PREMI

Una persona que des de bon començament, i sense coneixem, m’ha ajudat a engegar el meu espai, ara m’ha fet una “aclucada d’ull” en forma de “premi”. M’ha fet molta il·lusió, però em va fer molta més la primera vegada que va entrar al meu bloc i em va fer un comentari, jo feia un temps que entrava al seu i li comentava i no m’atrevia a demanar-li la seva opinió sobre el que penjava al meu espai. Ell ho va fer per iniciativa pròpia“ i em va regalar un moment molt especial per mi. Gràcies skorbuto.

Ara m’agradaria també fer la mateixa aclucada d’ull a uns pocs amics que també tenen la paciència de tant en tant de visitar-me i als que també visito. Tots ells em sembla que comparteixen amb mi la condició de novells en aquest món. I per això traspasso el gest a:

L'arquer: algú que no perd la il·lusió per avançar cada dia en el difícil art de tocar el violí, les seves cròniques de cada classe són autèntiques lliçons magistrals.

L'Anna (Xada): una de les primeres persones amb les que em vaig relacionar en aquest mitjà i que em va donar el seu suport en un moment difícil. Té el seu bloc una mica abandonat, a veure si això li serveix d’empenta per que ens expliqui coses noves, i si no, doncs quan ella vulgui.

Horabaixa : per que m’ha sorprès tant la seves ganes de coneixem que m’ha commogut. Ja sé que li han premiat en varies ocasions, però voldria agrair-li d’aquesta manera el bé que m’ha produït el seu interès. A més que té un talent increïble que transmet en els seus poemes.

Utnoa: novella també en aquest món i que em sembla que no li han premiat mai, així podrà experimentar una nova sensació. També m'identifico molt amb el que escriu.

LA COSA

Tu tan immaculada pel teu color i tan innocent en la teva apariència ja no m’enganyes. Amagues a les teves entranyes un artilugi infernal, que es confabula dia a dia per amargar-me’l. Ja no t’escolto. No sé qui et va inventar ni tampoc qui va fer la versió que tinc amagada sota de l’aixeta del lavabo. En aquell armariet on també hi tinc les tovalloles que t’embolcallen amb una suavitat que no et mereixes. Ets mesquina i cruel. Amb la teva cara de números i ratlles i malgrat que no ets capaç d’articular cap so em crides a la cara el que ja sé de sobres. El que no vull sentir i malgrat tot et pregunto una i una altra vegada. T’hauria d’agafar i llançar-te per la finestra ben lluny i que al caure saltessin pels aires el secret que amagues de motlles, pesos i contrapesos. T’odio però dia a dia guanyo forces per a que un dia aquest odi es transformi en indiferència, quan ho aconsegueixi per fi t’hauré vençut.

EL SECRET

Fa unes setmanes una ànima anònima em va recomanar aquest llibre que, aquest sí, entra de ple en els anomenats llibres d’autoajuda. Vaig buscar informació a Internet i el que vaig trobar, la veritat, no em va engrescar gaire. Al You Tube hi havia fragments d’una pel·lícula basada en aquest llibre i on diversos testimonis afirmaven que “el Secret” els havia ajudat sobre tot en el terreny econòmic. Es això el que em va fer desconfiar del “producte”. Actualment la meva prioritat és buscar, no la felicitat, que trobo una utopia, sinó estar en pau amb mi mateixa i això, tinc molt clar que no ho aconseguiré fins que no sigui capaç de trobar un cert equilibri emocional.

De tota manera, no vindrà d’un llibre més i vaig acollir la recomanació i per Sant Jordi me’l vaig autoregalar. Només l’he començat i ja ha tirat per terra una de les màximes que tenia bastant assumida des de petita i que es pot resumir en una “frase feta” que sovint la meva mare em repetia “El hombre propone y Dios dispone”. Segons aquesta màxima tant era el que jo volgués, desitgés o m’esforcés que tot depenia de “la voluntat divina”, cosa en la que no crec però que d’alguna manera interpretava que la meva voluntat o esforç no era rellevant a l’hora d’assolir els objectius o fites que em plantegés. Aquest llibre parteix de la premissa contrària. Si realment desitges una cosa amb totes les teves forces i ets capaç de convenç-se’t a tu mateix que ho pots aconseguir segur que “la força d’atracció” farà que sigui veritat. És un plantejament molt optimista ja que centra el focus en un mateix com a principal actor de la pròpia vida, al marge de qualsevol altra circumstància.

El llibre dóna pautes de com exercitar aquest “secret” que no és més que estar convençut de l’existència d’aquesta força d’atracció que farà que qualsevol cosa que desitgem serem capaços d’atraure.

