dissabte, 12 d’abril del 2008
Bon dia
Aquest matí m’he posat la radio i he ensopegat amb una d’aquelles cançons tan i tan ensucrades que escoltava allà en els anys 80 quan era tota una “teenager”. Era una cançó d’aquelles en la que es descriu la vida d’una noia que no coneix l’amor, que somia amb que un dia apareixerà el seu príncep blau que l’arrencarà de la seva obscura habitació i de les seves llargues nit sense dormir. M’he posat a cantar-la a “gritopelao” amb els auriculars posats com acostumava a fer en aquella època. I m’he sentit bé.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Eis! Aviam si t'animes dona!! Si cantar a tota pastilla et fa sentir bé, doncs fes-ho sempre :D T'imagines a la feina cantant :D O pel carrer. Bé, ara si veig a una dona pel carrer fent rebombori ja em pensaré que ets tu plugim :D
Això em recorda que quan era més petit anava a una coral. Encara que tingués mil peocupacions, anar allà a cantar em deixava com nou! Ens veiem per aqui!!!
Publica un comentari a l'entrada