Suposo que són varis els motius que van impulsar a la Elisabet Pedrosa a escriure “Criatures d’un altre planeta”. En primer lloc, i el fonamental, donar a conèixer la malaltia que afecta a la seva filla. En segon lloc, el llibre, amb tota seguretat, li ha servit per canalitzar les seves emocions i donar sortida a tot aquell dolor que el diagnòstic i la posterior impotència de no poder fer res li va provocar. I en tercer lloc, i el principal motiu pel qual li estic tan agraïda és que ha escrit un llibre d’aquells anomenats d’autoajuda , que malgrat la mala premsa que tenen (per mi injustificada), certifico que és del tot eficaç. Em costa moltíssim poder transmetre fins a quin punt m’he sentit identificada amb la Elisabet. Jo no estic, ni molt menys, en la mateixa situació objectiva que ella, però si que puc assegurar que he sentit moltes de les coses que ella a estat capaç d’expressar i com a través de la seva evolució emocional renovo forces per poder continuar endavant. Si ella en la seva condició les ha trobat, jo que sento el mateix també ho puc fer.
Hi ha paràgraf sencers que puc subscriure totalment:
“Es curiós que sigui a través de les paraules d’algú altre que descobreixis les virtuts del teu fill, un fill al qual tu sovint, massa sovint, només li veus el que no ha fet bé o que podria millorar. Que dur, ser així; jo sóc així. I descobreixo les virtuts dels que m’acompanyen en el viatge de la vida a través d’un mirall extern. Potser ens passa a tots, que fixem els ulls en el defecte en lloc de la virtut. Potser també va ser així quan jo era petita. Potser van penalitzar massa els defectes –tots en tenim i precisament ens fa humans i diversos- i van enaltir excessivament no ja la virtut sinó la fantasia de la perfecció”.
“Jo, que esperava que el món canviés –el món, perquè jo era posseïdora de la raó, de la meva raó- i que mentre esperava no feia ni un minúscul canvi. Esperava que el món canviés per ser feliç. I el que he descobert és que si no començava canviant jo, el món no ho faria. És a partir del moment en què he començat a canviar, que els canvis positius han contagiat la gent més propera.”
“ ¿Voleu saber un altre dels meus problemes? Jutjo a tort i a dret. Crec que ho fem tots, però en això potser també m’equivoco. Deu partir del convenciment que un té la raó i la fa caure implacable sobre les coses i les persones. ¿Sabeu què passa quan descobreixes que t’equivoques? Tu, que eres perfecte o que aspiraves, amb un desig angoixant, arribar a la perfecció –la teva totalitària perfecció- ...Ai, quanta angoixa he arrossegat durant anys. “
I la identificació total, ha vingut quan he llegit entre les seves pàgines que ella també havia passat per la mateixa obsessió que jo, i per tant no és tant estrany que molts dels processos emocionals que faig estiguin tant i tant propers.
Gràcies Elisabet.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Pel que veig aquest llibre t'ha arribat molt endins.
No sé si es pot catalogar com a llibre d'autoajuda, sospito que no.
No crec que els llibres que escriu algú explicant les seves vivències siguin d'autoajuda, no són un "¡Ud. también puede hacerlo!" la majoria dels quals són pura propaganda d'un producte més o menys miraculós.
Altra cosa és, com t'ha passat a tu, que t'hagi obert els ulls a certes actituds, això ens passa, sigui un llibre, una pel·lícula, una frase al cap i a la fi que ens obre una nova visió de la vida, fins l'extrem de no tenir res a veure amb el missatge inicial.
Una cancó que en va marcar a mi va ser de Los Inhumanos, no sé ni com es deia pero la lletra feia, mes o menys així:
"Me quiero, me quiero, me quiero, no podria vivir sin mi, yo sin mi me moriré."
L'idea incial era fer conya sobre les cançons d'amor estil Pecos. Però a mi em va fer pensar en altres coses, molt més profundes.
Me n'alegro que aquest llibre t'hagi servit en la teva vida, és una cosa que no ens passa sempre.
Moltes gràcies pel teu comentari. No m'ho tinguis en compte però quan tenia 7 o 8 anys a mi m'agradaven els Pecos. Tothom té un passat.
Hola,
Molt bonica i real aquesta reflexió. El ser perfeccioniste no ens afavoreix, tot el contrari.
Donar-se compte ja es un pas. Que dificil és a vegades no perdre el nord.
(em guardes un secret? els Pecos també m'agradaven a mi. I encara ara, recordo totes les seves cançons. Llavors no podia dir-ho.
Ara, son poques les coses que guardo en secret. Ara visc molt millor en aquest aspecte.)
Bona nit
Publica un comentari a l'entrada