dilluns, 21 de desembre de 2009

CARTA OBERTA D'EN JOSEP CARBONELL A LA CONSELLERA CAPDEVILA

Benvolguts amics

Avui us vull demanar que em dediqueu una mica del vostre temps. En concret una horeta. Ja sé que les entrades llargues i escoltar videos llargs fan mandra, però crec que aquest val la pena.

Es tracta d'un video que ha fet en Josep, una persona que conec des de fa anys i per la que sento una gran admiració. Escoltar-lo, amb el seu discurs detallista (com podreu comprovar) sempre m’ha produït un consol extraordinari. Sense que ell en sigui conscient. El seu exemple, en molts moments, ha estat encoratjador

Des de la modèstia d’aquest lloc us prego que l’escolteu, ell s’ho mereix, i si ho creieu convenient doneu-li resó.

En Josep ens parla del seu fill, un noi de 24 anys que pateix la SFC i del maltracte que ha rebut de l’Administració. Avui li ha passat a ell però demà qualsevol de nosaltres en la nostra individualitat, ens podem sentir també vilipendiats per qui ens hauria de protegir.

Crec que només està en la nostra mà lluitar per canviar el que en Josep afirma en el seu video que el que “s’espera de nosaltres com a contribuents és que treballem, paguem, votem i callem".

Com us sentirieu si, administrativament i sense cap base mèdica, contradint fins i tot el diagnòstic dels propis metges especialistes de la seguretat social, sigueu qualificats de "trastornats" sense ser-ho? A mi em sembla que això ho feien els nazis

Moltes Gràcies





Carta oberta a la Consellera Capdevila

1.
L’entrevista que no fou
Es fa una introducció a la problemàtica i s'explica la raó d'aquesta "carta oberta multimèdia"

2.
“Devasting Illness”
Es fa una síntesi del que representa l'SFC, de la forma com es va presentar en el meu fill i del menysteniment que rep aquesta malaltia comparativament a altres malalties víriques que afecten, entre altres, el sistema immunològic, com ara la SIDA.

3.
Un conte a la vora del foc
Es presenta una metàfora sobre la situació social que viuen les persones que pateixen aquestes malalties.

4.
Els professionals del CAD
Es fa un a síntesi de les valoracions rebudes, per una banda de la medicina pública i privada i, per l'altra, del CAD-Badal.

5.
Històries de terror

El cinquè mòdul gira al voltant del tracte que reben, a l'hora de ser avaluades les seves incapacitats o discapacitats, els malalts de Síndrome de Fatiga Crònica, Fibromiàlgia i Sensibilitat Química Múltiple

6.
Una petició des del laberint de la vergonya
En aquest darrer mòdul se sintetitza la situació actual, la recent constatació d'existència d'un intoxicació ambiental i es plantegen a la consellera les conclusions.

dijous, 17 de desembre de 2009

RELATS CONJUNTS: BRATISLAVA


- A Bratislava? Què t’has begut l’enteniment? Però què se’ns ha perdut allà? Quan et vaig dir que em feia il.lusió uns Nadals Blancs no pensava en Bratislava precisament.

- Jo m’esperava anar algun lloc prop dels Alps o almenys a alguna capital europea una mica romàntica ...... com ara Viena. No queda lluny de Bratislava i com a mínim podríem anar a sentir el Concert d’Any Nou que sempre fan per la tele.

- Però, que carai es pot fer a Bratislava a banda de passar un fred de mil dimonis? Segons el Google hi ha un petit centre històric i algun castell més o menys turístic però, no podries haver pensat en un lloc menys original, carinyo?

Bon Nadal a tots i MILLOR ANY.
.

dijous, 19 de novembre de 2009

RELATS CONJUNTS: FESTA


Sí home per festes estic!

Si no dono l’abast: entre la feina, els nens i la família ja no tenia temps per a res. I ara, com que no en tenia prou, he tornat a reprendre els estudis que feia anys vaig deixar aparcats: He tret la pols a les neurones i estic provant a veure si encara funcionen les connexions de la memòria, el raonament analític, la comprensió lectora i fins i tot la capacitat de resoldre problemes heurístics...... I tot per voler canviar de feina.

Sí, sí, ja ho diuen.... : "els temps de crisi són una oportunitat magnífica" però jo de moment em quedo sense festa..

Felicitats Relats Conjunts
.

dilluns, 5 d’octubre de 2009

TANT DE BO FOSSIS AQUÍ

Feia molt de temps que no em deixava caure per la biblioteca del barri. Ara que hem encetat un nou curs escolar i tornem a la rutina de “tarda amb nens” hem reprès els vells bons hàbits visitant de tant en tant la biblioteca. Entre les novetats de setembre he trobat la última novel·la d’en Francesc Miralles.

Es tracta d’un escriptor que s’associa sobre tot a articles i llibres dels anomenats “d’autoajuda”, hi va treballar en una editorial especialitzada en aquests temes, però ha cultivat un ampli ventall de gèneres que van des del thriller a la literatura juvenil.

“Tant de bo fossis aquí” és una novel·la d’amor, amb un rajolí de misteri i un polsim de poesia. Res mes. Un pur entreteniment que em va fer passar deliciosament l’últim dia de festa intersetmanal.

