divendres, 25 de juliol del 2008
NO PUC DEIXAR DE MIRAR-TE
Avui vull celebrar que ja sé penjar videos del you tube gracies al super bloc de laeulalia la "tuneadora" de menta fresca, i ho vull fer amb tota una declaració d'amor.
dimarts, 22 de juliol del 2008
ANONIMAT
Quan vaig encetar aquest bloc no tenia clar si volia que fos o no anònim. Tenia clar que no posaria d’entrada el meu nom i cognom però si que posaria referències més o menys explícites del que faig, que sento, per on em moc, què visito i quins són els meus interessos. Volia parlar amb tota llibertat de quin és el meu barri, el col.legi dels meus nens, les associacions a les que pertanyo, les relacions personals, familiars i professionals que mantinc....... fins allà on cregués convenient a cada moment.
També havia pensat que informaria a determinades persones que tenia un bloc i fer-ho servir per comunicar-me amb elles i així complementar la necessitat que tinc que em coneguin millor, i si així ho volen, em pugin acceptar “amb més coneixement de causa”. Què voleu que us digui sóc així de retorçada i insegura.
També volia que fos un bloc terapèutic. Forma part de tota teràpia la comunicació constant sobre tot amb un mateix. És per això que m’havien aconsellat que portés sempre una llibreta a sobre on abocar tot allò que em passava pel cap. És un recurs que recomanen fer però que a mi em costava molt.
Al començament quan escrius en aquesta llibreta, sempre és el mateix: voltes i més voltes a la mateixa obsessió. És el que diuen el símptoma. Desprès et diuen que has d’explorar les teves emocions, els teus sentiments la teva història i els valors que has heredat, per que tot això és bàsic per entendre la pròpia manera de funcionar.
En aquell moment jo pensava: -quina mandra i quines ganes de remoure el passat. Em preguntava: -Quin sentit té que pensis en tot allò que t’ha passat si ja no té solució?. I intentes buscar la connexió entre l’esdeveniment negatiu del passat i la manifestació emocional conflictiva del present. Se suposa que estàs buscant l’arrel d’un problema que es manifesta en el present i et diuen que necessàriament està en el teu passat. Això m’ha costat moltíssim de veure-ho però és una autèntica evidència. I no té per què ser coses molt i molt dolentes, però sí que és important identificar-les per veure de quina manera i quin tractament li hem donat.
A més aquest espai no només em serveix per expressar el que necessito treure sinó també per opinar d’altres coses per que sí, per que em ve de gust fer-ho.
Tenia molt clar que també hi havia un grau d’intimitat que per res del món faria públic, el problema va sorgir quan el meu concepte d’intimitat no coincidia amb el de la persona que tinc més a prop i per tant hi han certes coses que voldria expressar i que per respecte i sobre tot amor a ell no puc exterioritzar d’aquesta manera.
He aquí l’explicació del meu anonimat que en part no és totalment voluntari.
També havia pensat que informaria a determinades persones que tenia un bloc i fer-ho servir per comunicar-me amb elles i així complementar la necessitat que tinc que em coneguin millor, i si així ho volen, em pugin acceptar “amb més coneixement de causa”. Què voleu que us digui sóc així de retorçada i insegura.
També volia que fos un bloc terapèutic. Forma part de tota teràpia la comunicació constant sobre tot amb un mateix. És per això que m’havien aconsellat que portés sempre una llibreta a sobre on abocar tot allò que em passava pel cap. És un recurs que recomanen fer però que a mi em costava molt.
Al començament quan escrius en aquesta llibreta, sempre és el mateix: voltes i més voltes a la mateixa obsessió. És el que diuen el símptoma. Desprès et diuen que has d’explorar les teves emocions, els teus sentiments la teva història i els valors que has heredat, per que tot això és bàsic per entendre la pròpia manera de funcionar.
En aquell moment jo pensava: -quina mandra i quines ganes de remoure el passat. Em preguntava: -Quin sentit té que pensis en tot allò que t’ha passat si ja no té solució?. I intentes buscar la connexió entre l’esdeveniment negatiu del passat i la manifestació emocional conflictiva del present. Se suposa que estàs buscant l’arrel d’un problema que es manifesta en el present i et diuen que necessàriament està en el teu passat. Això m’ha costat moltíssim de veure-ho però és una autèntica evidència. I no té per què ser coses molt i molt dolentes, però sí que és important identificar-les per veure de quina manera i quin tractament li hem donat.
