Des que vaig descobrir que existeix un altre món que es diu blogosfera, estic molt dispersa. No paro de pensar en noves propostes per incloure en el meu espai, en visitar alguns blogs que m’han cridat l’atenció, en deixar algun comentari .…
Tinc pendent d’encetar tres temes dintre del meu espai que cobreixi tres dels meus actuals interessos: la cuina, la bici i la muntanya, no necessariament per aquest ordre.
També he fet un intent de conte per incloure’l en els relats conjunts sobre la foto del tatuatge, però no me n’he sortit. Se m’ha acudit un possible argument, a través de fer un paralel.lisme entre el conte del vestit de l’emperador que com recordareu és aquell que explica que un emperador era tan presumit que es va deixar enredat per dos espavilats que li fan creure que li poden fer un vestit que només podien veure les persones honestes. Jo volia explicar una història basada en aquest conte en el sentit que el tatuatge només pogués ser vist per determinades persones, o per l’amor verdader de la persona que el dugués tatuat. Però em falta pràctica, i no m’ha agradat com ha quedat i quedarà en això, en un intent.
També que se m’ha ocurregut emular al Monzó en el seu famos discurs a la Fira de Frankfurt que començava explicant que li havien encarregat un discurs i que ell no en sap de fer discursos. Jo volia partir d’aquí, que volia fer un conte i no en sabia, però també ha quedat en intent.
De moment no paro de passar mentalment d’un tema a l’altre, sense concretar res i treballant poc.. Clar que m’estimo tenir la ment ocupada en totes aquestes coses que en la meva obsessió.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Hola! Sóc l'arquer novell :)
Com que es quedarà en una idea lo del relat? Jo molts cops he escrit relats petits i desprès pensava: Buff això no serveix per res. Però si que serveix. Deixar plasmades idees sempre serveix. No escrius coses perque sí, i si te n'adones de que n'has posat, ja estàs pensant més que no pas si mai les haguessis pensat. Escriure és una eina molt bona per madurar, al meu entendre. L'altra cosa és si et veus amb cor de fer els teus relats públics. això costa més però bé, jo t'animo a que ho facis.
Fins aviat!
Moltes gracies per les teves paraules, m'han animat molt. No sé perquè però em sembla que a la blogosfera hi ha més humanitat que a la vida real. (ja faré una reflexió sobre això en forma de post) Salutacions.
A mi al principi em costava mostrar, expressar, dir, escriure. Masses dubtes, masses interrogants, massa dispersió. Els relats m'ho mirava de lluny i quan vaig llençar el primer... osti tu! Tant de bó ho hagués fet abans. Un cop ho treus a la llum, és quan deixes la por i et fixes més amb el que mostres per continuar millorant...això espero!
Publica un comentari a l'entrada