RELATS CONJUNTS: FESTA

Sí home per festes estic!

Si no dono l’abast: entre la feina, els nens i la família ja no tenia temps per a res. I ara, com que no en tenia prou, he tornat a reprendre els estudis que feia anys vaig deixar aparcats: He tret la pols a les neurones i estic provant a veure si encara funcionen les connexions de la memòria, el raonament analític, la comprensió lectora i fins i tot la capacitat de resoldre problemes heurístics...... I tot per voler canviar de feina.

Sí, sí, ja ho diuen.... : "els temps de crisi són una oportunitat magnífica" però jo de moment em quedo sense festa..

Felicitats Relats Conjunts

.

TANT DE BO FOSSIS AQUÍ

Feia molt de temps que no em deixava caure per la biblioteca del barri. Ara que hem encetat un nou curs escolar i tornem a la rutina de “tarda amb nens” hem reprès els vells bons hàbits visitant de tant en tant la biblioteca. Entre les novetats de setembre he trobat la última novel·la d’en Francesc Miralles.

Es tracta d’un escriptor que s’associa sobre tot a articles i llibres dels anomenats “d’autoajuda”, hi va treballar en una editorial especialitzada en aquests temes, però ha cultivat un ampli ventall de gèneres que van des del thriller a la literatura juvenil.

“Tant de bo fossis aquí” és una novel·la d’amor, amb un rajolí de misteri i un polsim de poesia. Res mes. Un pur entreteniment que em va fer passar deliciosament l’últim dia de festa intersetmanal.

Ens explica la història d’un arquitecte d’èxit que el dia del seu trentè aniversari és plantat per la seva promesa en plena festa d’aniversari. Durant els dies següents, es tanca al pis que hauria estat el conjugal i escolta obsessivament un disc que tot just li acaba de regalar una amiga de la universitat, precisament durant la accidentada celebració de la seva onomàstica. Es tracta del treball d’una cantautora totalment desconeguda que viu a Paris i que sembla tenir amb ell alguna estranya connexió perquè les lletres de les cançons semblen inspirar-se en la seva pròpia vida, recollint els seus somnis, il·lusions, fantasies i temors.

Intrigat per l’estrany lligam que l’uneix a aquella cantant i potser amb l’esperança de trobar una ànima bessona, viatja a Paris amb el propòsit de conèixer-la.

A l’arribar a Paris troba un llibre “oblidat” sobre la taula d’un bar. Es tracta d’un antic conte per nens: “El jardí secret” de Frances Hodgson. I comença a rebre enigmàtics missatges d’algú que signa amb el nom de la protagonista del conte i que l’empeny per diferents indrets de Paris a la recerca de l’entrada d’aquell jardí. Durant dies es van manifestant un seguit de “casualitats” que només al final es descobreix que no són tant casuals.

L’autor proposa un viatge nostàlgic per diferents escenaris de Paris, aquells que tots cerquem quan visitem la capital francesa i volem esquivar la “turistada” que fa cua al Louvre o per pujar a la Torre Eiffel. Amb aquest llibre, pots endinsar-te i passejar per diferents Parcs i Barris populars de Paris fins al punt que he recordat el mal de peus que vaig patir durant la meva última visita per culpa d’una mala combinació de sabata inadequada i típica llamborda irregular.

En les seves pàgines trobes també un munt de referències a versos seleccionats de diverses cançons que sonaven molt als anys 80 i que reconec com molt properes. Cites de llibres i poemes d’aquells que descobreixes durant la primera joventut i que sempre recordes amb un somriure de suficiència justificant-te a tu mateix que tot allò formava part de la teva vida quan travessaves “l’edat del pavo”. Sempre és maco mirar una mica enrere i rememorar aquells moment en que una paraula bonica et feia estremir encara que no sempre fos certa.

HERE COMES THE SUN

George Harrisson va declarar que va composar aquesta cançó tot passejant amb la guitarra al coll pel jardí de casa de l’Eric Clapton. Pensava que la primavera és realment merescuda per tothom que ha patit un llarg hivern. Ho va fer l’any 1969, un any molt complicat per ell. A les portes de la tardor, 40 anys desprès, em ve de gust recordar-la.

RELATS CONJUNTS: EL FUMADOR

En el meu malson més recurrent sempre surt un home que fuma. No li puc veure mai la cara perquè el seu barret li cobreix el rostre d’ombres, però intueixo que porta la cara marcada per un mosaic de cicatrius que donen fe d’una vida plena de excessos.

