Fa dies que la desconfiança en la gent s’ha tornat a instal.lar en el meu ànim i he recordat un episodi que em va passar fa uns pocs anys quan aquella mateixa desconfiança em va acompanyar durant molts mesos.
Tornava cap a casa en bicicleta una nit de començament de juny. Circulava per la vorera d’un carrer bastant estret (abans que l’ordenança de circulació ho prohibís), quan vaig veure que venia de cara una noia caminant amb un casc de moto penjant del braç. El casc era de color negre i jo no el vaig veure en primera instància. Encara que circulava molt a poc a poc, al passar-li pel costat em va plantar el casc al davant i vaig caure a terra. Ho va fer expressament? No ho sé. La caiguda em va provocar una dislocació del colze, és a dir se’m va sortir de lloc, per la qual cosa em va quedar penjant i no el podia moure. No podia posar-me dreta. La noia va marxar, em vaig aixecar com vaig poder i vaig seure en un banc de la vora. Vaig trucar a casa per que em vinguessin a buscar. Vaig estar uns 15 minuts esperant asseguda en aquell banc, amb el braç fora de lloc, plorant i amb una inconfusible expressió de dolor a la cara. La gent passava davant meu. No gaire gent, per que era de nit, però almenys una dotzena de persones. Alguns sortien d'un poliesportiu del costat d’aquells que pots anar a fer esport fins tard. Dedueixo que la gent volia protegir el seu temps. A aquelles hores l’únic que vols es arribar a casa, sopar i ficar-te al llit que demà també toca treballar, per això camines de pressa i si veus algú que es troba sol en un banc, ferit i plorant, tu no pots fer-hi res. Això sí, una miradeta si que la feien però el seu pas continuava accelerat. Si algú s’hagués aturat per preguntar-me alguna cosa jo els hagués dit que no necessitava ajuda que ja havia avisat que ja em venien a buscar. Però ningú em va donar l’oportunitat de fer-ho. Jo sens dubte m’hagués aturat.
Tornava cap a casa en bicicleta una nit de començament de juny. Circulava per la vorera d’un carrer bastant estret (abans que l’ordenança de circulació ho prohibís), quan vaig veure que venia de cara una noia caminant amb un casc de moto penjant del braç. El casc era de color negre i jo no el vaig veure en primera instància. Encara que circulava molt a poc a poc, al passar-li pel costat em va plantar el casc al davant i vaig caure a terra. Ho va fer expressament? No ho sé. La caiguda em va provocar una dislocació del colze, és a dir se’m va sortir de lloc, per la qual cosa em va quedar penjant i no el podia moure. No podia posar-me dreta. La noia va marxar, em vaig aixecar com vaig poder i vaig seure en un banc de la vora. Vaig trucar a casa per que em vinguessin a buscar. Vaig estar uns 15 minuts esperant asseguda en aquell banc, amb el braç fora de lloc, plorant i amb una inconfusible expressió de dolor a la cara. La gent passava davant meu. No gaire gent, per que era de nit, però almenys una dotzena de persones. Alguns sortien d'un poliesportiu del costat d’aquells que pots anar a fer esport fins tard. Dedueixo que la gent volia protegir el seu temps. A aquelles hores l’únic que vols es arribar a casa, sopar i ficar-te al llit que demà també toca treballar, per això camines de pressa i si veus algú que es troba sol en un banc, ferit i plorant, tu no pots fer-hi res. Això sí, una miradeta si que la feien però el seu pas continuava accelerat. Si algú s’hagués aturat per preguntar-me alguna cosa jo els hagués dit que no necessitava ajuda que ja havia avisat que ja em venien a buscar. Però ningú em va donar l’oportunitat de fer-ho. Jo sens dubte m’hagués aturat.
7 comentaris:
Hola Plugim, sóc l'anònima dels llibres, acabo de llegir-te. Realment el tema que tractes és un dels que més m'afecten. A mi tb m'ha passat això. No tant greu, ja que no em vaig trencar res, però realment te'n adones de lo "sols" que es pot arribar a estar en una circumstància concreta, i no només sols si no tb tristos perquè sabem que nosaltres, de passar alguna cosa a una persona que no coneixem, aniriem a ajudar-la.