Ens explica la història d’un arquitecte d’èxit que el dia del seu trentè aniversari és plantat per la seva promesa en plena festa d’aniversari. Durant els dies següents, es tanca al pis que hauria estat el conjugal i escolta obsessivament un disc que tot just li acaba de regalar una amiga de la universitat, precisament durant la accidentada celebració de la seva onomàstica. Es tracta del treball d’una cantautora totalment desconeguda que viu a Paris i que sembla tenir amb ell alguna estranya connexió perquè les lletres de les cançons semblen inspirar-se en la seva pròpia vida, recollint els seus somnis, il·lusions, fantasies i temors.

Intrigat per l’estrany lligam que l’uneix a aquella cantant i potser amb l’esperança de trobar una ànima bessona, viatja a Paris amb el propòsit de conèixer-la.

A l’arribar a Paris troba un llibre “oblidat” sobre la taula d’un bar. Es tracta d’un antic conte per nens: “El jardí secret” de Frances Hodgson. I comença a rebre enigmàtics missatges d’algú que signa amb el nom de la protagonista del conte i que l’empeny per diferents indrets de Paris a la recerca de l’entrada d’aquell jardí. Durant dies es van manifestant un seguit de “casualitats” que només al final es descobreix que no són tant casuals.

L’autor proposa un viatge nostàlgic per diferents escenaris de Paris, aquells que tots cerquem quan visitem la capital francesa i volem esquivar la “turistada” que fa cua al Louvre o per pujar a la Torre Eiffel. Amb aquest llibre, pots endinsar-te i passejar per diferents Parcs i Barris populars de Paris fins al punt que he recordat el mal de peus que vaig patir durant la meva última visita per culpa d’una mala combinació de sabata inadequada i típica llamborda irregular.

En les seves pàgines trobes també un munt de referències a versos seleccionats de diverses cançons que sonaven molt als anys 80 i que reconec com molt properes. Cites de llibres i poemes d’aquells que descobreixes durant la primera joventut i que sempre recordes amb un somriure de suficiència justificant-te a tu mateix que tot allò formava part de la teva vida quan travessaves “l’edat del pavo”. Sempre és maco mirar una mica enrere i rememorar aquells moment en que una paraula bonica et feia estremir encara que no sempre fos certa.

dissabte, 26 de setembre de 2009

HERE COMES THE SUN

George Harrisson va declarar que va composar aquesta cançó tot passejant amb la guitarra al coll pel jardí de casa de l’Eric Clapton. Pensava que la primavera és realment merescuda per tothom que ha patit un llarg hivern. Ho va fer l’any 1969, un any molt complicat per ell. A les portes de la tardor, 40 anys desprès, em ve de gust recordar-la.

dijous, 17 de setembre de 2009

RELATS CONJUNTS: EL FUMADOR


En el meu malson més recurrent sempre surt un home que fuma. No li puc veure mai la cara perquè el seu barret li cobreix el rostre d’ombres, però intueixo que porta la cara marcada per un mosaic de cicatrius que donen fe d’una vida plena de excessos.

El fum desprèn una olor mentolada, fresca, inclús agradable...., però això no treu que la seva visió em produeixi el pressentiment que alguna cosa molt dolenta està a punt de passar-me.

No sé qui és, què vol, a qui busca o què espera, només sé que la seva presència fa que el cor se’m dispari i tots els meus muscles es posin en tensió; i el meu instint em digui que he de córrer, lluny d’ell i del carreró fosc, humit, estret en el que sempre m’hi trobo i en el que sembla instal.lat aquest home.

Malgrat els meus esforços no puc córrer. No sóc capaç de moure’m de lloc. La suor em regalima front avall fins als ulls, que he de tancar per evitar la coïssor; i quan aconsegueixo tornar-los a obrir, comprovo que els seus ulls em fiten directament entelats pel fum blanc que desprèn el cigarret que penja de la seva boca. I comença a caminar cap a mi. Lentament. Molt lentament.

Els muscles se’m paralitzant, la por em domina i quan començo a obrir la boca per deixar anar el crit que em desperti de cop i em tregui d’aquella situació. L’home somriu i em pregunta. Tens foc?

diumenge, 13 de setembre de 2009

MIL BOCINS

Ja fa temps que conservo el que resta d’una cosa molt valuosa que se’m va trencar.
Era quelcom brillant, lluminós i d’un valor incalculable per mi.
M’agradava tant que sempre m’acompanyava i no podia deixar de jugar-hi.
Omplia tot el meu ésser d’una emoció brutal, intensa, constant...

Només la meva irresponsabilitat va fer que es trenqués
la feia voltejar pels aires, cada vegada més amunt
cada cop amb més força,
cada cop a més velocitat
fins que ja no vaig ser capaç d’entomar-la de nou
i de les mans se’m va escapar.

Va caure a terra i en mil bocins es va trencar.

Vaig escombrar amb paciència tot el que en va quedar.
Amb els ulls negats vaig procurar que no es perdés cap
I els vaig ficar tots en una bossa transparent.
Mai no m’he volgut despendre’m d’aquesta bossa.
La tinc ficada en un calaix de la tauleta de nit.
Ben a mà. Ben present.

