dimecres, 29 de juliol de 2009

SUÈCIA


M’ho sembla a mi o tot “lo suec” està de moda?

Fins que ens va colonitzar l’empresa IKEA anomenar “las suecas” ens evocava aquelles pelis casposes dels setanta amb el Landa o el López Vázquez.

Ja fa temps que tenim del tot arrelat el costum d’anar a l’IKEA a buscar mobles barats i “a agafar idees” per “redecorar casa nostra” i de pas berenar alguna cosa diferent a la cafeteria. (Jo vaig descobrir unes galetes amb gust de cafè que m’encanten).

De nena, em mirava la Pipi Calzaslargas amb un punt de desaprovació. Deia que no m’agradava per què estava com un llum i feia coses impossibles, però me la mirava. Ara que he tornat a veure algun capítol amb els meus nens, li trobo totes les gràcies. Ves per on!.

El mateix passa amb el grup ABBA. Mira que li tenia tírria! doncs ara canto amb la meva filla les cançons mirant la peli de la Meryl Streep amb granota vaquera.

L’últim ha estat convertir-me en una incondicional de la versió moderna de la Pipi: la Lisbeth Salander. La que ja sempre serà una coneixença a mig cultivar. He devorat la trilogia Millenium i ja no sabré mai més res de nou d’aquesta noia que odia als homes que no estimen les dones. No sé perquè, però aquest personatge m’ha seduït completament. La seva capacitat de sofriment, de lluita i el seu recte sentit de la justícia ha despertat tota la meva admiració.

És el que passa quan no saps administrar els temps i esgotes tot el que hi ha. M’he quedat amb una sensació de buidor molt gran i friso per saber-ne més. Però això ja és impossible. Mai no sabré res més d’ella i els seus secrets s’han anat a la tomba amb el seu creador.

Ara resulta que el Barça també ha fixat a un super-suec. Ibra.... Ibrahi.....Ibrahimovic que encara ens acostarà més aquest país. No m’estranyaria que Suècia sigui ben aviat un dels principals destins turístics dels catalans.

Bon estiu!
.

dijous, 23 de juliol de 2009

ANETO (3404 mts)


Feia temps que se m'havia ficat al cap que algunes coses no tornarien a ser com abans. Una d'aquestes coses era la possibilitat de fer grans desnivells a muntanya com quan tenia vint anys.
Feia un any que ja volia repetir un dels cims més emblemàtics de les nostres muntanyes: l'ANETO, sostre dels Pirineus, i un dels cims més macos de pujar i .... més durs de baixar. Les obligacions familiars i la meterologia no ho van permetre l'any passat, però el diumenge passat per fi m'he provat a mi mateixa que encara: YES I CAN!

He tornat a tocar la creu de ferro de l’Aneto. Desprès de conduïr des de Barcelona desprès de dinar (perque dissabte encara ens va tocar treballar) vam arribar al parking on s'ha de deixar el cotxe i ....... a dormir. L'endemà. Despertador a les 4'30 per agafar l'autobús a les 5'00h que et deixa al final de la pista.
Frontals encessos i cap amunt, que hi falta gent!
Vam fer els 1.500 mts de desnivell en un temps força acceptable (5 hores) i vam constatar una vegada més que la gelera cada any fa més pena. Aviat no hi quedarà res.
Conseqüencia de l'excursió: només 2 dies de fortes tiretes i un dia més d'encarcarament més discret)

Desprès de 15 anys des de la primera vegada i amb dos embarassos pel mig: està malament que jo ho digui, però........ ENCARA ESTIC EN FORMA. I això em fa sentir genial. Les satisfaccions que dóna pujar a un cim com aquest no tenen comparació amb cap altra cosa.

Això sí la baixada des del Portillón inferior va ser INFERNAL!

I aquest estiu, més muntanya. Ara per SUÏSSA……. a passar fresqueta! encara que els farcellets que ens acostumen a acompanyar en forma de nens no ens permetran fer la cabra com voldriem.
Penjaria la meva foto al cim de l'any 1994 (amb una cara de nena que espanto) i la d'aquest any, per a veure si troveu les 10 diferències......, però desprès de pensar-m'ho una mica, em dic, doncs no penjo només la creu apa! que està al mateix lloc però una mica més enfonsada a les pedres, (enfonsada com jo?), NO GRÀCIES, Que encara puc pujar muntanyes!
.
.

dimecres, 15 de juliol de 2009

ACCIÓ


És dur acceptar que hi ha coses impossibles de transcendir.
Que s’adhereixen per sempre a l’ADN vivencial.
No queden mai enrere, sempre es manifesten
i la seva realitat torna sense descans.

Malgrat això el impuls és el de córrer
Evitant mirar enrere i somiant amb un millor demà
Però és inútil, l’obsessió torna i no et deixa respirar.

Jo que pensava que l’activitat ho era tot....
Però ara sé que no tota acció et dóna vida.
Per què la distància de vegades no t’allunya,
És com voler caminar i no avançar.

Ara observo dintre meu.
La quietud, la pau, la centralitat, el silenci.....
L’essència mateixa de la naturalesa....
És per això que m’aturo i medito.
Encara no he experimentat el silenci....
Tinc encara masses conflictes per resoldre
Tantes coses que perdonar-me....
Però l’he intuït, sé que hi és,
Observo e intento no jutjar, no jutjar-me
Però encara se m’escapa.
Confio en el temps.....

Encara que sé que el temps no sempre posa les coses al seu lloc
però sí que les posa en un altre lloc.


.

dimarts, 7 de juliol de 2009

MÉS ENLLÀ

TOTES LES RESPOSTES ESTAN AL NOSTRE INTERIOR

dissabte, 4 de juliol de 2009

RELATS CONJUNTS: EL CAFÉ DE NIT


El rellotge marcava gairebé un quart d’una de la matinada. A aquelles hores, el local tenia poca afluència. Darrera la barra el cambrer eixugava els gots que acabava de fregar i els col•locava cuidadosament sobre un prestatge de vidre. Damunt les taules de marbre blanc, els gots bruts i les ampolles apurades, guardaven encara el testimoni mut de les confessions que sobre élls s’havien abocat.

Únicament restaven en el local les ànimes més turmentades. Les que s’amagaven dintre dels cors més endurits. Aquells homes, endormiscats sobre els seus colzes, aguantaven el pes de la seva tortuosa ment que removien constantment el passat en busca de l’origen de la seva decadència.

La porta es va obrir. El cambrer va aixecar la vista del got que estava eixugant en aquell moment i va veure entrar a aquell home estrany que li provocava esgarrifances. Vestit de banc, feia poques setmanes que havia escollit el “cafè de nit” per fer l’última copa. Amb pas lleuger i silent com si els peus no li arribessin a tocar el terra, es situava al mig del local, al costat de la taula de billar i feia una lenta i llarga llambregada a l’estança amb les mans enfonsades a les butxaques.

Li agradava aquell local. Li simplificava enormement la seva tasca. Només havia de seure a la mateixa taula que qualsevol dels presents, servir-se un got del mateix que estigués bevent l’escollit aquella nit i brindar a la seva salut.

Aquest moment, sovint sorprenia al parroquià de torn que aixecava uns segons la vista per mirar al nouvingut. Molts d’ells ja endevinaven que passaria a continuació. Reconeixien que havia arribat el moment d’apurar el got, aixecar-se i acompanyar a l’àngel vestit de blanc cap a una altra dimensió.



.