diumenge, 16 de març del 2008

Tannhäusser


Mai de la vida m’hagués imaginat que m’atreviria a opinar en públic d’un tema del que no en sé res en absolut, l’Opera, així en majúscules. Però és que ahir vaig tenir el privilegi d’assistir a l’assaig general de la propera producció del Liceu que s’estrenarà el dimecres que bé. No desvetllaré res per que no vull ficar-me en cap embolic tenint en compte que és una obra que no s’ha estrenat encara. Però m’agradaria molt expressar les sensacions que vaig experimentar.

Només he vist amb aquesta, en directe, dues operes a la meva vida, i l’altre va ser La Flauta Màgica. Ho dic per a que tingueu en compte el nivell en el que estic.

L’opera en qüestió es diu Tannhäuser de Wagner i en va sembla un bany de qualitat i d’emoció que és molt difícil de transmetre.

Abans d’assistir a la representació em vaig informar una mica del que aniria a veure. Vaig buscar l’argument de l’obra a la Wikipedia i també vaig escoltar amb molt interès algunes indicacions que em va donar el meu acompanyant per a que pogués gaudir més plenament de l’espectacle.

Sempre he pensat que per a la majoria de mortals, per poder gaudir de qualsevol cosa, primer has de tenir una mica d’informació de la seva naturalesa, de quines són les seves característiques diferenciadores i quina finalitat pot arribar a perseguir. És cert que hi ha persones que per la seva sensibilitat innata pot emocionar-se sense més per la simple visió estètica d’una cosa. Però jo necessito conèixer una mica les coses per poder entendre-les, apreciar-les i gaudir-les. Per estimar una cosa primer l'has de conèixer.

En quan a l’opera en sí, saber prèviament l’argument i unes mínimes pinzellades de les característiques de la seva música van tenir la capacitat de transportar-me a una altra dimensió que em resulta molt difícil d'adjectivar.

Visualment era d’una plasticitat brutal. Allò era bell, natural, poètic, sensible amb una enorme capacitat de transmetre emocions. Per exemple al final del segon acte em vaig sorprendre a mi mateixa apretant-me les dues mans amb molta força intentant donar sortida a la mateixa tensió en que la música i la interpretació dels cantants m’estaven empenyent.

A mi m’agraden molt tipus de música i d’espectacles, però quan molts d’ells els considero com petits bombons o canapès que gaudeixes en un moment molt efímer, l’Opera, o aquesta Opera que és de la que puc opinar com ja us he dit, m’’ha semblat com un banquet d’aquells que es recorden per molt i molt temps.

Quan vaig arribar a casa els meus fills em van preguntar de què anava l’obra que havia anat a veure. Amb un esforç titànic de condensació, simplificació i reducció a les capacitats cognitives i de llenguatge dels meus fills els vaig explicar el següent: (que em perdonin els amants de l’Opera que pugin llegir això sobre tot els exigents Wagnerians)

Va de la història d’un pintor (ja sé que a l’obra original el protagonista és un trobador. Aquest canvi és cosa de les adaptacions modernes de les operes) que viu al paradís d’una de les deesses llatines: Venus (ho dic d’aquesta manera per que sovint amb els nostres fills parlem de les diferents creences i religions) i viu apartat dels seus amics que són diguem-ne cristians. En un moment determinat està cansat de viure al paradís per que troba a faltar als seus amics pintors i sobre tot a la seva estimada, Elisabeth. Així que demana permís a la deesa Venus que està enamorada d’ell per a que li deixi tornar amb els seus amics. Venus primer no volia però al final el deixa marxar. El pintor que és diu Henrich es troba amb els seus amics i la seva estimada. Després fan una mena de concurs de pintura sobre el tema de l’amor i cada pintor en fa un quadre destacant un aspecte diferent. Henrich quan veu que perdrà el concurs diu que l’amor verdader ell la conegut perque ha estimat a la deessa Venus. En aquest moment els seus amics i l’Elisabeth el rebutgen per que estimar a Venus és pecat per que ells són cristians. Li diuen que ha de marxar i no pot tornar fins que el Papa de Roma li perdoni.. Heinrich se’n va a Roma però el Papa no el perdona. La seva estimada està molt trista i resa i resa fins a la mort a la Verge per a que perdoni a Heinrich. Finalment Heinrich és perdonat gracies al sacrifici d’Elisabeth.

En la versió del Liceu, el final és diferent. Elisabeth no mor si no que es produeix una mena d’unió entre Venus i Elisabeth cosa que considero que és com una reconciliació en l’època moderna de l’amor més carnal representat per Venus i el amor més “sentimental” per dir-ho d’alguna manera representat per Elisabeth.

Hi ha un parell de "picades d'ull" al comportament de la societat moderna que van provocar l’admiració i el somriure del públic. Molt recomanable.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Ole! Quina sort poder anar al Liceu! Jo mai hi he estat però faria il.lusió! Jo també sóc analfabet d'òpera però hi intento posar remei robant alguns cds a mon pare o anant a obres quan sóc a l'estranger. A Frankfurt vaig poder veure una versió de la Cenerentolla brutal! Tot lo altre que he vist ha estat, desgraciadament, en DVD :S ja que encara no he trobat cap fórmula ajustada a la meva butxaca en aquest país. I que no em diguin que l'òpera val el que val perque hi intervé molta gent perque a Àustria ,Alemanya etc són grandioses i sempre hi ha preus reduïts per a estudiants (18€) perque, senyors, la cultura musical/teatral no és un capritx luxós, sino que obre la ment i forma persones. Quan entendran això els que tallen el pastís.
Bé, prou de criticar! Per cert d'això de "Perdoneu perque no en sé d'òpera" jo no penso el mateix. És més, ara es quan més pots disfrutar algunes de les sensacions que provoquen les obres per primer cop tot descobrint-les. En canvi, la gent molt curtida en el tema, reb una informació diferent dels sentits. El que vull dir és que tota etapa dins d'un gènere té les seves qualitats i una bona crítica, la teva, serà aquella que vingui d'emocions i no pas d'academismes recargolats. Ahi queda esoooo jajajaja

plugim constant ha dit...

Moltes gracies pel teu comentari i totalment d'acord amb el tema preus. És un escandol, no entenc com no possen remei. La cultura i la música no ha de ser un luxe sino una necessitat. A vegades penso que ja els està bé a la gent que mana que la població com menys sàpiga, més manipulable; com menys coses conegui més creuran que el que li arribi del poder és la veritat absoluta.
Jo també escolto molta música de la denominada "clàssica" pero m'estimo més concerts de formació petita: quartets, quintets, piano... L'opera en CD encara no he pogut amb ella, és com la poesia, em costa horrors entrar-hi.
Et deixo un comentari en el teu bloc.

Anònim ha dit...

Uo! Doncs aviam si em recomanes dos o tres cds de quartets/quintets vaa!
Jo operes millor dvd que en cd es clar! Però aixi en cd són guais d'escoltar la flauta màgica i noces figaro! Fins ara!

Anònim ha dit...

Amb molt de gust:

A mi em té el cor robat la
Sonata per violí i piano de Cesar Frank (sobre tot el 4rt moviment que literalment em posa en estat d'extasi)
Sonata per violí i piano "primavera" o "À Kreutzer" de Beethoven, o qualsevol trio de Beethoven també són molt macos sobre tot els últims.

Quintet "la truita" de Shubert o qualsevol dels seus trios

Sobre tot busca una bona versió.

No en sé de enganxar gravacions del Youtube al meu bloc pero si vols un exemple de la primera recomanació entra al
http://es.youtube.com/watch?v=mCXDayr3Lk0