Cada dia en un moment o altra la vista se m’hi en va.
I em quedo mirant les restes amb un fort sentiment de culpa.
Si pogués tirar enrera? No l’hagués tret de casa,
No l’hagués forçat, L’hauria tractat amb molta més cura.

Més d’un cop m’he proposat tornar a enganxar aquell trist escampall
Fins i tot he visualitzat com seria tornar-ho a recomposar.
Imagino que potser les juntes no es podrien dissimular
O inclús que potser podria faltar per sempre algun petit trosset.

Però senzillament..... no en soc capaç.




.

dimarts, 8 de setembre de 2009

EL FINAL DE L'ESTIU


Setembre

Tot recomença.
Desprès de la tempesta: la calma
Desprès de les vacances: la feina
Desprès de la eufòria: la tristesa
Desprès de la il.lusió: el desengany
Desprès de la sinceritat: el buit
Desprès de l’error: la conseqüència
Desprès de la decisió: el dubte
Desprès de la por: més por
.

dimecres, 26 d’agost de 2009

LA SOLITUD


“…Els nombres primers són divisibles només per la unitat i per ells mateixos. S’estan al seu lloc en la infinita sèrie de nombres naturals, enclosos igual que tots entre dos més, però un pas més enllà respecte als altres. Són nombres suspectes i solitaris...

... entre els nombres primers n’hi ha alguns que encara són més especials. Els matemàtics els anomenen primers bessons ...: són parelles de nombres primers que estan de costat, més ben dit, quasi de costat, perquè entre ells sempre hi ha un nombre parell que els impedeix tocar-se realment. Nombres com l’11 i el 13, com el 17 i el 19, el 41 i el 43.....”

En Mattia i l’Alice, els dos protagonistes d’aquesta novel·la són així: dos primers bessons. Sols, perduts, inadaptats, apartats de la manera de fer dels altres. Cadascú amb les seves obsessions. Cadascú amb una personal forma de canalitzar la pròpia por: l’Alice a través de l’anorèxia i en Mattia a través d’un trastorn que el porta a autolesionar-se compulsivament.

Cadascú veu en l’altra la seva pròpia solitud, tot intuint que junts estarien bé, prefereixen no renunciar a la pròpia existència construïda a base de por.

Fins al punt que la descoberta per part de l’Alicia de l’error en que es basa la personalitat d’en Mattia fa que no actuï per no destruir a l’altre i en conseqüència, la pròpia solitud.

dimecres, 19 d’agost de 2009

L'ESTIU



Sovint les vacances és temps de fer un pas endavant i deixar enrere tot allò que ens ha acompanyat durant un temps.

Si emigres buscant l’alçada d’un aire més fresc pots arribar a oblidar la xafogor de la gran ciutat.

Si corres muntanya amunt pots deixar de sentir-te atordit pel soroll de la multitud.

Llàstima que això no passi amb els temes pendents.

Per molt alt que pugis o per molt lluny que vagis les decisions pendents et seguiran com la pròpia ombra.

Els dubtes sobre les incertes conseqüències de les decisions ja presses i la incògnita de les que encara esperen torn, aquestes et rondaran .

Les pots deixar aparcades en un racó del cervell
Tapar-les amb una capa d’activitat intensa.
Ofegar el seu reclam amb el crit de l’excitació.
Ensordir el seu so amb cants de noves veus.

Res desapareix. Encara que hi ha l’esperança de que es transformi

L’estiu pot ser un respir: Com el gel al cap d’aquestes dones tapades amb mocadors negres per alleugerir l’asfixia que provoca el sol de migdia al mig d’una glacera.

L’estiu també dóna satisfaccions: Com estar acompanyada pels meus fills al cim d’un 4000. El seu primer 4000 quan encara no han superat la primera infantesa. Tot un privilegi per mi.


dimecres, 29 de juliol de 2009

SUÈCIA


M’ho sembla a mi o tot “lo suec” està de moda?

Fins que ens va colonitzar l’empresa IKEA anomenar “las suecas” ens evocava aquelles pelis casposes dels setanta amb el Landa o el López Vázquez.

Ja fa temps que tenim del tot arrelat el costum d’anar a l’IKEA a buscar mobles barats i “a agafar idees” per “redecorar casa nostra” i de pas berenar alguna cosa diferent a la cafeteria. (Jo vaig descobrir unes galetes amb gust de cafè que m’encanten).

De nena, em mirava la Pipi Calzaslargas amb un punt de desaprovació. Deia que no m’agradava per què estava com un llum i feia coses impossibles, però me la mirava. Ara que he tornat a veure algun capítol amb els meus nens, li trobo totes les gràcies. Ves per on!.

El mateix passa amb el grup ABBA. Mira que li tenia tírria! doncs ara canto amb la meva filla les cançons mirant la peli de la Meryl Streep amb granota vaquera.

L’últim ha estat convertir-me en una incondicional de la versió moderna de la Pipi: la Lisbeth Salander. La que ja sempre serà una coneixença a mig cultivar. He devorat la trilogia Millenium i ja no sabré mai més res de nou d’aquesta noia que odia als homes que no estimen les dones. No sé perquè, però aquest personatge m’ha seduït completament. La seva capacitat de sofriment, de lluita i el seu recte sentit de la justícia ha despertat tota la meva admiració.