De totes maneres, jo no vull deixar de confiar en la gent!! em nego a no confiar-hi. Evidentment he anant aprenent i saps? una de les coses que he apres és que jo també he estat responsable de la "desconfiança", perquè? doncs perqué de vegades a les persones que m'envoltaven els hi "donava un guió" adequat a la meva pel·licula, i llavors, a la que se sortien del guió que jo havia inconscientment redactat per a ells/elles, doncs patacada! Persones en las que havia confiat i de sobte PAM! quàntes vegades ens ha passat aixó?
Segur que moltes! però si em paro a pensar, ara, amb uns quants anys d'experiència assobre reviso el que m'ha passat i em dic: ostres! com vaig poder refiar-me d'aquella persona! i no t'estic dient que aquella persona fos dolenta, no! simplement que era una persona que anava cap a una direcció i jo cap a un altra, i parlo en tots els nivells.
He arribat a la conclusió de que no hi ha persones bones o dolentes (exceptuant és clar, casos més grossos) però en línia general, a veure si m'explico bé, senzillament, et vas trobant amb persones, durant la vida que en un moment donat sembla que hi ha empatia (d'algun tipus) i depén molt de com estiguis per veure venir del pal que va i decidir si vols o no crear un vincle més proper.
Continuament hi ha comunicació, però s'ha de saber veure, i de vegades no és fàcil. Les persones, només amb la mirada, els gestos, etc, diem moltes coses! pero de vegades, no es té temps de parar-se a pensar i decidim incorporar al nou personatge a la nostra pel·lícula perque en aquell moment ens fa falta per a cubrir una vacant (un amic/amiga amb característiques concretes, una parella, un veí) el que vull dir és que hem d'anar amb compte (i ho dic en general) amb el que projectem en les altres persones perqué si no ens poden defraudar i per tant, neix la desconfiança.
Com t'he dit al principi, crec que el que et va passar aquell cop, va ser molt lleig, i també t'he dit que a mi m'ha passat, i que m'he sentit trista perquè jo no
m'ho hagués pensat dos cops abans d'ajudar, però, després si penses fredament, arribes a la conclusió de que no tots som iguals. Que hi ha persones que quan veuen una persona plorar, no s'acosten per respecte, d'altres passen, i potser altres no ho fan si no els hi demanes. El que vull dir és que les relacions humanes són complicades i, de vegades, cal dir: ei! em podeu ajudar? - que pots pensar que és una tonteria pq ja es veu que necessites ajuda! sí, està clar! però com et dic, hi ha persones de tot tipus. Un cop vaig caure amb la moto. Res de greu! molt ridícul. Va ser al agafar-la i baixar de la vorera, resulta que vaig calcular malament on posar el peu, i en càmara lenta vaig caure i la moto es va quedar a sobre meu. Al costat, una parada de bus, plena de gent mirant-me atònita. Jo sortint de sota la moto, i després, per aixecar-la em va costar un munt. Doncs ningú es va moure per a ajudar-me. Total, quan vaig aconseguir aixecar-la, me'n vaig anar, i vaig estar pensant tot el dia: flipo en com és la gent! pero,... què hagués passat si els hi hagués dit: ei! algú em pot ajudar? això no ho sabré, peró m'agrada pensar que aquest episodi hauria tingut un final feliç!
Si demanes ajuda de vegades la gent surt del seu món i t'ajuden, no sempre clar.
Jo de vegades ajuda al super o al carrer, i veus que la gent fins i tot te mira en cara d'assustada i de sorpresa, hi ha gent que no està acostumada que l'ajuden.
stik totlmant dakord amb lanonima dels libres. posem fe en els altres com voldriem que fossin no com son realment. la decepció vé d'aqui, de falses expectatives.
de vegades estem tant ensimismades que esn kal un stmul xtern. pro no hi ha tant altruime com algunes voldriem.
karma
Teniu molta raó tots plegats, no hem d'esperar que les altres persones facin el que volem ja que tots som diferents i per força, veiem les coses des de diferents perspectives. I que no es comportin com ens agradaria no vol dir que siguin millors o pitjors persones, sinó que no li donen la mateixa importància que li donem nosaltres. El que passa que es difícil evitar disgustar-nos quan veiem certs comportaments.
