dimecres, 30 d’abril del 2008

Cafè

La podies veure dos cops per setmana en aquell cafè de Gràcia del carrer Gran. Asseguda tota sola davant d’un tallat en un gotet de vidre que es refredava lentament sobre la taula petita i rodona amb sobre de marbre. Deixava passar la tarda llegint un misteriós llibre sempre forrat amb paper d’embalatge per no donar pistes sobre els seus gustos, sobre els seus anhels. De vegades també escrivia en una petita llibreta amb espiral a la part superior per no molestar a l’hora d’escriure. Ho feia de presa. Passava un full darrera l’altre donant a entendre que la llibreta era massa petita o la seva necessitat d’expressió massa gran.

De vegades també feia les dues coses. Copiava paràgrafs de l’anònim llibre en la seva llibreta. Quin deu ser aquell llibre? Què deu escriure? Per què deixa passar el temps en aquell café? Què o a qui espera?

diumenge, 20 d’abril del 2008

ELISABET

Suposo que són varis els motius que van impulsar a la Elisabet Pedrosa a escriure “Criatures d’un altre planeta”. En primer lloc, i el fonamental, donar a conèixer la malaltia que afecta a la seva filla. En segon lloc, el llibre, amb tota seguretat, li ha servit per canalitzar les seves emocions i donar sortida a tot aquell dolor que el diagnòstic i la posterior impotència de no poder fer res li va provocar. I en tercer lloc, i el principal motiu pel qual li estic tan agraïda és que ha escrit un llibre d’aquells anomenats d’autoajuda , que malgrat la mala premsa que tenen (per mi injustificada), certifico que és del tot eficaç. Em costa moltíssim poder transmetre fins a quin punt m’he sentit identificada amb la Elisabet. Jo no estic, ni molt menys, en la mateixa situació objectiva que ella, però si que puc assegurar que he sentit moltes de les coses que ella a estat capaç d’expressar i com a través de la seva evolució emocional renovo forces per poder continuar endavant. Si ella en la seva condició les ha trobat, jo que sento el mateix també ho puc fer.

Hi ha paràgraf sencers que puc subscriure totalment:

“Es curiós que sigui a través de les paraules d’algú altre que descobreixis les virtuts del teu fill, un fill al qual tu sovint, massa sovint, només li veus el que no ha fet bé o que podria millorar. Que dur, ser així; jo sóc així. I descobreixo les virtuts dels que m’acompanyen en el viatge de la vida a través d’un mirall extern. Potser ens passa a tots, que fixem els ulls en el defecte en lloc de la virtut. Potser també va ser així quan jo era petita. Potser van penalitzar massa els defectes –tots en tenim i precisament ens fa humans i diversos- i van enaltir excessivament no ja la virtut sinó la fantasia de la perfecció”.

“Jo, que esperava que el món canviés –el món, perquè jo era posseïdora de la raó, de la meva raó- i que mentre esperava no feia ni un minúscul canvi. Esperava que el món canviés per ser feliç. I el que he descobert és que si no començava canviant jo, el món no ho faria. És a partir del moment en què he començat a canviar, que els canvis positius han contagiat la gent més propera.”

“ ¿Voleu saber un altre dels meus problemes? Jutjo a tort i a dret. Crec que ho fem tots, però en això potser també m’equivoco. Deu partir del convenciment que un té la raó i la fa caure implacable sobre les coses i les persones. ¿Sabeu què passa quan descobreixes que t’equivoques? Tu, que eres perfecte o que aspiraves, amb un desig angoixant, arribar a la perfecció –la teva totalitària perfecció- ...Ai, quanta angoixa he arrossegat durant anys. “

I la identificació total, ha vingut quan he llegit entre les seves pàgines que ella també havia passat per la mateixa obsessió que jo, i per tant no és tant estrany que molts dels processos emocionals que faig estiguin tant i tant propers.