A més aquest espai no només em serveix per expressar el que necessito treure sinó també per opinar d’altres coses per que sí, per que em ve de gust fer-ho.
Tenia molt clar que també hi havia un grau d’intimitat que per res del món faria públic, el problema va sorgir quan el meu concepte d’intimitat no coincidia amb el de la persona que tinc més a prop i per tant hi han certes coses que voldria expressar i que per respecte i sobre tot amor a ell no puc exterioritzar d’aquesta manera.
He aquí l’explicació del meu anonimat que en part no és totalment voluntari.
dilluns, 21 de juliol del 2008
L'ANTONI
Tot va començar fa 14 anys.
Mentiria si digués que vaig ser-hi des del primer moment
Tampoc seria veritat si digués que sempre li he estat fidel.
El que sí és veritat és que fa uns mesos, de la seva mà, vaig començar a aprendre.
Només podia dir-se Milagros qui em va mostrar el camí
Només podia ser l’Antoni que va posar la seva veu al meu crit mut.
A més em van fer un gran regal: un esmorzar irrepetible.
No només desitjava anar-hi sinó que sabia que aniria.
Va ser la manifestació més clara que he viscut que “el secret” existeix
No vaig dubtar-ho ni un sol moment.
Feia dies que volia escriure sobre el comiat de l’Antoni, però feia el ronso i avui, com recordant-me que no havia fet els deures, m’he trobat un membre del seu equip la Laura Duran.
Els trobaré molt a faltar:
La seva companyia
La seva sapiència
La seva sensibilitat
La seva professionalitat
El seu saber fer.
M’han pres els meus “matins”. No els perdonaré mai.
Jo també penso que la cultura democràtica d'aquest país és molt justeta.
Rebutjo les seves últimes paraules “ADEU SIAU” jo desitjo un FINS AVIAT
Mentiria si digués que vaig ser-hi des del primer moment
Tampoc seria veritat si digués que sempre li he estat fidel.
El que sí és veritat és que fa uns mesos, de la seva mà, vaig començar a aprendre.
Només podia dir-se Milagros qui em va mostrar el camí
Només podia ser l’Antoni que va posar la seva veu al meu crit mut.
A més em van fer un gran regal: un esmorzar irrepetible.
No només desitjava anar-hi sinó que sabia que aniria.
Va ser la manifestació més clara que he viscut que “el secret” existeix
No vaig dubtar-ho ni un sol moment.
Feia dies que volia escriure sobre el comiat de l’Antoni, però feia el ronso i avui, com recordant-me que no havia fet els deures, m’he trobat un membre del seu equip la Laura Duran.
Els trobaré molt a faltar:
La seva companyia
La seva sapiència
La seva sensibilitat
La seva professionalitat
El seu saber fer.
M’han pres els meus “matins”. No els perdonaré mai.
Jo també penso que la cultura democràtica d'aquest país és molt justeta.
Rebutjo les seves últimes paraules “ADEU SIAU” jo desitjo un FINS AVIAT
TENS UN E-MAIL
Anònim : aquell que no li coneixem el nom però sí tota la resta.
“Tens un e-mail” llegeix la Ryan que sospira pel cor d’en Hanks.
Passeges pel carrer i et creues amb gent sense nom
De vegades quan la vida et porta a tenir-les davant
Resulta que són adversaris, còmplices o partícips.
L’atzar també et pot portar a que coneguis el seu pensament,
això sí, a través d’una pantalla sense rostre.
Pot ser que fins i tot t’obri el cor encara que amb els ulls closos fermament
I quan et parla a la cara et mostra la cuirassa.
Que passa quan no saps que el cor que coneixes per tu ja té rostre?
Es correcte no dir-li que pot fer la correspondència?
“Tens un e-mail” llegeix la Ryan que sospira pel cor d’en Hanks.
Passeges pel carrer i et creues amb gent sense nom
De vegades quan la vida et porta a tenir-les davant
Resulta que són adversaris, còmplices o partícips.
