dissabte, 26 de setembre del 2009
HERE COMES THE SUN
George Harrisson va declarar que va composar aquesta cançó tot passejant amb la guitarra al coll pel jardí de casa de l’Eric Clapton. Pensava que la primavera és realment merescuda per tothom que ha patit un llarg hivern. Ho va fer l’any 1969, un any molt complicat per ell. A les portes de la tardor, 40 anys desprès, em ve de gust recordar-la.
dijous, 17 de setembre del 2009
RELATS CONJUNTS: EL FUMADOR
En el meu malson més recurrent sempre surt un home que fuma. No li puc veure mai la cara perquè el seu barret li cobreix el rostre d’ombres, però intueixo que porta la cara marcada per un mosaic de cicatrius que donen fe d’una vida plena de excessos.
El fum desprèn una olor mentolada, fresca, inclús agradable...., però això no treu que la seva visió em produeixi el pressentiment que alguna cosa molt dolenta està a punt de passar-me.
No sé qui és, què vol, a qui busca o què espera, només sé que la seva presència fa que el cor se’m dispari i tots els meus muscles es posin en tensió; i el meu instint em digui que he de córrer, lluny d’ell i del carreró fosc, humit, estret en el que sempre m’hi trobo i en el que sembla instal.lat aquest home.
Malgrat els meus esforços no puc córrer. No sóc capaç de moure’m de lloc. La suor em regalima front avall fins als ulls, que he de tancar per evitar la coïssor; i quan aconsegueixo tornar-los a obrir, comprovo que els seus ulls em fiten directament entelats pel fum blanc que desprèn el cigarret que penja de la seva boca. I comença a caminar cap a mi. Lentament. Molt lentament.
Els muscles se’m paralitzant, la por em domina i quan començo a obrir la boca per deixar anar el crit que em desperti de cop i em tregui d’aquella situació. L’home somriu i em pregunta. Tens foc?
El fum desprèn una olor mentolada, fresca, inclús agradable...., però això no treu que la seva visió em produeixi el pressentiment que alguna cosa molt dolenta està a punt de passar-me.
No sé qui és, què vol, a qui busca o què espera, només sé que la seva presència fa que el cor se’m dispari i tots els meus muscles es posin en tensió; i el meu instint em digui que he de córrer, lluny d’ell i del carreró fosc, humit, estret en el que sempre m’hi trobo i en el que sembla instal.lat aquest home.
Malgrat els meus esforços no puc córrer. No sóc capaç de moure’m de lloc. La suor em regalima front avall fins als ulls, que he de tancar per evitar la coïssor; i quan aconsegueixo tornar-los a obrir, comprovo que els seus ulls em fiten directament entelats pel fum blanc que desprèn el cigarret que penja de la seva boca. I comença a caminar cap a mi. Lentament. Molt lentament.
Els muscles se’m paralitzant, la por em domina i quan començo a obrir la boca per deixar anar el crit que em desperti de cop i em tregui d’aquella situació. L’home somriu i em pregunta. Tens foc?
diumenge, 13 de setembre del 2009
MIL BOCINS
Ja fa temps que conservo el que resta d’una cosa molt valuosa que se’m va trencar.Era quelcom brillant, lluminós i d’un valor incalculable per mi.
M’agradava tant que sempre m’acompanyava i no podia deixar de jugar-hi.
Omplia tot el meu ésser d’una emoció brutal, intensa, constant...
Només la meva irresponsabilitat va fer que es trenqués
la feia voltejar pels aires, cada vegada més amunt
cada cop amb més força,
cada cop a més velocitat
fins que ja no vaig ser capaç d’entomar-la de nou
i de les mans se’m va escapar.
Va caure a terra i en mil bocins es va trencar.
Vaig escombrar amb paciència tot el que en va quedar.
Amb els ulls negats vaig procurar que no es perdés cap
I els vaig ficar tots en una bossa transparent.
Mai no m’he volgut despendre’m d’aquesta bossa.
La tinc ficada en un calaix de la tauleta de nit.
Ben a mà. Ben present.
Cada dia en un moment o altra la vista se m’hi en va.
I em quedo mirant les restes amb un fort sentiment de culpa.
Si pogués tirar enrera? No l’hagués tret de casa,
No l’hagués forçat, L’hauria tractat amb molta més cura.
Més d’un cop m’he proposat tornar a enganxar aquell trist escampall
Fins i tot he visualitzat com seria tornar-ho a recomposar.
Imagino que potser les juntes no es podrien dissimular
O inclús que potser podria faltar per sempre algun petit trosset.
Però senzillament..... no en soc capaç.
.
dimarts, 8 de setembre del 2009
EL FINAL DE L'ESTIU
Setembre
Tot recomença.
