divendres, 29 de gener de 2010

PAGAGNINI


Tot just abans que aquest espectacle acabés la seva segona temporada al Romea varem poder gaudir d’aquesta experiència musical.

Es tracte d’un espectacle que té més de teatre que de concert, malgrat que els seus protagonistes són músics de debò i no actors, encara que veient-los, ningú ho diria ja que també tenen una enorme ànima de clown.

Es veu que la idea de l’espectacle era apropar l’anomenada música clàssica al gran públic i per això era del tot imprescindible trobar uns músics que a banda de virtuosos, sabessin riure’s d’ells mateixos i de la pompositat que moltes vegades envolta els Concerts de Música Clàssica, (així en majúscules).

Es riuen dels músics “Prima Dona”, de la Música Clàssica Contemporània e inclús dels instruments electrònics que ho fan tot.

Com a obra de teatre crec que va de menys a més, comença molt inocentment més a prop d’un espectacle infantil que adreçat a un públic adult i de mica en mica va millorant. Els “gags” no deixen de ser de tall molt clàssics, molt d’ells estrets del món del circ: com la participació del públic o el pallasso que s’enamora d’una espectadora que ja ho hem vist fer al Tortell Poltrona per exemple.

En quan a la música, home ja m’imagino que tocar el violí ballant i saltant no ha de ser fàcil, ni tampoc tocar un violoncel penjat del coll i amb una mà envenada, com era el cas, per tant crec que es pot perdonar la falta de precisió en la interpretació.

Un últim comentari: aquest dies que tothom polemitza tant sobre la llei del català al cinema, m’agradaria comentar que aquest espectacle, malgrat ser una producció madrilenya, han tingut el detall que la veu en off que s’escolta i presenta les peces que els músics interpreten, s’expressa en català. No sé de qui ha estat la idea, però trobo que és una evidència que l’argument dels exhibidors que la llei deixaria les sales de cine buides, no s’agafa per enlloc, i que el públic d’aquesta ciutat, de cine i de teatre, valora molt poder gaudir d’espectacles en la pròpia llengua.

divendres, 15 de gener de 2010

RELATS CONJUNTS: TAXI


Des de fa molts anys, una de les meves grans il.lusions és visitar New York. Suposo que tinc imprès en el subconscient l’efecte de milers d’hores visionant pel.licules, sèries i fotos ambientades a “The Big Apple”. De lectures de clàssics i de vides conegudes i transcorregudes entre els seus edificis. Des de Woody Allen a Sexe a NY. Des de fotos en blanc i negre de treballadors construint gratacels desafiant la gravetat, a la esgarrifosa imatge de l’esfondrament de les torres bessones. Des de Dos Passos o Scott Fitzgerald a J.D. Salinger o Paul Auster.

Una de les series que més empremta va deixar va ser “La bella i la bèstia” sèrie dels vuitanta que va ser embolcall habitual de les meves tardes i nits de soledat adolescent i primera joventut.

Em meravellava de la existència d’un amor tant pur i sincer. Tant generós i entregat. Tant gran i tant impossible....sota els colors torrats de tardor del Central Park i en la foscor més tancada dels llargs tunels que travessen de punta a punta les entranyes de la ciutat.

Però una de les coses que em fan més il.lusió és córrer sota la pluja pels carrers de Manhattan tot aixecant el braç cridant amb totes les meves forces allò tant novaioqués per aturar un taxi: Y E L L O W !
.

dimecres, 13 de gener de 2010

ANYS I ANYS PER MOLTS ANYS


Fa just 11 anys vaig assumir una responsabilitat que poc desprès vaig evidenciar que no estava en absolut preparada per portar a terme. Malgrat tot, la realitat era la que era i aquella responsabilitat era del tot ineludible. Desprès d’uns quants anys de dubtes, errors, fracassos ..... basats en gran mesura en patrons inadequats, he après que aquell repte és el millor que m’ha passat a la vida.

Era una oportunitat, en primer lloc de conèixer i desprès de créixer. Això si, prèvia acceptació d’una realitat, amb la que convivia, però totalment incomprensible per mi. Ara sé que en aquell moment la vida, ..... la seva vida em proporcionava un meravellós regal.

Tot aquest procés, si m’ho miro des de fora em dóna la sensació que ha passat en una brevíssima aclucada d’ulls.... Ara tinc als meus braços un petit nadó que s’adorm mentre pren el pit i de cop .... ja calça un 38!.

Tinc la sensació que m’he perdut moltes petites coses de la seva vida, precisament per no ser-hi pressent de veritat. Per tenir la ment enfocada molt lluny de la realitat. Però això ara tant se val. L’important és que per fi, hi soc plenament present.

Feliç aniversari fill meu.

divendres, 8 de gener de 2010

2010


Sé que el 2010 serà millor.
Tot serà nou i engrescador.
Els projectes i anhels es faran realitat
Les arrels i sentiments renovats
La bonança s’instaurarà
les penúries acabaran de passar
I restaràs aquí, ben endins
creixent i consolidant
la totalitat de l’univers
per sempre més.
.