Fills

Sovint sentim l’afirmació que “facis el que facis com a pare o mare, t’equivocaràs i segur que ho faràs malament”.

També, sovint sentim als joves que diuen: -“quan jo sigui pare o mare no tractaré als meus fills com em tracten a mi”.

Quan penso en aquestes afirmacions no puc evitar sentir una gran decepció quan analitzo el meu paper com a mare. Tinc moltes ganes de fer-ho bé però constato dia a dia que no ho aconsegueixo. Conec força la teoria de com els he de tractar, però les situacions del dia a dia em superen i em deixo portar per la reacció emocional i no per la reflexiva.

Els fills no s’ajusten en bona part a l’ideal de nen que el subconscient havia format i incorporat a l’instint maternal que es dóna per existent.

I no només per les exigències d’atenció, cura, temps i assistència constant que requereixen si no també per la sensació de renúncia i de fracàs que aboca a la inestabilitat emocional.

I això sense perdre de vista mai que per sobre de tot t’estimes als fills i vols el millor per ells, i per això t’exigeixes dia a dia de ser la millor mare del món.