ANONIMAT

Quan vaig encetar aquest bloc no tenia clar si volia que fos o no anònim. Tenia clar que no posaria d’entrada el meu nom i cognom però si que posaria referències més o menys explícites del que faig, que sento, per on em moc, què visito i quins són els meus interessos. Volia parlar amb tota llibertat de quin és el meu barri, el col.legi dels meus nens, les associacions a les que pertanyo, les relacions personals, familiars i professionals que mantinc....... fins allà on cregués convenient a cada moment.

També havia pensat que informaria a determinades persones que tenia un bloc i fer-ho servir per comunicar-me amb elles i així complementar la necessitat que tinc que em coneguin millor, i si així ho volen, em pugin acceptar “amb més coneixement de causa”. Què voleu que us digui sóc així de retorçada i insegura.

També volia que fos un bloc terapèutic. Forma part de tota teràpia la comunicació constant sobre tot amb un mateix. És per això que m’havien aconsellat que portés sempre una llibreta a sobre on abocar tot allò que em passava pel cap. És un recurs que recomanen fer però que a mi em costava molt.

Al començament quan escrius en aquesta llibreta, sempre és el mateix: voltes i més voltes a la mateixa obsessió. És el que diuen el símptoma. Desprès et diuen que has d’explorar les teves emocions, els teus sentiments la teva història i els valors que has heredat, per que tot això és bàsic per entendre la pròpia manera de funcionar.

En aquell moment jo pensava: -quina mandra i quines ganes de remoure el passat. Em preguntava: -Quin sentit té que pensis en tot allò que t’ha passat si ja no té solució?. I intentes buscar la connexió entre l’esdeveniment negatiu del passat i la manifestació emocional conflictiva del present. Se suposa que estàs buscant l’arrel d’un problema que es manifesta en el present i et diuen que necessàriament està en el teu passat. Això m’ha costat moltíssim de veure-ho però és una autèntica evidència. I no té per què ser coses molt i molt dolentes, però sí que és important identificar-les per veure de quina manera i quin tractament li hem donat.

A més aquest espai no només em serveix per expressar el que necessito treure sinó també per opinar d’altres coses per que sí, per que em ve de gust fer-ho.

Tenia molt clar que també hi havia un grau d’intimitat que per res del món faria públic, el problema va sorgir quan el meu concepte d’intimitat no coincidia amb el de la persona que tinc més a prop i per tant hi han certes coses que voldria expressar i que per respecte i sobre tot amor a ell no puc exterioritzar d’aquesta manera.

He aquí l’explicació del meu anonimat que en part no és totalment voluntari.