La Ferida

La canalla ja no pot jugar al carrer com abans. Quan l’Alicia era petita la cosa anava diferent. S’obria la porta de l’escola i una riuada de nens sortia corrents i s’escampava pel barri a jugar fins que es feia fosc. Ells contents i els pares també. Si alguna mare requeria la presencia d’un nen nomès havia d’obrir la finestra i cridar el seu nom: - Aliiiiiiiii. Tard o d’hora la reclamada apareixia per que ja li havia arribat la veu. -Ei! ta mare que hi vagis.

Ara és una altra cosa, els pares sempre es posen en el pitjor i es fan uns farts de patir. Pateixen per que no els atropelli un cotxe, que ningú els prengui els diners, ... o coses molt pitjors.

Al carrer de l’Alicia els nens jugaven des dels últims dies d’escola, quan tothom ja anava més relaxat i es voltava per tot arreu en busca de fusta per la foguera de Sant Joan; fins ben entrat el mes setembre i les tardes s’escurçaven. A començament de temporada era un autèntic núvol de nens que poc a poc s’anava diluint a mesura que les famílies marxaven de vacances.

Sempre hi havia un grupet reduït que no marxava mai de vacances. Entre ells l’Alicia. Una tarda d’aquelles especialment calorosa jugava al carrer amb la seva veïna del pis de sota a fer baixades pel carrer en patins. El veí de l’entresol se les mirava repenjat al balcó fumant un puro amb pantalon curt i sense samarreta. Se les mirava remenant-se lentament els pels del pit que començaven a ser ja canosos.

A la mare de l’Alicia no li agradava que la seva filla anés amb patins. Sempre li cridava. - Cauràs i et trencaràs una cama!. Per això la pobre nena sempre anava amb la por al cos de que la seva mare li recriminés: - Veus! Ja t’ho deia jo.

Aquell dia va passar el que sempre augurava la mare. Va caure. No es va trencar res però es va fer una bona rascada. El veí de l’entresòl les va veure i li va dir a l’Alicia: - Vina que et curaré i no es notarà res.

L’Ali va anar. La seva amiga va decidir tornar cap a casa, si la mare de l’Ali s’enfadava més valia no estar gaire a prop.

El veí de l’entresòl va dir a la nena. –No t’amoïnis que no es notarà res. Primer de tot cal netejar-te bé la cama. La va fer seure en un tamboret del lavabo i va mullar un drap amb aigua: -Cal netejar bé aquests genolls que portes tan negres.-va dir. Es va posar darrera seu i li va donar el drap. –Té frega ben fort. Mentre la nena ho feia ell va començar a tocar-li els pits. La nena es va quedar tan garrativada que no va saber reaccionar i va començar a fregar ben fort els genolls per acabar el més aviat possible i sortir d’allà.
- Frega ben fort que si no, no podrem posar la micromina.

La nena li deia: - ja està, ja està. - No, cal desinfectar-ho bé – li contestava.

Al cap d’una estona li va dir: - Ara m’has d’ajudar a buscar la farmaciola que la tinc a sobre d’algun armari. – Jo t’alçaré i tu mires per sobre l’armari a veure si la trobes.

La va alçar i quan ja la tenia per sobre del cap li diu, mira bé per sobre l’armari arrepenjat bé no caiguis. I va possar una mà sobre el seu sexe i fregava buscant-li el clítoris a través del seu pantalonet curt.

La nena va començar a plorar. – Aquí dalt no hi ha res, baixi’m. – Mira una mica més ha d’estar per aquí. -No, no aquí no hi ha res. .

El veí de l’entresol, finalment la va baixar i la nena encara va tenir esma de dir amb un filet de veu: -ja no em fa mal la cama. Me’n vaig a casa que es l’hora de berenar. I va afegir: -Adéu i gràcies.

L’Alicia no va dir res a ningú de tot allò. Al cap de molts anys, quan ja era casada i amb filla pròpia, un dia parlant amb la seva mare li va explicar l’episodi:

- El senyor Miquel vols dir? Era molt educat. Em sembla que es va separar de la dona i el seu fill treballa en una sucursal bancària. ..

L’Alicia va pensar, el més fastigòs de tot plegat, es que aquell home tenia raó. La ferida no es va notar gens.