Gràcies Elisabet.

dimecres, 16 d’abril del 2008

GRÀCIES

"Acabo de llegir el fragment que, amb el permís de la psìcòloga Cristina Llagostera, copio tot seguit perquè explica molt bé el sentit que té el mar per a mi , per a la Gina, per a les nostres vides:

"nuestra vida es como el mar. Hay días de calma absoluta, en los que el agua hace de espejo. Días de suave oleaje que permiten manejar la embarcación al ritmo del mar. Y otros de marejada o incluso tempestad en los que se lucha por mantenerse a flote y se corre peligro de naufragio. En muchos momentos de la vida el viento sopla a favor, pero sabemos que en qualquier instante puede sorprender un cambio que hará tambalear la estabilidad. La existencia es un mar de posibilidades, immenso e inagotable, en el que uno tiene que encontrar su propio rumbo." "

Elisabet Pedrosa "Criatures d'un altre planeta"

dissabte, 12 d’abril del 2008

GINA


Feia dies que volia parlar del llibre que estic llegint en aquest moment “CRIATURES D’UN ALTRE PLANETA” de la periodista Elisabet Pedrosa i mare de la Gina una preciosa nena de 5 anys.

Ho explica tot molt millor la Silvia Soler a la contraportada de l'Avui d'avui que per una setmana ha donat vacances a la meva estimadíssima Ília, per això em remeto a ella.
http://paper.avui.cat/article/ultima/122806/parlem/la/gina.html

Només vull afegir que l’impuls que em va portar a comprar aquest llibre desprès d’escoltar un parell d’entrevistes de la Elisabet a la radio és la voluntat de conèixer com s’ho fa una mare en la seva situació quan la vida li posa davant d'una prova tan dura.

La sinceritat del llibre és directa i esmolada i la fortalesa d’aquesta mare és tan enorme que no puc fer res més que admirar-me i aprendre del seu exemple. És tota una lliçó del que no pots fer mai: resignar-te i del que cal fer si vols tirar endavant:
"...coi de crueltat d'aquesta puta malaltia!. Com pot ser que algú s'ho prengui amb filosofia, amb resignació! Quina crueltat per a ella, per a mi.
I atenció, perquè això no implica de cap manera -com em van dir en una ocasió- que jo sigui i estigui amargada. Quins nassos! Res més lluny de la veritat. Però les coses són com són, i fer veure que la malaltia de la Gina és la loteria o una benedicció seria una autèntica animalada. I prou, així de contundent ho sento i ho expresso. "

Envejo el seu ànim i força per entomar el regal enverinat que la vida li ha donat i com és capaç de destriar el dolor de tot l’amor que dóna i rep de la seva “criatura”.

Un petó Elisabet. Un petó Gina

Bon dia

Aquest matí m’he posat la radio i he ensopegat amb una d’aquelles cançons tan i tan ensucrades que escoltava allà en els anys 80 quan era tota una “teenager”. Era una cançó d’aquelles en la que es descriu la vida d’una noia que no coneix l’amor, que somia amb que un dia apareixerà el seu príncep blau que l’arrencarà de la seva obscura habitació i de les seves llargues nit sense dormir. M’he posat a cantar-la a “gritopelao” amb els auriculars posats com acostumava a fer en aquella època. I m’he sentit bé.

divendres, 11 d’abril del 2008

Ésser viu

Tot ésser viu: neix, creix, es reprodueix i mor. Jo ja he fet els tres primers.

DUES CITES

“ … Escoltava en una emissora de ràdio que el problema no és que la societat ens exigeixi ser bones professionals, bones mares i infermeres, i bones parelles, sinó que el problema és l’autoexigència de les pròpies dones, que volem demostrar que som capaces de tot en qualsevol àmbit i que no sabem posar límits de manera rotunda a les nostre plurifuncions.” Elisabet Pedrosa “Criatures d’un altre planeta” Ed. La Magrana.



“…Potser el canvi demanarà per part nostra una bona dosi d’esforços sostinguts i de creixement, però tots podem aprendre a trobar valors en nosaltres mateixos si ens mantenim exposats a l’acceptació, podem deposar el jutge tirà que potser portem dins nostre; i, si no ens veiem amb cor de fer-ho sols, podem demanar ajuda”. “El nen feliç” . Dorothy Corkille Briggs. Ed. Gedisa.


