Fa unes setmanes una ànima anònima em va recomanar aquest llibre que, aquest sí, entra de ple en els anomenats llibres d’autoajuda. Vaig buscar informació a Internet i el que vaig trobar, la veritat, no em va engrescar gaire. Al You Tube hi havia fragments d’una pel·lícula basada en aquest llibre i on diversos testimonis afirmaven que “el Secret” els havia ajudat sobre tot en el terreny econòmic. Es això el que em va fer desconfiar del “producte”. Actualment la meva prioritat és buscar, no la felicitat, que trobo una utopia, sinó estar en pau amb mi mateixa i això, tinc molt clar que no ho aconseguiré fins que no sigui capaç de trobar un cert equilibri emocional.
De tota manera, no vindrà d’un llibre més i vaig acollir la recomanació i per Sant Jordi me’l vaig autoregalar. Només l’he començat i ja ha tirat per terra una de les màximes que tenia bastant assumida des de petita i que es pot resumir en una “frase feta” que sovint la meva mare em repetia “El hombre propone y Dios dispone”. Segons aquesta màxima tant era el que jo volgués, desitgés o m’esforcés que tot depenia de “la voluntat divina”, cosa en la que no crec però que d’alguna manera interpretava que la meva voluntat o esforç no era rellevant a l’hora d’assolir els objectius o fites que em plantegés. Aquest llibre parteix de la premissa contrària. Si realment desitges una cosa amb totes les teves forces i ets capaç de convenç-se’t a tu mateix que ho pots aconseguir segur que “la força d’atracció” farà que sigui veritat. És un plantejament molt optimista ja que centra el focus en un mateix com a principal actor de la pròpia vida, al marge de qualsevol altra circumstància.
El llibre dóna pautes de com exercitar aquest “secret” que no és més que estar convençut de l’existència d’aquesta força d’atracció que farà que qualsevol cosa que desitgem serem capaços d’atraure.
De moment no m’ho acabo de creure tot això, no obstant tampoc puc dir que estic convençuda del contrari. De la mateixa manera que fins fa molt poc desconeixia totalment que les emocions tenen la capacitat de fer-nos emmalaltir i també la capacitat de guarir-nos. Ni que segons el què fem amb elles així ens anirà, si les ofeguem, neguem o tapem ens farà sentir malament, en canvi si donem a les nostres emocions una adequada via de canalització farà que ens sentim millor.
Per tant de moment li concedeixo el benefici del dubte i intento fer proves a veure que aconsegueixo. Veurem.
De tota manera, no vindrà d’un llibre més i vaig acollir la recomanació i per Sant Jordi me’l vaig autoregalar. Només l’he començat i ja ha tirat per terra una de les màximes que tenia bastant assumida des de petita i que es pot resumir en una “frase feta” que sovint la meva mare em repetia “El hombre propone y Dios dispone”. Segons aquesta màxima tant era el que jo volgués, desitgés o m’esforcés que tot depenia de “la voluntat divina”, cosa en la que no crec però que d’alguna manera interpretava que la meva voluntat o esforç no era rellevant a l’hora d’assolir els objectius o fites que em plantegés. Aquest llibre parteix de la premissa contrària. Si realment desitges una cosa amb totes les teves forces i ets capaç de convenç-se’t a tu mateix que ho pots aconseguir segur que “la força d’atracció” farà que sigui veritat. És un plantejament molt optimista ja que centra el focus en un mateix com a principal actor de la pròpia vida, al marge de qualsevol altra circumstància.
El llibre dóna pautes de com exercitar aquest “secret” que no és més que estar convençut de l’existència d’aquesta força d’atracció que farà que qualsevol cosa que desitgem serem capaços d’atraure.
De moment no m’ho acabo de creure tot això, no obstant tampoc puc dir que estic convençuda del contrari. De la mateixa manera que fins fa molt poc desconeixia totalment que les emocions tenen la capacitat de fer-nos emmalaltir i també la capacitat de guarir-nos. Ni que segons el què fem amb elles així ens anirà, si les ofeguem, neguem o tapem ens farà sentir malament, en canvi si donem a les nostres emocions una adequada via de canalització farà que ens sentim millor.
Per tant de moment li concedeixo el benefici del dubte i intento fer proves a veure que aconsegueixo. Veurem.
7 comentaris:
ja n'havia sentit a parlar d'aquest llibre. Però la informació que he rebut no m'ha acabat de seduir.