És el que passa quan no saps administrar els temps i esgotes tot el que hi ha. M’he quedat amb una sensació de buidor molt gran i friso per saber-ne més. Però això ja és impossible. Mai no sabré res més d’ella i els seus secrets s’han anat a la tomba amb el seu creador.

Ara resulta que el Barça també ha fixat a un super-suec. Ibra.... Ibrahi.....Ibrahimovic que encara ens acostarà més aquest país. No m’estranyaria que Suècia sigui ben aviat un dels principals destins turístics dels catalans.

Bon estiu!
.

dijous, 23 de juliol de 2009

ANETO (3404 mts)


Feia temps que se m'havia ficat al cap que algunes coses no tornarien a ser com abans. Una d'aquestes coses era la possibilitat de fer grans desnivells a muntanya com quan tenia vint anys.
Feia un any que ja volia repetir un dels cims més emblemàtics de les nostres muntanyes: l'ANETO, sostre dels Pirineus, i un dels cims més macos de pujar i .... més durs de baixar. Les obligacions familiars i la meterologia no ho van permetre l'any passat, però el diumenge passat per fi m'he provat a mi mateixa que encara: YES I CAN!

He tornat a tocar la creu de ferro de l’Aneto. Desprès de conduïr des de Barcelona desprès de dinar (perque dissabte encara ens va tocar treballar) vam arribar al parking on s'ha de deixar el cotxe i ....... a dormir. L'endemà. Despertador a les 4'30 per agafar l'autobús a les 5'00h que et deixa al final de la pista.
Frontals encessos i cap amunt, que hi falta gent!
Vam fer els 1.500 mts de desnivell en un temps força acceptable (5 hores) i vam constatar una vegada més que la gelera cada any fa més pena. Aviat no hi quedarà res.
Conseqüencia de l'excursió: només 2 dies de fortes tiretes i un dia més d'encarcarament més discret)

Desprès de 15 anys des de la primera vegada i amb dos embarassos pel mig: està malament que jo ho digui, però........ ENCARA ESTIC EN FORMA. I això em fa sentir genial. Les satisfaccions que dóna pujar a un cim com aquest no tenen comparació amb cap altra cosa.

Això sí la baixada des del Portillón inferior va ser INFERNAL!

I aquest estiu, més muntanya. Ara per SUÏSSA……. a passar fresqueta! encara que els farcellets que ens acostumen a acompanyar en forma de nens no ens permetran fer la cabra com voldriem.
Penjaria la meva foto al cim de l'any 1994 (amb una cara de nena que espanto) i la d'aquest any, per a veure si troveu les 10 diferències......, però desprès de pensar-m'ho una mica, em dic, doncs no penjo només la creu apa! que està al mateix lloc però una mica més enfonsada a les pedres, (enfonsada com jo?), NO GRÀCIES, Que encara puc pujar muntanyes!
.
.

dimecres, 15 de juliol de 2009

ACCIÓ


És dur acceptar que hi ha coses impossibles de transcendir.
Que s’adhereixen per sempre a l’ADN vivencial.
No queden mai enrere, sempre es manifesten
i la seva realitat torna sense descans.

Malgrat això el impuls és el de córrer
Evitant mirar enrere i somiant amb un millor demà
Però és inútil, l’obsessió torna i no et deixa respirar.

Jo que pensava que l’activitat ho era tot....
Però ara sé que no tota acció et dóna vida.
Per què la distància de vegades no t’allunya,
És com voler caminar i no avançar.

Ara observo dintre meu.
La quietud, la pau, la centralitat, el silenci.....
L’essència mateixa de la naturalesa....
És per això que m’aturo i medito.
Encara no he experimentat el silenci....
Tinc encara masses conflictes per resoldre
Tantes coses que perdonar-me....
Però l’he intuït, sé que hi és,
Observo e intento no jutjar, no jutjar-me
Però encara se m’escapa.
Confio en el temps.....

Encara que sé que el temps no sempre posa les coses al seu lloc
però sí que les posa en un altre lloc.


.

dimarts, 7 de juliol de 2009

MÉS ENLLÀ

TOTES LES RESPOSTES ESTAN AL NOSTRE INTERIOR

dissabte, 4 de juliol de 2009

RELATS CONJUNTS: EL CAFÉ DE NIT


El rellotge marcava gairebé un quart d’una de la matinada. A aquelles hores, el local tenia poca afluència. Darrera la barra el cambrer eixugava els gots que acabava de fregar i els col•locava cuidadosament sobre un prestatge de vidre. Damunt les taules de marbre blanc, els gots bruts i les ampolles apurades, guardaven encara el testimoni mut de les confessions que sobre élls s’havien abocat.

Únicament restaven en el local les ànimes més turmentades. Les que s’amagaven dintre dels cors més endurits. Aquells homes, endormiscats sobre els seus colzes, aguantaven el pes de la seva tortuosa ment que removien constantment el passat en busca de l’origen de la seva decadència.

La porta es va obrir. El cambrer va aixecar la vista del got que estava eixugant en aquell moment i va veure entrar a aquell home estrany que li provocava esgarrifances. Vestit de banc, feia poques setmanes que havia escollit el “cafè de nit” per fer l’última copa. Amb pas lleuger i silent com si els peus no li arribessin a tocar el terra, es situava al mig del local, al costat de la taula de billar i feia una lenta i llarga llambregada a l’estança amb les mans enfonsades a les butxaques.

