LA COSA

Tu tan immaculada pel teu color i tan innocent en la teva apariència ja no m’enganyes. Amagues a les teves entranyes un artilugi infernal, que es confabula dia a dia per amargar-me’l. Ja no t’escolto. No sé qui et va inventar ni tampoc qui va fer la versió que tinc amagada sota de l’aixeta del lavabo. En aquell armariet on també hi tinc les tovalloles que t’embolcallen amb una suavitat que no et mereixes. Ets mesquina i cruel. Amb la teva cara de números i ratlles i malgrat que no ets capaç d’articular cap so em crides a la cara el que ja sé de sobres. El que no vull sentir i malgrat tot et pregunto una i una altra vegada. T’hauria d’agafar i llançar-te per la finestra ben lluny i que al caure saltessin pels aires el secret que amagues de motlles, pesos i contrapesos. T’odio però dia a dia guanyo forces per a que un dia aquest odi es transformi en indiferència, quan ho aconsegueixi per fi t’hauré vençut.