Molt idil·lic, tot plegat. Segurament deus ser veritat, la llei de la atracció. Però la dificultat rau en creure's allò que vols. Quan per naturalesa les persones humanes som dubtes i dubtes...
doncs quan l'hagis llegit esperaré saber-ne el teu parer. d'acord?
Tantdebò et pogui dir que funciona. Tens raó en que les persones dubtem per naturalesa, però també penso que el que ens fa dubtar més és la por i que és la emoció que hem de treballar més per poder-la controlar. Tens un bloc molt bonic. He llegit uns quants dels teus contes i t'he de felicitar, són sentiments en estat pur.
si les persones dubtem per naturalesa, quan decideixes no dubtar i tirar endavant, pasa que tenies raó en dubtar. Fas marxa enrera. Tornes a tirar endavant, tornes a tenir raó....llavors tot es por i no et deixa tirar endavant......carreró sense sortida.
Hola a tots, sóc l'anònima que va recomanar EL SECRETO.
He vist el comentari del llibre, i m'ha fet gràcia, i, us volia dir unes coses.
És cert que a mi també em va sobtar el principi quan comença a parlar de diners, i insisteix molt en aquest tema. Vaig pensar: típica americanada.
I, de fet, també vaig pensar que no m'agradaria.
Suposo que quan es parla de temes d'aquest tipus, els diners, ho embruten tot. Sembla que, si algú demana diners, té poca vida interior, i, tractant-se d'un llibre que d'entrada ens explica una cosa tant valuosa com pot ser la connexió amb l'univers etc. els diners no hi tinguin cabuda,
He de dir, però, que mentre llegia, quan per exemple diu: "si quieres tener X dinero piensa que ya lo tienes, etc. " doncs el meu cap va fer un clic, no sé perqué, però vaig arribar a la conclusió de que jo mateixa tenia una contradicció interna:
per una banda, no m'agradava que el llibre parlés de diners, però per l'altra vaig pensar: sí, jo no vull que aquest llibre parli d'aixó, de com aconseguir-ho, però ara mateix em trobo en una situació econòmica bastant precària, i realment sempre penso: ojalà les coses vagin bé i pugui treure'm d'assobre els crèdits que tinc i aconsegueixi tenir un sou una mica digne (fa dos anys que he muntat una empresa, i el principi és molt difícil), ara el que guanyo és pràcticament simbòlic (200 euros) i poder aconseguir independitzar-me,... ara des de fa uns mesos he hagut de tornar a viure amb els meus pares.
El que vull dir amb tot aixó, és que realment, la meva contradicció de no voler que el llibre parles de diners, però per l'altra, us asseguro que si ara em toquessin a la lotería els diners suficients per poder posar-me a zero, no li faria fàstigs.
Una altra cosa, que crec que al llibre s'insisteix massa, potser, és la quantitat. Per mi, si pogués aconseguir, el que us he dit, em donaria per més que satisfeta. A part, hi ha maneres de demanar.
En el meu cas, el que demano és que l'empresa vagi bé. Que vagi creixent, i punt. I em sembla que no és res de l'altre mon demanar aixó perquè si no un no munta una empresa.
Per tant, entenc perfectament aquesta sensació de "brutícia capitalista" en un llibre que en teoría ens parlar de quelcom diferent, però després de meditar-ho, realment, m'he adonat que, almenys en el meu cas, era una contradicció.
Ara per ara, encara no l'he acabat, perqué últimament estic llegint poc, massa feina i massa cansament. De totes maneres, el que estic demanant és salut. No tinc una salut massa bona últimament, i per mi és prioritari.
El que crec que és molt interessant és quan parla de no acomodar-se a la vida actual, si no de visualitzar el que realment ens agradaria.
En quant a la salut, doncs he de dir, que arriba un moment, que si et diagnostiquen una malaltia, que ara resulta que no se sap si la tinc o no, doncs un no ha de pensar: sóc aquesta malaltia. I és un pensament inconscient, però fins ara, sense voler-ho m'ha passat. Ara, per aixó, intento visualitzar-me amb el meu nom i cognoms sense cap mena de problema físic. Ja veurem qué passa.
Penso que realment la ment té molta força i estic convençuda que alguna cosa de veritat hi ha en el tema de les atraccions.
Durant molts anys vaig atraure persones que no em convenien, fins que un dia vaig dir prou! i mai més.
He anat atraient altre tipus de persones, la última fa poc temps, i diguessim que s'ha aprofitat d'una situació però, ara ja és fora.
Llavors es tracta d'anar aprenent i de no ser, com he llegit al blog de Menta fresca, BOBO.
