divendres, 27 de juny del 2008

REVETLLA

Desprès de pensar-s’ho molt va decidir finalment anar a la revetlla de Sant Joan amb la seva colla de sempre. Malgrat que tenia l’examen més complicat del curs el dia 26 no va voler renunciar-hi per moltes raons. La més important, per que el tornaria a veure.

Feia mesos que no dormia, no menjava, no podia concentrar-se en els estudis, vivia en una successió d’hores sense sentit, en definitiva no feia res més que pensar en ell i en lamentar-se en com de malament se sentia pel fet que ell no sentia el mateix per ella.

El plà era força atractiu, sopar d’amics, ballaruca, beguda, coca i dormida col·lectiva a la platja. Malgrat que la intenció era de voler compartir el temps i l’espai amb la gent que la feia sentir bé, també el compartia amb qui, sense voler-ho, li havia causat tant de mal.

L’hora de les confessions ja va quedar enrere. També el temps de buscar la complicitat de l’altre per burxar en la ferida. El que calia ara, era girar pàgina. Però com? Com es pot fer això quan aixeques la vista i els teus ulls el busquen a tots els racons, en totes les parelles de ball, darrera de cada got, de cada rialla festiva…..

Llavors tot va canviar. Vols que ballem?- li va preguntar tímidament. Ella va mirar aquell noi que li acabaven de presentar. Per que no? –va pensar ella- malgrat tot he vingut aquí per passar-m’ho bé.

Era una mica més alt que ella, prim, moreno amb els cabells arrissats amb unes mans fines i suaus que va posar de manera maldestre sobre els seus malucs, es notava molt que no estava habituat a aquelles situacions. Ella va recolzar les mans sobre les seves espatlles, també de manera inexperta.

La música era “una lenta” encara que ningú recorda quina era. La nit ja era entrada i la fresca agradable. Ell feia bona olor, ella ja estava una mica borratxa. Ell la mirava amb curiositat, ella amb el cap a una altra banda.

Mentre ballaven parlaven dels amics comuns i de possibles noves trobades. La musica va acabar, ella va sortir corrents, ell la va seguir amb la mirada desconcertat.

Al cap dels anys aquest ball que podia haver estat oblidat per sempre per la seva simplicitat, per la seva intrasendència, per que va ser curt i efímer. Avui és recordat com l’inici de la resta de la seva vida. Una vida que finalment es capaç d’adonar-se que és la millor vida que mai hagi pogut somiar.

dijous, 26 de juny del 2008

HI SOC

Es molt, però que molt agradable comprovar que de mica en mica has entrat d’alguna manera a ocupar un espai, encara que sigui molt petitet en el pensament d’algú. I que el més fort de tot és que ni tant sols coneixes a aquest algú. O potser sí que el coneixes, encara que sigui d’una manera diferent. Potser d'una forma més intima (si la comparem amb la manera com de vegades hem de conviure amb determinades persones amb les que no tenim res a dir) però també més anònima per que no li coneixem el nom ni la cara que fa.

És la sensació que he tingut quan he tornat a entrar en el meu racó virtual i he llegit que hi ha gent que vol saber si estic bé i si tinc alguna sensació, pensament, alegria o pena per compartir. M’ha commogut i m’ha fet sentir bé.

Doncs estic molt bé, en part enfeinada, tocant masses tecles, molts projectes encetats i també 4 dies d’escapada a una capital europea per passar el pont de Sant Joan.

Aquest any no he patit els petards però tampoc he pogut gaudir la coca.

Gracies Utnoa. Gracies Horabaixa per ser-hi. Gracies a tots per “escoltar-me”

dilluns, 9 de juny del 2008

SOMRIURE


Ahir diumenge els homes de la casa patien de "mandritis aguda". Les noies, molt més actives i sense gens de ganes de veure'ns arrossegades per la onada de "joemquedoacasa". Vam agafar i vam anar a la piscina. Vam jugar com a criatures i desprès a fer l'aperitiu a la cafeteria del centre esportiu: beguda i patates fregides. Quan tornavem la meva "bichito" de 7 anys va i m'engega:
- "Mama, no puc somriure. Estic tant contenta que no m'hi cabria a la cara"