L’atzar també et pot portar a que coneguis el seu pensament,
això sí, a través d’una pantalla sense rostre.
Pot ser que fins i tot t’obri el cor encara que amb els ulls closos fermament
I quan et parla a la cara et mostra la cuirassa.
Que passa quan no saps que el cor que coneixes per tu ja té rostre?
Es correcte no dir-li que pot fer la correspondència?
dissabte, 19 de juliol del 2008
TRETZE TRISTOS TRÀNGOLS
Encara que soni a tòpic ha estat el primer llibre “fresquet” de l’estiu.
Recull de contes -el meu gènere preferit- planer, divertit i amb sorpresa final a cada conte.
Encara que el títol digui que són tristos, jo no els he trobat pas. A mi m’han semblat més divertits que alegres i amb la inconfusible empremta sarcàstica de l’autor.
Els que anem seguint els llibres i articles del Sánchez Piñol ja li anem coneixent una sèrie de recursos i motius recurrents: Àfrica, els seus “granotots” encara que van canviant de nom, màgia, absurditat i de vegades una lògica tant aplastant que resulta sorprenent.
Cada conte es podria resumir en una frase que és en essència la moralina del conte. La mestria de l’autor recau en com estira l’anècdota per crear un “divertimento”.
En resum, un tastet lleuger per empassar-se tombat a la fresca durant un parell de tardes d’estiu, la cosa no dóna per més.
Com a mostra la següent endevinalla: què hauria de fer una zebra per sobreviure a l’àtac d’un lleó? La resposta no és pas corre més que el lleó.
Encara que el títol digui que són tristos, jo no els he trobat pas. A mi m’han semblat més divertits que alegres i amb la inconfusible empremta sarcàstica de l’autor.
Els que anem seguint els llibres i articles del Sánchez Piñol ja li anem coneixent una sèrie de recursos i motius recurrents: Àfrica, els seus “granotots” encara que van canviant de nom, màgia, absurditat i de vegades una lògica tant aplastant que resulta sorprenent.
Cada conte es podria resumir en una frase que és en essència la moralina del conte. La mestria de l’autor recau en com estira l’anècdota per crear un “divertimento”.
En resum, un tastet lleuger per empassar-se tombat a la fresca durant un parell de tardes d’estiu, la cosa no dóna per més.
Com a mostra la següent endevinalla: què hauria de fer una zebra per sobreviure a l’àtac d’un lleó? La resposta no és pas corre més que el lleó.
dijous, 17 de juliol del 2008
DESCONFIANÇA
Fa dies que la desconfiança en la gent s’ha tornat a instal.lar en el meu ànim i he recordat un episodi que em va passar fa uns pocs anys quan aquella mateixa desconfiança em va acompanyar durant molts mesos.
Tornava cap a casa en bicicleta una nit de començament de juny. Circulava per la vorera d’un carrer bastant estret (abans que l’ordenança de circulació ho prohibís), quan vaig veure que venia de cara una noia caminant amb un casc de moto penjant del braç. El casc era de color negre i jo no el vaig veure en primera instància. Encara que circulava molt a poc a poc, al passar-li pel costat em va plantar el casc al davant i vaig caure a terra. Ho va fer expressament? No ho sé. La caiguda em va provocar una dislocació del colze, és a dir se’m va sortir de lloc, per la qual cosa em va quedar penjant i no el podia moure. No podia posar-me dreta. La noia va marxar, em vaig aixecar com vaig poder i vaig seure en un banc de la vora. Vaig trucar a casa per que em vinguessin a buscar. Vaig estar uns 15 minuts esperant asseguda en aquell banc, amb el braç fora de lloc, plorant i amb una inconfusible expressió de dolor a la cara. La gent passava davant meu. No gaire gent, per que era de nit, però almenys una dotzena de persones. Alguns sortien d'un poliesportiu del costat d’aquells que pots anar a fer esport fins tard. Dedueixo que la gent volia protegir el seu temps. A aquelles hores l’únic que vols es arribar a casa, sopar i ficar-te al llit que demà també toca treballar, per això camines de pressa i si veus algú que es troba sol en un banc, ferit i plorant, tu no pots fer-hi res. Això sí, una miradeta si que la feien però el seu pas continuava accelerat. Si algú s’hagués aturat per preguntar-me alguna cosa jo els hagués dit que no necessitava ajuda que ja havia avisat que ja em venien a buscar. Però ningú em va donar l’oportunitat de fer-ho. Jo sens dubte m’hagués aturat.