Desprès de la tempesta: la calma
Desprès de les vacances: la feina
Desprès de la eufòria: la tristesa
Desprès de la il.lusió: el desengany
Desprès de la sinceritat: el buit
Desprès de l’error: la conseqüència
Desprès de la decisió: el dubte
Desprès de la por: més por
Tot recomença.
Desprès de la tempesta: la calma
Desprès de les vacances: la feina
Desprès de la eufòria: la tristesa
Desprès de la il.lusió: el desengany
Desprès de la sinceritat: el buit
Desprès de l’error: la conseqüència
Desprès de la decisió: el dubte
Desprès de la por: més por
.
dimecres, 26 d’agost del 2009
LA SOLITUD
“…Els nombres primers són divisibles només per la unitat i per ells mateixos. S’estan al seu lloc en la infinita sèrie de nombres naturals, enclosos igual que tots entre dos més, però un pas més enllà respecte als altres. Són nombres suspectes i solitaris...
... entre els nombres primers n’hi ha alguns que encara són més especials. Els matemàtics els anomenen primers bessons ...: són parelles de nombres primers que estan de costat, més ben dit, quasi de costat, perquè entre ells sempre hi ha un nombre parell que els impedeix tocar-se realment. Nombres com l’11 i el 13, com el 17 i el 19, el 41 i el 43.....”
En Mattia i l’Alice, els dos protagonistes d’aquesta novel·la són així: dos primers bessons. Sols, perduts, inadaptats, apartats de la manera de fer dels altres. Cadascú amb les seves obsessions. Cadascú amb una personal forma de canalitzar la pròpia por: l’Alice a través de l’anorèxia i en Mattia a través d’un trastorn que el porta a autolesionar-se compulsivament.
Cadascú veu en l’altra la seva pròpia solitud, tot intuint que junts estarien bé, prefereixen no renunciar a la pròpia existència construïda a base de por.
Fins al punt que la descoberta per part de l’Alicia de l’error en que es basa la personalitat d’en Mattia fa que no actuï per no destruir a l’altre i en conseqüència, la pròpia solitud.
... entre els nombres primers n’hi ha alguns que encara són més especials. Els matemàtics els anomenen primers bessons ...: són parelles de nombres primers que estan de costat, més ben dit, quasi de costat, perquè entre ells sempre hi ha un nombre parell que els impedeix tocar-se realment. Nombres com l’11 i el 13, com el 17 i el 19, el 41 i el 43.....”
En Mattia i l’Alice, els dos protagonistes d’aquesta novel·la són així: dos primers bessons. Sols, perduts, inadaptats, apartats de la manera de fer dels altres. Cadascú amb les seves obsessions. Cadascú amb una personal forma de canalitzar la pròpia por: l’Alice a través de l’anorèxia i en Mattia a través d’un trastorn que el porta a autolesionar-se compulsivament.
Cadascú veu en l’altra la seva pròpia solitud, tot intuint que junts estarien bé, prefereixen no renunciar a la pròpia existència construïda a base de por.
Fins al punt que la descoberta per part de l’Alicia de l’error en que es basa la personalitat d’en Mattia fa que no actuï per no destruir a l’altre i en conseqüència, la pròpia solitud.
dimecres, 19 d’agost del 2009
L'ESTIU
Sovint les vacances és temps de fer un pas endavant i deixar enrere tot allò que ens ha acompanyat durant un temps.
Si emigres buscant l’alçada d’un aire més fresc pots arribar a oblidar la xafogor de la gran ciutat.
Si corres muntanya amunt pots deixar de sentir-te atordit pel soroll de la multitud.
Llàstima que això no passi amb els temes pendents.
Per molt alt que pugis o per molt lluny que vagis les decisions pendents et seguiran com la pròpia ombra.
Els dubtes sobre les incertes conseqüències de les decisions ja presses i la incògnita de les que encara esperen torn, aquestes et rondaran .
Les pots deixar aparcades en un racó del cervell
Tapar-les amb una capa d’activitat intensa.
Ofegar el seu reclam amb el crit de l’excitació.
Ensordir el seu so amb cants de noves veus.
Res desapareix. Encara que hi ha l’esperança de que es transformi
L’estiu pot ser un respir: Com el gel al cap d’aquestes dones tapades amb mocadors negres per alleugerir l’asfixia que provoca el sol de migdia al mig d’una glacera.
L’estiu també dóna satisfaccions: Com estar acompanyada pels meus fills al cim d’un 4000. El seu primer 4000 quan encara no han superat la primera infantesa. Tot un privilegi per mi.
Si emigres buscant l’alçada d’un aire més fresc pots arribar a oblidar la xafogor de la gran ciutat.
Si corres muntanya amunt pots deixar de sentir-te atordit pel soroll de la multitud.
Llàstima que això no passi amb els temes pendents.
Per molt alt que pugis o per molt lluny que vagis les decisions pendents et seguiran com la pròpia ombra.
