ANETO (3404 mts)

Feia temps que se m'havia ficat al cap que algunes coses no tornarien a ser com abans. Una d'aquestes coses era la possibilitat de fer grans desnivells a muntanya com quan tenia vint anys.

Feia un any que ja volia repetir un dels cims més emblemàtics de les nostres muntanyes: l'ANETO, sostre dels Pirineus, i un dels cims més macos de pujar i .... més durs de baixar. Les obligacions familiars i la meterologia no ho van permetre l'any passat, però el diumenge passat per fi m'he provat a mi mateixa que encara: YES I CAN!

He tornat a tocar la creu de ferro de l’Aneto. Desprès de conduïr des de Barcelona desprès de dinar (perque dissabte encara ens va tocar treballar) vam arribar al parking on s'ha de deixar el cotxe i ....... a dormir. L'endemà. Despertador a les 4'30 per agafar l'autobús a les 5'00h que et deixa al final de la pista.

Frontals encessos i cap amunt, que hi falta gent!

Vam fer els 1.500 mts de desnivell en un temps força acceptable (5 hores) i vam constatar una vegada més que la gelera cada any fa més pena. Aviat no hi quedarà res.

Conseqüencia de l'excursió: només 2 dies de fortes tiretes i un dia més d'encarcarament més discret)

Desprès de 15 anys des de la primera vegada i amb dos embarassos pel mig: està malament que jo ho digui, però........ ENCARA ESTIC EN FORMA. I això em fa sentir genial. Les satisfaccions que dóna pujar a un cim com aquest no tenen comparació amb cap altra cosa.

Això sí la baixada des del Portillón inferior va ser INFERNAL!

I aquest estiu, més muntanya. Ara per SUÏSSA……. a passar fresqueta! encara que els farcellets que ens acostumen a acompanyar en forma de nens no ens permetran fer la cabra com voldriem.
Penjaria la meva foto al cim de l'any 1994 (amb una cara de nena que espanto) i la d'aquest any, per a veure si troveu les 10 diferències......, però desprès de pensar-m'ho una mica, em dic, doncs no penjo només la creu apa! que està al mateix lloc però una mica més enfonsada a les pedres, (enfonsada com jo?), NO GRÀCIES, Que encara puc pujar muntanyes!

.

.

ACCIÓ

És dur acceptar que hi ha coses impossibles de transcendir.
Que s’adhereixen per sempre a l’ADN vivencial.
No queden mai enrere, sempre es manifesten
i la seva realitat torna sense descans.

Malgrat això el impuls és el de córrer
Evitant mirar enrere i somiant amb un millor demà
Però és inútil, l’obsessió torna i no et deixa respirar.

Jo que pensava que l’activitat ho era tot....
Però ara sé que no tota acció et dóna vida.
Per què la distància de vegades no t’allunya,
És com voler caminar i no avançar.

Ara observo dintre meu.
La quietud, la pau, la centralitat, el silenci.....
L’essència mateixa de la naturalesa....
És per això que m’aturo i medito.
Encara no he experimentat el silenci....
Tinc encara masses conflictes per resoldre
Tantes coses que perdonar-me....
Però l’he intuït, sé que hi és,
Observo e intento no jutjar, no jutjar-me
Però encara se m’escapa.
Confio en el temps.....

Encara que sé que el temps no sempre posa les coses al seu lloc
però sí que les posa en un altre lloc.


.

MÉS ENLLÀ

TOTES LES RESPOSTES ESTAN AL NOSTRE INTERIOR

RELATS CONJUNTS: EL CAFÉ DE NIT

El rellotge marcava gairebé un quart d’una de la matinada. A aquelles hores, el local tenia poca afluència. Darrera la barra el cambrer eixugava els gots que acabava de fregar i els col•locava cuidadosament sobre un prestatge de vidre. Damunt les taules de marbre blanc, els gots bruts i les ampolles apurades, guardaven encara el testimoni mut de les confessions que sobre élls s’havien abocat.

Únicament restaven en el local les ànimes més turmentades. Les que s’amagaven dintre dels cors més endurits. Aquells homes, endormiscats sobre els seus colzes, aguantaven el pes de la seva tortuosa ment que removien constantment el passat en busca de l’origen de la seva decadència.