Li agradava aquell local. Li simplificava enormement la seva tasca. Només havia de seure a la mateixa taula que qualsevol dels presents, servir-se un got del mateix que estigués bevent l’escollit aquella nit i brindar a la seva salut.

Aquest moment, sovint sorprenia al parroquià de torn que aixecava uns segons la vista per mirar al nouvingut. Molts d’ells ja endevinaven que passaria a continuació. Reconeixien que havia arribat el moment d’apurar el got, aixecar-se i acompanyar a l’àngel vestit de blanc cap a una altra dimensió.



.

dimecres, 17 de juny de 2009

L'ESTIU JA ÉS AQUÍ

JA SÉ EL QUE EM DIREU, PERÒ QUE VOLEU QUE US DIGUI A MI EM POSSA DE BON ROTLLO!

dimecres, 10 de juny de 2009

LES ELECCIONS I JO


La primera vegada que vaig votar només tenia 14 anys. I com pot ser?
Doncs senzillament perquè la meva mare que votava basant-se únicament en la cara de bona persona que feia el candidat: primer en Suarez, desprès en Felipe, desprès..... (ja no ho sé) va delegar el seu vot en mi.

Ens remuntem al 12 de març de 1986 i la papereta deia: “¿Considera conveniente para España permanecer en la Alianza Atlántica en los términos acordados por el Gobierno de la Nación?” Ehhhh? Ella pobreta no tenia ni punyetera idea de què li parlaven, només sabia que el seu Felipe primer deia que No i desprès (quan ja manava) tocava dir que Sí.

Doncs jo en la meva precoç presa de consciència política vaig simplificar-li el que aquella pregunta significava: Si volia anar a la guerra en ajut d’un altre país de la "Alianza" si aquest es veia atacat per un tercer. I ella que havia nascut en plena guerra, havia patit la postguerra etc etc... Doncs em va deixar votar que No, encara que no era el que el seu “estimat” Felipe deia que s’havia de fer.

Després de joveneta era el que tocava ser per la edat: d’esquerres molt esquerrosses i vermelloses a poder ser catalanes i molt “istes-istes” com deia la cançó dels “Esquirols”.

A la Uni ja vaig veure que això de les sigles no s’ajustava massa amb el que es pretenia defensar i que tot plegat era com un joc en el que tots semblen que s’odien a matar i després tots a sopar plegats. Bé, sí que hi ha algun exaltat, i algú que s'ho creu una mica més però no és el que més corre.

Allà vaig assistir a les que llavors em semblaven “avorridíssimes” classes de Dret Polític que oferia, el que ara em diverteix molt sentir a tantíssimes tertúlies: en Pere Vilanova. Ara Catedràtic, comentarista, artículista, enviat especial d’organismes internacionals, assessor del Ministeri de defensa..... Llavors era un professor més que donava classe en horari de tarda (els bons eren al matí, segons deien...) i quan l'escoltava inevitablement enyorava al seu company de tarima que feia veu de documental de la tele (d'aquells d'animalets): en Cesareo Aguilera de Prat. Aquest sí que donava gust de sentir-lo! Junts havien redactat el que era el nostre manual de la assignatura: “Temes de Ciència Política” i que és el llibre més mal editat que mai he tingut la dissort d’haver de llegir. Barreges, repeticions, incoherències.... Potser per això tinc els conceptes polítics tan mal compaginats!

Desprès he intentat fer els mil i un anàlisi de que passa si votes aquest o aquell o el de més enllà o votes en blanc o que coi cal fer. I la conclusió és que la realitat et demostra que les mil cabrioles impossibles són possibles: pactes anti-natura, acords, jo et dono això i tu allò, jo faig veure que no t’estic amic però desprès voto la teva proposta o jo faig veure que t’estic amic i et clavo la punyalada.....

En fi que tot és una autèntica enganyifa per fer-nos creure que nosaltres som els importants. Què nosaltres decidim, quan la veritat és que vivim immersos en una constant improvisació: Posem el pedaç quan sorgeix el problema i mentre estant que tot continuï igual.

Jo vaig deixar de votar quan vaig ser conscient que voti el que voti, ells guanyen i ells decideixen.
.

divendres, 5 de juny de 2009

HIRÍN




UNA SOLA PARAULA ESTA CANVIANT LA MEVA VIDA:




"HIRÍN"

.


divendres, 22 de maig de 2009

"FET I AMARGAR"


S’explica que una vegada es van reunir en un lloc de la Terra tots els sentiments i qualitats dels humans. Quan l’AVORRIMENT ja havia badallat tres vegades durant la reunió, la BOGERIA, en la seva línea va fer una proposta:

- Anem a jugar a “fet i amagar”!

L’ INTRIGA va aixecar les celles i la CURIOSITAT sense poder-se contenir va preguntar:

- A “fet i amagar”? I com s’hi juga?

La BOGERIA va explicar que ella es taparia els ulls i començaria a contar fins a mil mentre la resta s’amagava i desprès ella hauria de trobar-los a tots.

L’ENTUSIASME va ballar acompanyat de l’EUFÒRIA. La ALEGRÍA va començar a saltar i va convèncer al DUBTE i també a l’APATIA, que no acostumava a bellugar-se per res.