Els dubtes sobre les incertes conseqüències de les decisions ja presses i la incògnita de les que encara esperen torn, aquestes et rondaran .
Les pots deixar aparcades en un racó del cervell
Tapar-les amb una capa d’activitat intensa.
Ofegar el seu reclam amb el crit de l’excitació.
Ensordir el seu so amb cants de noves veus.
Res desapareix. Encara que hi ha l’esperança de que es transformi
L’estiu pot ser un respir: Com el gel al cap d’aquestes dones tapades amb mocadors negres per alleugerir l’asfixia que provoca el sol de migdia al mig d’una glacera.
L’estiu també dóna satisfaccions: Com estar acompanyada pels meus fills al cim d’un 4000. El seu primer 4000 quan encara no han superat la primera infantesa. Tot un privilegi per mi.
dimecres, 29 de juliol del 2009
SUÈCIA
M’ho sembla a mi o tot “lo suec” està de moda?
Fins que ens va colonitzar l’empresa IKEA anomenar “las suecas” ens evocava aquelles pelis casposes dels setanta amb el Landa o el López Vázquez.
Ja fa temps que tenim del tot arrelat el costum d’anar a l’IKEA a buscar mobles barats i “a agafar idees” per “redecorar casa nostra” i de pas berenar alguna cosa diferent a la cafeteria. (Jo vaig descobrir unes galetes amb gust de cafè que m’encanten).
De nena, em mirava la Pipi Calzaslargas amb un punt de desaprovació. Deia que no m’agradava per què estava com un llum i feia coses impossibles, però me la mirava. Ara que he tornat a veure algun capítol amb els meus nens, li trobo totes les gràcies. Ves per on!.
El mateix passa amb el grup ABBA. Mira que li tenia tírria! doncs ara canto amb la meva filla les cançons mirant la peli de la Meryl Streep amb granota vaquera.
L’últim ha estat convertir-me en una incondicional de la versió moderna de la Pipi: la Lisbeth Salander. La que ja sempre serà una coneixença a mig cultivar. He devorat la trilogia Millenium i ja no sabré mai més res de nou d’aquesta noia que odia als homes que no estimen les dones. No sé perquè, però aquest personatge m’ha seduït completament. La seva capacitat de sofriment, de lluita i el seu recte sentit de la justícia ha despertat tota la meva admiració.
És el que passa quan no saps administrar els temps i esgotes tot el que hi ha. M’he quedat amb una sensació de buidor molt gran i friso per saber-ne més. Però això ja és impossible. Mai no sabré res més d’ella i els seus secrets s’han anat a la tomba amb el seu creador.
Ara resulta que el Barça també ha fixat a un super-suec. Ibra.... Ibrahi.....Ibrahimovic que encara ens acostarà més aquest país. No m’estranyaria que Suècia sigui ben aviat un dels principals destins turístics dels catalans.
Bon estiu!
Fins que ens va colonitzar l’empresa IKEA anomenar “las suecas” ens evocava aquelles pelis casposes dels setanta amb el Landa o el López Vázquez.
Ja fa temps que tenim del tot arrelat el costum d’anar a l’IKEA a buscar mobles barats i “a agafar idees” per “redecorar casa nostra” i de pas berenar alguna cosa diferent a la cafeteria. (Jo vaig descobrir unes galetes amb gust de cafè que m’encanten).
De nena, em mirava la Pipi Calzaslargas amb un punt de desaprovació. Deia que no m’agradava per què estava com un llum i feia coses impossibles, però me la mirava. Ara que he tornat a veure algun capítol amb els meus nens, li trobo totes les gràcies. Ves per on!.
El mateix passa amb el grup ABBA. Mira que li tenia tírria! doncs ara canto amb la meva filla les cançons mirant la peli de la Meryl Streep amb granota vaquera.
L’últim ha estat convertir-me en una incondicional de la versió moderna de la Pipi: la Lisbeth Salander. La que ja sempre serà una coneixença a mig cultivar. He devorat la trilogia Millenium i ja no sabré mai més res de nou d’aquesta noia que odia als homes que no estimen les dones. No sé perquè, però aquest personatge m’ha seduït completament. La seva capacitat de sofriment, de lluita i el seu recte sentit de la justícia ha despertat tota la meva admiració.
És el que passa quan no saps administrar els temps i esgotes tot el que hi ha. M’he quedat amb una sensació de buidor molt gran i friso per saber-ne més. Però això ja és impossible. Mai no sabré res més d’ella i els seus secrets s’han anat a la tomba amb el seu creador.
Ara resulta que el Barça també ha fixat a un super-suec. Ibra.... Ibrahi.....Ibrahimovic que encara ens acostarà més aquest país. No m’estranyaria que Suècia sigui ben aviat un dels principals destins turístics dels catalans.
Bon estiu!
.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
