que em trobo; quines han pogut ser les seves causes: a quins comportaments em veig abocada sense que la raó pugui fer gran cosa i per últim, cap a on he d’anar treballant per poder identificar, entendre, acceptar i comprendre les pròpies emocions.

En segon lloc m’ha donat eines i recursos que puc anar practicant per resoldre les situacions i conflictes del dia a dia, des de com intentar superar una rabieta de la criatura fins quina actitud he de tenir davant els comportaments dels nens i com actuar en cas que vegi que el meu nen mostra símptomes de malestar en qualsevol sentit.

En fi, és un llibre molt recomanable per tot aquell que sigui pare.