Però no tothom va voler jugar. La VERITAT va escollir no amagar-se perquè sempre l’acabaven trobant. I la SUPERBIA va dir que aquest joc era una tonteria (en el fons hagués volgut que l’idea hagués estat d’ella). La COBARDÍA tampoc volia jugar per que va decidir no arriscar-se.

Un, dos, tres…. la BOGERIA va començar a comptar. La primera en amagar-se va ser la MANDRA que, com sempre, es va deixar caure darrera la primera pedra que va trobar. La FE va pujar al cel, i l’ENVEJA es va amagar darrera de l’ombra del TRIOMF. La GENEROSITAT no trobava lloc ja que cada amagatall que aconseguia el considerava més adequat per un altre i l’hi cedia.. Un llac transparent? ideal per a la BELLESA; el forat d’un tronc? per a la TIMIDESA; el vol d’una papallona? per la VOLUPTUOSITAT una enèrgica ventada? per la LLIBERTAT.

L’EGOISME, va trobar un lloc molt bo ventilat i còmode només per éll. La MENTIDA es va amagar al fons del mar i la PASIÓ i el DESSIG al cràter d’un volcà. L’OBLIT … no me’n recordo on es va amagar però no és important.

Quan la BOGERIA va arribar al número 999, l’AMOR encara no havia trobat el seu lloc; tot estava ocupat fins que va veure un roser i allà es va amagar.

La BOGERIA va acabar de comptar i va començar a buscar. La primera en aparèixer va ser la MANDRA, només a tres passos d’una pedra. Després va sentir a la FE, discutint amb Déu en el cel. Desprès va trobar a la PASIÓ al DESSIG, l’ENVEJA i el TRIOMF. A l’ EGOÍSME no va ser necessari buscar-lo va sortir ell solet de dintre d’un vesper.

De tant jugar la BOGERIA va tenir set i a l’acostar-se al llac va descobrir a la BELLESA. Amb el DUBTE ho va tenir més fàcil perquè el va trobar assegut en un tronc sense decidir on amagar-se. També va trobar al TALENT, a l’ ANGUSTIA, en un fosc pou; a la MENTIDA, i a l’OBLIT que ja no recordava a què estaven jugant.

Només l’AMOR no apareixia. La BOGERIA el va buscar per tot arreu i quan ja estava a punt de donar-se per vençuda va veure el roser. S’hi va acostar amb tanta força que va esgarrapar els ulls de l’AMOR amb les espines de les roses. La BOGERIA no sabia què fer per disculpar-se va plorar, va pregar, va suplicar, i va demanar perdó i per compensar-lo d’alguna manera li va prometre que seria la seva guia fins que tornés a veure de nou.

L’AMOR va recuperar la vista, però des d’aquell dia i sense saber perquè hi ha moments que no hi veu.

Des de llavors quan l’AMOR es torna cec, la BOGERIA l’acompanya.

Traducció i adaptació d'un conte del llibre "Aplicate el cuento" de Jaume Soler i M. Mercè Conangla


dimecres, 20 de maig de 2009

EMOCIONS




- Mestre què són les emocions?

El mestre es va quedar mirant llargament al seu alumne que amb el cap cot s’observava les puntes dels peus esperant la resposta.

- Tu que creus que són, jove aprenent? -El noi sense pensar-s’ho gaire va cridar empès per l’eufòria: -És tot allò que ens fa sentir vius!

El mestre se’l va mirar de reüll i va somriure. Va endevinar que el seu jove deixeble estava enamorat.

Mirant cap al infinit va respondre:

- “ Tu ja saps que tot home en el fons del seu ésser només anhela ser feliç. També saps que el que fa feliç a una persona no té per que ser el mateix que fa feliç a una altra.

El rei conqueridor se sent satisfet veient l’extensió del seu regnat, en canvi el rei bondadós és feliç governant la seva gent amb justícia. Això dependrà de com sigui el interior de cada rei.

Dintre de cadascú de nosaltres viu un personatge que s’ha format a través de com hem viscut i com hem estat tractats durant tota la nostra existència.

En un món ideal, trobaríem aquella persona que des del naixement sempre ha estat tractat únicament amb amor i dintre d’ella ha crescut un personatge que se sent segur de qui és, que no es considera víctima de res ni de ningú, que disfruta de tot el que li dóna la vida, que s’expressa lliurement i accepta d’on bé i que tracta a tots els éssers com a amics. Aquesta persona és feliç i accepta tot el que li ve des de l’equanimitat. Sense grans alegries ni grans tristeses.

Però el món en que vivim fa que trobem persones que no han estat tractades així i per això la gent crea personatges insegurs, víctimes, agressors.....I per tant, pot ser que davant, per exemple de la inseguretat, algú adopti el rol de persona apocada que vol sempre passar desapercebuda o pel contrari el rol de persona que amb agressivitat intenta contrarestar la seva inseguretat.

Les emocions ens avisen que alguna cosa de l’exterior va en contra del personatge que nosaltres mateixos hem creat. Davant un fet puntual se’ns dispara una emoció que ens diu: Ei tu! que aquest fet farà que el teu personatge perilli i llavors tu actues per contrarestar-lo.