La porta es va obrir. El cambrer va aixecar la vista del got que estava eixugant en aquell moment i va veure entrar a aquell home estrany que li provocava esgarrifances. Vestit de banc, feia poques setmanes que havia escollit el “cafè de nit” per fer l’última copa. Amb pas lleuger i silent com si els peus no li arribessin a tocar el terra, es situava al mig del local, al costat de la taula de billar i feia una lenta i llarga llambregada a l’estança amb les mans enfonsades a les butxaques.

Li agradava aquell local. Li simplificava enormement la seva tasca. Només havia de seure a la mateixa taula que qualsevol dels presents, servir-se un got del mateix que estigués bevent l’escollit aquella nit i brindar a la seva salut.

Aquest moment, sovint sorprenia al parroquià de torn que aixecava uns segons la vista per mirar al nouvingut. Molts d’ells ja endevinaven que passaria a continuació. Reconeixien que havia arribat el moment d’apurar el got, aixecar-se i acompanyar a l’àngel vestit de blanc cap a una altra dimensió.



.

L'ESTIU JA ÉS AQUÍ

JA SÉ EL QUE EM DIREU, PERÒ QUE VOLEU QUE US DIGUI A MI EM POSSA DE BON ROTLLO!

LES ELECCIONS I JO

La primera vegada que vaig votar només tenia 14 anys. I com pot ser?
Doncs senzillament perquè la meva mare que votava basant-se únicament en la cara de bona persona que feia el candidat: primer en Suarez, desprès en Felipe, desprès..... (ja no ho sé) va delegar el seu vot en mi.

Ens remuntem al 12 de març de 1986 i la papereta deia: “¿Considera conveniente para España permanecer en la Alianza Atlántica en los términos acordados por el Gobierno de la Nación?” Ehhhh? Ella pobreta no tenia ni punyetera idea de què li parlaven, només sabia que el seu Felipe primer deia que No i desprès (quan ja manava) tocava dir que Sí.

Doncs jo en la meva precoç presa de consciència política vaig simplificar-li el que aquella pregunta significava: Si volia anar a la guerra en ajut d’un altre país de la "Alianza" si aquest es veia atacat per un tercer. I ella que havia nascut en plena guerra, havia patit la postguerra etc etc... Doncs em va deixar votar que No, encara que no era el que el seu “estimat” Felipe deia que s’havia de fer.

Després de joveneta era el que tocava ser per la edat: d’esquerres molt esquerrosses i vermelloses a poder ser catalanes i molt “istes-istes” com deia la cançó dels “Esquirols”.

A la Uni ja vaig veure que això de les sigles no s’ajustava massa amb el que es pretenia defensar i que tot plegat era com un joc en el que tots semblen que s’odien a matar i després tots a sopar plegats. Bé, sí que hi ha algun exaltat, i algú que s'ho creu una mica més però no és el que més corre.

Allà vaig assistir a les que llavors em semblaven “avorridíssimes” classes de Dret Polític que oferia, el que ara em diverteix molt sentir a tantíssimes tertúlies: en Pere Vilanova. Ara Catedràtic, comentarista, artículista, enviat especial d’organismes internacionals, assessor del Ministeri de defensa..... Llavors era un professor més que donava classe en horari de tarda (els bons eren al matí, segons deien...) i quan l'escoltava inevitablement enyorava al seu company de tarima que feia veu de documental de la tele (d'aquells d'animalets): en Cesareo Aguilera de Prat. Aquest sí que donava gust de sentir-lo! Junts havien redactat el que era el nostre manual de la assignatura: “Temes de Ciència Política” i que és el llibre més mal editat que mai he tingut la dissort d’haver de llegir. Barreges, repeticions, incoherències.... Potser per això tinc els conceptes polítics tan mal compaginats!

Desprès he intentat fer els mil i un anàlisi de que passa si votes aquest o aquell o el de més enllà o votes en blanc o que coi cal fer. I la conclusió és que la realitat et demostra que les mil cabrioles impossibles són possibles: pactes anti-natura, acords, jo et dono això i tu allò, jo faig veure que no t’estic amic però desprès voto la teva proposta o jo faig veure que t’estic amic i et clavo la punyalada.....

En fi que tot és una autèntica enganyifa per fer-nos creure que nosaltres som els importants. Què nosaltres decidim, quan la veritat és que vivim immersos en una constant improvisació: Posem el pedaç quan sorgeix el problema i mentre estant que tot continuï igual.

Jo vaig deixar de votar quan vaig ser conscient que voti el que voti, ells guanyen i ells decideixen.

.

HIRÍN

UNA SOLA PARAULA ESTA CANVIANT LA MEVA VIDA:

"HIRÍN"

.