Avui estic trista. Entre d'altres raons perque ha mort l’Antonio Vega.
Aquell “noi fràgil” com he sentit a tothom que li deia és una de les cares i veus de la meva adolescència.
El seu bell rostre que va anant destruint les drogues, la malaltia, la depressió....
Les seves cançons, les seves lletres van omplir les meves tardes de llàgrimes i soledat. Recordant “la chica de ayer” o “la lucha de gigantes” que he cridat al vent tantíssimes vegades.
Avui em quedo amb “Háblame a los ojos”
Dí por qué no me puedes mirar……..
i amb la dedicatoria que em va fer en un CD fa 15 anys.
“CUALQUIER MIRADA ENTRE TU Y YO ES UN TESORO GUARDALA COMO YO LO HARE”
Quan fa un temps estava totalment enganxada al Tetris ho feia amb tota seguretat per tenir la ment ocupada en una ximpleria que m’allunyés de les meves “cabòries”. Desprès quan el vaig posar aquí al marge, ho vaig fer per tenir-ho a mà per si ho necessitava i la veritat es que fa moltíssim que no hi perdo el temps amb això.
Ara m’he adonat que és una gran metàfora de com funciono per dintre. Comença a baixar un pensament, una emoció, un sentiment .... El reconec. O no. El començo a girar cap a un costat, cap a l’altre. El tombo. El giro. Cap a la dreta. Cap a l’esquerra. L’encaro, l’accelero, o simplement el deixo caure fins el lloc on encaixa perfectament. I quan està alineat amb els demés pensaments, emocions o sentiments, simplement desapareix.
El problema bé quan el ritme d’aparició d’aquestes figuretes, s’accelera i s’accelera i aleshores no dones l’abast en col.locar cada cosa al seu lloc. I llavors hi ha el perill que t’equivoquis que et confonguis i hi posis una emoció on hauria d’anar un pensament o una fantasia o a l’inrevés i llavors el teu cap s’omple i s’omple fins que es col.lapse. Llavors no tens un altre remei que tornar a començar una altra partida i intentar fer-ho millor. Hi ha una avantatge: de l’experiència se n’aprèn.
Una munió de persones desplaçant-se cada dia per la ciutat d’un lloc a l’altre.
Porten el rictus contret. Llavis fermament tancats, amb ràbia. Els ulls, malgrat es mantenen oberts, buits d’expressió com si els faltés la vida. Com si estiguessin morts. Sense il.lusió, sense vida. I el pitjor de tot, els seus cors durs com pedres que fan que tot el seu ésser també esdevingui fang.
Exercits de persones amb cor de pedra i cos de fang. Sense ideals, sense moral, sense amor, sense ambició. Totalment sotmesos al devenir dels temps. A l’status quo establert al que estan rendits i resignats. I al que només saben respondre amb fredor i indiferència.
Els manca una il.lusió de que un nou món és possible. Una nova societat més oberta i sincera. Menys individual i materialista. Ens manca algú que pugui plantar una llavor d’esperança abans que el fang també es torni pedra. Ens torni homes de pedra.
Il·luminat per la llum d’una foguera En una calorosa nit d’estiu entremig de la sorra i vaig trobar un petit tresor. De valor incalculable que increïblement ningú abans havia recollit Segur que m’esperava a mi? El vaig agafar i me’l vaig apropar. I la seva llum em va encegar il·luminant-t’ho tot el camí, la vida, l’ànima, el cos i el vaig guardar dintre del meu cor. El meu tresor té naturalesa solida propietats immutables. Impertorbable, immillorable Segur com el diamant i permanent com l’or Al cor el vaig guardar i allà es va quedar Protegit i de vegades oblidat Però malgrat tot resplendent i radiant Fins que entomes un nou tresor Que també enlluerna i et fa palpitar I em sento tant afortunada d’haver-me convertit En col·leccionista de tresors.
El dia de Sant Jordi és per mi un dia enormement especial, fins al punt que quan tinc un bon dia acostumo a dir que tinc un dia Sant Jordi. És una festa que d’alguna manera la gent ha fet seva, més encara que qualsevol altra festivitat de les de vermell en el calendari.
D’acord que per alguns se està fent molt comercial. Un èxit dels interessos de les editorials que han aconseguit que per un dia molta gent consumeixi el que serà el seu únic article “cultural” de l’any. Però crec que és molt esperançador que tantíssima gent es mobilitzi per un llibre o per una rosa i no pas pel futbol, per posar un exemple.
No sóc gens fetitxista. No sóc de les que va a la recerca de la firma de cap mediàtic pel fet de ser-ho. Però confesso que en els últims anys he anat a trobar a algun autor amb l’excusa que em firmi un llibre, per poder acostar-me, encara que sigui per un moment, a la persona que hi ha darrera de les paraules que m’han remogut per dintre....
Avui he anat a buscar a dos autors. Primer al meu admirat Gaspar Hernández, que crec que ha escrit un llibre que farà molt de bé. (Aviat penjaré la meva pròpia crítica, encara que ja us aviso que serà molt parcial). Jo ja tinc “El silenci” des de fa setmanes, i fins i tot ja vaig anar a veure al Gaspar a la ràdio per parlar sobre el llibre. Però avui el volia regalar, i volia personalitzar-lo per fer-ho encara més especial, tant especial com és per mi la persona a la que va destinat.
A la tarda, m’ha fet moltíssima il·lusió anar a saludar al que sempre he qualificat “de mestre, savi i més” en aquest bloc. El lleixeixo fidelment des de fa més o menys un any. Salarino és un bloc al que vaig a aprendre i a gaudir a parts iguals. Els seus escrits sobre anécdotes de la seva vida com a professor de primària són senzillament deliciosos. Per mi va ser tota una sorpresa comprovar que tenia tant bon veure quan vaig escoltar l’entrevista que li van fer a la tele. Jo pensava que era un senyor granadet, segurament condicionada per la foto que havia abans al seu perfil dels dos "iaios" del palc dels Teleñecos. El seu llibre “El club de les malas madres” em va ni com anell al dit.
Per variar una mica m'he firat l'últim disc de la Rosana, que transpira optimisme per totes bandes . Una mostra:
.
"Quiero decir que voy sin armaduras
que sigo aquí por si te quedan dudas
que digo siempre lo que siento
que saco fuera lo que llevo dentro y....
Y sé, que es mucha insensatez Ir sin trampa ni doblez Pero es claro, lo que hay es lo que ves Tú vas de duro, del lado oscuro Yo prefiero el corazón desnudo
Si no te gusto ya lo siento Soy un desastre pero no me invento"
Durant mesos he anat arrossegant un dilema moral que em neguitejava i que per fi m’he atrevit a solucionar. Resulta que em relacionava per internet i a la vida real amb una persona que desconeixia la meva "doble personalitat". No sabia que era la mateixa persona (o algú molt proper). Al bloc era jo i a la vida real el mateix jo, amb cuirassa protectora.
Jo pensava que no era honest que aquesta persona no ho sabés, vés a saber per què, potser per que algun dia podria escriure alguna cosa a una desconeguda que si hagués sabut que en realitat no ho era no hagués compartit.
Ara sé del cert que tot el que vulgui compartir amb la plugim també ho estarà compartint amb la seva companya de tallats.
Darrerament he après que dintre del nostre cos hi ha 7 punts d’energia que anomenen (xacres) i que un d’ells, el cinquè, que localitzen a la zona del coll, afecta a tot allò que està relacionat amb la capacitat d’expressió, amb com ens comuniquem amb els altres, com compartim pensaments, emocions, sentiments, neguits, il·lusions, amor....
De mica en mica aprenc a expressar-me i el que és millor a que això no em produeixi inseguretat ni por. Malgrat que avui tingui mal de coll.
"L'humorista i escriptor americà Sam Levenson va ser preguntat un cop per la seva neta adolescent quins eren els secrets de la bellesa. La seva resposta va ser la següent:
Els cinc millors consells que conec no són gens cars:
1. Per tenir uns llavis atractius, pronuncia paraules amables.
2. Perquè els teus ulls siguin encantadors busca el millor de les persones.
3. Si vols tenir una figura esvelta comparteix el teu menjar amb els que passen gana
4. Per tenir uns cabells bonics, deixa que un nen els acaroni un cop al dia.
5. Per tenir gràcia natural camina amb el convenciment que mai caminaràs sola"
Si per casualitat has vingut a parar a aquest espai sigues benvingut de tot cor. Si has vingut de forma voluntària encara t'ho agraeixo més.
En aquest bloc segur que no trobaràs artícles imaginatius, talentosos, que et fassin emocionar. Només és per mí un mitjà d'expressió dels meus pensaments i sensacions, que fins ara s'ha demostrat molt eficaç.