És per això que viure en un món que fa que se’ns desbordin les emocions està molt lluny de la felicitat. La felicitat només la troba l’home equilibrat. Aquell que viu el més a prop possible de les qualitats que hem dit que rep la persona del món ideal.

Per tant jove amic deixa’t de fortes passions i troba la pau en l’equanimitat”.



.

dijous, 14 de maig de 2009

ANTONIO VEGA




Avui estic trista. Entre d'altres raons perque ha mort l’Antonio Vega.

Aquell “noi fràgil” com he sentit a tothom que li deia és una de les cares i veus de la meva adolescència.
El seu bell rostre que va anant destruint les drogues, la malaltia, la depressió....
Les seves cançons, les seves lletres van omplir les meves tardes de llàgrimes i soledat. Recordant “la chica de ayer” o “la lucha de gigantes” que he cridat al vent tantíssimes vegades.

Avui em quedo amb “Háblame a los ojos”

Dí por qué no me puedes mirar……..

i amb la dedicatoria que em va fer en un CD fa 15 anys.

“CUALQUIER MIRADA ENTRE TU Y YO ES UN TESORO GUARDALA COMO YO LO HARE”



dissabte, 9 de maig de 2009

TETRIS




Quan fa un temps estava totalment enganxada al Tetris ho feia amb tota seguretat per tenir la ment ocupada en una ximpleria que m’allunyés de les meves “cabòries”. Desprès quan el vaig posar aquí al marge, ho vaig fer per tenir-ho a mà per si ho necessitava i la veritat es que fa moltíssim que no hi perdo el temps amb això.

Ara m’he adonat que és una gran metàfora de com funciono per dintre. Comença a baixar un pensament, una emoció, un sentiment .... El reconec. O no. El començo a girar cap a un costat, cap a l’altre. El tombo. El giro. Cap a la dreta. Cap a l’esquerra. L’encaro, l’accelero, o simplement el deixo caure fins el lloc on encaixa perfectament. I quan està alineat amb els demés pensaments, emocions o sentiments, simplement desapareix.

El problema bé quan el ritme d’aparició d’aquestes figuretes, s’accelera i s’accelera i aleshores no dones l’abast en col.locar cada cosa al seu lloc. I llavors hi ha el perill que t’equivoquis que et confonguis i hi posis una emoció on hauria d’anar un pensament o una fantasia o a l’inrevés i llavors el teu cap s’omple i s’omple fins que es col.lapse. Llavors no tens un altre remei que tornar a començar una altra partida i intentar fer-ho millor. Hi ha una avantatge: de l’experiència se n’aprèn.

Començo partida nova.

dimecres, 6 de maig de 2009

RELATS CONJUNTS: GUERRERS DE TERRACOTA


Una munió de persones desplaçant-se cada dia per la ciutat d’un lloc a l’altre.

Porten el rictus contret. Llavis fermament tancats, amb ràbia. Els ulls, malgrat es mantenen oberts, buits d’expressió com si els faltés la vida. Com si estiguessin morts. Sense il.lusió, sense vida. I el pitjor de tot, els seus cors durs com pedres que fan que tot el seu ésser també esdevingui fang.

Exercits de persones amb cor de pedra i cos de fang. Sense ideals, sense moral, sense amor, sense ambició. Totalment sotmesos al devenir dels temps. A l’status quo establert al que estan rendits i resignats. I al que només saben respondre amb fredor i indiferència.

Els manca una il.lusió de que un nou món és possible. Una nova societat més oberta i sincera. Menys individual i materialista. Ens manca algú que pugui plantar una llavor d’esperança abans que el fang també es torni pedra. Ens torni homes de pedra.
.

dilluns, 4 de maig de 2009

COL.LECCIONISTA DE TRESORS


Il·luminat per la llum d’una foguera
En una calorosa nit d’estiu
entremig de la sorra
i vaig trobar un petit tresor.
De valor incalculable
que increïblement ningú abans havia recollit
Segur que m’esperava a mi?
El vaig agafar i me’l vaig apropar.
I la seva llum em va encegar il·luminant-t’ho tot
el camí, la vida, l’ànima, el cos
i el vaig guardar dintre del meu cor.
El meu tresor té naturalesa solida
propietats immutables. Impertorbable, immillorable
Segur com el diamant i permanent com l’or
Al cor el vaig guardar i allà es va quedar
Protegit i de vegades oblidat
Però malgrat tot resplendent i radiant
Fins que entomes un nou tresor
Que també enlluerna i et fa palpitar
I em sento tant afortunada
d’haver-me convertit
En col·leccionista de tresors.


.

dijous, 23 d’abril de 2009

CRONICA DE SANT JORDI


El dia de Sant Jordi és per mi un dia enormement especial, fins al punt que quan tinc un bon dia acostumo a dir que tinc un dia Sant Jordi. És una festa que d’alguna manera la gent ha fet seva, més encara que qualsevol altra festivitat de les de vermell en el calendari.

D’acord que per alguns se està fent molt comercial. Un èxit dels interessos de les editorials que han aconseguit que per un dia molta gent consumeixi el que serà el seu únic article “cultural” de l’any. Però crec que és molt esperançador que tantíssima gent es mobilitzi per un llibre o per una rosa i no pas pel futbol, per posar un exemple.