De totes formes, el que si es veritat es que avui en dia portem una vida no sé si tan plena d'estrés o potser d'egoisme (això de l'estrés em sona a excusa molts cops...), que fa que no ens parem a observar que els hi passa als que tenim a la vora.
Hola Plugim,
Ja és mala sort. El teu text em fa reflexionar molt.
Quan vaig pel carrer, estic pendenta de moltes coses. Més d'un cop he ajudat a algú i es certament gratificant. Però, a vegades, alguna cosa m'atura, por, desconfiança, espero que amb una mirada "m'ho demanin". no vull ficar-me on no em demanen.
De tota manera crec que som més humans del que pensem. El que pasa és que no sempre trobem la manera d'expressar-ho.
Cuidat molt, i no deixis que un "cas aïllat" faci perdre la teva fe en les persones. -no sempre has de confiar en tothom-,
A vegades, la meteixa necesitat, fa que errem en la idea de com son els altres.
Un petó
Moltes gracies a totes per visitar-me. En esència comparteixo les vostres opinions.Però ja sabem que les emocions van per lliure. Benvingudes a les comentaristes noves!!!!
Anònima dels llibres
Tens molta raó, Plugim! amb el que dius que les emocions van per lliure, .... fa anys, quan era més jove, era més dràstica. Ara, amb el temps, sóc heavy, en el sentit que si conec algú que no m'interessa pel que sigui o veig que pot ser una persona que em pot portar problemes (de molts tipus) doncs no la deixo passar a la meva vida. Diguessim que el que he aprés és a veure si no la primera vegada, la segona o tercera (tot i que hi ha gent que encara m'enganya, la típica mosqueta morta, que encara no les veig venir) i que en cara em sorprén,... ara sóc molt més capaç de dir: ei! deixa'm en pau! abans no, abans era la típica que coneixia algú i ja deia: tinc un nou/nova amic/amiga.
Per tant, més que desconfiar de tothom, amb l'experiència que tens, hauries de poder veure per quin costat te la poden donar i per quin no. M'explico?
Com deia al principi, abans era més dràstica, ... posava les persones a "pedestals" o com vaig dir a l'altre comentari, els hi donava el paper que em convenia, i posteriorment quan queien del pedestal, doncs "cruz y ralla". Però, amb el temps, algunes de les persones amb qui vaig practicar el cruz y ralla, doncs finalment, han tornat, i ho hem arreglat. I realment son bones persones, i senzillament, cadascú estava tirant cap a casa seva, i, per tant, tard o d'hora, la cosa havia d'anar malament.
I després, hi ha persones d'aquestes (del cruz y ralla) que segueixen igual, és a dir, que no vull ni veure pq no les puc perdonar, de moment! potser un dia,... però no ho crec, vaja,... quan llegeixo llibres de pensadors evolucionats que et parlen del perdó, etc. sempre penso que jo mai evolucionaré prou perqué a segons quí no els hi puc perdonar moltes coses. Però saps? son 7 o 8 persones. No més! i per 7 o 8 persones, segueixo d'entrada, refiant-me de tothom,... però ara, com deia, l'experiència m'ajuda a veure si al cap de poc, puc confiar-hi o no.
La última persona en qui he vist que no es pot confiar, la vaig conéixer fa un parell de mesos. Era per qüestions de feina, i a la segona reunió que varem tenir, vaig veure clarament, i per sort, la meva sòcia tb, que no era bo que vingués.
I no ens ho varem dir fins fa una setmana,... per tant, cadascuna per la seva banda, ho varem estar meditant sense dir res.
I així és la vida. S'ha d'estar atents, i veure qué passa, i, en el fons, a no ser que sigui una persona que et pugui desocol·locar totalment, en general, en poc temps es pot veure si és bo que creuem els camins o no.
M'han agradat molt tots els comentaris!
Publica un comentari a l'entrada