Tornava cap a casa en bicicleta una nit de començament de juny. Circulava per la vorera d’un carrer bastant estret (abans que l’ordenança de circulació ho prohibís), quan vaig veure que venia de cara una noia caminant amb un casc de moto penjant del braç. El casc era de color negre i jo no el vaig veure en primera instància. Encara que circulava molt a poc a poc, al passar-li pel costat em va plantar el casc al davant i vaig caure a terra. Ho va fer expressament? No ho sé. La caiguda em va provocar una dislocació del colze, és a dir se’m va sortir de lloc, per la qual cosa em va quedar penjant i no el podia moure. No podia posar-me dreta. La noia va marxar, em vaig aixecar com vaig poder i vaig seure en un banc de la vora. Vaig trucar a casa per que em vinguessin a buscar. Vaig estar uns 15 minuts esperant asseguda en aquell banc, amb el braç fora de lloc, plorant i amb una inconfusible expressió de dolor a la cara. La gent passava davant meu. No gaire gent, per que era de nit, però almenys una dotzena de persones. Alguns sortien d'un poliesportiu del costat d’aquells que pots anar a fer esport fins tard. Dedueixo que la gent volia protegir el seu temps. A aquelles hores l’únic que vols es arribar a casa, sopar i ficar-te al llit que demà també toca treballar, per això camines de pressa i si veus algú que es troba sol en un banc, ferit i plorant, tu no pots fer-hi res. Això sí, una miradeta si que la feien però el seu pas continuava accelerat. Si algú s’hagués aturat per preguntar-me alguna cosa jo els hagués dit que no necessitava ajuda que ja havia avisat que ja em venien a buscar. Però ningú em va donar l’oportunitat de fer-ho. Jo sens dubte m’hagués aturat.
dimarts, 8 de juliol del 2008
SEXE A NY
No us envejo la vostra dèria d’anar sempre a l’última moda.
Ni els diners que llanceu en botigues de marca,
Ni els armaris-vestidors, les bosses Louis Vouton, ni les sabates Manolo.
Ni el glamour, les festes de luxe ni els apartaments a la City.
Tampoc us envejo els vostres homes que lligueu “a l’antiga”
(contracte en una església o jutjat per si de cas)
Potser si que us envejo el vostre èxit professional,
sentir-vos bé amb la feina que us fa ser independents.
El que segur que us envejo és la força de la vostra amistat.
El saber que podeu comptar les unes amb les altres.
Que algú creuarà de nit i sota la neu la ciutat per dessitjar-te feliç Any Nou.
o que et tancarà les persianes duran els dies que hagis de plorar el desamor
o que et donarà a cullerades l’esmorzar que no pots empassar,
o que et criticarà que no t’hagis fet els engonals abans de posar-te el banyador
o que et farà expressar la por que sents de perdre la felicitat
o que et faci veure que el perdó és una opció
o que et sabrà contestar a la pregunta: podré tornar a riure algún dia?
Ni els diners que llanceu en botigues de marca,
Ni els armaris-vestidors, les bosses Louis Vouton, ni les sabates Manolo.
Ni el glamour, les festes de luxe ni els apartaments a la City.
Tampoc us envejo els vostres homes que lligueu “a l’antiga”
(contracte en una església o jutjat per si de cas)
Potser si que us envejo el vostre èxit professional,
sentir-vos bé amb la feina que us fa ser independents.
El que segur que us envejo és la força de la vostra amistat.
El saber que podeu comptar les unes amb les altres.
Que algú creuarà de nit i sota la neu la ciutat per dessitjar-te feliç Any Nou.
o que et tancarà les persianes duran els dies que hagis de plorar el desamor
o que et donarà a cullerades l’esmorzar que no pots empassar,
o que et criticarà que no t’hagis fet els engonals abans de posar-te el banyador
o que et farà expressar la por que sents de perdre la felicitat
o que et faci veure que el perdó és una opció
o que et sabrà contestar a la pregunta: podré tornar a riure algún dia?
.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
