dimecres, 26 d’agost de 2009

LA SOLITUD


“…Els nombres primers són divisibles només per la unitat i per ells mateixos. S’estan al seu lloc en la infinita sèrie de nombres naturals, enclosos igual que tots entre dos més, però un pas més enllà respecte als altres. Són nombres suspectes i solitaris...

... entre els nombres primers n’hi ha alguns que encara són més especials. Els matemàtics els anomenen primers bessons ...: són parelles de nombres primers que estan de costat, més ben dit, quasi de costat, perquè entre ells sempre hi ha un nombre parell que els impedeix tocar-se realment. Nombres com l’11 i el 13, com el 17 i el 19, el 41 i el 43.....”

En Mattia i l’Alice, els dos protagonistes d’aquesta novel·la són així: dos primers bessons. Sols, perduts, inadaptats, apartats de la manera de fer dels altres. Cadascú amb les seves obsessions. Cadascú amb una personal forma de canalitzar la pròpia por: l’Alice a través de l’anorèxia i en Mattia a través d’un trastorn que el porta a autolesionar-se compulsivament.

Cadascú veu en l’altra la seva pròpia solitud, tot intuint que junts estarien bé, prefereixen no renunciar a la pròpia existència construïda a base de por.

Fins al punt que la descoberta per part de l’Alicia de l’error en que es basa la personalitat d’en Mattia fa que no actuï per no destruir a l’altre i en conseqüència, la pròpia solitud.

dimecres, 19 d’agost de 2009

L'ESTIU



Sovint les vacances és temps de fer un pas endavant i deixar enrere tot allò que ens ha acompanyat durant un temps.

Si emigres buscant l’alçada d’un aire més fresc pots arribar a oblidar la xafogor de la gran ciutat.

Si corres muntanya amunt pots deixar de sentir-te atordit pel soroll de la multitud.

Llàstima que això no passi amb els temes pendents.

Per molt alt que pugis o per molt lluny que vagis les decisions pendents et seguiran com la pròpia ombra.

Els dubtes sobre les incertes conseqüències de les decisions ja presses i la incògnita de les que encara esperen torn, aquestes et rondaran .

Les pots deixar aparcades en un racó del cervell
Tapar-les amb una capa d’activitat intensa.
Ofegar el seu reclam amb el crit de l’excitació.
Ensordir el seu so amb cants de noves veus.

Res desapareix. Encara que hi ha l’esperança de que es transformi

L’estiu pot ser un respir: Com el gel al cap d’aquestes dones tapades amb mocadors negres per alleugerir l’asfixia que provoca el sol de migdia al mig d’una glacera.

L’estiu també dóna satisfaccions: Com estar acompanyada pels meus fills al cim d’un 4000. El seu primer 4000 quan encara no han superat la primera infantesa. Tot un privilegi per mi.