El fum desprèn una olor mentolada, fresca, inclús agradable...., però això no treu que la seva visió em produeixi el pressentiment que alguna cosa molt dolenta està a punt de passar-me.

No sé qui és, què vol, a qui busca o què espera, només sé que la seva presència fa que el cor se’m dispari i tots els meus muscles es posin en tensió; i el meu instint em digui que he de córrer, lluny d’ell i del carreró fosc, humit, estret en el que sempre m’hi trobo i en el que sembla instal.lat aquest home.

Malgrat els meus esforços no puc córrer. No sóc capaç de moure’m de lloc. La suor em regalima front avall fins als ulls, que he de tancar per evitar la coïssor; i quan aconsegueixo tornar-los a obrir, comprovo que els seus ulls em fiten directament entelats pel fum blanc que desprèn el cigarret que penja de la seva boca. I comença a caminar cap a mi. Lentament. Molt lentament.

Els muscles se’m paralitzant, la por em domina i quan començo a obrir la boca per deixar anar el crit que em desperti de cop i em tregui d’aquella situació. L’home somriu i em pregunta. Tens foc?

MIL BOCINS

Ja fa temps que conservo el que resta d’una cosa molt valuosa que se’m va trencar.
Era quelcom brillant, lluminós i d’un valor incalculable per mi.
M’agradava tant que sempre m’acompanyava i no podia deixar de jugar-hi.
Omplia tot el meu ésser d’una emoció brutal, intensa, constant...

Només la meva irresponsabilitat va fer que es trenqués
la feia voltejar pels aires, cada vegada més amunt
cada cop amb més força,
cada cop a més velocitat
fins que ja no vaig ser capaç d’entomar-la de nou
i de les mans se’m va escapar.

Va caure a terra i en mil bocins es va trencar.

Vaig escombrar amb paciència tot el que en va quedar.
Amb els ulls negats vaig procurar que no es perdés cap
I els vaig ficar tots en una bossa transparent.
Mai no m’he volgut despendre’m d’aquesta bossa.
La tinc ficada en un calaix de la tauleta de nit.
Ben a mà. Ben present.

Cada dia en un moment o altra la vista se m’hi en va.
I em quedo mirant les restes amb un fort sentiment de culpa.
Si pogués tirar enrera? No l’hagués tret de casa,
No l’hagués forçat, L’hauria tractat amb molta més cura.

Més d’un cop m’he proposat tornar a enganxar aquell trist escampall
Fins i tot he visualitzat com seria tornar-ho a recomposar.
Imagino que potser les juntes no es podrien dissimular
O inclús que potser podria faltar per sempre algun petit trosset.

Però senzillament..... no en soc capaç.




.

EL FINAL DE L'ESTIU

Setembre

Tot recomença.
Desprès de la tempesta: la calma
Desprès de les vacances: la feina
Desprès de la eufòria: la tristesa
Desprès de la il.lusió: el desengany
Desprès de la sinceritat: el buit
Desprès de l’error: la conseqüència
Desprès de la decisió: el dubte
Desprès de la por: més por

.

LA SOLITUD

“…Els nombres primers són divisibles només per la unitat i per ells mateixos. S’estan al seu lloc en la infinita sèrie de nombres naturals, enclosos igual que tots entre dos més, però un pas més enllà respecte als altres. Són nombres suspectes i solitaris...

... entre els nombres primers n’hi ha alguns que encara són més especials. Els matemàtics els anomenen primers bessons ...: són parelles de nombres primers que estan de costat, més ben dit, quasi de costat, perquè entre ells sempre hi ha un nombre parell que els impedeix tocar-se realment. Nombres com l’11 i el 13, com el 17 i el 19, el 41 i el 43.....”

En Mattia i l’Alice, els dos protagonistes d’aquesta novel·la són així: dos primers bessons. Sols, perduts, inadaptats, apartats de la manera de fer dels altres. Cadascú amb les seves obsessions. Cadascú amb una personal forma de canalitzar la pròpia por: l’Alice a través de l’anorèxia i en Mattia a través d’un trastorn que el porta a autolesionar-se compulsivament.

Cadascú veu en l’altra la seva pròpia solitud, tot intuint que junts estarien bé, prefereixen no renunciar a la pròpia existència construïda a base de por.

Fins al punt que la descoberta per part de l’Alicia de l’error en que es basa la personalitat d’en Mattia fa que no actuï per no destruir a l’altre i en conseqüència, la pròpia solitud.