Com se suposa que he de tenir els nervis quan el meu fill s’empipa com una mona quan no li surten les operacions dels deures?. Quan es tanca en banda dient que és molt difícil que no ho entén i que mai ho aprendrà.
Jo li intento explicar, (jo no soc professora i no és la meva funció) però malgrat tot li intento resoldre els dubtes per a que no s’encalli o tingui excusa per no continuar, però la seva aptitud és tan dolenta!. Busca constantment l’enfrontament amb mi . No té interès, he provat totes les tàctiques, no serveix de res explicar-li que ha de ser una mena de guerrer Jedy i que no ha de deixar-se vèncer davant les dificultats. Tampoc serveix dir-li que tots tenim dubtes i que mai surten les coses a la primera i que hem de continuant intentant-ho. Que ha d’aprendre per sentir-se millor i pel seu propi benestar. Ni el raonament, ni el sentiment, ni el càstig, ni el premi, ni el joc em serveix i jo no tinc més PACIÈNCIA.
Jo ja entén que porta tot el dia al col.legi i que arriba a casa i ha de continuar fent deures i un esforç mental continuat tenint en compte que estic davant un nen que no ha estat diagnosticat de Transtorn d’Atenció però que presenta molts dels símptomes i va a teràpia per això per a que li ajudin. Què té tots els mitjans al seu abast, que segons els professors i psicòlegs no té problemes de capacitat si no que només és un nen que es despista moltíssim i es distreu constantment per anar-se al seu món. Em costa tant portar el dia a dia.. I per acabar-ho d’arreglar l’altre fill més petit reclama l’atenció queixant-se de dolor de panxa, de cap, d’orella del que sigui quan sé positivament que no té res. De vegades tindria ganes de engegar-ho tot i sortir corrents.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
De pare a mare, o millor, de nen despistat, que ho era, a mare.
Ja sé que és una mica difícil, però per que no li expliques donat personalitat als números i explicant una història? Un exemple babau:
Llavors el tres es va trobar amb el quatre i va dir "No!!!" però ja s'havien ajuntat i ara tots dos eren un set!
NO et puc assegurar que funcioni, però els pares no tenim altra opció, algú es va oblidar d'enviar-nos el manual d'instruccions.
Ànims.
Gràcies pel teu comentari.
Sort que també hi han molt bons moments. La veritat es que el fet de venir aquí i abocar-hi tot el em va punxant per dintre, evito cridar al nen que no serveix de res i encara li provoco a ell més frustació. ànims rebuts, gràcies.
Hola! Jo no s´co pare i per tant, pocs consells et puc donar. El que sí que sé és que a la vida tot són èpoques. Jo abans era mega despistat. Treia les notes mínimes i els profes sempre es reunien amb mons pares per dir-los això, que no m'esforçava, etc. A la carrera ja em vaig començar a despertar, però no va ser fins al 8è any jajajaja dels 10 que vaig trigar en fer Informàtica. Ara mira, feina estable, casat, fent segona carrera, aprenent violí, guitarra, alemany i mil coses més. El que vull dir és que no t'has d'estressar dona! Cadascú té els seus alicients i simplement has de procurar, suposo, que no se la foti contra una pared però sense obligar-lo a anar pel mateix camí que els altres, ia més a més, a la mateixa velocitat. Una abraçada virtual, que veig que la necessites. :D
Per cert, he posat un chat anònim al meu blog. Si algun dia m'hi veus connectat (posarà arquer is online de color verd), no dubtis en xerrar eh?
Fins ara!!
Hola,
Complicat aixó de ser mare. Molt complicat. Una cosa es el que vols i l'altre el que és.
Se que costa, però, estima al teu fill tal i com és. No com tu voldries que fos.
Un peto
Publica un comentari a l'entrada