La podies veure dos cops per setmana asseguda tota sola en aquell cafè del carrer Gran de Gràcia. El local, gran i acollidor té fotos penjades a les parets i també força miralls de gran tamany que produeix l’efecte d’engrandir més l’espai.
El llibre que llegeix avui produeix l’efecte de provocar-li un cert benestar en el rostre de vegades més angoixat. Amb prou feines aixeca la vista i se li veu una certa pau a la mirada.
Els seus moviment són més lents i pausats, lluny d’aquella ansietat de dies enrere.
Sovint vesteix de marró que evidència una certa tendència a la melangia i la foscor en l’ànim però també una porta oberta, encara que petita a voler sortir d’alguna presó. M’agradaria veure com el marró es pot esdevenir amb el temps en alguna mena de beige molt més alegre.
No sabria dir el que passa però percebo que algú em mira a través del mirall. Veig un rostre que em resulta familiar fitant-me directament amb total desinhibició .
De sobte veig que s’aixeca deixa una moneda a la barra i se’n va sense dir res a ningú, ni tant sols al cambrer i comença a caminar carrer Gran avall. De sobte evidencio que sóc jo la que camina carrer avall.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Apa! m'has ben entabanat. M'agrada la idea de ser al temps observador i observat. Tanmateix, penso, li hauria escaigut millor un desenvolupament més llarg entre la primera sensació de ser observada i el final.
Això és fruit de la pecipitació que impregna tot el que faig. Gràcies per visitar-me.
Hola Plugim Constant,
M'agraden els teus relats. Els trobo quotidians. Dolços.
Per cert, vaig veure Elegy, a mi no em va agradar massa. La vaig robar una mica massa lenta.
Seguiré per aquí
Publica un comentari a l'entrada