No sóc gens fetitxista. No sóc de les que va a la recerca de la firma de cap mediàtic pel fet de ser-ho. Però confesso que en els últims anys he anat a trobar a algun autor amb l’excusa que em firmi un llibre, per poder acostar-me, encara que sigui per un moment, a la persona que hi ha darrera de les paraules que m’han remogut per dintre....

L’any passat vaig anar a trobar a l’Elisabet Pedrosa, per a que em firmés el seu “Criatures d’un altre planeta” del que ja us vaig parlar en el seu moment.

Avui he anat a buscar a dos autors. Primer al meu admirat Gaspar Hernández, que crec que ha escrit un llibre que farà molt de bé. (Aviat penjaré la meva pròpia crítica, encara que ja us aviso que serà molt parcial). Jo ja tinc “El silenci” des de fa setmanes, i fins i tot ja vaig anar a veure al Gaspar a la ràdio per parlar sobre el llibre. Però avui el volia regalar, i volia personalitzar-lo per fer-ho encara més especial, tant especial com és per mi la persona a la que va destinat.

A la tarda, m’ha fet moltíssima il·lusió anar a saludar al que sempre he qualificat “de mestre, savi i més” en aquest bloc. El lleixeixo fidelment des de fa més o menys un any. Salarino és un bloc al que vaig a aprendre i a gaudir a parts iguals. Els seus escrits sobre anécdotes de la seva vida com a professor de primària són senzillament deliciosos. Per mi va ser tota una sorpresa comprovar que tenia tant bon veure quan vaig escoltar l’entrevista que li van fer a la tele. Jo pensava que era un senyor granadet, segurament condicionada per la foto que havia abans al seu perfil dels dos "iaios" del palc dels Teleñecos. El seu llibre “El club de les malas madres” em va ni com anell al dit.

Per variar una mica m'he firat l'últim disc de la Rosana, que transpira optimisme per totes bandes . Una mostra:
.
"Quiero decir que voy sin armaduras
que sigo aquí por si te quedan dudas
que digo siempre lo que siento
que saco fuera lo que llevo dentro y....

Y sé, que es mucha insensatez
Ir sin trampa ni doblez
Pero es claro, lo que hay es lo que ves
Tú vas de duro, del lado oscuro
Yo prefiero el corazón desnudo

Si no te gusto ya lo siento
Soy un desastre pero no me invento"

divendres, 17 d’abril de 2009

DILEMA MORAL


Durant mesos he anat arrossegant un dilema moral que em neguitejava i que per fi m’he atrevit a solucionar. Resulta que em relacionava per internet i a la vida real amb una persona que desconeixia la meva "doble personalitat". No sabia que era la mateixa persona (o algú molt proper). Al bloc era jo i a la vida real el mateix jo, amb cuirassa protectora.

Jo pensava que no era honest que aquesta persona no ho sabés, vés a saber per què, potser per que algun dia podria escriure alguna cosa a una desconeguda que si hagués sabut que en realitat no ho era no hagués compartit.

Ara sé del cert que tot el que vulgui compartir amb la plugim també ho estarà compartint amb la seva companya de tallats.

Darrerament he après que dintre del nostre cos hi ha 7 punts d’energia que anomenen (xacres) i que un d’ells, el cinquè, que localitzen a la zona del coll, afecta a tot allò que està relacionat amb la capacitat d’expressió, amb com ens comuniquem amb els altres, com compartim pensaments, emocions, sentiments, neguits, il·lusions, amor....

De mica en mica aprenc a expressar-me i el que és millor a que això no em produeixi inseguretat ni por. Malgrat que avui tingui mal de coll.



.

dijous, 16 d’abril de 2009

Bellesa interior


"L'humorista i escriptor americà Sam Levenson va ser preguntat un cop per la seva neta adolescent quins eren els secrets de la bellesa. La seva resposta va ser la següent:

Els cinc millors consells que conec no són gens cars:

1. Per tenir uns llavis atractius, pronuncia paraules amables.

2. Perquè els teus ulls siguin encantadors busca el millor de les persones.

3. Si vols tenir una figura esvelta comparteix el teu menjar amb els que passen gana

4. Per tenir uns cabells bonics, deixa que un nen els acaroni un cop al dia.

5. Per tenir gràcia natural camina amb el convenciment que mai caminaràs sola"
.

dijous, 19 de març de 2009


Quan la meva filla voleia un dels seus ninos de peluix, ho fa perque està contenta.
Riu mentre segueix amb la mirada com puja, fa giragonses cap a un costat i cap a l’altre, i desprès el recull amb les dues mans.
Jo també he après a fer voleiar:
Les pautes de comportament que tant de mal m’han fet.
La inseguretat,
La por de no sentir-se prou valuós.
El sentiment de víctima que esclavitza
També el maltractador que absorbeix a qui més estima.
Faig voleiar la por a arriscar-se.
Faig voleiar l’odi.
Faig voleiar el silenci.
Faig voleiar el sentiment de culpa d’un passat llunyà i proper.
I surto disparada cap amunt i sé que no cauré.
No tornaré a caure. MAI MÉS.

dimecres, 18 de març de 2009

COLOR ESPERANZA

SABER QUE SE PUEDE.....PINTARSE LA CARA COLOR ESPERANZA