HERE COMES THE SUN

George Harrisson va declarar que va composar aquesta cançó tot passejant amb la guitarra al coll pel jardí de casa de l’Eric Clapton. Pensava que la primavera és realment merescuda per tothom que ha patit un llarg hivern. Ho va fer l’any 1969, un any molt complicat per ell. A les portes de la tardor, 40 anys desprès, em ve de gust recordar-la.

RELATS CONJUNTS: EL FUMADOR

En el meu malson més recurrent sempre surt un home que fuma. No li puc veure mai la cara perquè el seu barret li cobreix el rostre d’ombres, però intueixo que porta la cara marcada per un mosaic de cicatrius que donen fe d’una vida plena de excessos.

El fum desprèn una olor mentolada, fresca, inclús agradable...., però això no treu que la seva visió em produeixi el pressentiment que alguna cosa molt dolenta està a punt de passar-me.

No sé qui és, què vol, a qui busca o què espera, només sé que la seva presència fa que el cor se’m dispari i tots els meus muscles es posin en tensió; i el meu instint em digui que he de córrer, lluny d’ell i del carreró fosc, humit, estret en el que sempre m’hi trobo i en el que sembla instal.lat aquest home.

Malgrat els meus esforços no puc córrer. No sóc capaç de moure’m de lloc. La suor em regalima front avall fins als ulls, que he de tancar per evitar la coïssor; i quan aconsegueixo tornar-los a obrir, comprovo que els seus ulls em fiten directament entelats pel fum blanc que desprèn el cigarret que penja de la seva boca. I comença a caminar cap a mi. Lentament. Molt lentament.

Els muscles se’m paralitzant, la por em domina i quan començo a obrir la boca per deixar anar el crit que em desperti de cop i em tregui d’aquella situació. L’home somriu i em pregunta. Tens foc?

MIL BOCINS

Ja fa temps que conservo el que resta d’una cosa molt valuosa que se’m va trencar.
Era quelcom brillant, lluminós i d’un valor incalculable per mi.
M’agradava tant que sempre m’acompanyava i no podia deixar de jugar-hi.
Omplia tot el meu ésser d’una emoció brutal, intensa, constant...

Només la meva irresponsabilitat va fer que es trenqués
la feia voltejar pels aires, cada vegada més amunt
cada cop amb més força,
cada cop a més velocitat
fins que ja no vaig ser capaç d’entomar-la de nou
i de les mans se’m va escapar.

Va caure a terra i en mil bocins es va trencar.

Vaig escombrar amb paciència tot el que en va quedar.
Amb els ulls negats vaig procurar que no es perdés cap
I els vaig ficar tots en una bossa transparent.
Mai no m’he volgut despendre’m d’aquesta bossa.
La tinc ficada en un calaix de la tauleta de nit.
Ben a mà. Ben present.

Cada dia en un moment o altra la vista se m’hi en va.
I em quedo mirant les restes amb un fort sentiment de culpa.
Si pogués tirar enrera? No l’hagués tret de casa,
No l’hagués forçat, L’hauria tractat amb molta més cura.

Més d’un cop m’he proposat tornar a enganxar aquell trist escampall
Fins i tot he visualitzat com seria tornar-ho a recomposar.
Imagino que potser les juntes no es podrien dissimular
O inclús que potser podria faltar per sempre algun petit trosset.

Però senzillament..... no en soc capaç.




.

EL FINAL DE L'ESTIU

Setembre

Tot recomença.
Desprès de la tempesta: la calma
Desprès de les vacances: la feina
Desprès de la eufòria: la tristesa
Desprès de la il.lusió: el desengany
Desprès de la sinceritat: el buit
Desprès de l’error: la conseqüència
Desprès de la decisió: el dubte
Desprès de la por: més por

.