PAGAGNINI

Tot just abans que aquest espectacle acabés la seva segona temporada al Romea varem poder gaudir d’aquesta experiència musical.

Es tracte d’un espectacle que té més de teatre que de concert, malgrat que els seus protagonistes són músics de debò i no actors, encara que veient-los, ningú ho diria ja que també tenen una enorme ànima de clown.

Es veu que la idea de l’espectacle era apropar l’anomenada música clàssica al gran públic i per això era del tot imprescindible trobar uns músics que a banda de virtuosos, sabessin riure’s d’ells mateixos i de la pompositat que moltes vegades envolta els Concerts de Música Clàssica, (així en majúscules).

Es riuen dels músics “Prima Dona”, de la Música Clàssica Contemporània e inclús dels instruments electrònics que ho fan tot.

Com a obra de teatre crec que va de menys a més, comença molt inocentment més a prop d’un espectacle infantil que adreçat a un públic adult i de mica en mica va millorant. Els “gags” no deixen de ser de tall molt clàssics, molt d’ells estrets del món del circ: com la participació del públic o el pallasso que s’enamora d’una espectadora que ja ho hem vist fer al Tortell Poltrona per exemple.

En quan a la música, home ja m’imagino que tocar el violí ballant i saltant no ha de ser fàcil, ni tampoc tocar un violoncel penjat del coll i amb una mà envenada, com era el cas, per tant crec que es pot perdonar la falta de precisió en la interpretació.

Un últim comentari: aquest dies que tothom polemitza tant sobre la llei del català al cinema, m’agradaria comentar que aquest espectacle, malgrat ser una producció madrilenya, han tingut el detall que la veu en off que s’escolta i presenta les peces que els músics interpreten, s’expressa en català. No sé de qui ha estat la idea, però trobo que és una evidència que l’argument dels exhibidors que la llei deixaria les sales de cine buides, no s’agafa per enlloc, i que el públic d’aquesta ciutat, de cine i de teatre, valora molt poder gaudir d’espectacles en la pròpia llengua.

Tannhäusser

Mai de la vida m’hagués imaginat que m’atreviria a opinar en públic d’un tema del que no en sé res en absolut, l’Opera, així en majúscules. Però és que ahir vaig tenir el privilegi d’assistir a l’assaig general de la propera producció del Liceu que s’estrenarà el dimecres que bé. No desvetllaré res per que no vull ficar-me en cap embolic tenint en compte que és una obra que no s’ha estrenat encara. Però m’agradaria molt expressar les sensacions que vaig experimentar.

Només he vist amb aquesta, en directe, dues operes a la meva vida, i l’altre va ser La Flauta Màgica. Ho dic per a que tingueu en compte el nivell en el que estic.

L’opera en qüestió es diu Tannhäuser de Wagner i en va sembla un bany de qualitat i d’emoció que és molt difícil de transmetre.

Abans d’assistir a la representació em vaig informar una mica del que aniria a veure. Vaig buscar l’argument de l’obra a la Wikipedia i també vaig escoltar amb molt interès algunes indicacions que em va donar el meu acompanyant per a que pogués gaudir més plenament de l’espectacle.

Sempre he pensat que per a la majoria de mortals, per poder gaudir de qualsevol cosa, primer has de tenir una mica d’informació de la seva naturalesa, de quines són les seves característiques diferenciadores i quina finalitat pot arribar a perseguir. És cert que hi ha persones que per la seva sensibilitat innata pot emocionar-se sense més per la simple visió estètica d’una cosa. Però jo necessito conèixer una mica les coses per poder entendre-les, apreciar-les i gaudir-les. Per estimar una cosa primer l'has de conèixer.

En quan a l’opera en sí, saber prèviament l’argument i unes mínimes pinzellades de les característiques de la seva música van tenir la capacitat de transportar-me a una altra dimensió que em resulta molt difícil d'adjectivar.

Visualment era d’una plasticitat brutal. Allò era bell, natural, poètic, sensible amb una enorme capacitat de transmetre emocions. Per exemple al final del segon acte em vaig sorprendre a mi mateixa apretant-me les dues mans amb molta força intentant donar sortida a la mateixa tensió en que la música i la interpretació dels cantants m’estaven empenyent.

A mi m’agraden molt tipus de música i d’espectacles, però quan molts d’ells els considero com petits bombons o canapès que gaudeixes en un moment molt efímer, l’Opera, o aquesta Opera que és de la que puc opinar com ja us he dit, m’’ha semblat com un banquet d’aquells que es recorden per molt i molt temps.

Quan vaig arribar a casa els meus fills em van preguntar de què anava l’obra que havia anat a veure. Amb un esforç titànic de condensació, simplificació i reducció a les capacitats cognitives i de llenguatge dels meus fills els vaig explicar el següent: (que em perdonin els amants de l’Opera que pugin llegir això sobre tot els exigents Wagnerians)

Va de la història d’un pintor (ja sé que a l’obra original el protagonista és un trobador. Aquest canvi és cosa de les adaptacions modernes de les operes) que viu al paradís d’una de les deesses llatines: Venus (ho dic d’aquesta manera per que sovint amb els nostres fills parlem de les diferents creences i religions) i viu apartat dels seus amics que són diguem-ne cristians. En un moment determinat està cansat de viure al paradís per que troba a faltar als seus amics pintors i sobre tot a la seva estimada, Elisabeth. Així que demana permís a la deesa Venus que està enamorada d’ell per a que li deixi tornar amb els seus amics. Venus primer no volia però al final el deixa marxar. El pintor que és diu Henrich es troba amb els seus amics i la seva estimada. Després fan una mena de concurs de pintura sobre el tema de l’amor i cada pintor en fa un quadre destacant un aspecte diferent. Henrich quan veu que perdrà el concurs diu que l’amor verdader ell la conegut perque ha estimat a la deessa Venus. En aquest moment els seus amics i l’Elisabeth el rebutgen per que estimar a Venus és pecat per que ells són cristians. Li diuen que ha de marxar i no pot tornar fins que el Papa de Roma li perdoni.. Heinrich se’n va a Roma però el Papa no el perdona. La seva estimada està molt trista i resa i resa fins a la mort a la Verge per a que perdoni a Heinrich. Finalment Heinrich és perdonat gracies al sacrifici d’Elisabeth.

En la versió del Liceu, el final és diferent. Elisabeth no mor si no que es produeix una mena d’unió entre Venus i Elisabeth cosa que considero que és com una reconciliació en l’època moderna de l’amor més carnal representat per Venus i el amor més “sentimental” per dir-ho d’alguna manera representat per Elisabeth.

Hi ha un parell de "picades d'ull" al comportament de la societat moderna que van provocar l’admiració i el somriure del públic. Molt recomanable.