El dia de Sant Jordi és per mi un dia enormement especial, fins al punt que quan tinc un bon dia acostumo a dir que tinc un dia Sant Jordi. És una festa que d’alguna manera la gent ha fet seva, més encara que qualsevol altra festivitat de les de vermell en el calendari.
D’acord que per alguns se està fent molt comercial. Un èxit dels interessos de les editorials que han aconseguit que per un dia molta gent consumeixi el que serà el seu únic article “cultural” de l’any. Però crec que és molt esperançador que tantíssima gent es mobilitzi per un llibre o per una rosa i no pas pel futbol, per posar un exemple.
No sóc gens fetitxista. No sóc de les que va a la recerca de la firma de cap mediàtic pel fet de ser-ho. Però confesso que en els últims anys he anat a trobar a algun autor amb l’excusa que em firmi un llibre, per poder acostar-me, encara que sigui per un moment, a la persona que hi ha darrera de les paraules que m’han remogut per dintre....
L’any passat vaig anar a trobar a l’Elisabet Pedrosa, per a que em firmés el seu “Criatures d’un altre planeta” del que ja us vaig parlar en el seu moment.
Avui he anat a buscar a dos autors. Primer al meu admirat Gaspar Hernández, que crec que ha escrit un llibre que farà molt de bé. (Aviat penjaré la meva pròpia crítica, encara que ja us aviso que serà molt parcial). Jo ja tinc “El silenci” des de fa setmanes, i fins i tot ja vaig anar a veure al Gaspar a la ràdio per parlar sobre el llibre. Però avui el volia regalar, i volia personalitzar-lo per fer-ho encara més especial, tant especial com és per mi la persona a la que va destinat.
A la tarda, m’ha fet moltíssima il·lusió anar a saludar al que sempre he qualificat “de mestre, savi i més” en aquest bloc. El lleixeixo fidelment des de fa més o menys un any. Salarino és un bloc al que vaig a aprendre i a gaudir a parts iguals. Els seus escrits sobre anécdotes de la seva vida com a professor de primària són senzillament deliciosos. Per mi va ser tota una sorpresa comprovar que tenia tant bon veure quan vaig escoltar l’entrevista que li van fer a la tele. Jo pensava que era un senyor granadet, segurament condicionada per la foto que havia abans al seu perfil dels dos "iaios" del palc dels Teleñecos. El seu llibre “El club de les malas madres” em va ni com anell al dit.
Per variar una mica m'he firat l'últim disc de la Rosana, que transpira optimisme per totes bandes . Una mostra:
D’acord que per alguns se està fent molt comercial. Un èxit dels interessos de les editorials que han aconseguit que per un dia molta gent consumeixi el que serà el seu únic article “cultural” de l’any. Però crec que és molt esperançador que tantíssima gent es mobilitzi per un llibre o per una rosa i no pas pel futbol, per posar un exemple.
No sóc gens fetitxista. No sóc de les que va a la recerca de la firma de cap mediàtic pel fet de ser-ho. Però confesso que en els últims anys he anat a trobar a algun autor amb l’excusa que em firmi un llibre, per poder acostar-me, encara que sigui per un moment, a la persona que hi ha darrera de les paraules que m’han remogut per dintre....
L’any passat vaig anar a trobar a l’Elisabet Pedrosa, per a que em firmés el seu “Criatures d’un altre planeta” del que ja us vaig parlar en el seu moment.
Avui he anat a buscar a dos autors. Primer al meu admirat Gaspar Hernández, que crec que ha escrit un llibre que farà molt de bé. (Aviat penjaré la meva pròpia crítica, encara que ja us aviso que serà molt parcial). Jo ja tinc “El silenci” des de fa setmanes, i fins i tot ja vaig anar a veure al Gaspar a la ràdio per parlar sobre el llibre. Però avui el volia regalar, i volia personalitzar-lo per fer-ho encara més especial, tant especial com és per mi la persona a la que va destinat.
A la tarda, m’ha fet moltíssima il·lusió anar a saludar al que sempre he qualificat “de mestre, savi i més” en aquest bloc. El lleixeixo fidelment des de fa més o menys un any. Salarino és un bloc al que vaig a aprendre i a gaudir a parts iguals. Els seus escrits sobre anécdotes de la seva vida com a professor de primària són senzillament deliciosos. Per mi va ser tota una sorpresa comprovar que tenia tant bon veure quan vaig escoltar l’entrevista que li van fer a la tele. Jo pensava que era un senyor granadet, segurament condicionada per la foto que havia abans al seu perfil dels dos "iaios" del palc dels Teleñecos. El seu llibre “El club de les malas madres” em va ni com anell al dit.
Per variar una mica m'he firat l'últim disc de la Rosana, que transpira optimisme per totes bandes . Una mostra:
.
"Quiero decir que voy sin armaduras
que sigo aquí por si te quedan dudas
que digo siempre lo que siento
que saco fuera lo que llevo dentro y....
Y sé, que es mucha insensatez
Ir sin trampa ni doblez
Pero es claro, lo que hay es lo que ves
Tú vas de duro, del lado oscuro
Yo prefiero el corazón desnudo
Si no te gusto ya lo siento
Soy un desastre pero no me invento"
