El Bicifòbic

Fa dies que volia referir-me a la meva condició de ciclista urbana. Volia escriure en to positiu del benestar que aporta aquesta activitat al meu estat d’ànim. De la seva capacitat neutralitzadora de cabòries. A més és una activitat molt instructiva, ja que et permet conèixer de ben a prop (a vegades de massa a prop) la grandesa de la condició humana en el seu grau més primitiu, i per tant més autèntic.

No desvetllo res si dic que com a persona adulta, mare de família i amb altres prioritats a la vida que la de batre rècord mundials de velocitat fan de mi una ciclista de tarannà tranquil, moderat, respectuós i prudent. Però és que les normes a les que se suposa he d’adequar el meu comportament quan vaig en bicicleta s’escapa de tota lògica i d’aquell sentit que és el menys comú de tots els sentits. Per no fer-ho molt llarg ja ho aniré desgranant en diferents posts aquestes normes tant edificants per que hi ha molt a dir.

Fa uns anys quan encara estudiava la carrera i feia cada dia el trajecte Horta-Zona Universitària, el ciclista urbà era un espècimen tan estrany que era mirat quan no admirat per tota la fauna viària per la seva raresa o exotisme. Bé, era observat en general amb bons ulls excepte pels “autobuseros” que segons la meva experiència (ei! que puc estar equivocada i no voldria fer enfadar a aquest sofert col·lectiu que ha de fer vaga per exigir els seus merescudíssim privilegis); bé, no em vull separar del tema. El cas és que aquests servidors públics eren els únics que mostraven una actitud un pel agressiva envers el ciclista. Potser per la seva condició mastodòntica d’elefant davant d’una formiga que esclafaria “sense voler” si ningú mirés. Avui dia això ha canviat ja que existeix a més els Bicifòbics.

M’he decidit a escriure això per que ahir mateix he tingut el privilegi de topar-me amb un d’aquests. El bicifòbic és una persona que pateix una malaltia terrible i incurable i que mereix tota la nostra compassió.

Resulta que anava pujant pel carrer Major de Sarrià que presenta al meu entendre una avantatja i dos inconvenients. La avantatja és que és de trànsit restringit i l’afluència de cotxes és petita i l’inconvenient és que la calçada està molt feta malbé amb importants “socavons”, i l’altre inconvenient és que fa pujada i jo ja tinc una edat.

Bé resulta que jo anava tan tranquil.la quan un bicifobic que conduïa una furgoneta de pencaire (no sé de quin sector) se m’ha amorrat tot ell molt insinuador de les seves intencions a la meva roda del darrera.

Quan circulo per la calçada tinc dues regles d’or: primer, home ja que ets un ciclista lent i que fas nosa, intenta destorbar el menys possible a tots aquests pobres conductors de vehicles a motor que estan tan ocupats i a més paguen un impost de circulació i tenen tot el dret de fer servir la via pública “a les seves anchas” sense haver d’aguantar-me a mi ciclista incívica i parasitària que no paga l’esmentat impost.

La segona regla d’or és que si veig que m’empaita un esperitat d’aquells que et posen l’ai al cor i ja previnc que em passarà pentinant-me les idees, per evitar, si fos el cas, caure per la meva pròpia ineptitud d’aguantar l’equilibri i d’embrutar la calçada amb els meus fluids més vermells que seria molt desconsiderat per part meva, em poso al mig de la calçada, ocupant el mig del carril corresponent i a més vaig més a poc a poc si puc, per que el senyor esperitat li pugi la temperatura, l’adrenalina i se l’acceleri una mica el cor i així ell també pugui fer una mica d’exercici que també té dret pobre home. I si pel camí em regala alguna paraula d’aquelles tan maques que de petita em deien que no s’havia de dir per que eren malsonants o paraulotes, doncs mira em transporto per una estona i retorno a la infància que sempre és bonic