De moment no m’ho acabo de creure tot això, no obstant tampoc puc dir que estic convençuda del contrari. De la mateixa manera que fins fa molt poc desconeixia totalment que les emocions tenen la capacitat de fer-nos emmalaltir i també la capacitat de guarir-nos. Ni que segons el què fem amb elles així ens anirà, si les ofeguem, neguem o tapem ens farà sentir malament, en canvi si donem a les nostres emocions una adequada via de canalització farà que ens sentim millor.

Per tant de moment li concedeixo el benefici del dubte i intento fer proves a veure que aconsegueixo. Veurem.

ELEGY

Isabel Coixet és per mi sinònim d’emocions extremes. La seva nova pel·lícula no és una excepció. Ens trobem una vegada més davant d’un home molt zelós de la seva intimitat, amant de l’art i de si mateix que rebutja tot compromís tant de dona, com de fill, com de sobre tot amants. Fins i tot d’aquelles amants pels que ha desenvolupat cert sentit de rutina. Es per això que entra en conflicte quan s’ha d’encarar a un sentiment que potser és nou per ell: l’amor. He sentit moltes critiques d’aquesta pel·lícula que no comparteixo: que a la Coixet li agrada carregar les tintes quan no cal, que la Pe es mostra extremadament freda, que és una peli que agrada més a les dones que als homes.... A mi em va agradar força i em va posar davant l’evidència de com soc d’afortunada de tenir al meu costat una persona de la que puc afirmar amb tota la meva ànima que m’estima i que sempre estarà al meu costat, que no li espanten els meus defectes i que vol veure’m feliç.

L'ofici de viure

Darrerament quan la rutina de la tarda està prou avançada escolto de 8 a 9 del vespre el programa de Catalunya Radio: L’ofici de viure. Ja us podeu imaginar de que va. Parlen de creixement personal, conflictes emocionals, autoestima, relacions personals o com ells mateixos diuen: són eines pel benestar emocional.

La veritat és que quan no aconsegueixes treure’t del cap les coses dolentes que t’envolten, les decepcions, la ira o la por, t’oblides de tu mateix, i necessites alguna cosa que et faci recordar que el més important a la pròpia vida és un mateix, per que si un no aconsegueix estar bé amb un mateix és impossible estar-ho amb els demés.

Les tensions, obligacions i conflictes del dia a dia ens fan oblidar el que és esencial i cal que algú o alguna cosa ens recordi que només la nostra actitud, la nostra voluntat, el nostre esforç ens podrà ajudar a buscar la pau interior que porta a la felicitat.

http://www.catradio.cat/pcatradio/crItem.jsp?seccio=programa&idint=1038

Cafè II

La podies veure dos cops per setmana asseguda tota sola en aquell cafè del carrer Gran de Gràcia. El local, gran i acollidor té fotos penjades a les parets i també força miralls de gran tamany que produeix l’efecte d’engrandir més l’espai.

El llibre que llegeix avui produeix l’efecte de provocar-li un cert benestar en el rostre de vegades més angoixat. Amb prou feines aixeca la vista i se li veu una certa pau a la mirada.

Els seus moviment són més lents i pausats, lluny d’aquella ansietat de dies enrere.

Sovint vesteix de marró que evidència una certa tendència a la melangia i la foscor en l’ànim però també una porta oberta, encara que petita a voler sortir d’alguna presó. M’agradaria veure com el marró es pot esdevenir amb el temps en alguna mena de beige molt més alegre.

No sabria dir el que passa però percebo que algú em mira a través del mirall. Veig un rostre que em resulta familiar fitant-me directament amb total desinhibició .

De sobte veig que s’aixeca deixa una moneda a la barra i se’n va sense dir res a ningú, ni tant sols al cambrer i comença a caminar carrer Gran avall. De sobte evidencio que sóc jo la que camina carrer avall.

Muntanya

Des de fa ja molts anys fer una excursió per la muntanya té l’efecte de resituar-me en aquest món. Com més llarga i esgotadora sigui, millor em sento desprès i més es perllonguen en el temps els seus efectes beneficiosos.

Sempre que torno d’una excursió ja m’il.lusiono amb la propera sortida i intento projectar-la el més aviat possible.

Ara a mesura que els nens es fan més grans puc gaudir millor d’aquesta afició per que ells també aguanten més i millor les excursions una mica més llargues. Deu n’hi do el curriculum muntanyístic que ja tenen donada la seva curta edat. Jo no vaig començar fins als 18 anys i ells ja han trepitjat alguns cims emblemàtics del país i de més enllà.

Fa pocs dies van fer una excursió pel congost de Montrebei a la Serra del Montsec. Va ser una sortida molt complerta, desnivell notable, vistes espetaculars, bons companys de camí, força calor i molta estona per estar amb mi mateixa.

Mentre veia al fons del congost la poca aigua que baixava i la bellesa de l’entorn em lamentava de que ningú té dret d’especular amb l’element que ens dóna la vida.