Sensacions Post-Debat

No em fa vergonya reconèixer que m’estic deixant influenciar pel bombardeig constant de missatges polítics a l’entorn de les properes eleccions, que voleu que us digui sóc un animal social, i em considero sensible a tot el relatiu a la cosa pública.

Algú podria dir que això em passa per ser una persona de conviccions poc profundes, o que fins i tot que sóc manipulable, jo prefereixo pensar que tinc cert grau de flexibilitat: si escolto algun argument convincent , miro d’entendre’l, el comparo amb el meu foro intern i si aguanta la prova del cotó el puc incorporar o no al meu pensament i si no intento rebatre’l (si l’altre té ganes d’escoltar que molt sovint no en té).

Vaig veure ahir el DEBAT. La veritat és que me’l mirava mentre llegia les últimes pàgines d’una novel·la, molt lleugera que no exigia gaire atenció. En general puc dir que el debat per mi va ser distret a estones, i estic d’acord en dir que els candidats van actuar de la manera que s’esperava d’ells, per tant fins a cert punt el debat va ser previsible.

Hi ha coses del joc polític que considero que són molt negatives per anar creixent en el grau global de maduresa política. Una d’elles és el diàleg de sords que s’estableix entre els polítics. Tots ells en general deixen anar la seva verborrea, la que tenien preparada i que freqüentment et trobes que és la que van repetint els diferents representants del partit que sigui una i altra vegada.. Es indiferent el que l’adversari digui, és igual les dades que aporti, és com si sentissin ploure. La resposta és la que ja tenien preparada, per tant no hi ha debat possible.

També m’empipa molt que els partits corrin a valorar en termes de guanyar o perdre el debat en qüestió aquesta autocomplaença no hauria de ser pròpia de servidors públics. Ignoren que la immensa majoria d’electors estem tant desencantats que els hi donem el vot moltes vegades per que considerem que és el menys dolent dels possibles i ells ho aprofiten per creure’s els reis del mambo.