divendres, 22 de maig de 2009

"FET I AMARGAR"


S’explica que una vegada es van reunir en un lloc de la Terra tots els sentiments i qualitats dels humans. Quan l’AVORRIMENT ja havia badallat tres vegades durant la reunió, la BOGERIA, en la seva línea va fer una proposta:

- Anem a jugar a “fet i amagar”!

L’ INTRIGA va aixecar les celles i la CURIOSITAT sense poder-se contenir va preguntar:

- A “fet i amagar”? I com s’hi juga?

La BOGERIA va explicar que ella es taparia els ulls i començaria a contar fins a mil mentre la resta s’amagava i desprès ella hauria de trobar-los a tots.

L’ENTUSIASME va ballar acompanyat de l’EUFÒRIA. La ALEGRÍA va començar a saltar i va convèncer al DUBTE i també a l’APATIA, que no acostumava a bellugar-se per res.

Però no tothom va voler jugar. La VERITAT va escollir no amagar-se perquè sempre l’acabaven trobant. I la SUPERBIA va dir que aquest joc era una tonteria (en el fons hagués volgut que l’idea hagués estat d’ella). La COBARDÍA tampoc volia jugar per que va decidir no arriscar-se.

Un, dos, tres…. la BOGERIA va començar a comptar. La primera en amagar-se va ser la MANDRA que, com sempre, es va deixar caure darrera la primera pedra que va trobar. La FE va pujar al cel, i l’ENVEJA es va amagar darrera de l’ombra del TRIOMF. La GENEROSITAT no trobava lloc ja que cada amagatall que aconseguia el considerava més adequat per un altre i l’hi cedia.. Un llac transparent? ideal per a la BELLESA; el forat d’un tronc? per a la TIMIDESA; el vol d’una papallona? per la VOLUPTUOSITAT una enèrgica ventada? per la LLIBERTAT.

L’EGOISME, va trobar un lloc molt bo ventilat i còmode només per éll. La MENTIDA es va amagar al fons del mar i la PASIÓ i el DESSIG al cràter d’un volcà. L’OBLIT … no me’n recordo on es va amagar però no és important.

Quan la BOGERIA va arribar al número 999, l’AMOR encara no havia trobat el seu lloc; tot estava ocupat fins que va veure un roser i allà es va amagar.

La BOGERIA va acabar de comptar i va començar a buscar. La primera en aparèixer va ser la MANDRA, només a tres passos d’una pedra. Després va sentir a la FE, discutint amb Déu en el cel. Desprès va trobar a la PASIÓ al DESSIG, l’ENVEJA i el TRIOMF. A l’ EGOÍSME no va ser necessari buscar-lo va sortir ell solet de dintre d’un vesper.

De tant jugar la BOGERIA va tenir set i a l’acostar-se al llac va descobrir a la BELLESA. Amb el DUBTE ho va tenir més fàcil perquè el va trobar assegut en un tronc sense decidir on amagar-se. També va trobar al TALENT, a l’ ANGUSTIA, en un fosc pou; a la MENTIDA, i a l’OBLIT que ja no recordava a què estaven jugant.

Només l’AMOR no apareixia. La BOGERIA el va buscar per tot arreu i quan ja estava a punt de donar-se per vençuda va veure el roser. S’hi va acostar amb tanta força que va esgarrapar els ulls de l’AMOR amb les espines de les roses. La BOGERIA no sabia què fer per disculpar-se va plorar, va pregar, va suplicar, i va demanar perdó i per compensar-lo d’alguna manera li va prometre que seria la seva guia fins que tornés a veure de nou.

L’AMOR va recuperar la vista, però des d’aquell dia i sense saber perquè hi ha moments que no hi veu.

Des de llavors quan l’AMOR es torna cec, la BOGERIA l’acompanya.

Traducció i adaptació d'un conte del llibre "Aplicate el cuento" de Jaume Soler i M. Mercè Conangla


dimecres, 20 de maig de 2009

EMOCIONS




- Mestre què són les emocions?

El mestre es va quedar mirant llargament al seu alumne que amb el cap cot s’observava les puntes dels peus esperant la resposta.

- Tu que creus que són, jove aprenent? -El noi sense pensar-s’ho gaire va cridar empès per l’eufòria: -És tot allò que ens fa sentir vius!

El mestre se’l va mirar de reüll i va somriure. Va endevinar que el seu jove deixeble estava enamorat.

Mirant cap al infinit va respondre:

- “ Tu ja saps que tot home en el fons del seu ésser només anhela ser feliç. També saps que el que fa feliç a una persona no té per que ser el mateix que fa feliç a una altra.

El rei conqueridor se sent satisfet veient l’extensió del seu regnat, en canvi el rei bondadós és feliç governant la seva gent amb justícia. Això dependrà de com sigui el interior de cada rei.

Dintre de cadascú de nosaltres viu un personatge que s’ha format a través de com hem viscut i com hem estat tractats durant tota la nostra existència.

En un món ideal, trobaríem aquella persona que des del naixement sempre ha estat tractat únicament amb amor i dintre d’ella ha crescut un personatge que se sent segur de qui és, que no es considera víctima de res ni de ningú, que disfruta de tot el que li dóna la vida, que s’expressa lliurement i accepta d’on bé i que tracta a tots els éssers com a amics. Aquesta persona és feliç i accepta tot el que li ve des de l’equanimitat. Sense grans alegries ni grans tristeses.

