Quan fa un temps estava totalment enganxada al Tetris ho feia amb tota seguretat per tenir la ment ocupada en una ximpleria que m’allunyés de les meves “cabòries”. Desprès quan el vaig posar aquí al marge, ho vaig fer per tenir-ho a mà per si ho necessitava i la veritat es que fa moltíssim que no hi perdo el temps amb això.
Ara m’he adonat que és una gran metàfora de com funciono per dintre. Comença a baixar un pensament, una emoció, un sentiment .... El reconec. O no. El començo a girar cap a un costat, cap a l’altre. El tombo. El giro. Cap a la dreta. Cap a l’esquerra. L’encaro, l’accelero, o simplement el deixo caure fins el lloc on encaixa perfectament. I quan està alineat amb els demés pensaments, emocions o sentiments, simplement desapareix.
El problema bé quan el ritme d’aparició d’aquestes figuretes, s’accelera i s’accelera i aleshores no dones l’abast en col.locar cada cosa al seu lloc. I llavors hi ha el perill que t’equivoquis que et confonguis i hi posis una emoció on hauria d’anar un pensament o una fantasia o a l’inrevés i llavors el teu cap s’omple i s’omple fins que es col.lapse. Llavors no tens un altre remei que tornar a començar una altra partida i intentar fer-ho millor. Hi ha una avantatge: de l’experiència se n’aprèn.
Començo partida nova.
Ara m’he adonat que és una gran metàfora de com funciono per dintre. Comença a baixar un pensament, una emoció, un sentiment .... El reconec. O no. El començo a girar cap a un costat, cap a l’altre. El tombo. El giro. Cap a la dreta. Cap a l’esquerra. L’encaro, l’accelero, o simplement el deixo caure fins el lloc on encaixa perfectament. I quan està alineat amb els demés pensaments, emocions o sentiments, simplement desapareix.
El problema bé quan el ritme d’aparició d’aquestes figuretes, s’accelera i s’accelera i aleshores no dones l’abast en col.locar cada cosa al seu lloc. I llavors hi ha el perill que t’equivoquis que et confonguis i hi posis una emoció on hauria d’anar un pensament o una fantasia o a l’inrevés i llavors el teu cap s’omple i s’omple fins que es col.lapse. Llavors no tens un altre remei que tornar a començar una altra partida i intentar fer-ho millor. Hi ha una avantatge: de l’experiència se n’aprèn.
Començo partida nova.
6 comentaris:
Però amb els sentiments no sempre es pot tornar a començar... Potser per això sempre m'ha agradat més jugar a rubik cub que al tetris :)
He llegit el teu últim post. Però no hi ha opció de deixar comentaris. Ja et trobava a faltar i crec que aviat trobaràs noves paraules. Amb els sentiments no sempre es pot tornar a començar però sí que els podem renovar. Una abraçada somiadora!
A la fi no és això el que fem tots? Lluitar fins que no podem més i, en caure, aixecar-nos i tornar a començar.
uau!!! Me ha agradat molt la comparació que has fet del tetris amb el funcionament dels nostres pensaments!!!
Moltes gràcies a tots per escoltar-me. Em feu molt de bé.
Hola Plugim,
El tetris, una metafora. M'encanta.
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada