RELATS CONJUNTS: TAXI

Des de fa molts anys, una de les meves grans il.lusions és visitar New York. Suposo que tinc imprès en el subconscient l’efecte de milers d’hores visionant pel.licules, sèries i fotos ambientades a “The Big Apple”. De lectures de clàssics i de vides conegudes i transcorregudes entre els seus edificis. Des de Woody Allen a Sexe a NY. Des de fotos en blanc i negre de treballadors construint gratacels desafiant la gravetat, a la esgarrifosa imatge de l’esfondrament de les torres bessones. Des de Dos Passos o Scott Fitzgerald a J.D. Salinger o Paul Auster.

Una de les series que més empremta va deixar va ser “La bella i la bèstia” sèrie dels vuitanta que va ser embolcall habitual de les meves tardes i nits de soledat adolescent i primera joventut.

Em meravellava de la existència d’un amor tant pur i sincer. Tant generós i entregat. Tant gran i tant impossible....sota els colors torrats de tardor del Central Park i en la foscor més tancada dels llargs tunels que travessen de punta a punta les entranyes de la ciutat.

Però una de les coses que em fan més il.lusió és córrer sota la pluja pels carrers de Manhattan tot aixecant el braç cridant amb totes les meves forces allò tant novaioqués per aturar un taxi: Y E L L O W !

.

ANYS I ANYS PER MOLTS ANYS

Fa just 11 anys vaig assumir una responsabilitat que poc desprès vaig evidenciar que no estava en absolut preparada per portar a terme. Malgrat tot, la realitat era la que era i aquella responsabilitat era del tot ineludible. Desprès d’uns quants anys de dubtes, errors, fracassos ..... basats en gran mesura en patrons inadequats, he après que aquell repte és el millor que m’ha passat a la vida.

Era una oportunitat, en primer lloc de conèixer i desprès de créixer. Això si, prèvia acceptació d’una realitat, amb la que convivia, però totalment incomprensible per mi. Ara sé que en aquell moment la vida, ..... la seva vida em proporcionava un meravellós regal.

Tot aquest procés, si m’ho miro des de fora em dóna la sensació que ha passat en una brevíssima aclucada d’ulls.... Ara tinc als meus braços un petit nadó que s’adorm mentre pren el pit i de cop .... ja calça un 38!.

Tinc la sensació que m’he perdut moltes petites coses de la seva vida, precisament per no ser-hi pressent de veritat. Per tenir la ment enfocada molt lluny de la realitat. Però això ara tant se val. L’important és que per fi, hi soc plenament present.

Feliç aniversari fill meu.

2010

Sé que el 2010 serà millor.
Tot serà nou i engrescador.
Els projectes i anhels es faran realitat
Les arrels i sentiments renovats
La bonança s’instaurarà
les penúries acabaran de passar
I restaràs aquí, ben endins
creixent i consolidant
la totalitat de l’univers

per sempre més.

.

CARTA OBERTA D'EN JOSEP CARBONELL A LA CONSELLERA CAPDEVILA

Benvolguts amics

Avui us vull demanar que em dediqueu una mica del vostre temps. En concret una horeta. Ja sé que les entrades llargues i escoltar videos llargs fan mandra, però crec que aquest val la pena.

Es tracta d'un video que ha fet en Josep, una persona que conec des de fa anys i per la que sento una gran admiració. Escoltar-lo, amb el seu discurs detallista (com podreu comprovar) sempre m’ha produït un consol extraordinari. Sense que ell en sigui conscient. El seu exemple, en molts moments, ha estat encoratjador

Des de la modèstia d’aquest lloc us prego que l’escolteu, ell s’ho mereix, i si ho creieu convenient doneu-li resó.

En Josep ens parla del seu fill, un noi de 24 anys que pateix la SFC i del maltracte que ha rebut de l’Administració. Avui li ha passat a ell però demà qualsevol de nosaltres en la nostra individualitat, ens podem sentir també vilipendiats per qui ens hauria de protegir.

Crec que només està en la nostra mà lluitar per canviar el que en Josep afirma en el seu video que el que “s’espera de nosaltres com a contribuents és que treballem, paguem, votem i callem".

Com us sentirieu si, administrativament i sense cap base mèdica, contradint fins i tot el diagnòstic dels propis metges especialistes de la seguretat social, sigueu qualificats de "trastornats" sense ser-ho? A mi em sembla que això ho feien els nazis

Moltes Gràcies





Carta oberta a la Consellera Capdevila

1. L’entrevista que no fou
Es fa una introducció a la problemàtica i s'explica la raó d'aquesta "carta oberta multimèdia"

2. “Devasting Illness”
Es fa una síntesi del que representa l'SFC, de la forma com es va presentar en el meu fill i del menysteniment que rep aquesta malaltia comparativament a altres malalties víriques que afecten, entre altres, el sistema immunològic, com ara la SIDA.

3. Un conte a la vora del foc
Es presenta una metàfora sobre la situació social que viuen les persones que pateixen aquestes malalties.

4. Els professionals del CAD
Es fa un a síntesi de les valoracions rebudes, per una banda de la medicina pública i privada i, per l'altra, del CAD-Badal.

5. Històries de terror

El cinquè mòdul gira al voltant del tracte que reben, a l'hora de ser avaluades les seves incapacitats o discapacitats, els malalts de Síndrome de Fatiga Crònica, Fibromiàlgia i Sensibilitat Química Múltiple

6. Una petició des del laberint de la vergonya
En aquest darrer mòdul se sintetitza la situació actual, la recent constatació d'existència d'un intoxicació ambiental i es plantegen a la consellera les conclusions.

RELATS CONJUNTS: BRATISLAVA

- A Bratislava? Què t’has begut l’enteniment? Però què se’ns ha perdut allà? Quan et vaig dir que em feia il.lusió uns Nadals Blancs no pensava en Bratislava precisament.

- Jo m’esperava anar algun lloc prop dels Alps o almenys a alguna capital europea una mica romàntica ...... com ara Viena. No queda lluny de Bratislava i com a mínim podríem anar a sentir el Concert d’Any Nou que sempre fan per la tele.

- Però, que carai es pot fer a Bratislava a banda de passar un fred de mil dimonis? Segons el Google hi ha un petit centre històric i algun castell més o menys turístic però, no podries haver pensat en un lloc menys original, carinyo?

Bon Nadal a tots i MILLOR ANY.

.

RELATS CONJUNTS: FESTA

Sí home per festes estic!

Si no dono l’abast: entre la feina, els nens i la família ja no tenia temps per a res. I ara, com que no en tenia prou, he tornat a reprendre els estudis que feia anys vaig deixar aparcats: He tret la pols a les neurones i estic provant a veure si encara funcionen les connexions de la memòria, el raonament analític, la comprensió lectora i fins i tot la capacitat de resoldre problemes heurístics...... I tot per voler canviar de feina.

Sí, sí, ja ho diuen.... : "els temps de crisi són una oportunitat magnífica" però jo de moment em quedo sense festa..

Felicitats Relats Conjunts

.

TANT DE BO FOSSIS AQUÍ

Feia molt de temps que no em deixava caure per la biblioteca del barri. Ara que hem encetat un nou curs escolar i tornem a la rutina de “tarda amb nens” hem reprès els vells bons hàbits visitant de tant en tant la biblioteca. Entre les novetats de setembre he trobat la última novel·la d’en Francesc Miralles.

Es tracta d’un escriptor que s’associa sobre tot a articles i llibres dels anomenats “d’autoajuda”, hi va treballar en una editorial especialitzada en aquests temes, però ha cultivat un ampli ventall de gèneres que van des del thriller a la literatura juvenil.

“Tant de bo fossis aquí” és una novel·la d’amor, amb un rajolí de misteri i un polsim de poesia. Res mes. Un pur entreteniment que em va fer passar deliciosament l’últim dia de festa intersetmanal.

Ens explica la història d’un arquitecte d’èxit que el dia del seu trentè aniversari és plantat per la seva promesa en plena festa d’aniversari. Durant els dies següents, es tanca al pis que hauria estat el conjugal i escolta obsessivament un disc que tot just li acaba de regalar una amiga de la universitat, precisament durant la accidentada celebració de la seva onomàstica. Es tracta del treball d’una cantautora totalment desconeguda que viu a Paris i que sembla tenir amb ell alguna estranya connexió perquè les lletres de les cançons semblen inspirar-se en la seva pròpia vida, recollint els seus somnis, il·lusions, fantasies i temors.

Intrigat per l’estrany lligam que l’uneix a aquella cantant i potser amb l’esperança de trobar una ànima bessona, viatja a Paris amb el propòsit de conèixer-la.

A l’arribar a Paris troba un llibre “oblidat” sobre la taula d’un bar. Es tracta d’un antic conte per nens: “El jardí secret” de Frances Hodgson. I comença a rebre enigmàtics missatges d’algú que signa amb el nom de la protagonista del conte i que l’empeny per diferents indrets de Paris a la recerca de l’entrada d’aquell jardí. Durant dies es van manifestant un seguit de “casualitats” que només al final es descobreix que no són tant casuals.

L’autor proposa un viatge nostàlgic per diferents escenaris de Paris, aquells que tots cerquem quan visitem la capital francesa i volem esquivar la “turistada” que fa cua al Louvre o per pujar a la Torre Eiffel. Amb aquest llibre, pots endinsar-te i passejar per diferents Parcs i Barris populars de Paris fins al punt que he recordat el mal de peus que vaig patir durant la meva última visita per culpa d’una mala combinació de sabata inadequada i típica llamborda irregular.

En les seves pàgines trobes també un munt de referències a versos seleccionats de diverses cançons que sonaven molt als anys 80 i que reconec com molt properes. Cites de llibres i poemes d’aquells que descobreixes durant la primera joventut i que sempre recordes amb un somriure de suficiència justificant-te a tu mateix que tot allò formava part de la teva vida quan travessaves “l’edat del pavo”. Sempre és maco mirar una mica enrere i rememorar aquells moment en que una paraula bonica et feia estremir encara que no sempre fos certa.