Però el món en que vivim fa que trobem persones que no han estat tractades així i per això la gent crea personatges insegurs, víctimes, agressors.....I per tant, pot ser que davant, per exemple de la inseguretat, algú adopti el rol de persona apocada que vol sempre passar desapercebuda o pel contrari el rol de persona que amb agressivitat intenta contrarestar la seva inseguretat.

Les emocions ens avisen que alguna cosa de l’exterior va en contra del personatge que nosaltres mateixos hem creat. Davant un fet puntual se’ns dispara una emoció que ens diu: Ei tu! que aquest fet farà que el teu personatge perilli i llavors tu actues per contrarestar-lo.

És per això que viure en un món que fa que se’ns desbordin les emocions està molt lluny de la felicitat. La felicitat només la troba l’home equilibrat. Aquell que viu el més a prop possible de les qualitats que hem dit que rep la persona del món ideal.

Per tant jove amic deixa’t de fortes passions i troba la pau en l’equanimitat”.



.

dijous, 14 de maig de 2009

ANTONIO VEGA




Avui estic trista. Entre d'altres raons perque ha mort l’Antonio Vega.

Aquell “noi fràgil” com he sentit a tothom que li deia és una de les cares i veus de la meva adolescència.
El seu bell rostre que va anant destruint les drogues, la malaltia, la depressió....
Les seves cançons, les seves lletres van omplir les meves tardes de llàgrimes i soledat. Recordant “la chica de ayer” o “la lucha de gigantes” que he cridat al vent tantíssimes vegades.

Avui em quedo amb “Háblame a los ojos”

Dí por qué no me puedes mirar……..

i amb la dedicatoria que em va fer en un CD fa 15 anys.

“CUALQUIER MIRADA ENTRE TU Y YO ES UN TESORO GUARDALA COMO YO LO HARE”



dissabte, 9 de maig de 2009

TETRIS




Quan fa un temps estava totalment enganxada al Tetris ho feia amb tota seguretat per tenir la ment ocupada en una ximpleria que m’allunyés de les meves “cabòries”. Desprès quan el vaig posar aquí al marge, ho vaig fer per tenir-ho a mà per si ho necessitava i la veritat es que fa moltíssim que no hi perdo el temps amb això.

Ara m’he adonat que és una gran metàfora de com funciono per dintre. Comença a baixar un pensament, una emoció, un sentiment .... El reconec. O no. El començo a girar cap a un costat, cap a l’altre. El tombo. El giro. Cap a la dreta. Cap a l’esquerra. L’encaro, l’accelero, o simplement el deixo caure fins el lloc on encaixa perfectament. I quan està alineat amb els demés pensaments, emocions o sentiments, simplement desapareix.

El problema bé quan el ritme d’aparició d’aquestes figuretes, s’accelera i s’accelera i aleshores no dones l’abast en col.locar cada cosa al seu lloc. I llavors hi ha el perill que t’equivoquis que et confonguis i hi posis una emoció on hauria d’anar un pensament o una fantasia o a l’inrevés i llavors el teu cap s’omple i s’omple fins que es col.lapse. Llavors no tens un altre remei que tornar a començar una altra partida i intentar fer-ho millor. Hi ha una avantatge: de l’experiència se n’aprèn.

Començo partida nova.

dimecres, 6 de maig de 2009

RELATS CONJUNTS: GUERRERS DE TERRACOTA


Una munió de persones desplaçant-se cada dia per la ciutat d’un lloc a l’altre.

Porten el rictus contret. Llavis fermament tancats, amb ràbia. Els ulls, malgrat es mantenen oberts, buits d’expressió com si els faltés la vida. Com si estiguessin morts. Sense il.lusió, sense vida. I el pitjor de tot, els seus cors durs com pedres que fan que tot el seu ésser també esdevingui fang.

Exercits de persones amb cor de pedra i cos de fang. Sense ideals, sense moral, sense amor, sense ambició. Totalment sotmesos al devenir dels temps. A l’status quo establert al que estan rendits i resignats. I al que només saben respondre amb fredor i indiferència.

Els manca una il.lusió de que un nou món és possible. Una nova societat més oberta i sincera. Menys individual i materialista. Ens manca algú que pugui plantar una llavor d’esperança abans que el fang també es torni pedra. Ens torni homes de pedra.
.

dilluns, 4 de maig de 2009

COL.LECCIONISTA DE TRESORS


Il·luminat per la llum d’una foguera
En una calorosa nit d’estiu
entremig de la sorra
i vaig trobar un petit tresor.
De valor incalculable
que increïblement ningú abans havia recollit
Segur que m’esperava a mi?
El vaig agafar i me’l vaig apropar.
I la seva llum em va encegar il·luminant-t’ho tot
el camí, la vida, l’ànima, el cos
i el vaig guardar dintre del meu cor.
El meu tresor té naturalesa solida
propietats immutables. Impertorbable, immillorable
Segur com el diamant i permanent com l’or
Al cor el vaig guardar i allà es va quedar
Protegit i de vegades oblidat
Però malgrat tot resplendent i radiant
Fins que entomes un nou tresor
Que també enlluerna i et fa palpitar
I em sento tant afortunada
d’haver-me convertit
En col·leccionista de tresors.


.