dilluns, 19 de maig del 2008

Reflexió

Una amiga blocaire es pregunta en el seu bloc si hauria de resar per una persona que estima molt i que es troba al final de la seva vida, en base a que aquesta persona és religiosa encara que ella no ho és. Si m’ho permeteu, m’agradaria reflexionar sobre això. Jo crec que l’espiritualitat de les persones va més enllà de religions. La religió, qualsevol d’elles, és una manera d’explicar la necessitat que tenim d’explicar-nos les coses i més concretament l’esència dels sentiments. El que estic aprenent a fer és concentrar-me en identificar l’emoció que predomina en el meu ànim en cada precís moment: Tristesa, alegria, angoixa, pena, estrès, ansietat, por.... i pensar en la cosa concreta que l’ha provocat, entendre la relació causa-efecte, i donar-me permís per sentir l’emoció de que es tracti, i a partir d’aquí esperar que s’esgoti per si sola. Sempre ho fa, nomès persisteix si l’intento amagar o reprimir, si la deixo fer, acaba per desaparèixer, encara que només fins la propera. L’important, llavors, és que la propera no provocarà tant immediatament l’emoció o aquesta no serà tant intensa, i així anar tirant.

Jo no sóc creient però considero que les persones que senten una fe sincera té un tema resolt per què té una via, una tècnica per afrontar les emocions positives i negatives. Els altres hem de buscar la nostra pròpia manera de funcionar.

Cada vegada crec més que el que em farà sentir bé només està dintre meu, de la mateixa manera que el que m’ha fet sentir malament, també s’ha generat dintre meu, encara que hagi tingut una “excusa” externa, que com a tal no depèn de mi, i per tant he de saber neutralitzar el seu efecte.

Evidentment que a tots ens passen coses dolentes, i fins i tot molt dolentes que no tenen solució i que ens afecta molt negativament, com és el cas d’una malaltia. En aquest cas hem de tenir tot el dret d’entristir-nos, plorar, cridar, maleir a qui sigui.... però desprès em d’afrontar el demà i tirar endavant per que la resta de la nostra vida ens està esperant i de nosaltres depèn com volem que sigui.

8 comentaris:

Josep B. ha dit...

No puc, potser no podem, dir-li a la teva amiga que fer.

El que sí tinc clar és què faria jo. Si la persona per qui he de ressar hauria estat feliç que ho fes ho faria, malgrat no hi crec.

Potser és una contradicció, no ho nego, però m'agradaria que quan fos per mi la gent actués igual.

horabaixa ha dit...

Hola plugim,
Bona reflexió. Crec que cadascú ha de fer el que li vagi bé. No tots som iguals. A vegades d'una experiència dolenta se'n treu algo de positiu, tot i que costa de veure. I també, el preu que paguem es excesiu.
A vegades i en segons quins temes, molta gent no fa res per vergonya. Amb el temps et dones compte que es una equivocació.
Fins aviat

Anònim ha dit...

Els trens bons nomes pasen una vegada a la vida, si creus que el teu encara no ha passat buscan's!!!!

Anònim ha dit...

Moltes gracies a tots dos per opinar.
ebp gràcies però, afortunadament per mi en aquest tema estic total i feliçment servida i descarto qualsevol canvi.

Ana Carles ha dit...

Veig que la meva reflexió ha provocat moltes d'altres. Es difícil ja que ni un mateix sap el que fer en certes situacions... com per a dir-li als altres el que han de fer ells. Almenys a mi em passa això molts cops.
Com molt bé diu l'horabaixa, haurem de fer el que a cadascú ens vagi bé.

Em recordes tan a algú que conec quan expliques tot això de la relació causa-efecte. D'intentar conèixer les situacions que et provoquen certs sentiments, i de procurar, en certa manera, controlar-los. Però costa oi?

menta fresca, aufàbrega i maria lluisa ha dit...

hola ana, crec que no sempre podem evitar les situacions que trovem al llarg de la nostra vida però com diu plugim, si anarnos-en adaptant, fernos coneixedors de l'efecte que causen en nosaltres i aixi ens anem vacunan, com si fos el xarampió.....i si hom creu que ha de resar que ho façi, jo a voltes ho faig, hi parlo internament i m'ajuda, es com si no em sentis sola....però el que realment li anirà be a l'amiga malalta es que sempre vegi un somriure en els teu ulls, en els teus llavis i que la tendresa hi sigui sempre present en tú envers a ella....qe mai et vegi trista MAI, sé de que parlo.

Anònim ha dit...

La reflexio la trobo molt interesant a l´hora que molt quotidiana, ja que el platejament de que fer per els demes en moments dificils, inclos al final de la seva vida, esta dins nostre, i per mi te una paraula que ho resumeix, ACOMPANYAR !!!! que per mi es sinonim de estimar, acceptar, respectar............
una abraçada

LALI

Betty ha dit...

Hola plugim, quan t'etimes algú que saps que se t'en va sense que tú puguis fer res, acompanyarla com et demana és el millor regal per ella. El meu pare va morit de càncer. Va quedar en cadira de rodes, i anava sondat.Aquests moments d'intimitat, de tenir cura d'ell, quan ell m'havia cuidat a mi, són moments atesorats. Ell no demanva res més, no en sabía demanar-me res, peró ell als seus ulls portava un gràcies amb tendresa.
Al cap dels anys, jo mateixa vaig tenir càncer (fa 7 anys i està superat) i molta gent, sobre tot gent gran, em deien que ressaven molt per mi. Jo no cre en l'esglesia, peró crec que hi había algú al meu costat, personalitzat en tota la gent que va resar per mi.

Ah! la foto és del febrer d'aquest any i no està retocada!
petonet reflexius