Fa uns mesos va caure a les meves mans el llibre “El nen feliç la seva clau psicològica” de “Dorothy Corkille Briggs” i s’ha convertit en el meu llibre de capçalera.
Sóc mare i com totes les mares la meva prioritat a la vida és que els meus fills siguin el més feliços possible. Els porto a una bona escola, els hi dedico tot el temps que puc, els satisfaig les seves necessitats d’oci, i els hi procuro records que en el futur constitueixin un bagatge el més enriquidor possible. Malgrat tot, no estic satisfeta amb els resultats que estic tenint.
Aquest llibre m’ha ensenyat a fer veure que fins a cert punt aquesta sensació no és tan estranya ni infreqüent. És molt difícil educar emocionalment als nostres fills sobre tot si ens fallen els nostres propis referents, i també quan nosaltres mateixos, estem immersos en conflictes emocionals per resoldre.
No és que amb aquest llibre ho hagi solucionat tot, però m’ha donat eines en varis sentits. Primer per entendre la meva pròpia situació: per què estic en l’estat emocional en que em trobo; quines han pogut ser les seves causes: a quins comportaments em veig abocada sense que la raó pugui fer gran cosa i per últim, cap a on he d’anar treballant per poder identificar, entendre, acceptar i comprendre les pròpies emocions.
En segon lloc m’ha donat eines i recursos que puc anar practicant per resoldre les situacions i conflictes del dia a dia, des de com intentar superar una rabieta de la criatura fins quina actitud he de tenir davant els comportaments dels nens i com actuar en cas que vegi que el meu nen mostra símptomes de malestar en qualsevol sentit.
En fi, és un llibre molt recomanable per tot aquell que sigui pare.
Sóc mare i com totes les mares la meva prioritat a la vida és que els meus fills siguin el més feliços possible. Els porto a una bona escola, els hi dedico tot el temps que puc, els satisfaig les seves necessitats d’oci, i els hi procuro records que en el futur constitueixin un bagatge el més enriquidor possible. Malgrat tot, no estic satisfeta amb els resultats que estic tenint.
Aquest llibre m’ha ensenyat a fer veure que fins a cert punt aquesta sensació no és tan estranya ni infreqüent. És molt difícil educar emocionalment als nostres fills sobre tot si ens fallen els nostres propis referents, i també quan nosaltres mateixos, estem immersos en conflictes emocionals per resoldre.
No és que amb aquest llibre ho hagi solucionat tot, però m’ha donat eines en varis sentits. Primer per entendre la meva pròpia situació: per què estic en l’estat emocional en que em trobo; quines han pogut ser les seves causes: a quins comportaments em veig abocada sense que la raó pugui fer gran cosa i per últim, cap a on he d’anar treballant per poder identificar, entendre, acceptar i comprendre les pròpies emocions.
En segon lloc m’ha donat eines i recursos que puc anar practicant per resoldre les situacions i conflictes del dia a dia, des de com intentar superar una rabieta de la criatura fins quina actitud he de tenir davant els comportaments dels nens i com actuar en cas que vegi que el meu nen mostra símptomes de malestar en qualsevol sentit.
En fi, és un llibre molt recomanable per tot aquell que sigui pare.
5 comentaris:
Sempre és bo tenir una guia, però ja te n'adonaràs que cada fill és un món diferent.
Jo en tinc dos, un ja és un homenot de 19 anys, l'altra es una formigueta de tres.
Amb el salt en el temps que suposa et puc dir que no s'assemblen gens, que el que em servia amb un no em serveix amb l'altra i a l'inrevès.
Però no pateixis, els fills ho són per sempre, i mai estaràs convençuda d'haver-ho fet bé.
Ànims.
Moltes gracies pel teu comentari i pel ànims donats. Tens més raó que un sant però la nostra feina és intentar-ho. Salutacions
Hola sóc l'Ana, merci pel teu comentari al meu blog. Com vas poder comprovar es força senzillet, tan en el disseny com en les aportacions de qui l'escriu ;)
En el teu tema dels fills no et puc donar massa opinions, encara no en tinc. M'agradaria ser mare algun dia però primer m'he de concentrar en trobar el pare...
Sort amb els teus "trastos" i m'apunto el llibre per un futur.
Moltes gracies pel teu missatge. En quan al tema de buscar parella, apareix sempre quan menys t'ho esperes i de la forma més inesperada, i mentrestat el millor és anar vivint i disfrutar al màxim de ocupar-se només de tu que no es poc. salutacions
Algú va dir: Si tu no estàs bé, com pots pretendre que els teus fills estiguin bé?
Publica un comentari a l'entrada