L'ESTIU

Sovint les vacances és temps de fer un pas endavant i deixar enrere tot allò que ens ha acompanyat durant un temps.

Si emigres buscant l’alçada d’un aire més fresc pots arribar a oblidar la xafogor de la gran ciutat.

Si corres muntanya amunt pots deixar de sentir-te atordit pel soroll de la multitud.

Llàstima que això no passi amb els temes pendents.

Per molt alt que pugis o per molt lluny que vagis les decisions pendents et seguiran com la pròpia ombra.

Els dubtes sobre les incertes conseqüències de les decisions ja presses i la incògnita de les que encara esperen torn, aquestes et rondaran .

Les pots deixar aparcades en un racó del cervell
Tapar-les amb una capa d’activitat intensa.
Ofegar el seu reclam amb el crit de l’excitació.
Ensordir el seu so amb cants de noves veus.

Res desapareix. Encara que hi ha l’esperança de que es transformi

L’estiu pot ser un respir: Com el gel al cap d’aquestes dones tapades amb mocadors negres per alleugerir l’asfixia que provoca el sol de migdia al mig d’una glacera.

L’estiu també dóna satisfaccions: Com estar acompanyada pels meus fills al cim d’un 4000. El seu primer 4000 quan encara no han superat la primera infantesa. Tot un privilegi per mi.

ANETO (3404 mts)

Feia temps que se m'havia ficat al cap que algunes coses no tornarien a ser com abans. Una d'aquestes coses era la possibilitat de fer grans desnivells a muntanya com quan tenia vint anys.

Feia un any que ja volia repetir un dels cims més emblemàtics de les nostres muntanyes: l'ANETO, sostre dels Pirineus, i un dels cims més macos de pujar i .... més durs de baixar. Les obligacions familiars i la meterologia no ho van permetre l'any passat, però el diumenge passat per fi m'he provat a mi mateixa que encara: YES I CAN!

He tornat a tocar la creu de ferro de l’Aneto. Desprès de conduïr des de Barcelona desprès de dinar (perque dissabte encara ens va tocar treballar) vam arribar al parking on s'ha de deixar el cotxe i ....... a dormir. L'endemà. Despertador a les 4'30 per agafar l'autobús a les 5'00h que et deixa al final de la pista.

Frontals encessos i cap amunt, que hi falta gent!

Vam fer els 1.500 mts de desnivell en un temps força acceptable (5 hores) i vam constatar una vegada més que la gelera cada any fa més pena. Aviat no hi quedarà res.

Conseqüencia de l'excursió: només 2 dies de fortes tiretes i un dia més d'encarcarament més discret)

Desprès de 15 anys des de la primera vegada i amb dos embarassos pel mig: està malament que jo ho digui, però........ ENCARA ESTIC EN FORMA. I això em fa sentir genial. Les satisfaccions que dóna pujar a un cim com aquest no tenen comparació amb cap altra cosa.

Això sí la baixada des del Portillón inferior va ser INFERNAL!

I aquest estiu, més muntanya. Ara per SUÏSSA……. a passar fresqueta! encara que els farcellets que ens acostumen a acompanyar en forma de nens no ens permetran fer la cabra com voldriem.
Penjaria la meva foto al cim de l'any 1994 (amb una cara de nena que espanto) i la d'aquest any, per a veure si troveu les 10 diferències......, però desprès de pensar-m'ho una mica, em dic, doncs no penjo només la creu apa! que està al mateix lloc però una mica més enfonsada a les pedres, (enfonsada com jo?), NO GRÀCIES, Que encara puc pujar muntanyes!

.

.

MUNTANYA

He passat uns quants dies al Pirineu i hem fet algunes excursions diguem d’intensitat moderada. És cert que cada vegada podem fer coses més “gratificants” a muntanya amb els nens, però continua sent bastant difícil anant arrossegant el petit llastra que suposa les dues cametes que et van seguint i que cada poca estona pregunta: què queda molt? I quan arribarem?..... sobre tot quan anem sols, com ha estat el cas d’aquestes vacances. Quan sortim amb altres famílies els nens van força distrets i hi han moments que ni els veus, barrejats amb els altres i fent la seva. De tota manera no ens podem queixar ens han seguit fins allà on els hem portat i normalment disfruten amb tot el cerimonial que comporta la muntanya: preparar la motxilla, caminar de pressa quan és pla, baixar fent drecera quan el camí ho permet, sentir el vent a la cara a dalt del cim, anar a tocar neu a alguna congesta, parar per “ganyipar”, passar per ponts o per sobre de les pedres per travessar un riuet, grimpar possant mans a la roca en llocs que els hi permet posar a prova la seva seguretat en passos una mica aeris, remullar el cap i els peus al riu quan acabem, la cervesseta al final de l’excursió que ells la substitueixen per un gelat o una fanta....el pitjor: les pujades sostingudes.

Aquest any hi ha hagut una novetat per mi força colpidora que m’ha deixat bastant tocada. M’he adonat que els anys passen i el cos no em respon com acostumava a fer-ho. M’entristeix pensar que potser hauria de moderar les meves expectatives, encara que el meu “pepito grillo” em digui que no exageri que es qüestió de mantenir la forma i si faig una mica més de manteniment o sortíssim més sovint la cosa aniria millor.

Es que tinc tant que agraïr a la muntanya! A mi m’ho ha donat tot en aquesta vida i quan dic tot és tot, encara que ara no vull entrar en detalls.

Li dec moments molt gratificants. M’ha fet sentir eufòrica en acabar una excursió de força hores i desnivell esvaint les boires que sovint em ronden (aven). Desprès de tornar de fer algun cim és com si renaixés. Al començament, o quan fa molt de temps que no surto sento el cor que em batega de presa amb força i la respiració accelerada que l’acompanya, quan estic més aclimatada, ja no sento el cor i em concentro en tot d’imatges que em venen al cap d’altres excursions: anècdotes, retalls de converses, bells paisatges, tarteres, grimpades i també encigalades (que també n’hi ha hagut), antics companys.... Desprès d’una bona excursió el meu cap és capaç de fer mil projectes, prendre decisions que fins aquell moment no s’havia per on tirar i un benestar que em dura força dies.

Ara estic amoïnada perque l’altre dia desprès de fer una excursió que fa uns anys només hagués estat un pur escalfament, vaig acabar molt tocada. Vaig trigar dies a recuperar-me. Literalment no em podia moure.

Ja ha passat un parell de setmanes d’allò i torno a tenir moltes ganes de tornar-hi, però, per primera vegada, dubto si tindré prou forces .

Em vull posar a prova amb una excursió de primera categoria. Posem l’Aneto, (això si, sense llastra)