La teoria ja la conec.... però la pràctica.....

dimarts, 8 d’abril del 2008

Per no sortir corrents

Com se suposa que he de tenir els nervis quan el meu fill s’empipa com una mona quan no li surten les operacions dels deures?. Quan es tanca en banda dient que és molt difícil que no ho entén i que mai ho aprendrà.

Jo li intento explicar, (jo no soc professora i no és la meva funció) però malgrat tot li intento resoldre els dubtes per a que no s’encalli o tingui excusa per no continuar, però la seva aptitud és tan dolenta!. Busca constantment l’enfrontament amb mi . No té interès, he provat totes les tàctiques, no serveix de res explicar-li que ha de ser una mena de guerrer Jedy i que no ha de deixar-se vèncer davant les dificultats. Tampoc serveix dir-li que tots tenim dubtes i que mai surten les coses a la primera i que hem de continuant intentant-ho. Que ha d’aprendre per sentir-se millor i pel seu propi benestar. Ni el raonament, ni el sentiment, ni el càstig, ni el premi, ni el joc em serveix i jo no tinc més PACIÈNCIA.

Jo ja entén que porta tot el dia al col.legi i que arriba a casa i ha de continuar fent deures i un esforç mental continuat tenint en compte que estic davant un nen que no ha estat diagnosticat de Transtorn d’Atenció però que presenta molts dels símptomes i va a teràpia per això per a que li ajudin. Què té tots els mitjans al seu abast, que segons els professors i psicòlegs no té problemes de capacitat si no que només és un nen que es despista moltíssim i es distreu constantment per anar-se al seu món. Em costa tant portar el dia a dia.. I per acabar-ho d’arreglar l’altre fill més petit reclama l’atenció queixant-se de dolor de panxa, de cap, d’orella del que sigui quan sé positivament que no té res. De vegades tindria ganes de engegar-ho tot i sortir corrents.

dimarts, 1 d’abril del 2008

Mafalda, lectures i "fet i amagat"


Ja fa molts anys vaig descobrir la Mafalda. Sí, aquella nena setciències, contestona, amant de la ecologia, de la pau, amiga dels seus amics, i enemiga declarada de la sopa.

Feia primer de carrera i en les meves visites a l’Abacus per comprar material, vaig trobar els llibrets petits de coloraines que en quatre o cinc viatges vaig acabar adquirint de la freqüentada cooperativa.

Me’ls llegia una i una altra vegada col·locant les vinyetes a sobre de les pàgines del llibre de dret de torn obert pel mig, sota el flexo negre de bombeta blava que deien que anava millor per la vista.

Quan entrava algú a l’habitació ràpidament, posava un paperot qualsevol a sobre i feia veure que estudiava. Això és un costum que m’ha quedat des de petita per que sempre m’havia d’amagar per llegir.

I això perquè? molt senzill. Per que era nena. I això què té a veure us podreu preguntar? Tot. Per que a casa meva si eres nena, i no estaves estudiant, estaves obligada a fer una cosa que sempre m’ha fet molta ràbia “ajudar a casa”.

Això “d’ajudar” volia dir que havia de deixar altres activitats més atractives per mi, com podia ser llegir per plaer, tocar la guitarra, escriure, fer trencaclosques o burilles si em venia de gust i agafar una escombra, un drap o qualsevol altra cosa que la meva mare cregués oportú i utilitzar-lo de la manera que ella m’indicava. (si almenys m’hagués dit que l’havia d’ajudar a la cuina, ara en sabria més)

Aquest vici d’amagar-me, l’he tornat a retrobar per culpa d’aquest i de l’altre blog que mantinc. Estic totalment enganxada, entro, surto, faig clic aquí, allà, més enllà, etc, fins i tot a la feina, cosa que evidentment se’m ressenteix. Així vaig saltant d’un lloc a l’altre i quan sento que algú s’acosta minimitzo i se m’obra el Contaplus. Sort que en teoria no tinc “jefes” però m’amago igual per que s’ha de donar exemple. De tota manera, aquestes febrades tampoc em duran gaire.