En realitat penso que el secreto, en el fons, no és cap secreto, simplement, es tracta de canviar la mentalitat, de intentar sortir de un mateix per veure's com a una peli, .... lo típic: quan veiem una peli i hi ha coses que no ens agraden, o el protagonista està atrapat en una història i no se'n surt, sempre hi ha la cosa de dir: com és que no veu que aixó li està perjudicant,... sigui el que sigui, eh? nosaltres ho veiem claríssim, però com ja sabem, quan es tracta de la nostra vida, a part que no tenim el guió de tots els personatges, i no sabem moltes coses, penso que és bo, intentar sortir i veure'ns des de fora.
Evidentment, hi ha una cosa, que és la experiència que crec que és una arma de doble fil: per una banda ens ajuda a no caure en alguns errors per cinquena vegada, o més, o menys (depen de la persona) però també, ens pot bloquejar, recordant una experiència anterior que ens va anar malament.
Ho dic perque llegeixo el comentari de MENTA FRESCA. No sé si interpreto bé les teves paraules.
El cas és que com deia Khrisnamurthi, no hi ha mai dues situacions iguals, i en un dels seus llibres intenta explicar que no hem de valorar una situació "nova" (entre cometes pq ens pot recordar una ja passada) i carregar-la de contingut que no li pertany.
Jo estic en part d'acord, i en part en contra, perquè és cert que de vegades dues situacions acaben sent la mateixa experiència i tendeixo a fer cas del que em diu el COR, sobre tot, més que la ment.
De la última experiència no fa gaires díes, i el cor ja feia temps que em deia: CUIDADO!!!!! però la meva ment no es podia creure el que el cor em deia, perquè ho racionalitzava i deia: NO POT SER.
Al final, va ser! i per sort, la cosa s'ha arreglat ràpidament prenent decisions que normalment no hagués pres.
En quant al tema de que PLUGIM, no sabies fins fa poc que una situació psicològica et podia enmalaltir, doncs és així, de fet, estic treballant en aquest tema, tb per veure quant hi ha de psicològic i quant no.
El cas és que una amiga em va recomanar un llibre que parla precisament d'aixó.
Me'l volia comprar per Sant Jordi, però al final, encara no ho he fet i per tant, no l'he llegit, pero ho faré.
Es diu: ANATOMÍA DEL ESPÍRITU (ed. ZETA).
No sé si els demés l'heu llegit,...
Bé, quin rotllo que us he fotut!
Cuideu-vos molt tots/es
L'anónima del secreto.
Buf, m'has deixat esgotada..., però t'agraeixo molt la visita i els teus comentaris (encara que m'agradaria més que tinguessis un bloc propi perque també poguessis abocar tot el que et ronda pel caparró que no és poc, ja veuries lubequevà) Espero que totes aquestes adversitats que apuntes es vagin resolent amb o sense l'ajuda d'aquest manual. M'apunto l'altre llibre. Aquí estaré per quan vulguis, també tinc un e-mail per si ho veus més adecuat. Fins aviat!
Hola a tots, ara he llegit el teu comentari, i he rellegit el que havia escrit, i realment, no m'extranya que hagis quedat esgotada,... m'he esgotat jo tb!
Tot i que tb pot ser perqué és molt tard.
De moment, no tinc previst fer un blog, perquè no tindría gaire temps per a dedicar-li, però és una cosa que m'agrada.
Tant tú com l'arquer, mitjançant el qual vaig arribar al teu blog, doncs ho cuideu molt. I feu coses molt xules! D'aquí a un temps, suposo que m'hi posaré. M'agrada la idea, i molt!
Bé, cuideu-vos tots, i potser ara em posaré un nom i així no he de dir qe soc l'anònima del secreto, o coses per l'estil.
Salut!
Hola a tots, ara he llegit el teu comentari, i he rellegit el que havia escrit, i realment, no m'extranya que hagis quedat esgotada,... m'he esgotat jo tb!
Tot i que tb pot ser perqué és molt tard.
De moment, no tinc previst fer un blog, perquè no tindría gaire temps per a dedicar-li, però és una cosa que m'agrada.
Tant tú com l'arquer, mitjançant el qual vaig arribar al teu blog, doncs ho cuideu molt. I feu coses molt xules! D'aquí a un temps, suposo que m'hi posaré. M'agrada la idea, i molt!
Bé, cuideu-vos tots, i potser ara em posaré un nom i així no he de dir qe soc l'anònima del secreto, o coses per l'estil.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada